l’Ebre

Format a Fontibre, prop de Reinosa, recull l’aigua de l’aiguavés de migjorn de la serralada Cantàbrica, de la major part dels Pirineus —fins al Puigmal— i de la graonada ibèrica fins al confí de Castella i del Maestrat. Els relleus septentrionals de la conca, exposats als vents humits, són fortament condensadors i donen a l’Ebre la major part del seu cabal; la serralada Ibèrica, per contra, és seca i aporta al riu encara no un cinquè de la seva aigua. L’Ebre va dret a mar, i només torç el seu curs a La Lora i en la travessia de la Serralada Catalana per a adaptar-se a l’estructura del terrer. Però forma grans meandres ja des de Velilla, davant el llindar del muntanyam català, que té el semblant de deturar-lo. Amb tot, el talla dràsticament amb un acusat desnivell, i a Xerta, a la sortida del congost, comença a construir l’espaiós delta encapçalat per Tortosa, part darrera del seu curs, que fineix a la Meditèrrania, i l’illa de Buda (delta de l’Ebre). L’Ebre a Reinosa té ja un cabal d’uns 11 m³/s, i a Miranda, 81 (tenint una conca com la del Llobregat, li triplica el cabal, tot d’origen cantàbric). A partir d’aleshores rep les aigües pirinenques. A Saragossa porta més de 300 m³/s, la major part dels quals provenen de l’Aragó (103), l’Arga (55) i el Jalón (20). Arriba finalment a Tortosa, amb més de 600 m³/s, després d’haver rebut el Gállego (40 m³/s) i, sobretot, el tronc Segre-Cinca, amb més de 170 m³/s.

Són rius afluents de l’Ebre, a la capçalera i per l’esquerra, l’Híjar, que el precedeix a l’aiguaneix de Fontibre, el Nela, el Losa, l’Omecillo i el Bayas, i per la dreta, el Rudrón i l’Oca; tots són rius d’un terreny aturonat, poblat de vegetació, força cabalosos. En la resta del curs, l’Ebre rep per l’esquerra rius abundosos: l’Ega i l’Arga, cantàbrics, i l’Aragó, el Gállego i el complex Segre-Cinca, pirinencs; entre ells desentona l’Arba, desguàs de les terres seques de Las Cinco Villas; per la dreta rep els col·lectors dels relleus que van a La Demanda fins al Moncayo, encara prou cabalosos, Tirón-Oja, Najerilla, Iregua, Leza, Cidacos, Alhama i Queiles; després, el llarg Jalón, i finalment, els rius que tenen la capçalera apuntada a la vora del Maestrat —Huerva, Aguas Vivas, Martín Guadalop i Matarranya—, molt pobres d’aigua.

A la capçalera l’Ebre té un màxim mensual de cabal pel març, i el mínim pel setembre, que només porta una desena part del cabal mitjà; el màxim tardà de març indica l’existència d’un cert factor nival, tanmateix poc important; el màxim es manté a Saragossa; però, per contra, pel gener hi té un cabal baix, per una forta retenció nival als alts cims pirinencs. A Tortosa, a més del també màxim de març —heretat del seu curs alt—, s’hi afegeix un altre màxim de maig, que acusa el cabal del Segre-Cinca, provinent d’aigües de fusió tardana i de pluges pirinenques de l’estació vernal. Pel desembre acusa un màxim tardorenc de pluges mediterrànies, i pel gener és d’aigües francament baixes. Tant el cabal com les variacions estacionals esmentats representen mitjanes. Les aigües, però, varien força d’un any a un altre, fins a la relació d’1 a 3 a Tortosa. A més, es produeixen revingudes serioses al curs inferior i eixuts notables. A la conca de l’Ebre és colpidora l’eixutesa de les terres més planeres i més vocacionalment agrícoles, i la necessitat del regatge hi ha impulsat la construcció de canals: 281 km al llarg de l’Ebre, encapçalats pel canal Imperial; aquesta necessitat ha impulsat també els grans regatges de l’Alt Aragó i de Catalunya, amb 969 km de canals mestres, encapçalats pel d’Urgell. Els regatges representen, a la conca, un total d’unes 60 000 ha regades o dominades per les obres fetes; la major part dels regatges disposen de pantans de regulació, amb uns 2 000 hm³ de cabuda total. Des del 1984 hi ha construïts 52 pantans amb una capacitat total de 6 191 hm³.

L’Ebre entra als Països Catalans per Mequinensa, on rep el gran cabal del Segre-Cinca, i després ja rep només les migrades aigües del Matarranya, aigua avall de Faió, i les del riu de Siurana, després de Garcia. Fins a Ascó s’escola mandrosament amb amplis meandres pels sediments horitzontals que estotgen els llits lignitífers de Mequinensa i d’Almatret, i tot seguit s’encara a una barrera calcària de quatre quilòmetres de gruix, que travessa en un estret congost (el pas de l’Ase), que la carretera esquiva i que el ferrocarril ha salvat a base de costoses obres. Darrere aquesta muralla, el riu s’eixampla en un terreny molt més obert, també de sediments horitzontals, agrícoles (depressió de Móra). Davant Miravet, de manera sorprenent, deixa les terres planes per encaixar-se novament en un muntanyam abrupte fins a Benifallet; també aquest segon congost, dit de Benifallet o pas de Barrufemes és evitat per les comunicacions. Després l’Ebre s’eixampla fins a Xerta, des d’on, lliure, travessa Tortosa, banya Amposta i senyoreja la resta del delta, pel qual tantes vegades ha mudat de llit, i arriba a la gola. En aquest tram inferior, a través del temps, s’han produït nombroses inundacions: des de la gran crescuda del 1582 fins ara, hom n'ha comptades unes disset. A la façana de l’església de Xerta hi ha indicades les inundacions catastròfiques des del novembre de 1617, que es continua amb la del 8 d’octubre de 1787 —la pitjor de totes, en què l’aigua assolí 10 m sobre el nivell d’estiatge—, la de l’octubre de 1866, la del gener de 1871, la del 17 de setembre de 1884, la del 23 d’octubre de 1907 —amb 9,20 m d’altura i cabal màxim instantani de 23 500 m³/s, i en la qual moriren, a Xerta, 29 persones i s’ensorraren 110 cases— i finalment la del 29 d’octubre de 1937. Aquests aiguats són essencialment tardorencs, i s’originen a la conca del Segre-Cinca i a l’últim terç del curs de l’Ebre. Els canals, a dreta i a esquerra, que surten de l’assut reguen més d’11 000 ha i són el factor cabdal de les collites d’arròs (canal de la dreta de l’Ebre, canal de l’esquerra de l’Ebre). Quant a la producció d’energia elèctrica, a Mequinensa s’aixeca una presa de 60 m d’alçària que, en embassar 1 534 hm³ d’aigua en un pantà de 138 km de llarg, fins a Escatrón, produeix energia en una central equipada amb alternadors de 324 000 kW de potència. Al peu d’aquesta resclosa arriba la cua del pantà produït per la de Riba-roja, acabada el 1967, de 209 hm³ de capacitat i 292 000 kW. Més avall, en començar el meandre de Flix, una altra resclosa, acabada el 1945, amb 11 metres de desnivell, produeix 42 500 kWh a la central emplaçada a l’altre costat del coll del meandre encaixat que suporta l’antiga població. Al delta, lloc de màxima densitat humana i de més vigoria econòmica, també s’hi desperta el turisme, i hom hi ha construït noves urbanitzacions. En el seu curs pel delta, l’Ebre modifica contínuament el seu llit, i actualment surt a mar, no pas per les dues goles tradicionals —la de Migjorn i la de Llevant, límits de l’illa de Buda—, sinó per una sola gola, al nord, la gola nova del nord de l’illa de Buda.

L’Ebre en la història

L’Ebre, per la seva amplada i pels seus llargs congosts, ha estat barrera a l’expansió militar; ja el 226 aC fou assenyalat, per mutu acord, límit de l’expansió de Roma i de Cartago a la península Ibèrica ( tractat de l’Ebre), (batalla naval de l’Ebre). Aquest paper d’obstacle natural a les comunicacions entre Catalunya i Castella ha romàs en el llenguatge popular en referir-se als “de l’altre costat de l’Ebre” per a designar aragonesos i castellans. En general, però, la baixa vall de l’Ebre, al voltant de la ciutat de Tortosa, ha constituït un nucli aglutinador de les terres al nord i al sud del riu: el país dels ilercaons, el bisbat de Tortosa (l’antic i el restaurat al s. XII), la taifa musulmana, el terme general creat amb la conquesta cristiana, la vegueria dels s. XIII al XVIII, el corregiment borbònic, el partit judicial del s. XIX. Només l’orde de l’Hospital, en reorganitzar-se el 1319, prengué l’Ebre com a límit de dues grans demarcacions (castellania d’Amposta i el gran priorat de Catalunya). Aigua amunt del congost de Benifallet, en canvi, a la Ribera d’Ebre, el paper menys determinant de Móra d’Ebre ha fet que les divisions administratives, des de les vegueries i corregiments fins als partits judicials, partissin la comarca al llarg del riu. Encara durant la guerra guerra civil de 1936-39 fou l’Ebre una important línia de resistència de les forces republicanes (batalla de l’Ebre). Tant com un límit, però, és l’Ebre una via de comunicació entre la Mediterrània i l’interior peninsular. Abans de la construcció de les carreteres i dels ferrocarrils cap a Saragossa i Madrid, als s. XVIII i XIX, aquesta via fluvial fou la més utilitzada, en barques (que remuntaven el riu mitjançant la sirga) o en rais (rai), per al transport tant de mercaderies (fusta, carbó, blat, oli, llana) com de tropes. Ja Plini esmentà l’Ebre com a navegable fins prop de Logronyo, i a la cançó de Rotllà, escrita al s. XII, apareix un estol musulmà format per quatre mil embarcacions remuntant l’Ebre fins a Saragossa. Els mateixos reis catalans l’utilitzaven en els seus viatges entre Saragossa i Lleida i Barcelona, Tortosa i València. Sovint, però, les comunicacions entre la vall de l’Ebre i Barcelona combinaven la via fluvial, fins a Móra d’Ebre o fins a l’antic lloc de Banyoles (adquirit per Barcelona al s. XV, igualment com les baronies de Flix i la Palma), amb la carretera que, travessant les muntanyes de Tivissa, atenyia la costa tarragonina (Miramar, Salou, Tarragona), via aprofitada fins a la guerra de Successió. La navegació per l’Ebre, tanmateix, topà sempre amb les dificultats que representaven els diversos assuts, construïts probablement ja des d’època romana. A més dels rais, la navegació es feia a base de llaguts de 30 tones i de muletes de tres tones, aquestes darreres destinades a travessar el riu. Els llaguts, anant riu avall, acceleraven la marxa amb veles o rems; anant riu amunt, a més de les veles, els rems i les perxes, utilitzaven la sirga, humana o animal. A més dels rais de fusta dels Pirineus, es mantingué encara fins al començament del s. XX el transport d’oli i d’altres mercaderies fins a Tortosa (extingit vers el 1940) i fins vers el 1950, el carbó i les calcàries de Mequinensa i Faió a Flix. Els assuts antics disposaven de rescloses per al pas de rais i barques; la nova presa de Flix encara en preveié; les de Mequinensa i Riba-roja ja no en tenen. L’aprofitament de l’Ebre per al regadiu mitjançant preses i séquies, i secundàriament amb sínies, és documentat des del s. XII: l’assut de Xerta, d’on parteix el sistema de regadiu de l’horta de Tortosa, no fou acabat, tanmateix, fins el 1441. El 1553, Carles V féu fer un extens projecte de regadiu del Baix Ebre, obres realitzades durant la segona meitat del s. XVI. El 1769 el carmelità Damià dels Apòstols féu un excel·lent estudi de dos canals de regatge del terme de Tortosa, que fou presentat al comte d’Aranda. D’altra banda, a Saragossa, el 1496 Martín de la Roga havia ja proposat al Consell General la construcció d’una séquia derivada de l’Ebre per a assegurar els regadius de l’horta de la ciutat, projecte que, de moment, no reeixí; el 1508 Ferran II autoritzà la desviació de les aigües de tots els rius del regne, i el 1510, a les corts de Montsó, els jurats saragossans sol·licitaren la construcció de la séquia de Gallur, idees que el 1528 Carles V recordà a la ciutat i que foren l’origen del canal Imperial d’Aragó. L’antiga aspiració de la ciutat de Saragossa de disposar d’una comunicació fàcil amb la mar cristal·litzà a les corts aragoneses del 1677 en un projecte de convertir una gran part del curs de l’Ebre en navegable mitjançant la construcció de rescloses, juntament amb la construcció d’un port a Vinaròs, fet per l’enginyer Luis Liñán y Vera i l’arquitecte Felipe Busignan y Borbón; el 1738, els enginyers Lanas i Rodolfi tornaren a estudiar les possibilitats de navegació aprofitant el mateix canal Imperial, idea que prosperà fins a constituir-se, el 1768, una companyia per a la construcció d’un canal de regatge i de navegació, que, si bé no reeixí de moment, fou reorganitzada i posada en mans del canonge Ramón de Pignatelli, que inicià les obres (1774); però a la seva mort (1793) la continuació de les obres topà amb nombroses dificultats, i fou definitivament abandonada a mitjan s. XIX per la competència del ferrocarril, i la navegació restà limitada entre Gallur i Saragossa. Vers el 1780 fou construït el canal de navegació d'Amposta a la Ràpita, lligat a la fundació de Sant Carles de la Ràpita, però aviat calgué abandonar-lo, puix que s’anà omplint de sorra. El 1842, encara, l’exiliat italià Enrico Misley projectà novament la canalització de l’Ebre, la constitució d’una Societat per a la Navegació de l’Ebre amb Vapor, que havia de comportar l’explotació dels jaciments de carbó de Mequinensa, i de l’enllaç a Sant Carles de la Ràpita amb el transport per via marítima fins a Barcelona; el projecte fou reprès pels enginyers Job i Paul Leferme, i el 1844 Isidore Pourcet obtingué la concessió de navegació entre Saragossa i la mar, canalitzà l’Ebre fins a Amposta i construí un canal nou, d’Amposta a Sant Carles de la Ràpita, a més altura, alimentat amb aigua derivada de Xerta; el 1852 creà la Real Compañía de Canalización del Ebro. La navegació de vapor s’inicià el 1858 entre Escatrón i la mar, però, pel poc èxit, fou limitada el 1859 de Tortosa a Barcelona, que perdurà fins el 1868; el 1872 la companyia abandonà la navegació i, instal·lada a Tortosa, es dedicà a l’explotació dels canals de Xerta a Sant Carles de la Ràpita com a canals de regadiu (canal de la dreta de l’Ebre). Entre el 1919 i el 1930 hi hagué encara un tràfic local entre Tortosa i Amposta; actualment, però, hom practica la navegació regularment només al canal Imperial. Els dos canals projectats per Damià dels Apòstols el 1769 foren completats el 1912 en ésser inaugurat per la mateixa companyia (anomenada des del 1881 Real Compañía de Canalización y Regadíos del Ebro) el canal de l’esquerra de l'Ebre. L’aprofitament industrial del riu, limitat antigament a uns quants molins, es desenvolupà a partir de la fi del s. XIX amb la concessió de l’assut de Flix el 1896, origen de la societat Electroquímica de Flix; els dos salts de Sástago foren posats en explotació per l'Electrometal·lúrgica de l’Ebre el 1908. L’aprofitament hidroelèctric del riu té l’origen el 1912, amb la creació de la companyia Regs i Forces de l’Ebre. Una sèrie de rescloses foren projectades des d’aleshores entre Mequinensa i Xerta, de les quals han estat construïdes les de Mequinensa (1964, per l’ENHER), Riba-roja (1967, per l’ENHER) i Flix (1945, per FECSA). Hom ha projectat, igualment, de regar terres del Maestrat amb aigua de l’Ebre, des de Xerta, i de fornir d’aigua l’aglomeració barcelonina.