OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Elegies de Bierville

poètica poètica
Conjunt de dotze poemes escrits per Carles Riba.

Aplega les elegies o composicions escrites durant els temps del seu exili a França (1939-42), com a conseqüència de la caiguda de Catalunya després de l’ofensiva de les tropes franquistes. Immergit en un medi estrany i en les hostils circumstàncies de la Segona Guerra Mundial, l’autor descriu en els seus poemes l’experiència del recolliment i de l’acarament amb si mateix com un camí que el porta a trobar les arrels de l’ésser i a retornar ala seva pròpia realitat profunda. Talment davant la mort, examina el que ha estat i és encara la seva vida, a partir del precepte contingut en la màxima dèlfica amb què l’home és invitat a conèixer-se.

Fruit madur de l’ascesi de tota una vida, el llibre sintetitza densament la rica diversitat de coneixements del poeta en els camps de les teories lingüística i literària. Per això hi ocupen un lloc central la figura dels amants i la del mateix amor que els uneix, com una realització suprema del símbol característic del llenguatge. I també per això l’experiència poètica ultrapassa els seus propis límits per a esdevenir humanística i religiosa. Les elegies ribianes, complexes i difícils, però de cap manera obscures, modelades en el més clàssic dels materials, tenen el seu antecedent immediat en les obres dels romàntics alemanys Hölderlin, Novalis i Goethe (en el qual s’inspirà Maragall per a la seva Nausica, inspiradora, al seu torn, del Riba expatriat), com també en Rilke, i el més heroicament distant en els personatges mítics Ulisses i Orfeu, que forneixen, respectivament, la idea i la imatge del retorn a l’antiga pàtria —l’ànima— i la de la salvació personal en la memòria.

En l’aspecte formal adapta al sistema sil·làbic i accentu al català el ritme de l’elegia clàssica, distribuïda la composició en dístics formats per dos hexàmetres dactílics.

Començades a Bierville, una localitat al sud de París, on un grup d’intel·lectuals catalans havien trobat el primer lloc estable després d’haver travessat la frontera, les elegies recorden també els llocs de Grècia que més impressió havien causat a Riba durant el seu feliç viatge del 1927: el cap de Súnion, amb el seu temple arruïnat al cim del penya-segat impertèrrit damunt del mar, una imatge que resta com a síntesi i símbol de la puresa i de la identitat, i també Delfos, l’important centre religiós antic, on profetitzava la pítia, protegit per les roques tallades a pic, al peu de les quals brolla la font de Castàlia.

Bé que unitari, el llibre consta de dues parts clarament diferenciades: la primera, amb composicions majoritàriament breus, formada per cinc elegies escrites a Bierville i divulgades ben aviat des de la Revista de Catalunya; la segona, formada per uns poemes més extensos i discursius, escrits en les altres localitats franceses on els esdeveniments el portaren: l’Isle-Adam, Bordeus i Montpeller.

Publicades d’una manera clandestina a Barcelona el 1943, amb lloc i data ficticis de Buenos Aires 1942, foren ofertes al seu autor pels amics que l’esperaven —entre els quals, Frederic-Pau Verrié, que s’havia encarregat del procés d’edició, els poetes Josep Maria de Sagarra, Josep Palau i Fabre i Rosa Leveroni, i els erudits Pere Bohigas, Miquel Coll i Alentorn, Josep Maria de Casacuberta i Jordi Rubió i Balaguer— com a homenatge i benvinguda. L’edició completa aparegué a Santiago de Xile el 1949 i incloïa, a més d’una elegia inèdita (la desena, amb la qual l’autor havia volgut començar un nou cicle), unes notes d’aclariment i un pròleg que constitueix una de les més belles mostres de la perfecció assolida per la prosa catalana contemporània. Dos anys després (1951) apareixia novament a Barcelona.

Les Elegies de Bierville, que la crítica ha reconegut unànimement com la millor obra poètica escrita en català durant el segle XX, han estat traduïdes al castellà, a l’italià, a l’anglès i a l’alemany, i són el testimoni i el símbol de la permanència de la identitat catalana en la seva integritat en els moments de la màxima prostració, alhora que constitueixen el punt de partença del posterior inici d’un redreçament insospitat pels vencedors del 1939, que es posava en marxa sota el signe de l’idioma nacional considerat com l’objectiu i la garantia de la reconciliació de tots els catalans.

Data de revisió: 
2020-11-20

Llegir més...