i l’Estany | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

l’Estany

Municipi
Moianès
Vista del poble de l’Estany (Moianès)
© C.I.C. - Moià
Municipi del Moianès, situat al nord de la comarca.
Població: 
407 h
[2014]
Extensió: 
10 km2

Situació i presentació

Limita a l’E amb el municipi de Muntanyola (Osona), al S amb el de Moià i a l’W i al N amb el de Santa Maria d’Oló.

Té com a centre una ampla vall encaixada entre les petites serres del Gaig i de Puigmartre per ponent, i els vessants septentrionals de Montjoia i la serra de la Barra, o de la Costa, per llevant, d’altituds que van dels 933 m als 972 m. Una mica més apartats presideixen la vall, pel NW i pel SE respectivament, el puig de la Caritat (1.008 m) i el puig de Rodó (1.057 m), aquest ja dins els límits de Moià. El municipi sobrepassa l’àmbit de la vall pel N i pel S, on es troben algunes de les poques masies del terme. Aquesta vall central és situada a una altitud mitjana de 870 m, i és per tant la més enlairada de la contrada moianesa. A conseqüència de l’entollament d’aigües que s’hi produïa, anys enrere el centre de la vall era un petit estany. Aquest fenomen era degut tant a la configuració geogràfica de la vall com a la pluviositat més elevada d’aquest sector moianès, que té una mitjana de precipitació anual de 700 mm, i a la natura impermeable de l’argila del sòl, que absorbeix l’aigua amb dificultat. D’altra banda, l’escassa conca de la vall provocava que les aigües no tinguessin prou força per a obrir-se camí vers el NE, que és cap on desemboca la vall. Aquest estany natural o gran aiguamoll és el que donà el nom a la vall, que és esmentada els anys 927 i 951 com a Stango o Stanio.

L’estany o aiguamoll afavoria l’agricultura i la caça en el veïnatge, però també era un focus de mosquits i de febres quartanes. Al segle XVI ja hi ha documentats recs i sèquies de desguàs però el problema de l’estancament no es va solucionar fins que, en 1734-37, no es construí una mina o gran claveguera de 420 m, feta de pedra seca. Les aigües que treu aquesta notable obra d’enginyeria feien anar l’antic molí dels canonges, o molí del Grau, i originen un petit torrent, anomenat de les Fonts de la Sala, que s’uneix a la riera d’Oló sota Rocafort.

Cal Senties (l´Estany)
© C.I.C. Moià
El terme comprèn, a més del poble de l’Estany, cap administratiu, la caseria del Raval del Prat, o Caputxins, a l’extrem S del municipi, i masos com el Grau, la Carrera, el Castell, el Masot, Puigmartre, la Crossa, el Senties, Cal Costa, Cal Jan, Cal Parella, la Caseta del Senties, el Molí del Grau, el Molí del Castell i les Casetes del Coll de la Crossa o de Sant Pere. Travessa el terme una carretera local que uneix el poble de l’Estany amb el de Sant Feliuet de Terrassola d’una banda, i amb Moià de l’altra.

La població i l’economia

L’Estany va arribar a tenir unes 25 famílies a la fi del segle XIII. Amb el despoblament general i les calamitats que s’abateren sobre el monestir, baixà a 11 famílies el 1380 i només en tenia 7 el 1553. El municipi es recuperà fortament a partir del segle XVII: l’any 1689 ja tenia 53 cases, i el 1782, 81. La població (estanyencs) s'ha anat reduint a poc a poc des del 1860, any que s'enregistrà la xifra més elevada (596 h). Posteriorment i fins a la primera meitat del XX, la població s’estabilitzà a la baixa entorn els 400-500 h. A partir de la dècada de 1950 s’inicià un nou procés de davallada. Els darrers anys del segle XX es produïren petites variacions en la població: 386 h el 1986, 370 h el 1991 i 382 h el 1996, tònica que continuà els primers anys del segle XXI (393 h el 2005 i 407 h el 2014).

L’agricultura no és gaire destacada en el conjunt de les activitats econòmiques del municipi, però la ramaderia sí que és important, especialment el bestiar porcí i oví. L’Estany manté la tradició tèxtil mitjançant diverses empreses.

El poble de l’Estany

Carrer de l’Estany (Moianès)
© Vincent van Zeijst
El poble de l’Estany (870 m; 407 h el 2014) es formà a ponent del monestir i tenia com a centre una antiga capella dedicada a santa Cecília, l’emplaçament de la qual és recordat ara per una placa. El poble encara conserva moltes cases antigues de pedra, amb portals adovellats o de llinda plana, que evoquen l’arquitectura dels segles XVII i XVIII. Sobre la població ressalta també el mas del Grau, amb una galeria porticada. El clima fresc de l’estiu ha afavorit la construcció de torres i petits nuclis residencials a la serra de la Costa i entorn de la població. Aquest estiueig data ja del principi de segle XX i d'entre els primers que en gaudiren destaca el Dr. Vilardell, que transformà en un sector residencial l’antic molí del Grau i els seus voltants.

Absis exterior del conjunt de la canònica de Santa Maria de l’Estany
© Vincent van Zeijst
L'església i el claustre de l'Estany, declarats monument historicoartístic nacional el 1931, centren encara un notable conjunt d’edificacions monàstiques, que és l’atractiu de l’Estany. L’església és bàsicament l’edifici consagrat el 1133, compost d’una nau, creuer i tres absis a la part de llevant. Té un elegant cimbori al punt d’enllaç de la nau amb el creuer, sobre el qual reposa el campanar. Aquest caigué sobre la volta de la nau arran del terratrèmol del 1448, i fou refet. A partir del segle XV l’edifici fou transformat i mutilat, però una campanya de restauració empresa entre el 1966 i el 1970 pel Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona, dirigida per l’arquitecte Camil Pallàs, li retornà la seva primitiva bellesa. Unida a l’església, a migdia, hi ha l’antiga sala capitular o capella de Sant Nicolau, ara capella del Santíssim. El claustre, comunicat amb l’església per un portal gòtic del segle XVI, s’estén per la part de migdia, entre l’església, l’antiga sala capitular i la resta de dependències canonicals. Té un pla quadrat força regular i deu arcs en cada galeria, que reposen sobre nou parells de columnes, excepte als angles, on hi ha un conjunt de cinc columnes. Té un total de 72 capitells molt ben conservats, gràcies a la bona qualitat de la pedra, i un sostre embigat, per bé que hi ha indicis que abans era cobert amb voltes. La seva construcció durà almenys un segle i mig, i, per tant, hi ha diferències en els temes iconogràfics. A l’ala propera a l’església, la més primitiva, hi ha escenificada tota la vida de Crist, del Naixement al Calvari, i altres temes al·legòrics de la Redempció de la humanitat. L’ala de llevant té molta varietat de temes, entre els quals destaquen els profans, com l’escena d’unes esposalles i d’un matrimoni, uns joglars, una noia que es pentina, escenes de caça, etc. A les altres ales i als capitells que donen al pati interior hi ha essencialment temes del bestiari, florals i motius geomètrics o heràldics.

Envolten el claustre les antigues dependències, ara destinades a rectoria, a biblioteca pública i a museu. Aquest museu, que inclou l’Arxiu Monàstic i Parroquial, fou inaugurat el 1968. Ocupa sis sales on es guarden uns dos milers de peces minuciosament catalogades; d’aquestes, mil són pergamins dels segles XI al XVI on està recollida la història del monestir, la resta són còdexs, ceràmica, orfebreria, mobles, objectes religiosos, sarcòfags, etc. Entre altres elements del museu cal destacar el llibre Vida de Jesucrist, escrit al segle XV pel mestre Francesc Eiximenis, i la creu processional del segle XVII, d’argent, que fou robada l’any 1981 per la banda d’Erik el Belga, recuperada mesos després.

Les construccions monàstiques s’estenien vers ponent, i la que ara és la placeta del monestir, amb la casa del comú a un costat, era abans un altre pati interior envoltat de les dependències o cases dels antics canonges: cellerer, hospitaler, cambrer, etc.

El monestir de l’Estany fou fundat el 1080 pel bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, amb un grup de canonges joves de Vic i d'altres dels voltants que acceptaren la reforma canonical augustiniana, la qual refusaven els canonges catedralicis. Es fundà en un alou o domini que havia estat donat el 990 a l’Església de Vic, però que els successors del donador usurparen més tard, fins que Guillem Ramon de Taradell, un net del donador, el restituí a l’Església de Vic. Inicialment el seu territori pertanyé a la veïna parròquia de Sant Feliuet de Terrassola i el terme del castell d’Oló, però els canonges aconseguiren que els fos sotmesa la parròquia de Sant Feliu, i segles més tard, el 1364, l’abat comprà el castell i tot el terme d’Oló.

Després que el fundaren, i gràcies a l’empenta del primer prior i després abat, Bernat Compar (1086-1122), el monestir de l’Estany fundà filials a Sant Celoni, a Sant Pere dels Arquells, a Santa Maria de Caselles (Fonollosa) i a Arraona (Sabadell) i estengué la reforma canonical augustiniana a la seu de Manresa, a Lluçà i a altres monestirs canonicals del país. El seu prior i abat era considerat membre del capítol catedralici de Vic i, en absència del bisbe, presidia les celebracions en determinades festes. També tenia setial a les Corts de Catalunya.

L’empenta inicial de la nova comunitat la portà ben aviat a alçar una nova gran església canonical,que fou consagrada el 1133, i a emprendre tot seguit la construcció del claustre, que durà de mitjan segle XII a la fi del segle XIII.

L’Estany tingué una vida brillant fins al darrer quart del segle XIV. Els seus priors esdevingueren definitivament abats a partir del 1264, i governaren una comunitat de dotze canonges, catorze sacerdots beneficiats i un grup de servents que sovint oscil·là entre deu o dotze. Els bisbes de Vic uniren a la canònica de l’Estany unes vint esglésies, entre les quals destaquen les de Moià, Castellterçol, Rodors, Ferrerons, Terrassola i Sant Julià d’Úixols, i els seus abats esdevingueren senyors d’un gran patrimoni, estès principalment pel Bages i Osona, però que també incloïa terres situades a l’Anoia, la Segarra, el Vallès Oriental i l’Occidental, el Penedès i el Baix Llobregat. Els abats foren també senyors de castells i jurisdiccions, en especial a Castellcir, Muntanyola, Castellterçol i Oló.

Fou precisament la compra del gran terme d’Oló, el 1364, que marcà l’inici de la decadència del monestir, tant per l’endeutament que aquest contragué per a aplegar els 200.000 sous que valien el castell i el terme, com per la rebel·lió que això ocasionà a Oló i que fou causa del setge i la destrucció del monestir el 15 d’agost de 1395. Així, doncs, la comunitat es dispersà, i entre el 1398 i el 1410 visqué a Castellterçol, a Sabadell i a Manresa. Després d’un curt retorn a l’Estany entre el 1410 i el 1420, novament esclataren discòrdies i l’abat passà a residir a Manresa entre el 1420 i el 1433. L’any 1436 la comunitat tornava a residir a l’Estany, però el monestir es trobava ruïnós i les rendes eren mal administrades; i per més desgràcia, un terratrèmol que tingué lloc el 24 de maig del 1448 feu caure el campanar sobre la volta de l’església.

Del 1450 endavant es notà un gran esforç de restauració, però la comunitat es reduí a vuit canonges i uns pocs beneficiats. D’altra banda, la gestió d’abats comendataris a partir del 1467 feu que el monestir no recuperés mai més la seva antiga esplendor i visqués una etapa grisa fins a la seva definitiva secularització el 1592.

A partir del 1596 el títol abacial antic es convertí en el d'arxiprestat, que es vinculà a la rectoria de Moià. El 1626, quan es recuperà la dignitat de col·legiata, a l'Estany restaven alguns canonges seculars. El 1775 es convertí en parròquia. Adscrit a la comarca del Bages, al març del 2015 hom celebrà una consulta en la qual una àmplia majoria es pronuncià a favor de formar part de la comarca del Moianès, junt amb nou municipis més. El mes següent el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la nova comarca

La festa major del poble de l’Estany se celebra el dia 8 de setembre, i la Fira Artesanal, el 8 de desembre. Per Nadal i Sant Esteve es representa un Pessebre Vivent als carrers del poble.

Col·laboració: 
JoMG
Llegir més...