i Etiòpia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Etiòpia

Nom oficial República Federal Democràtica d’Etiòpia, Nom oficial Ītyop’iya Federalawi Demokrasiyawi Ripeblik (am)
Estat
Etiòpia
Nom oficial República Federal Democràtica d’Etiòpia, Nom oficial Ītyop’iya Federalawi Demokrasiyawi Ripeblik (am)

Estat del NE d’Àfrica, entre Eritrea al N, Sudan i Sudan del sud a l’W, Kenya al S, Somàlia al SE i Djibouti a l’E; la capital és Addis Abeba.
Població: 
102.403.196 h
[est. 2016]
Extensió: 
1.063.652 km2

La geografia física

El país es divideix en tres grans regions: al N el massís etiòpic, alt i molt erosionat, que es caracteritza per muntanyes de vessants abruptes i cims aplanats que passen dels 3.500 m (Ras Dashen, 4.620 m); al SE, l’altiplà gal·lasomali, inclinat cap al SE inclou les regions àrides de la plana de Harerge i d’Ogaden; separa aquestes dues regions la fossa tectònica de l’Àfrica oriental, anomenada Fossa dels Gal·les, que, orientada de SW a NE, inclou nombrosos llacs, entre els quals el d’Abaya, i la vall de l’Awash. Al N, paral·lela a la mar Roja, s’estén la depressió desèrtica de Danakil. Malgrat ésser a la zona equatorial, el clima és càlid temperat, molt influït per l’altitud. A Addis Abeba la temperatura mitjana anual mínima de 16,1°C, i màxima de 29º. A les terres altes de l’W les precipitacions poden arribar als 2.500 mm, mentre que a les zones àrides (baixa vall de l’Awash, desert de Danakil, altiplà d’Ogaden) s’enregistren les precipitacions més baixes (fins a 50mm), a més de les temperatures més elevades. Al massís etiòpic neixen el Nil Blau, que alimenta el llac Tana, el més extens del país, i l’Aṭbara, els quals flueixen cap al N i s’ajunten al Nil Blanc al Sudan, i l’Omo, que desguassa al llac Turkana, a Kenya. A l’altiplà neix el Shebele, que aflueix cap a l’oceà Índic. La vegetació, atesa la variació climàtica, és d’extensos prats i conreus clapejats de boscs (restes d’una massa forestal extensa, molt disminuïda per l’acció humana) a les muntanyes i d’estepa i sabana a les parts baixes.

La geografia econòmica i l'economia

L'agricultura i la ramaderia

La producció agrícola a Etiòpia representa el 43% del producte interior brut
© Wageningen University
L’agricultura i la ramaderia són la base econòmica del país (50% del PIB i 88% de la població activa el 1999). Només un 11% de la superfície és conreada, destinada en gran part a la subsistència. Des del punt de vista de la producció agrícola, hom distingeix tres regions, diferenciades a partir de les variacions climàtiques segons l’altitud: la dels sectors més baixos, inferiors als 1.800-1.500 m, amb un clima càlid humit, que produeix mill, blat de moro, canya de sucre, cotó i tabac, i també té grans extensions de bambús, sicòmors, baobabs, etc; l’estesa dels 1 500-1.800 als 2.400 m, que és la regió més poblada i salubre i la més conreada, i produeix melca, ordi, blat de moro, blat, llegums, productes d’horta, vinya, fruita i cafè; i la situada per damunt dels 2.400 m, que és dedicada principalment a les pastures, però també té conreus de llegums, ordi i ricí. El cafè és el principal producte agrícola comercial (novè productor del món el 2000) i el 1998 representà un 70% dels ingressos per exportacions; es produeix a les regions de Welega, Kefa, Sidamo i Harerge. Segueixen en importància el cotó, la canya de sucre, el lli i el tabac. Entre els conreus alimentaris es destaquen el blat de moro, la melca, l’ordi, el blat i el mill, entre els cereals. La freqüència de les sequeres, afegida a les deficients condicions d’irrigació, provoca sovint males collites en els conreus de subsistència (especialment cereals) que hom ha de compensar amb la importació de contingents d’aliments, la qual cosa agreuga el dèficit comercial del país. La ramaderia, bàsica per a l’economia etiòpica i en general de règim seminòmada, permet una important exportació de pells i cuirs (8%). El bestiar boví, oví i cabrú ocupa, respectivament, el setè, dotzè i vuitè lloc mundial, respectivament (2000). Camells, ases, muls i cavalls (sisè lloc del món) són sobretot emprats en les tasques agrícoles. L’excés de pastura en moltes zones contribueix a la desertificació del país. La fusta és molt sovint l’única font d’energia per a les necessitats domèstiques, cosa que ha comportat una desforestació accelerada (en 1981-94 la superfície ocupada pel bosc passà del 24% al 13%).

La mineria i la indústria

Els recursos miners són poc explotats: s’extreu platí (Bir Bir), or (Adola) i coure, i el 1993 hom descobrí un important jaciment de sal a Bale. Hi ha reserves de petroli i, especialment, gas natural a Ogaden, encara no explotades però que, d’acord amb projectes futurs, han d’incrementar les escasses fonts d’energia del país. La producció d’electricitat té l’origen gairebé exclusivament en les centrals hidrolèctriques (tot i que el consum és dels més baixos del món), el rendiment de les quals, d’altra banda, es veu afectat pel règim irregular de pluges. El petroli representa el 16% del valor total de les importacions. La indústria té una implantació feble (10% del PIB i 8% de la població activa el 2000). El sector més tradicional és el tèxtil: cotó a Addis Abeba, Akaki i Dire Dawa. Produeix també ciment (Dire Dawa) i material de construcció, conserves (Addis Abeba, Dire Dawa), sucre, vidre i ceràmica, calçat i cigarrets a Addis Abeba. Cal esmentar d’altres indústries alimentàries, com les de farina de blat, preparació de carn, productes lactis, pasta de sopa i begudes, i d’altres com ara les de la fusta i el paper, i l’artesania.

Els transports

La xarxa de carreteres és d’uns 25.000 km (1998), dels quals només el 15% són asfaltats. El tram Addis Abeba-Nairobi de la carretera Transafricana de l’Est és una autovia. Pel que fa a la xarxa ferroviària, disposa de la línia Djibouti-Dire Dawa-Addis Abeba (789 km, 649 dels quals són a Etiòpia). L’aeroport internacional principal és a Addis Abeba, i n'hi ha un altre a Dire Dawa. Hi ha unes 80 pistes per al trànsitaeri interior. Després de la segregació d’Eritrea, Etiòpia aconseguí d’aquest país els drets d’ús de dos ports, a la mar Roja (Aseb i Mitsiwa) i a l’estret de Bāb al-Mandab, a l’oceà Índic, però des del 1998, que esclataren les hostilitats entre ambdós països, Etiòpia ha hagut d’emprar el port de Bahrain.

El comerç exterior. L'economia

A més del cafè, les pells i els cuirs, Etiòpia exporta llegums, oleaginoses i animals vius, i importa automòbils, manufactures, petroli cru i refinat, teixits de llana, metalls i derivats, aliments, productes químics, cautxú i maquinària. El dèficit comercial és molt elevat (entre el 14% i el 20% anual en 1995-2000). El 1998 els principals proveïdors foren el Japó, Alemanya, l’Aràbia Saudita, Itàlia, la Gran Bretanya, l’Índia i els EUA. Com a clients destacaren Alemanya, el Japó, l’Aràbia Saudita, Itàlia i els EUA. L’economia, de tipus feudal fins el 1972, ha sofert grans trasbalsos. El 1973 hom fixà el canvi del birr respecte del dòlar EUA. El creixement del PIB havia estat del 4,4% anual durant el període 1960-70; decaigué al 2% en 1970-80 i a l’1,1% en 1980-90, per recuperar-se en 1990-2000 (4,7%). El règim comunista instaurat el 1974 dugué a terme la nacionalització de bancs, assegurances i indústries importants i la creació de cooperatives agràries. El 1976 un decret regulà el funcionament del sector privat, i el 1979 hom nacionalitzà la marina mercant (exclusivament eritrea). Pocs anys després de prendre el poder, els conflictes armats continus a què hagué de fer front el govern enfonsaren l’economia. A partir dels anys vuitanta, a més, una sèrie de sequeres recurrents afectaren gran part dels conreus (destinats, la majoria, a la subsistència), i des d’aleshores la fam ha devastat reiteradament el país (des dels anys noranta, uns 4,5 milions de persones necessiten ajut alimentari gairebé permanent). Enderrocat el règim comunista (1991), el nou govern reintroduí gradualment l’economia de mercat i la reprivatització d’empreses, bé que restà propietari de la terra, la qual cedeix en arrendaments a llarg termini. Malgrat un cert creixement (5,2% el 1997 i 6,8% en 1998), la guerra amb Eritrea (1999-2000) interrompé la incipient recuperació. Amb una renda per habitant de 100 $ per habitant (1999), Etiòpia és un dels estats més pobres del món i, a banda dels ajuts de l’FMI i del Banc Mundial, rep assistència alimentària de l’ONU i és objecte d’un programa especial per als països pobres molt endeutats.

La geografia humana i la societat

El coeficient de creixement de la població etiòpica és molt elevat (27‰ l’any 2000), gràcies a una taxa de natalitat (45,1‰) que duplica la mitjana mundial i que compensa la taxa de mortalitat, igualment molt elevada (18‰). El 70% de la població té menys de 30 anys i l’esperança de vida mitjana és de 45 anys (2000). La incidència de la sida és força elevada (hom estimava el nombre d’infectats en tres milions el 1999). La densitat de la població, majoritàriament rural, (83%) és de 58 h/km2 (2001). Bé que la capital supera els dos milions d’habitants, de la resta de ciutats cap supera els 200 000 h. El repartiment de la població és irregular: les densitats més fortes són a les regions centreseptentrionals, i les més febles a les orientals. La població es compon de diversos grups ètnics, dels quals els amhares i els gal·les (també anomenats oromo) constitueixen la majoria, amb un 30% de la població total, cadascuna. Els primers habiten al nord i al centre-oest, i els segons es troben establerts a les regions centromeridionals i a Jima. Altres ètnies importants són els somalis, al SE (6,2%), els tigrinyes, al nord (6%), i els dankalis, a la depressió d’aquest nom. La major part de la població es dedica a l’agricultura de subsistència ia la ramaderia nòmada. L’amhàric, parlat com a primera o segona llengua per més d’un terç de la població, és la llengua emprada a l’administració. Altres llengües molt parlades són el gal·la (o oromo), el wolaita i el tigrinya. Quant a la religió, la població es distribueix de la manera següent: cristians de tradició copta monofisita (50%), sobretot a Amhara i el Tigre; musulmans (33%), especialment entre els gal·les; i alguns grups jueus i d’altres de religió animista (11%). Llevat de l’ocupació italiana (1936-41), Etiòpia fou l’únic país africà que no fou colonitzat. El 1931 fou aprovada una constitució monàrquica, abolida el 1974 amb un cop d’estat que instaurà un règim marxista leninista de partit únic. Enderrocat el 1991, fou establerta una democràcia parlamentària multipartidista de tipus federal a partir de la constitució aprovada al desembre de 1994. A efectes administratius, el territori es divideix en nou estats de base ètnica que disposen de respectius parlaments autònoms més dos districtes urbans (la capital i Dire Dawa). El parlament és bicameral, i consta d’una Cambra de la Federació de 108 membres elegits per un període de cinc anys per les assemblees dels estats, i una Cambra de Representants de 548 membres, elegits per sufragi universal directe durant cinc anys segons un sistema majoritari. Etiòpia és membre de l’ONU, la Unitat Africana (fins al juliol del 2002, Organització de la Unitat Africana), l’FMI, el Moviment de Països No-alineats i associat a la UE.

La història

En el curs del primer mil·lenni aC grups semites procedents del sud d’Aràbia arribaren a les costes d’Eritrea, des d’on assoliren l’altiplà etiòpic; allà es barrejaren amb la població autòctona i construïren, probablement al s III aC, un estat amb capital a Axum. El regne axumita mantingué intenses relacions comercials amb l’Egipte hel·lenístic (or, vori, esclaus, etc) i disputà a l’imperi Romà el control de la mar Roja i del NE africà. Fruit dels seus contactes amb el món mediterrani fou la conversió al cristianisme, per obra dels siris Frumenci i Edesi, a la primera meitat del s IV. Axum assolí la màxima expansió territorial al començament del s VI amb la conquesta del Iemen; poc després, però, les escomeses dels perses sassànides i de l’islam l’obligaren a replegar-se. Amb una rapidesa sorprenent els musulmans dominaren la mar Roja i la vall del Nil, i així aïllaren Etiòpia. El país es ruralitzà i el seu eix polític es desplaçà vers el sud. Després d’un llarg període de decadència, durant el qual Axum fou devastada, al s XII s’inicià la recuperació del regne etiòpic, de la qual són testimoniatge els temples construïts pels monarques de la dinastia dels Zagüe a la seva capital, Roha, després, Lalibela. El 1270 la dinastia dels Zagüe fou desplaçada per la dinastia salomònica, així anomenada perquè el seu fundador, Yekumo Amlad (1270-85), pretenia de descendir de Menelik I, fill de Salomó i de la llegendària reina de Saba (Shewa). Els negus salomònics impulsaren una notable literatura religiosa, i per espai de més de dos-cents anys reeixiren a contenir les escomeses dels musulmans establerts al SE del país (soldanats d’Ifat, Adal, etc). Pel fet d’ésser país cristià, Etiòpia, coneguda sovint amb el nom de terra del Preste Joan, atragué l’atenció de l’Occident. Els sobirans catalans s’hi interessaren, però els soldans egipcis impediren sistemàticament l’accés. Al s XIV hi arribaren, però, alguns frares menors catalans. El 1428 el negus Isaac envià ambaixadors a Alfons IV i li oferí una aliança política i dinàstica. Les dificultats de comunicació degueren impedir l’arribada de la resposta afirmativa del rei català. El 1450, el negus Jacob, germà d’Isaac, restablí els contactes, també sense resultats efectius. Des del 1520, aproximadament, els atacs de l’islam s’intensificaren, talment, que posaren en perill l’existència de l’estat cristià etiòpic, però amb l’ajut dels portuguesos, arribats al país vers el 1490 (ambaixada de Pedro de Covilhāo), foren vençuts els musulmans de la regió de Harerge, comandats per Ahmed ibn Ibrahin l’Esquerrà i per Nur ibn Muǧahid, i els turcs desembarcats a Mitsiwa el 1557. Les lluites entre cristians i musulmans afebliren tots dos contendents i facilitaren la invasió dels gal·les, poble pagà de baix nivell cultural que, procedent de Somàlia i el nord de Kenya, emprengué l’ocupació dels altiplans etiòpics a la segona meitat del s XVI. En cerca d’ajut per a combatre els gal·les i l’islam, el negus Susenios (1607-32) s’atansà a l’Església Catòlica, fet que provocà una forta reacció xenòfoba; el monarca hagué de cedir la corona al seu fill Fasilidas, i els missioners jesuïtes foren expulsats. Des de la darreria del s XVII l’autoritat dels negus fou només nominal, mentre que el poder efectiu era detingut pels ras o governadors provincials, en lluita constant per l’hegemonia. A mitjan s XIX, Kassa, ras d’Amhara, posà fi a aquesta situació sotmetent la major part dels ras i proclamant-se negus amb el nom de Teodor II (1855). Davant les cobejances de les potències europees, Teodor pretengué de seguir una política oportunista, però la Gran Bretanya no li ho consentí i envià una expedició militar comandada per sir Robert Napier; Teodor, derrotat, optà pel suïcidi (1868). Després de quatre anys de lluites pel poder, el ras del Tigre aconseguí d’ésser reconegut emperador i adoptà el nom de Joan IV (1872-89); defensà Etiòpia dels egipcis i dels seguidors del Mahdī, i combatent aquests morí a la batalla de Metemma (1889). El ras de Shewa, Menelik, s’emparà llavors del tron gràcies a l’ajut d’Itàlia, amb la qual signà el tractat d’Uccialli (1899), base jurídica de la colònia italiana d’Eritrea i motiu de la primera guerra italoetiòpica (1894-96). Menelik II (1899-1913) reduí les atribucions dels ras i reforçà les del poder central, impulsà la modernització del país (estesa del primer ferrocarril, contractació de tècnics estrangers, etc), amplià considerablement les fronteres etiòpiques i les feu reconèixer per les potències colonials, que, en canvi, obtingueren substancioses concessions econòmiques. El succeí el seu net Jesús V (1913-16), que fou destronat per les seves simpaties envers les potències centrals i Turquia. Judit, una filla de Menelik II, fou proclamada emperadriu, però el poder efectiu fou assolit pel ras Tafari, que obtingué l’ingrés d’Etiòpia a la Societat de Nacions (1923) i renovà els pactes d’amistat amb els països europeus. El 1928 el ras Tafari fou investit amb tots els poders per l’emperadriu, i dos anys després, quan ella morí, fou coronat emperador amb el nom de Haile Selassie. Aviat emprengué una lenta però contínua labor de modernització de les estructures socials, econòmiques i polítiques, fins aleshores feudals. Fou promulgada la primera constitució del país (1931) i foren signats acords econòmics amb el Japó i amb grans companyies nord-americanes, fet que desagradà al govern italià, que considerava Etiòpia dins la seva àrea d’influència. Els incidents fronterers de Wal-Wal i altres punts donaren a Mussolini un pretext per atacar i conquerir Etiòpia en una ràpida campanya (octubre del 1935 - maig del 1936). Haile Selassie hagué d’abandonar el país, que, juntament amb Somàlia i Eritrea, passà a constituir l’Àfrica Oriental Italiana, sota l’autoritat d’un virrei. L’alliberament fou dut a terme per les tropes britàniques, ajudades per grups de guerrillers, els primers mesos del 1941. Haile Selassie tornà aquell mateix any a Addis Abeba per prosseguir el seu programa de modernització. El 1952 la federació amb Eritrea feu realitat un vell desig etiòpic: recuperar la sortida a la mar. Del 1960 al 1967, que Etiòpia i la República de Somàlia acordaren de resoldre pacíficament llurs disputes, foren freqüents els incidents fronterers entre aquests dos estats. Haile Selassie aconseguí una projecció internacional com a campió del panafricanisme i mitjancer en els conflictes entre els països africans; fruit dels seus esforços fou l’Organització de la Unitat Africana. A l’interior es produïren dues temptatives de cop d’estat (1960 i 1966), i al setembre del 1974 l’emperador fou enderrocat pels militars. L’exèrcit prengué el poder i abolí la constitució.

De 1977 ençà

El comitè revolucionari encapçalat pel general Tafari Banté, al qual substituí el 1977 el tinent coronel Mengistu Haile-Maryam, instaurà un règim marxista de caire autoritari que prohibí tota oposició i nacionalitzà les terres. Aquest darrer any, Somàlia prengué Ogaden, però n'hagué de sortir l’any següent. S'inicià així una sèrie d’enfrontaments entre ambdós estats que no acabà oficialment fins el 1988. Aprofitant el conflicte, les organitzacions secessionistes Front Popular d’Alliberament d’Eritrea (FPAE) i Front Popular d’Alliberament de Tigre (FPAT) s’alçaren contra Mengistu. Aquest, amb l’ajuda soviètica i cubana, no pogué rebutjar l’ofensiva el 1979, però les lluites continuaren sense que cap dels dos bàndols pogués assolir un avantatge decisiu. A causa de la manca de pluges, l’any 1984 uns set milions de persones patien fam. Aquesta situació ha esdevingut crònica malgrat els ajuts internacionals cada cop que les condicions metereològiques difereixen dels valors mitjans. El 1986 el govern inicià el trasllat de grans masses de població famèlica a les zones més fèrtils del sud del país, mesura que, interpretada com un intent d’eliminar l’oposició a les zones de guerra, hagué d’ésser suspesa. Convertida oficialment en República Democràtica i Popular (1987), Etiòpia signà l’any següent la pau amb Somàlia. Un cop frustrat (maig del 1989), comportà la detenció de 200 oficials i l’execució de 12 generals. L’any 1991 el govern de Mengistu inicià unes tímides passes vers la liberalització de l’economia i així anuncià la legalització de la banca privada i la fi del monopoli en el comerç amb l’exterior. Malgrat tot, des del començament del 1991 la precarietat del règim de Mengistu començà d’agreujar-se per l’ofensiva llançada conjuntament pel Front Popular d’Alliberament d’Eritrea (FPAE), pel Front d’Alliberament d’Oromo (FAO) i pel Front Popular d’Alliberament de Tigre (FPAT), els quals, agrupats en el Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop (FDRPE) aconseguiren de conquerir Addis Abeba el 28 de maig de 1991. Mengistu n'havia sortit pocs dies abans. Col·laboradors polítics de les armes foren els EUA —que consideraven Mengistu un obstacle per a la implantació en el país de reformes político-econòmiques—, els cristians ortodoxos i el mateix exèrcit, que no s’havia recuperat encara de les purgues sofertes després del cop d’estat frustrat de l’any anterior. Es feu càrrec de la presidència de l’estat Meles Zenawi, cap del FPAT, mentre que el FPAE prenia el control de tot Eritrea, que es declararia independent a l’abril de 1993. Zenawi convocà el 1991 una conferència nacional, que instaurà un govern de tècnics. Aquest govern, per tal de superar les tensions ètniques, procedí a una nova divisió regional del país, de base ètnica. Però el Front d’Alliberament Oromo (FAO) es revoltà, en considerar-se marginat per l’hegemònic Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop (FDRPE, dominat pel Front Popular d’Alliberament del Tigré, FPAT). L’FDRPE desarmà el FAO, i l’FPAT creà partits satèl·lits de caràcter ètnic que aconseguiren el control de totes les assemblees regionals. Com a resposta a l’etnicisme protigreny de l’FDRPE, l’islamisme guanyà adeptes entre els oromos i somalins, i l’oposició amhara s’agrupà en l’Organització de Tots els Amhara. Al desembre del 1994 s’aprovà una nova constitució (elaborada unilateralment per l’FDRPE) que reconeixia el dret d’autodeterminació de les regions i consagrava la propietat estatal de la terra. El 1995 se celebraren eleccions; davant el boicot de l’oposició, l’FDRPE obtingué el 90% dels escons: Meles Zenawi fou elegit primer ministre, i l’oromo Negaso Gridada assumí la presidència. L’FDRPE combinà la repressió política amb la liberalització econòmica. L’FMI donà suport a la política econòmica de Zenawi, tot i que aquest reforçà el control de l’estat sobre els inversors privats. El programa liberalitzador del govern etíop captà l’atenció dels inversors i un important volum d’ajuts i crèdits internacionals interessats en l’aprofundiment de les reformes. Tot i això, el finançament internacional no influí en la situació política interna, que continuà sota el mandat autoritari de Meles Zenawi i el Front Popular d’Alliberament del Tigré. Al març del 1998 esclatà el conflicte amb Eritrea, origen d’una escalada militar que costà la vida a desenes de milers de soldats i provocà centenars de milers de desplaçats i refugiats. El conflicte serví, a més, perquè el govern aconseguís aglutinar l’oposició interna sota l’animadversió cap als eritreus. Per poder sufragar la guerra, el govern etíop creà un impost especial al final del 1999 que refredà encara més una economia ja debilitada. Però, malgrat la guerra i les condicions polítiques internes, Etiòpia continuà rebent els ajuts i crèdits internacionals, bé de l’FMI (octubre del 1998), bé de la Unió Europea. Després d’unes primeres negociacions de pau que fracassaren a l’agost del 1999, al juny del 2000 s’arribà a un acord per a aturar les hostilitats que comportà el desplegament d’efectius militars de les Nacions Unides per vetllar la zona en litigi. Al desembre s’arribà a un acord global en el qual les parts contendents es comprometeren a acceptar la mediació de les Nacions Unides per establir el traçat definitiu de la frontera comuna. També en l’àmbit regional , Etiòpia mantenia relacions tenses amb el Sudan, arran del suport a les guerrilles antigovernamentals amb bases al territori etíop, i desavinences amb Egipte pel que fa al repartiment de les aigües del Nil. El precari estat de l’economia i la devastació produïda per anys de guerra convertiren Etiòpia en un dels països més pobres del món, amb el 44% de la seva població vivint per sota del llindar de pobresa (2003), una de les rendes del món més baixes i una alta incidència del VIH (la tercera del món el 2003). Les sequeres periòdiques malmeten els conreus de subsistència, dels quals depèn prop del 80% de la població, i els de cafè, principal producte de l’exportació. Les reformes econòmiques adoptades després de l’enderrocament de Mengistu (essencialment, el desmantellament del dirigisme estatal) s’interromperen el 1998 en esclatar la guerra amb Eritrea. Acabat el conflicte (2000), l’FMI renovà els ajuts i el govern reprengué les reformes. Mentre el 2000 el creixement fou del 5% i el 2001, del 7,7%, el 2002 baixà a l’1,9% i el 2003, al –3,9%, a causa de la gravetat excepcional de la sequera d’aquest any. El 2004 govern d’Etiòpia renegocià el seu deute extern amb el Club de París i posà en marxa un programa de relocalització de més de dos milions de persones des de zones esdevingudes ermes a causa de la sobreexplotació del sòl i la sequera. Poc abans de la fi de les hostilitats amb Eritrea, al maig del 2000 també se celebraren eleccions legislatives, en les quals la coalició governant del Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop (FDRPE) fou confirmada en el poder i el seu líder, Meles Zenawi, continuà com a primer ministre. A l’octubre del 2001 Girma Woldegiorgis fou elegit per a la presidència. Malgrat les crítiques d’autoritarisme de l’oposició i les acusacions dels defensors dels drets humans, Zenawi prosseguí les reformes al llarg del 2001 i el 2002. Al maig del 2005 tingueren lloc les eleccions generals, marcades per la violència i les acusacions de frau, en les quals el govern anuncià que l’FDRPE havia assolit majoria absoluta. En l’àmbit internacional, l’acord de pau amb Eritrea no posà fi a la disputa fronterera: a l’abril del 2003 Etiòpia declarà invàlid el límit proposat per la comissió independent de les Nacions Unides (aprovat per ambdós països un any abans), perquè atorgava la ciutat de Badme a Eritrea. A conseqüència del desacord la demarcació es posposà indefinidament. Etiòpia també mantingué relacions tenses amb la veïna Somàlia pel suport al moviment secessionista de Somalilàndia. Aquest any també tingueren lloc greus enfrontaments interètnics a la regió occidental de Gambella, conflicte suscitat per la confluència entre refugiats del Sudan, d’altres regions d’Etiòpia i la població autòctona.

Llegir més...