Juntament amb l’illa de Skyros forma el nomós d’Eubea (4.167 km2; 188.410 h [1981]). La capital és Calcis.
S'estén de forma allargada entre Tessàlia, al NW, de la qual és separada pel canal Oreon, i les illes Cíclades, al SE, i és paral·lela a la costa d’Àtica i Beòcia. És molt muntanyosa, i és formada principalment per gresos, argiles i calcàries, del Cretaci al nord i al centre i permians al sud. El relleu, amb abundància de formes càrstiques, s’alinea en direcció NW, torç cap a l’oest-est al sud i culmina al mont Dirfys, de 1.747 m, al centre de l’illa. Les planes litorals no són gaire desenvolupades i són retallades per una costa de ries. La població, eminentment rural i concentrada a la costa, resta demogràficament estancada. A les planes hi ha conreus mediterranis (vinya, oliveres, cereals i hortalisses) i de tabac; hi predomina la ramaderia (bestiar oví i cabrum). Hi ha jaciments de lignit, bauxita i magnesita. La indústria es redueix a unes quantes fàbriques de ciment i paper, entorn de Calcis.
Els jaciments de coure de l’illa la feren incorporar aviat a la civilització egea, ja des del període de l’hel·làdic antic II, i fou molt influïda per la cultura ciclàdica (2450 aC). En època micènica, la població era repartida en set principats, sota l’autoritat del príncep dels Albates, feu dels reis de Micenes. Restà al marge de les invasions dòriques i inicià el comerç amb les costes asiàtiques de la mar Egea. Els propietaris rurals, dedicats principalment a la cria de bous (activitat que donà nom a l’illa), s’enriquiren amb la intervenció en les activitats comercials; aquest fet motivà l’empobriment dels petits camperols lliures, que hagueren d’emigrar cap a les noves colònies, com Erètria, que assegurava el domini sobre Andros i Ceos a les Cíclades, i Calcis, que controlava les riqueses mineres de la Tràcia. S'establiren a l’orient trenta-dues colònies, ja al s. VIII aC. Cap a Occident, Erètria s’establí a Corcira i dominà l’Adriàtica; Calcis fundà Cumes a Itàlia, i el 735 fou fundada Naxos a Sicília, a la qual succeïren les fundacions de Leontino, Catània i Zancle. A la fi del s. VII aC ambdues ciutats, Calcis i Erètria, s’enfrontaren en la guerra anomenada lelantina; amb Calcis s’aliaren Samos i Corint, mentre que Erètria agrupà Mègara, Egina i Milet. La victòria del primer grup arruïnà el comerç d’Erètria, amb la pèrdua de Corcira, que passà a les mans de Corint, però també Calcis restà esgotada per la llarga lluita i no pogué impedir l’emancipació de les colònies, que caigueren sota la influència de Corint i d’Atenes, la qual poc després derrotà Calcis i assegurà el seu predomini sobre Eubea. El 499 aC Erètria ajudà els jonis revoltats contra Pèrsia, acció que provocà més tard la seva destrucció pels perses (490 aC). Acabades les guerres mèdiques, l’illa restà novament sota la influència d’Atenes. Derrotada Atenes a les guerres del Peloponès, Eubea passà sota la influència tebana fins el 357, que de nou tornà a l’esfera atenesa, bé que s’inicià un partit promacedoni, que després de Queronea (338 aC) assumí el poder. El 196 aC es convertí en protectorat romà, i formà part de la província romana d’Acaia. Durant l’època medieval i moderna l’illa prengué el nom de Negrepont. Al s. XIII era domini de Venècia, bé que una tercera part era en poder de Bonifaci Frederic de Verona. En ocupar els catalans el ducat d’Atenes, s’apoderaren també del Negrepont (1317); el 1319 hom pactà amb els venecians el retorn de l’illa a llur domini, fet que millorà les relacions mútues i permeté als catalans d’estendre llur domini per la península grega. El 1351 l’illa fou defensada per catalans i venecians, aliats contra els genovesos. El 1365 els venecians adquiriren a Bonifaci Frederic el castell de Carist i completaren llur domini damunt l’illa. Caiguda en poder dels turcs al s. XV, el 1821 es produí una revolta contra el domini turc, que preparà la incorporació de l’illa al regne de Grècia.