i Farnese | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Farnese

genealogia geneal
Llinatge noble italià originari del castell de Farnese (Laci), que posseí, l’estirp coneguda del qual és Pietro Farnese, senyor de Farnese, comte d’Orvieto (1100) i comanador de la cavalleria pontifícia.

Fou descendent seu Ranuccio Farnese dit el Vell, senyor de Farnese, Montalto i Ischia di Castro, senador de Roma i cèlebre condottiere que comandà els florentins contra els milanesos (1424) i capità del papa Eugeni IV, que l’afavorí amb territoris i riqueses. Foren nets seus (fills de Pier Luigi Farnese) Giulia Farnese, dita la Bella (1474-1524), muller (1489) d’Orsino Orsini i amant del papa Alexandre VI Borja, l’hereu Bartolomeo Farnese, senyor de Farnese, Montalto i Làtera, els descendents del qual (ducs de Làtera) vengueren el castell de Farnese als Chigi i s’extingiren el 1668, i Alessandro Farnese, que esdevingué papa (Pau III) gràcies, en part, a la influència de la seva germana Giulia. El 1545 Pau III, fundador de la biblioteca Farnese, segregà dels Estats Pontificis les ciutats de Parma i Piacenza i les erigí en ducats, que atorgà al seu fill Pere Lluís I de Parma. Foren fills d’aquest Alexandre Farnese (mort el 1589), bisbe de Parma, Avinyó i Tours, cardenal i mecenes d’artistes, que feu construir l’església de Gesù a Roma i els dos palaus Farnese i tingué una part important en la preparació del concili de Trento, Horaci Farnese (mort el 1533), que residí a França, on es casà (1552) amb Maria d’Angulema, filla natural d’Enric II de França, que li aportà el ducat d’Angulema, i que morí lluitant contra les forces hispàniques a Hesdin, i Octavi I de Parma, successor als ducats, que fou pare d’Alexandre I de Parma(Alexandre Farnese). Fills d’aquest darrer foren Margarida Farnese, el procés d’anul·lació (1583) del matrimoni de la qual amb el duc Vicenç I de Màntua ha estat el tema de l’obra La nature du Prince de Roger Peyrefitte, i el seu successor Ranuccio I de Parma (mort el 1622), que fou un reformador de l’administració i adquirí el ducat de Campli, el principat d’Altamura i les senyories de Montechiarugolo, Colorno i Sala (1612). Aquest fou succeït pel seu fill Eduard I de Parma (mort el 1646), el qual continuant la política dels seus antecessors, es posà en contra dels espanyols en la guerra dels Trenta Anys i també lluità contra el papa per la possessió del ducat de Castro (1650). Fou pare d'Alexandre Farnese (mort el 1689), general de la cavalleria de la monarquia hispànica, lloctinent general de Catalunya (1676-77) —lluità a l’Empordà contra els francesos i feu una incursió per terres rosselloneses— i governador de Flandes (1678-82), i de Ranuccio II de Parma (mort el 1694), que el succeí en els ducats de Parma i Piacenza sota la regència del seu oncle, el cardenal Francesc Maria Farnese (mort el 1647), que continuà la lluita amb el papa per la qüestió del ducat de Castro (el perdé definitivament el 1666, amb el comtat de Ronciglione), fundà els arxius públics i instituí tarifes per a protegir les indústries locals. Fou succeït pels seus fills Francesc Maria I de Parma (mort el 1727), que aconseguí de casar (1714), en la seva política antiaustríaca, la seva neboda Isabel —filla del seu germà Eduard Farnese— amb Felip V d’Espanya, i Antoni I de Parma (mort el 1731), el darrer descendent masculí del llinatge. Pels tractats de Londres (1718), l'Haia (1720) i Sevilla (1721) la successió passà a l’infant Carles (Carles I de Parma), primogènit de Felip V d’Espanya i d'Isabel de Parma.

Col·laboració: 
AFE

Llegir més...