Fill del també mestre d'obra Miquel Ferrà i Font i pare del pintor Bartomeu Lluís i de l'escriptor Miquel Ramon Ferrà i Juan.
Estudià dibuix amb els germans Miquel i Salvador Torres i Sancho, a l'Acadèmia de Nobles Arts, i es formà professionalment a l’Escola Especial de Mestres d’Obres de València. Mestre d’obres, tingué una intensíssima activitat com a restaurador i constructor.
Instal·lat a Mallorca, emprengué la restauració i construcció de diferents edificis. Com a constructor és considerat el representant més important de l’arquitectura historicista, sobretot neogòtica —influït per Viollet-le-Duc—, a Mallorca. Dins aquest estil, destaquen l'edifici de les Germanetes dels Pobres, així com l’església neoromànica de Sant Magí, a Santa Caterina, de la qual havia fet un projecte amb elements modernistes, que no fou acceptat. També feu algun edifici dins un estil premodernista (can Barceló, a Palma, 1902), i projectà cases barates, per a treballadors, que tractaven d’adaptar-se als materials disponibles i a les necessitats dels destinataris. Igualment, cal destacar les esglésies de Son Rapinya i de Son Roca, l'oratori sepulcral de la Torre de Llucmajor, la capella de la Trinitat a Miramar i la creu de la Minyó, a Inca.
Tingué una gran activitat com a restaurador: la casa Mas del pla del Rei (1887), l’església d’Alcúdia, el cambril del santuari de Lluc i la Caixa d’Estalvis del carrer del Sol, a Palma.
Cal remarcar la seva dedicació a l’arqueologia, la història de l’art i la conservació del patrimoni artístic. Fou un dels fundadors de la Societat Arqueològica Lul·liana (1880), en el butlletí de la qual publicà nombrosos articles sobre arqueologia i història de les belles arts a Mallorca i també col·laborà a la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos. Creà i dirigí el Museu de la Sapiència (1880-1904), base de l’actual museu diocesà, i publicà un Álbum artístico de Mallorca (1874). Participà en la recuperació i conservació de peces arqueològiques procedents de diferents jaciments. Són conegudes les gestions que feu per evitar la desaparició de Son Corró i per impedir que els caps de toro de Costitx sortissin de Mallorcai anessin al Museo Arqueológico Nacional, tot i que no ho aconseguí. Publicà nombrosos estudis sobre el patrimoni i la història arqueològica de Mallorca, publicats al butllellí de l'Associació i altres editats: Instalación del Museo Arqueológico Luliano en la exposición universal de Barcelona: catálogo de los objetos que contiene (1888), Reconstrucción de la Casa Consistorial de Palma: apuntes (1892), El cementerio católico (1895), “Techos artísticos en la isla de Mallorca” (BSAL, 1897-98), Arte litúrgico cristiano (1899), “Bronces antiguos hallados en Mallorca” (RABM, 1901) i Història del rei en Jaume: conqueridor de Mallorca (1912), i pòstumament es publicaren Arquitectura legal (1959) i Las antiguas casas de Palma y sus reformas (1979).
Es donà a conèixer com a escriptor a La Dulzaina (1868-69). Juntament amb Mateu Obrador fundà la revista La Ignorància (1879) i col·laborà activament a Revista Balear i Museo Balear, i a El Áncora i Migjorn. Fundà i dirigí el setmanari Mallorca Dominical (1897-1901).
Com a escriptor fou un dels representants més importants del costumisme mallorquí. Destacà com a autor teatral; a més de tres pastorells, va publicar onze obres incloses als volums Comèdies i poesies (1872) i Comèdies de costums mallorquines (1882) entre les quals destaquen Es calçons de mestre Lluc (1871), Es senyors de son Miseri (1881) i Sa plagueta des lloguers (1881), per l’encert en el retrat dels personatges, les situacions populars, el llenguatge acurat i per la descripció de l’ambient ciutadà, especialment menestral, de l’època.
Els seus poemes són glosses de refranys o recreacions de llegendes i rondalles. Com a poeta seguí, en general, una línia intimista i menor, combinà el popularisme amb el to satíric i la caricatura que utilitzà per a expressar la seva disconformitat amb l’evolució social de la Restauració, i s’allunyà del model i el llenguatge floralesc. Publicà reculls de les seves proses i poesies: Coses nostres (1895), Flors i fulles (1898), Brots d’ortiga (1900); Endolades (1903), Glosa i Prosa (1916), Hores sèries (1916) i, pòstumament, Proses i poesies (1929). Conreà també la narració en prosa en la seva obra Ciutat ha seixanta anys (1850-1900) (1918).