Tercer fill de Felip V i de la seva primera muller, Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. El 1724, en morir Lluís I i recuperar el tron Felip V, fou reconegut príncep d’Astúries. Després de dos intents fracassats de casar-lo, successivament, amb una princesa francesa i una arxiduquessa austríaca, contragué matrimoni amb Bàrbara de Portugal (1729). Les relacions amb Isabel de Parma, la segona muller del seu pare, mai no foren cordials, de manera que en pujar al tron Ferran VI aquesta perdé tota la influència política, que, per contra, exercí des d’aleshores Bàrbara. La parella reial era de caràcter bonhomiós i simple, amant de la música (Farinelli i Domenico Scarlatti eren figures eminents a la cort) i molt unida sentimentalment, però tots dos tendien a irregularitats emocionals, que s’agreujaren fins a convertir-se en bogeria i dur-los a la mort el 1758 i el 1759, respectivament, sense descendència. La política exterior del regnat, una vegada acabada la guerra de Successió d’Àustria (1748) —que aconseguí per a Felip, germà del rei, els ducats de Parma, Piacenza i Guastalla—, es caracteritzà pel pacifisme (arranjament de qüestions pendents amb Anglaterra i Portugal, neutralització d’Itàlia), malgrat les tensions interiors en el ministeri (Ensenada, francòfil; Carvajal i després Wall, anglòfils), afavorides per l’activitat dels ambaixadors estrangers, que tendien a lligar Espanya a llurs polítiques respectives. Fins i tot després de la mort de Carvajal i de la destitució d’Ensenada, el 1754 —motivada, no sols per la seva política profrancesa, sinó bàsicament per l’oposició reaccionària al seu reformisme—, la neutralitat es mantingué durant la guerra dels Set Anys. A l’interior, sota la batuta d’Ensenada —en ocasions ajudat pel confessor Rávago—, intentà un equilibri financer basat sobretot en una centralització de les operacions, prou reeixida, i en una reforma del fisc (l' Única contribución ), fracassada, alhora que un enfortiment de la infraestructura (marina, camins, canals) i la implantació teòrica i pràctica del regalisme (especialment en el concordat del 1753), preludi, tot això, de la política del futur Carles III, germanastre i successor d’ell. Durant aquest període fou capità general de Catalunya el marquès de La Mina, Santiago Miguel de Guzmán, creador del barri de la Barceloneta. Fou autoritzada (1756) la Companyia de Comerç de Barcelona , que obrí el camí del comerç americà als catalans per primera vegada, i l’establiment (1758) de la Junta de Comerç de Barcelona. Fou denegada, per contra, al principi del regnat, la sol·licitud de retornar la Universitat de Cervera a Barcelona.
Ferran VI , retrat realitzat pel pintor francès Jean Ranc (1674-1735)
© Corel Professional Photos
Rei d’Espanya (1746-59).