El text poètic, en llengua catalana, d’uns dos-cents versos, data probablement de mitjan segle XV; és basat en escrits assumpcionistes apòcrifs, com De transitu Mariae Virginis, i prové de còpies d’una consueta del 1625 que era, també, còpia d’una d’anterior, perduda. Les representacions es remunten possiblement als volts del 1370 (hom ha adduït la data del 1266, històricament inversemblant), i els primers segles sofriren mutacions en el text i, sobretot, en la música, però, llevat d’algunes interrupcions de poca durada, han estat continuades fins avui, especialment gràcies al rescripte del papa Urbà VIII (1632), que autoritzà el costum tradicional de celebrar-les dins el temple, tot i ésser contrari a les normes del concili de Trento. No hi ha, però, testimoniatges escrits conservats fins al recull de notícies històriques d’Elx fet per Cristòfor Sanç i de Carbonell (1621; publicat el 1954), puix que l’existència de la festa no fou divulgada: hom tendí, més aviat, a ocultar-la per por d’imitacions, i només al segle XIX fou donada a conèixer (pel marquès de Molins, el 1869, en l’àmbit hispànic; per Pedrell a l’estranger, vers els anys 1900-05).
L’obra, enterament cantada, conté fragments monòdics i polifònics, conservats en dues consuetes (1639 i 1709). Els cants de la Mare de Déu i de l’àngel són melismàtics i tenen influència oriental. La música polifònica hi fou afegida al segle XVI, i té per autors Joan Ginés i Pérez, un Ribera que Pedrell cregué identificable amb Antoni de Ribera, i Lluís Vic. L’argument s’inicia amb el desig de morir de la Mare de Déu i l’aparició de l’àngel, que li anuncia el pròxim traspàs; els apòstols es congreguen al seu voltant. Quan la Mare de Déu mor, els àngels baixen a recollir-ne l’ànima. Els jueus, en una escena molt moguda (la judiada, restablerta en les representacions des de la reforma d’Òscar Esplà, el 1924), volen impedir l’enterrament de la Mare de Déu. En aproximar-se al cos inanimat, resten petrificats; es converteixen i són batejats. L’obra acaba amb la intervenció de la Trinitat, que corona la Mare de Déu i l’acull al cel en cos i ànima.
Els actors són il·licitans: els homes, sacerdots i seglars, representen els principals personatges, i els nens, les santes dones. La representació se celebra en un cadafal, al centre de l’església. La tramoia, molt complicada, permet el descens de l’àngel dins una magrana i el moviment de l'araceli, petit altar on hom col·loca la imatge de la Mare de Déu voltada d’àngels instrumentistes, mentre la Trinitat davalla en una altra plataforma.
L’any 2001 la Unesco declarà la Festa d’Elx patrimoni oral i intangible de la Humanitat.