Administrativament, comprèn les províncies de la Corunya, Lugo, Ourense i Pontevedra. La capital és Santiago de Compostel·la.
La geografia física
El relleu i la geografia
Galícia és un país molt vell. Les roques metamòrfiques es dipositaren a les mars del Precambrià i hom els calcula mil milions d’anys, i als gneis de l’anomenat Complex Antic anteriors a l’orogènia herciniana, més de 500 milions d’anys. Els moviments hercinians metamorfosaren les antigues formacions paleozoiques, i els granits hercinians consolidaren les primeres estructures i els donaren rigidesa i, així, crearen, definitivament, el massís Galaic; només sediments terciaris i quaternaris s’agregaren després, generalment enfonsats a les depressions tectòniques, en sectors molt reduïts. L’anomenat Complex Antic s’estén pel sector nord-occidental de Galícia; en són roques característiques el gneis biotític, el gneis de gra fi i els esquists, gnèissics i micacis. El Complex Antic és seguit per l’anomenat Grup de Lage, antiga formació sedimentària precambriana, format per roques granítiques i gneis, l’antiga estructura dels quals ha estat modificada per una acció metasomàtica que havia experimentat anteriorment un procés de migmatització. Una altra formació, porfiroide, d’origen sedimentari, s’estén de N a centre i SE. Entre ambdues formacions hi ha engalzades formacions granítiques, roques bàsiques, i esquists que formen el S de Galícia. Restes de formacions postjuràssiques apareixen en petites porcions de la costa i al S.
Sector de la costa gallega proper a la Torre d’Hércules, la Corunya
© Lluís Prats
En el massís Galaic cal assenyalar algunes línies de fractura, les quals han produït, juntament amb l’erosió diferencial, diferències d’altitud; aquestes fractures actuaren sobre un relleu de peneplà, el qual té una altitud mitjana no superior a 500 m, amb una inclinació dels rius i els nuclis orogràfics, els quals resten distribuïts en els blocs oriental —el d’altituds superiors—, septentrional, central i occidental. Cal destacar a la costa les ries, formacions produïdes en fracturar-se el massís Galaic en el moment d’un aixecament.
El clima
El clima és de tipus marítim, i només a les terres de l’interior hom nota manifestacions de caràcter continental. En general és benigne, amb pluges abundants en cada estació i amb hiverns temperats i estius frescs. Hi ha neu a la muntanya i en algunes regions de l’interior, però és rara a la costa. A Faro de Bares i Fisterra hom ha enregistrat de vegades més de 2.000 mm d’aigua; segueixen Pontevedra i Santiago. La temperatura mitjana de gener al litoral és compresa entre els 8 °C i els 11 °C, mentre que a l’interior és lleugerament inferior (a Ourense, 7 °C, i a Lugo, 4,4 °C); la mitjana d’agost augmenta a la costa (de 18 °C a 20 °C), i més encara a l’interior (superior a 22 °C). La humitat relativa és molt elevada.
La hidrografia
Els rius de Galícia són cabalosos i, per la disposició dels llits, molt aptes per a l’aprofitament d’energia elèctrica. El riu més important és el Miño, el qual té com a principal afluent el Sil. Al S hi ha el Limia. Són també rius cabalosos el Tambre, l’Ulla i el Lérez, que van a desembocar a les ries de Muros, Arousa i Pontevedra, respectivament, l’Oitaven i el Verdugo, que desemboquen a la ria de Vigo, el Juvia, l’Eume, el Mandeo, el Mero i l’Allones, que ho fan a les ries centrals, i, al N, l’Eo, el Landrove i el Sor.
La vegetació
La vegetació té caràcter atlàntic a tot el país. En estat natural hi predominarien els boscs de fullatge caduc, principalment de roure pènol i, als indrets més secs, de roure reboll. Una gran part de les terres són àcides i pobres i això selecciona fortament la vida vegetal. Actualment ocupen grans extensions les landes de gatoses, brucs i ginestells, que en el paisatge natural devien estar limitades al litoral, als cims de les muntanyes i als indrets abruptes. També són freqüents les pastures magres i els aiguamolls. L’home ha substituït grans extensions de la roureda primitiva per castanyedes o, modernament, per plantacions d’eucaliptus i de pi insigne.
La geografia econòmica
Tradicionalment, l’economia agropecuària gallega presenta dos aspectes fonamentals: el minifundisme i una deficient utilització del potencial ramader, als quals cal afegir el policultiu i l’autosubsistència, aspectes encara avui presents en grau divers. Així, pel que fa al minifundisme, als anys noranta, el 95% de les explotacions tenien menys de 10 ha, factor determinant de la baixa rendibilitat del sector agrícola gallec, que el 1991 absorbia prop d’un 30% de la població activa, mentre que aportava tan sols un 6% del PIB. Com a principals productes, es destaquen el blat de moro, la patata, els llegums, les hortalisses i els cereals farratgers. La zona litoral de la Corunya i Pontevedra, amb un major grau d’urbanització, presenta una certa especialització en productes d’horta i fruiters, amb una creixent importància del boví (el 1990 Galícia se situà com a primera comunitat autònoma en la producció de llet de l’Estat espanyol), en una mesura menor del porcí, l’extensió dels farratges i la millora de la vinya, especialment amb vista a la producció de vins amb denominació d’origen en comarques com Ribeiro, Condado i Valdeorras. Tots aquests sectors han començat a modificar el tradicional paisatge agrícola gallec, canvis als quals cal afegir l’aprofitament cada cop més intens dels recursos forestals (Galícia produeix una quarta part de la fusta de tot l’estat) amb extenses plantacions de pi insigne i eucaliptus.
Port de Galícia
© Lluís Prats
La pesca d’altura, activa des de sempre, rebé un gran impuls al segle XVIII, gràcies a empresaris catalans que crearen diverses fàbriques conserveres. Una flota ben equipada obtenia a mitjan anys noranta més del 50% de la producció espanyola. El gran port de les ries centrals és la Corunya, però el primer lloc en captures l’ocupen les ries baixes: Vigo (primer port pesquer peninsular), Vilagarcía, Moaña, Cambados, etc. La indústria conservera és important i reuneix un gran nombre de factories. Per altra banda, des de mitjan anys vuitanta el sector pesquer gallec ha hagut d’enfrontar-se a una sèrie de circumstàncies adverses, com són la creixent competència dels països subdesenvolupats, la limitació de les captures, l’extensió de les aigües territorials, etc; factors que han obligat a la reconversió de les flotes però que han contribuït al ràpid desenvolupament de l’aqüicultura al llarg d’un gran nombre de ries, on és especialment productiva la cria de mol·luscs i crustacis. El sector secundari ocupa prop d’un 15% de la població activa. Galícia té mines de ferro, tungstè i estany, si bé d’escàs interès. La manca d’hulla ha dificultat l’expansió industrial gallega. L’activitat marítima donà lloc a la construcció naval (Vigo, Ferrol), actualment en profunda crisi. Es destaca la indústria automobilística a Vigo (Citroën), la refineria de petroli a la Corunya i la indústria metal·lúrgica i química. Una altra àrea de desenvolupament industrial és Vilagarcía de Arousa, que té un important port marítim. És molt notable la riquesa hidroelèctrica, la producció de la qual (la major part enviada fora de Galícia) representa el 15% estatal. Hi ha preses al Miño (Puertomarín, Belesar), al Sil (San Esteban) i a l’Ulla (Portodemouros), entre d’altres. El sector terciari representa poc més del 40% de la població ocupada. El comerç i totes les activitats econòmiques en general s’han vist dificultats per una xarxa de transports insuficient, basada quasi exclusivament en el transport per carretera. El 1991 la renda per habitant de Galícia se situava un 15% per sota de la mitjana estatal.
La geografia humana
Galícia té una població de 2.731.669 h (1991), i una densitat mitjana de 92,8 h/km2, superior a la mitjana de l’Estat espanyol. Del 1900 al 1920 el creixement de la població gallega fou només del 6,8%; vint anys després, arribà al 15,4%, en restringir-se part de la tradicional emigració a ultramar.
La ciutat de la Corunya, a Galícia
© M. Pujol i R. Poyato
Els anys següents la població s’estancà, a causa de la pèrdua experimentada a les províncies de Lugo i Ourense, ja que Pontevedra i la Corunya continuaren creixent. Durant la dècada següent (1981-91) la població total àdhuc disminuí un 1,2%, en bona part per la baixa taxa de natalitat (8,6‰ el 1991). Tradicionalment, el creixement vegetatiu ha estat sensiblement disminuït per la constant emigració; altrament, la mateixa emigració de població jove ha fet que la natalitat sigui baixa, mentre que augmenta l’índex de mortalitat. Entre el 1900 i el 1960 sortiren de Galícia més d’un milió i mig de persones, principalment cap a l’Amèrica Llatina. A partir del 1960 es produí un canvi d’orientació en el moviment migratori, i aquest deixà d’afluir a Amèrica per dirigir-se, principalment en forma d’emigració temporal, a l’Europa industrialitzada. A partir del 1975, però, la tendència ha variat substancialment per tal com, tot i mantenir-se el flux emigratori (considerablement menor que en èpoques anteriors), comença a ser rellevant el retorn d’emigrants, el nombre dels quals superà per primer cop el d’emigrats l’any 1983. Les densitats més altes de poblament es donen a les províncies occidentals, especialment al litoral (la Corunya 138 h/km2, Pontevedra 197 h/km2), mentre que a les províncies de l’interior, principalment a les muntanyes, hi ha molt despoblament (Lugo 39 h/km2, Ourense 49 h/km2). El tipus de poblament és d’hàbitat dispers o, com a màxim, agrupat en petits nuclis regularment distribuïts pel territori, de manera que prop d’un 70% dels habitants viuen en nuclis de menys de 2.000 h. En conjunt, hom pot parlar d’unes poques ciutats que presenten destacades concentracions humanes, mentre que la quasi totalitat de la regió presenta característiques d’hàbitat dispers. De les primeres, només Vigo i la Corunya superen els 200.000 h. Pontevedra, Ourense, Lugo i Santiago de Compostel·la, seu universitària i capital de la comunitat autònoma, estan al voltant dels 100.000 h. El gallec, llengua pròpia de Galícia, hi és oficial juntament amb el castellà i és declarat obligatori per a tots els alumnes d’ensenyament primari i secundari i formació professional. Des de l’any 1985 emet regularment el canal autonòmic Televisión Galega, en el qual només és emprat el gallec.
La història
Les primeres notícies històriques referents a Galícia apareixen en Ruf Fest Aviè. Hi són esmentats els estrímnits, hàbils navegants, en contacte amb Bretanya i Irlanda.
Farum Brigantium o Torre de Hércules
© Lluís Prats
Molt aviat l’estany gallec atragué els fenicis, i és possible que hom pugui identificar les antigues illes Cassitèrides amb la costa gallega. Cap al segle VI hi arribaren els saefes, pobles celtes, que es fongueren amb els estrímnits i hi aportaren la metal·lúrgia del ferro i la cultura de Hallstatt. La cultura dels castres i de les citanias hi mostren una orfebreria molt notable. El 138 aC tropes romanes dirigides per Dècim Juni Brut el Galaic arribaren a Galícia, potser per castigar els galaics per llur ajut als lusitans de Viriat. També Juli Cèsar efectuà una expedició naval fins a Brigantium (l’actual la Corunya), però la resistència dels galaics no s’esfondrà fins a la conquesta del Castro Medulio, els defensors del qual moriren a la manera dels numantins, segons Florus i Orosi. La pau d’August s’assentà sobre tres ciutats: Lucus Augusta (Lugo), Bracara Augusta (Braga) i Asturica Augusta (Astorga); la romanització hi fou molt lenta. Els cavalls, l’or i el lli foren la base de l’economia romanogallega. Les muralles de Lugo, el far de la Corunya (Farum Brigantium) i nombroses vies, ponts i restes epigràfiques n’assenyalen el procés romanitzador.
Una tradició tardana atribuí a l’apòstol Jaume la predicació del cristianisme a Galícia. De fet, ja al segle IV aparegueren bisbes gallecs assistint al concili d’Arle i al I de Toledo. El 417 els sueus arribaren a Galícia; el moment culminant de llur monarquia coincidí amb el regnat de Rèxila (428-448), conqueridor d’una part de la Bètica i de Lusitània. Cap al 550 el rei Xarraric es convertí al cristianisme. Amb el seu fill Teodomir, la cristianització sembla assentada i es reuneix el concili de Braga (561), que organitzà l’Església a Galícia. Amb aquesta conversió, l’enfrontament constant entre sueus i gots adquirí motivacions religioses, i el 585 el rei got Leovigild conquerí Galícia, que, no obstant això, conservà una certa independència. El desenvolupament cultural gallec entre els s. V i VIII fou molt notable. Personatges com Martí de Dumio —evangelitzador de Galícia—, els cronistes Idaci i Orosi, la monja Egèria, Fructuós de Braga i Valeri, organitzador de la vida monàstica a El Bierzo, hi revelen una sorprenent activitat cultural. En fou una figura importantíssima Priscil·lià, discutit heterodox religiós cèltic, que fou decapitat amb els seus deixebles a Trèveris (385), la influència del qual, però, es mantingué fins ben endins de l’edat mitjana. La presència musulmana a Galícia fou molt breu, car cap al 750 la reconquesta cristiana havia ultrapassat el Miño, i Alfons I d’Astúries reconquerí Tui, Lugo i Braga.
Durant tota l’alta edat mitjana Galícia fou un territori en constant rebel·lia contra els reis d’Astúries i Lleó. D’altra banda, Galícia, a més del territori actual, comprenia una part d’Astúries i la regió de Braga. Simultàniament, les invasions normandes assolaven sovint el país. La primera fou el 858, i la dirigida pel danès Ulf el 1032 assentà uns quants anys els normands a Galícia. El 813 el bisbe Teodomir d’Íria trobà un sepulcre que fou identificat amb el de l’apòstol Jaume, amb la qual cosa en provava l’existència. Fou aquest un fet capital per a Galícia i per a tota la cristiandat medieval; però l’any 997 Almansor féu una incursió que assolà Galícia i destruí la naixent ciutat de Compostel·la. L’existència de Galícia com a regne independent fou molt fugaç (regne de Galícia), i, a més, la presa de Toledo desplaçà cap al sud el centre de gravetat dels regnes cristians occidentals, amb gran perjudici per a Galícia, que fins llavors havia estat la part culturalment més activa del regne castellanolleonès. La gran figura de la Galícia medieval fou Diego Gelmírez, primer arquebisbe de Santiago de Compostel·la, que, recolzat en Castella i en l’universalisme cluniacenc, convertí Compostel·la en un dels més grans centres religiosos d’Europa. L’auge dels pelegrinatges, amb el suport dels monjos de Cluny, convertí la catedral de Santiago en meca d’Occident. Gelmírez hi creà una escola de retòrica, fortificà les costes contra els normands i intervingué activament en les guerres civils de Castella a favor i en contra de la reina Urraca, i s’esforçà a assentar fermament el poder del seu protegit, Alfons, fill d’Urraca i de Ramon de Borgonya, comte de Galícia. L’època de Gelmírez fou la gran etapa de les fundacions monàstiques del romànic gallec, i el Còdex Calixtí en fou la crònica àulica. Iniciades amb Gelmírez, les lluites entre la mitra compostel·lana i els burgesos de Santiago duraren tot el segle XIII. I, al mateix temps, l’oposició entre Santiago i Braga, que defensava els seus drets com a metropolitana de l’església galaicosueva, fou una de les causes de la independència de Portugal. Al segle XIV, la intervenció de Galícia a favor de Pere I de Castella contra Enric de Trastàmara provocà, després de la victòria d’aquest, l’exili a Portugal d’una gran part de la noblesa gallega substituïda per cases noves d’origen castellà. Això no obstant, el comerç amb Flandes i Anglaterra enriquí el país i hi creà una burgesia constantment rebel al domini eclesiàstic.
Ajuntament de Santiago de Compostel·la, capital de la comunitat autònoma
© Lluís Prats
La tirania de les grans cases i llinatges —Altamira, Sarmiento, Lemus, Andrade, Sotomaior— provocà les guerres irmandiñas, que s’iniciaren el 1431 amb la revolta dels vilatans, constituïts en irmandade i dirigits pel noble corunyès Roi Xordo. L’acció conjunta de les tropes reials, de l’arquebisbe compostel·là i de la noblesa ofegà la rebel·lió en sang. El 1465 reprengué la guerra irmandiña; els vilatans destruïren centenars de fortaleses, però foren vençuts de nou i foren sotmesos a una violenta repressió. Durant la guerra civil castellana Galícia es decantà a favor de Joana la Beltraneja en la seva lluita contra Isabel de Castella. Els nobles gallecs, molt vinculats a Portugal, veieren en La Beltraneja una possibilitat d’unir llurs dominis a ambdós costats del Miño, però la victòria d’Isabel motivà l’exili de molts nobles i eclesiàstics a Portugal, i els altres s’hagueren d’incorporar per força a les guerres de Granada, llurs fortaleses foren enrunades i s’inicià el que Jerónimo de Zurita anomenà "la doma y castración de Galicia". El mariscal Pardo de Cela, decapitat a Mondoñedo el 1483, fou la figura llegendària de la resistència contra els Reis Catòlics. També els monestirs gallecs foren sotmesos a cases centrals de Castella, i la Santa Hermandad i la inquisició s’hi constituïren com a elements unificadors. L’audiència creada a Galícia restà vinculada a la de Valladolid. Els escrivans foren obligats a abandonar els formularis en gallec, i així s’inicià la decadència del conreu literari de la llengua. Galícia mancà fins i tot de vot a les corts, i el regne fou representat per Zamora. Les protestes foren inútils fins el 1601, que obtingué el vot a les corts mitjançant el pagament de 100.000 ducats.
Durant els segles XVI i XVII Galícia restà al marge de la política castellana, però en sofrí les conseqüències. Les guerres amb Anglaterra arruïnaren el comerç tradicional de vi i lli. Drake atacà repetidament les ciutats costaneres de Galícia, i la guerra contra Portugal (1640-69) n’accelerà la davallada econòmica. Al segle XVIII la introducció de nous conreus, com el blat de moro i les patates, semblà iniciar la recuperació del país, però els beneficis foren invertits en despeses sumptuàries —fou aquesta la gran època del barroc gallec i dels grans pazos—, i, malgrat l’acció d’alguns il·lustrats, com Martín Sarmiento, defensor de la llengua, i dels economistes Cornide i Labrada, entre altres, continuà l’atonia del país. La guerra contra Napoleó repercutí breument, però decisivament, a Galícia. Pel gener del 1809 hi arribaren els francesos perseguint les tropes angleses de Moore, que foren derrotades a Elviña, vora la Corunya. El país s’alçà en massa, aparegueren guerrillers, com Cachamuiña i els abats de Couto i Valladares, i el mariscal Ney fou vençut a Pontesampaio; pel juny del 1809 Galícia restà lliure de francesos. Les guerres carlines hi tingueren un reflex esporàdic i rural, car la tradició liberal del país (alçaments de Porlier el 1815, de Lacy el 1819 i de la Junta de Galicia, fent costat decisivament a Riego, el 1820) es mantingué als centres urbans. A mitjan segle XIX hi aparegué una generació d’intel·lectuals —Antolín Faraldo, Francisco Añón, Rúa Figueroa, Neira de Mosquera— que intentà la restauració cultural del país. Llur expressió política fou la revolució gallega del 1846, que acabà amb l’afusellament a Carral (25 d’abril de 1846) dels dotze dirigents militars de la revolta i amb l’exili d’Añón i de Faraldo. Seguí aquesta generació la que, representada fonamentalment per Manuel Murguía, Rosalía de Castro, Eduardo Pondal i Manuel Curros Enríquez, consolidà el Rexurdimento cultural. Manuel Murguía i Alfredo Brañas formularen el regionalisme polític (galleguisme); però el fet històric fonamental durant el segle XIX fou el corrent migratori cap a Amèrica.
El relatiu auge industrial (Ferrol, la Corunya, Vigo) creà un proletariat molt combatiu, agrupat en gran part per organitzacions anarquistes ben arrelades. Pel juny del 1936 fou aprovat per una gran majoria, i a través d’un plebiscit, un Estatut d’Autonomia de Galícia, que no arribà a ésser aplicat ja que el govern central l’aprovà a Montserrat l’any 1938, en plena Guerra Civil. En esclatar la Guerra Civil de 1936-39 Galícia passà sota el control de les forces de Franco, tot i que es produí una forta resistència popular. Durant la postguerra, i malgrat la continuació de la promoció industrial d’algunes zones costaneres (Vigo, la Corunya, Ferrol, etc), les comarques agrícoles de l’interior constituïren una de les regions peninsulars més subdesenvolupades i aïllades. La reorganització dels sindicats obrers i llur acció, juntament amb l’activitat estudiantil, dominaren el panorama polític de la dècada dels seixanta. Cal destacar les accions contra la inundació de terres fèrtils per a la construcció de pantans (Castrelo do Miño, 1964-65) i les vagues estudiantils a partir del 1968. El 1964, amb la formació d’Unión do Pobo Galego (UPG), es forní un ampli marc d’acció galleguista en el terreny estudiantil i sindical. A les darreries del franquisme la repressió fou molt forta, especialment amb la UPG (mort de Xosé R. Reboiras, agost del 1975). Després de la mort del general Franco i amb la restauració democràtica, hom percebé la força del franquisme residual en les estructures caciquistes del món agrari, mentre que la burgesia urbana es decantava per opcions polítiques estatalistes. El galleguisme conservador centrà la seva acció en la impregnació galleguista dels partits estatals.
El març del 1978 fou instaurat un règim preautonòmic a Galícia, i per l’abril del mateix any es formà la Xunta(govern de Galícia), presidida per Antonio Rosón, d’Unión de Centro Democrático (UCD) i vinculat al galleguisme cultural. Com a conseqüència de les eleccions estatals del març del 1979 es renovà la Xuntai Rosón, fou substituït per José Quiroga, representant de l’ala menys autonomista d’UCD. El desembre de l’any següent hom sotmeté a referèndum l’Estatut d’Autonomia de Galícia del 1981, el qual fou aprovat, però amb una gran abstenció (72,7%). Per l’octubre del 1981 hi hagué les eleccions al Parlament gallec, en les quals UCD sofrí una forta derrota (24 escons). Alianza Popular (AP) esdevingué el principal partit (26 escons), el PSOE ocupà el tercer lloc (17 escons) i els partits nacionalistes obtingueren minsos resultats (4 escons). El món rural continuà manifestant-se políticament a través de l’abstenció. De resultes de les eleccions al parlament, Xerardo Fernández Albor —galleguista històric integrat de primer com a independent a AP— fou elegit president de la Xunta. Un altre galleguista històric, Domingo García-Sabell, fou nomenat delegat del govern a Galícia. Quatre anys més tard (1985), les noves eleccions autonòmiques donaren la majoria relativa a la coalició d’AP amb el Partido Demócrata Popular i amb d’altres partits de centredreta, que obtingué 34 escons dels 71 de la cambra parlamentària. El PSOE, amb 22 escons, esdevingué la segona força política, la recentment creada coalició reformista i nacionalista de Coalición Galega resultà la tercera força (11 escons) i els partits nacionalistes d’esquerra obtingueren quatre escons. X. Fernández Albor, per majoria simple, fou reelegit president de la Xunta, però el 1987 l’oposició el feu caure en una moció de censura. Ocupà el seu lloc el socialista F. González Laxe, que formà amb socialistes i nacionalistes un govern de coalició que no tardà a dividir-se arran, sobretot, de la qüestió de l’ús del gallec en l’administració. El 1988 l’Exercito Guerrilheiro do Povo Galego Ceibe i els GRAPO dugueren a terme alguns atemptats.
En les successives eleccions al Parlament gallec dels anys 1989, 1993, 1997 i 2001 el Partido Popular (nom que havia adoptat Alianza Popular el 1989) obtingué majoria absoluta, amb Manuel Fraga al capdavant de la formació, el qual ocupa la presidència ininterrompudament durant els quatre mandats, en el primer dels quals dugué a terme una reforma de la llei electoral, per la qual hom augmentava el percentatge de vots per a tenir accés a representació parlamentària (del 3% al 5%). Per la seva banda, el PSOE fou el primer partit de l’oposició el 1989 i el 1993, mentre que els nacionalistes agrupats en el Bloque Nacionalista Galego encapçalat per Xosé Manuel Beiras augmentaven la seva representació com a tercera força fins el 1997, en què esdevingueren el primer partit de l’oposició, per davant dels socialistes, els quals el 2001 recuperaren la segona posició al Parlament que compartiren amb els nacionalistes. El novembre del 2002, l’enfonsament del petrolier Prestige prop de les costes de Galícia provocà un vessament massiu de fuel que afectà fins a l’any següent el litoral, accident que tingué una repercussió política important, tant a Galícia com a la resta de l’Estat espanyol. En les eleccions del 2005, el PP, amb Fraga al capdavant, es quedà a un escó de la majoria absoluta, i un pacte postelectoral entre el PSOE i el BNG (que obtingueren el segon i el tercer lloc, respectivament) donà la presidència al socialista Emilio Pérez Touriño. El nou govern temptejà una reforma de l’Estatut d’Autonomia de Galícia del 1981, però la impossibilitat d’aconseguir un acord amb el PP en alguns aspectes clau, com el de la definició de Galícia com a “nació” en lloc de “nacionalitat històrica”, finalment resultà en la suspensió del projecte. El 2006 es produí una onada d’incendis que devastà unes 80.000 hectàrees. Al final de la legislatura, la crisi econòmica iniciada el 2007 afectà greument les zones industrials. D’altra banda, l’accés al govern de la coalició socialista-nacionalista no modificà l’acusada tendència a la substitució del gallec pel castellà, tot i els intents d’augmentar-ne l’ús a les escoles, entre altres mesures.
Després de l’interludi d’esquerres, el PP recuperà l’hegemonia política a Galícia. Alberto Núñez Feijóo, president de la Xunta, consolidà la majoria absoluta en les eleccions del març del 2009 (38 escons contra 25 del PSOE i 12 del BNG), en les anticipades de l’octubre del 2012 (41) i en les del setembre del 2016 (41) i del juliol del 2020 (41). Paral·lelament, el PSOE tingué un fort declivi (de 25 escons el 2009 passà a 18 el 2012, i a 14 el 2016 i el 2020). El BNG, per la seva banda, després d’un retrocés similar (25, 18 i 6 escons), en part a causa de la irrupció d’una nova força galleguista d’esquerres el 2012, Alternativa Galega de Esquerda (EGA) que obtingué 9 escons, i de la coalició En Marea (2016), entorn al partit estatal Podemos (14), es convertí en primera força d’oposició el 2020 (19 escons) al Parlament. Al llarg d’aquests anys, persistiren els problemes estructurals de Galícia: un fort envelliment de la població i una emigració cap a Madrid i altres pols d’atracció de l’estat dels col·lectius més joves, empesos per la manca d’oportunitats. El narcotràfic a les costes gallegues fou també una qüestió recurrent, amplificat de manera intermitent per episodis de fort ressò com ara els intents de censura d’un reportatge sobre aquest tema (2018) i la detecció i intercepció d’un submarí a les costes de Pontevedra (2019) amb tres tones de cocaïna, la partida més gran confiscada des del 2007. El 24 de juliol de 2013 tingué lloc un dels accidents ferroviaris més greus a l’Estat espanyol quan un tren AVE s’estavellà prop de Santiago de Compostel·la (81 víctimes mortals). Les acusacions de negligència en la seguretat i la reclamació de responsabilitats donaren lloc a una polèmica de gran abast. L’any 2020 Galícia fou relativament poc afectada per la pandèmia de la COVID-19 en comparació amb altres territoris de l’Estat espanyol, tot i que forçà un ajornament de les eleccions a la Xunta (de l’abril al juliol).