Ingressà a l’exèrcit (1858) i es destacà en la guerra d’Àfrica i en la de Cuba de 1868-78. Lluità contra els carlins a Catalunya (1873-76) i, de nou a Cuba, reprimí amb duresa l’anomenada guerra chiquita (1879-89). Fou capità general de Cuba (1890-92) i de les Filipines (1896-98), on féu afusellar Rizal i assolí algunes victòries, però, pel fet de no haver rebut els reforços que demanava, dimití poc abans de la derrota final. Proposà una política anomenada de regeneracionisme , publicà un manifest (1 de setembre de 1898) que apel·lava a la dreta hispànica i intentà d’atreure la cooperació catalana amb l’oferiment d’una descentralització administrativa, fet que atragué un sector de la burgesia catalana, que formà la Junta Regional d’Adhesions al Programa del General Polavieja . Fou nomenat ministre de la guerra del gabinet Silvela (1899). Però, davant les exigències financeres del pressupost del ministre Villaverde, es produí un moviment de refús al País Valencià, a Aragó, a Múrcia i, sobretot, a Catalunya, on s’anomenà el Tancament de Caixes . Aquest conflicte provocà la dimissió de Polavieja i la fi de l’intent. Fou nomenat cap de l’estat major (1904) per Alfons XIII, que destituí Maura com a cap del govern pel fet d’haver-ne desaprovat el nomenament. El 1906 fou nomenat president del Consell Suprem de Marina i Guerra. És autor d’una biografia d' Hernán Cortés (1909).
Camilo García de Polavieja y del Castillo
© Fototeca.cat
Militar castellà.