Més conegut com a Ventura Gassol. Estudià la carrera eclesiàstica al seminari de Tarragona (1903-13), però l’abandonà el darrer curs i es traslladà a Barcelona (1914) on treballà en tasques educatives, culturals i literàries i el 1916 i 1918 fou premiat als Jocs Florals.
Milità des de molt jove en el moviment catalanista, i durant la Dictadura s’hagué d’exiliar a França. El 1922 fou un dels fundadors del partit polític Acció Catalana i, posteriorment, dirigent d’Estat Català, on fou un dels col·laboradors de Macià i esdevingué un dels capitosts dels fets de fets de Prats de Molló (1926). Després de la detenció i el procés, a París, es refugià a Bèlgica. El 1928 acompanyà Macià en un llarg viatge per Amèrica, a l’Uruguai, a l’Argentina i Cuba; en aquest darrer país intervingué, amb Francesc Macià, en l’Assemblea Constituent del Separatisme Català a l’Havana, de la qual sorgí, el 1928, la Constitució Provisional de la República Catalana.
El 1931 participà en la fundació d’Esquerra Republicana, i, en proclamar-se la República Catalana, fou nomenat conseller de política interior, però pocs dies passà a ser conseller de cultura del govern de la Generalitat (1931-34 i 1936). El seu departament acollí tota mena d’iniciatives per a la promoció cultural i de l’ensenyament i perquè la vida intel·lectual fos més genuïnament del país. Fou elegit diputat a les Corts Espanyoles. Amb motiu dels esdeveniments del Sis d’Octubre del 1934 fou empresonat al vaixell Uruguay, i fou restituït als seus càrrecs després del triomf de les esquerres (febrer del 1936). En esclatar la Guerra Civil de 1936-39 es destacà, des de la Generalitat, com un dels qui més treballaren en el salvament de persones perseguides per incontrolats (especialment clergues), i en la conservació del patrimoni artístic en perill. Intervingué directament en l’alliberament del cardenal Francesc Vidal i Barraquer, tot i haver-se d’enfrontar amb els extremistes de la FAI, els quals preparaven a Gassol diversos paranys a Barcelona. Davant d’aquesta situació, per l’octubre del 1936 se n'anà a França. Des de la seva residència a Saint-Martin-le-Beau participà poc en les activitats polítiques dels exiliats, però escriví a La Nostra Revista i d’altres publicacions. Gassol esdevingué aviat la imatge d’un catalanisme radical, expressat sovint en una oratòria fogosa i imatjada. Refusà la proposta dels catalans de Mèxic a ésser candidat a la presidència de la Generalitat a l’exili; envià a aquest país els seus fills i la seva dona, la qual morí el 1944. Retornà de l’exili el 1972 i fixà la seva residència a la Selva del Camp.
La seva poesia, de rigor extern noucentista, respon a una exaltació vital i sensualista, però alhora expressa una religiositat penedida i sentimental i canta els malaveranys dels captius, els exiliats, els minaires, etc. Ret culte a l’amor carnal o platònic i traeix un patriotisme optimista i vehement, sota el signe del qual escriví algunes de les millors englantines del segle XX. Com a home del camp, en copsa les sentors, els colors i les llegendes. Publicà Àmfora (1917), La nau (1920), Les tombes flamejants (1923), obra de caire patriòtic, Mirra (1931), Poemes (1934) i Mirages (1950), amb la versió francesa. Els seus poemes dramàtics La cançó del vell Cabrés (1921), La Dolorosa (1928) i La mort de l’ós (1935), representats amb èxit, tenen com a escenari el Camp de Tarragona o el Priorat i responen a una influència de Maeterlinck, Ibsen i dramaturgs alemanys de la mateixa època. Gassol hi recull temes populars. A més de la novel·la El preu de la sang (1923) publicà les narracions breus El mur de roses (1924), En Joan de les Campanes (1926), L’ombra del diable (sd) i L’escorçó del destí (sd) i, en francès, els poemes Fleurs (1943). Traduí o adaptà obres d’Ibsen, Tagore, Ramuz, Maeterlinck, Andrejev, etc., i publicà la conferència El nacionalisme en el teatre (1923). El 1978 rebé el Premi d’Honor Jaume I.