Després que els homes de Girona lliuraren la ciutat a Lluís el Piadós (785), hom organitzà el comtat, que fou encomanat a Rostany, segurament un franc, i que estenia la seva jurisdicció des del comtat d’Empúries i la mar fins al Montseny i la Tordera per la banda de ponent i les muntanyes d’Osona o les Guilleries pel nord-oest, incloent-hi aleshores el pagus de Besalú. El segon comte fou Odiló (812-817), i el 817 el comtat fou integrat, amb Narbona i els altres comtats orientals de Barcelona, d’Empúries i de Rosselló, a la marca de Septimània. En morir Odiló, Berà de Barcelona fou nomenat comte de Girona (~812-820), fins a la seva deposició per les rivalitats internes entre francs i gots i especialment entre Berà i Gaucelm d’Empúries.
Tots dos comtats foren adjudicats al comte franc Rampó (820-826), sota el qual tingueren lloc les fundacions dels monestirs d’Amer i de Sant Pere d’Albanyà. A la mort de Rampó foren encomanats a Bernat, germà de Gaucelm d’Empúries. El 826 tingué lloc la rebel·lió d’Aissó, aliat amb Guillemó, fill de Berà, i sembla que amb Borrell, comte d’Urgell-Cerdanya-Osona; foren ajudats per ‘Abd al-Raḥmān II, que intentà (827), amb un poderós exèrcit, de prendre Barcelona i Girona; l’èxit de Bernat feu que hom l’investís amb diversos comtats de Septimània, fins que el 831 fou destituït per intrigues amb els fills de Lluís el Piadós. En 832-835 els comtats catalans, llevat d’Urgell i Cerdanya, foren regits per Berenguer de Tolosa.
El 835 Bernat de Septimània reprengué la direcció dels comtats de Tolosa, de Narbona, de Girona i de Barcelona (835-844), fins que fou pres a Tolosa i fou executat per ordre de Carles el Calb. Durant el setge de Tolosa, entre els seus súbdits que acudiren al rei per a demostrar fidelitat i recaptar privilegis figuren els abats d’Amer, de Banyoles, d’Albanyà i de les Escaules i el mateix bisbe de Girona. Sunifred d’Urgell-Cerdanya heretà els dominis de Bernat, llevat de Tolosa, i rebé el títol de marquès. Durant la revolta de Guillem, fill de Bernat de Septimània, que commogué el país en 848-850, el comtat de Girona apareix governat per Guifré (probablement el mateix que figura com a vescomte el 840); sembla que no durà més enllà del 853.
En temps de la revolta d’Unifred, era titular de Girona el comte Otger (862?-870), que el 866 era a Quierzy recaptant un privilegi per a Sant Julià del Mont. Otger fou el darrer comte propi de Girona separat del de Barcelona, llevat del possible curt domini de Delà d’Empúries el 890. El 870 el comtat de Girona era ja unit als dominis de Bernat de Gòtia, amb els de Barcelona, de Narbona i de Rosselló, el qual fou desposseït el 878 pel concili de Troyes, i Girona i Barcelona foren atorgats a Guifré I el Pelós d’Urgell-Cerdanya. Quan aquest hagué repoblat i reorganitzat el comtat d’Osona (879), feu la unió dels de Barcelona, d’Osona i de Girona, que no fou mai més desfeta i que passà als hereus del casal de Barcelona.
A partir del 885 Sunyer i, sobretot, Delà d’Empúries intentaren d’aprofitar el nomenament d’Ermemir com a bisbe intrús de Girona per part d’Esclua per apoderar-se del comtat, però l’enèrgica acció de Guifré al concili de Port (prop de Nimes) el 890 tallà aquesta acció. La constitució del comtat de Besalú, que fou orientat cap al nucli de Cerdanya-Conflent, modificà les fronteres del comtat de Girona, que abraçava aleshores el territori comprès entre el límit amb el d’Empúries, per sota Banyoles i el castell de Finestres, cap a les Guilleries, sense la plana d’En Bas, i per l’actual frontera del bisbat de Vic (pels límits de Susqueda, Osor, Sant Hilari Sacalm, Joanet i Espinelves) fins al coll de Sant Marçal, pels límits d’Arbúcies i del castell de Montsoriu, amb Breda, Hostalric, Tordera i el castell de Montpalau i amb llurs parròquies, fins a Arenys de Mar. Malgrat la unió amb el de Barcelona, el comtat de Girona continuà mantenint la seva consideració d’autònom, amb vescomtes propis (vescomtat de Girona), fins entrat el segle XIII; n’és una mostra l’encunyament de moneda pròpia (moneda gironina).
Al començament del segle XI el comtat de Girona tornà a prendre un cert relleu, gràcies a l’acció de la comtessa Ermessenda, que defensà els drets que havia rebut del seu marit davant Hug I d’Empúries (cas d’Ullastret el 1090), i defensà també les costes contra la pirateria el 1041; no es lliurà al seu net fins el 1051 (aquest l’havia cedit en dot a la seva muller Almodis). La denominació de comtat de Girona fou viva fins al començament del segle XIII, que fou substituïda per la de vegueria de Girona.
Comtes de Girona
| Rostany | ~875?-d 801 |
| Odiló I | ~801?-d 812 |
| Berà | ~182-820 |
| Rampó | 820-826 |
| Bernat I | 826-832 |
| Berenguer | 832-835 |
| Bernat I* | 835-844 |
| Sunifred I | 844-848 |
| Guifré I de Girona (abans vescomte) | 848-852/62? |
| Odalric? | 852?-858 |
| Unifred? | 858-862 |
| Otger | ~862-870 |
| Bernat II | 870-~878 |
| Guifré II de Barcelona | ~878-887 |
| Delà I d’Empúries? (intrús o associat?) | 888?-890 |
| Guifré III-Borrell I | 897-911** |
| * per segona vegada; ** el comtat continuà unit al comtat de Barcelona |