Situació i presentació
L’extens terme municipal de la Granadella, de 88,70 km2, és al sector sud-occidental de la comarca, en contacte amb el Segrià i la Ribera d’Ebre, a la part més alta de la plataforma garriguenca, les Garrigues Altes, en un terreny accidentat per pendents suaus i rocosos on alternen el bosc i la brolla amb els ametllers i les oliveres, i també amb riguencs de Bovera, a migdia; Bellaguarda al SE, i els dels Torms, el Soleràs i Granyena de les Garrigues al NE; amb els segrianencs de Torrebesses i Llardecans al NW i W; i amb Flix al S, de la Ribera d’Ebre. La vila de la Granadella, cap de municipi i d’una antiga i important baronia, és l’únic nucli de població del terme.
Diverses valls en direcció NW solquen el territori, entre les quals la vall dels Horts i els torrents del Siscall i de Figueres, les del sector del N de la conca del Segre i les més meridionals afluents a l’Ebre directament o a través del riu de la Cana, que forma part, en un petit sector del SE, del límit meridional. Pel que fa a la xarxa viària passen per la Granadella de NW a SE la carretera que comunica Torrebesses amb Bellaguarda i, de N a S, el Solèras amb Bovera. Un camí veïnal porta a Llardecans.
La població i l’economia
La població (granadellencs) havia estat relativament important a l’edat mitjana des de la seva funció de capital d’una extensa baronia. En el fogatjament de 1365-70, Torrebesses tenia 40 focs, Granyena 30, Bovera 28, la Pobla 15 i la Granadella 153, xifra que no tenia comparació amb cap de la comarca (les Borges en tenia 32). En el següent fogatjament que s’ha conservat, del 1378, baixà a 79 focs, i en el del 1553 es recuperà fins a 89. L’any 1718 hi havia 130 h (compresos els de la Bovera), que havien passat a 1.126 h el 1787 (ja sense Bovera). El 1830 n’hi havia 1.200, que augmentaren (1.714 h el 1842 i 1.969 h el 1857) fins a arribar al punt màxim de població municipal, amb els 2.050 h del 1860, xifra que situava la Granadella en segon lloc de la comarca, després d’Arbeca i abans de les Borges Blanques. El cens del 1887 dóna 1.936 h. El segle XX s’inicià amb 1.857 h (1900), es recuperà fins a 2.039 h el 1920, i posteriorment assistim a una progressiva pèrdua de població. El 1936 es registraven 1.616 h, 1.456 h el 1940, 1.364 h el 1950, 1.159 h el 1960, 1.089 h el 1970 i 1.028 h el 1975. Les darreres dades de població insisteixen en la minva d’habitants, aturada, però a partir del 2001: el 1981 ja se situà per sota del llistó del miler (942 h), el 1991 en donà 844 h, 839 h el 1996, 776 h el 2001 i 790 h el 2005.
Les terres llaurades ocupen més de la meitat de la superfície agrícola municipal. Fins que no es canalitzà el pantà d’Utxesa, l’aigua va ser el gran problema de la Granadella. Però actualment, és cap d’una mancomunitat d’aigües que agrupa 29 municipis. El terme municipal de la Granadella no entra dins l’àrea de regadiu del canal Segarra-Garrigues (en construcció). Els principals conreus són les oliveres i els ametllers. Segueixen els cereals (ordi). Pels volts del 1987 s’intentà la introducció de plantes aromàtiques, en concret de l’espígol, però aviat es deixà córrer. Pel que fa a la ramaderia, els darrers anys del segle XX ha perdut pes en el municipi. Destaca, però, la cria de bestiar porcí i d’aviram. Al municipi hi ha la Cooperativa Agroindustrial Catalana, fundada el 1945, i l’empresa Cooperativa Frutsec, dedicada a esclofollar ametlles. Els dies destinats a mercat setmanal són el dimarts i el divendres. Pel que fa als serveis sanitaris, el municipi disposa d’un centre d’atenció primària, que té un àmbit territorial que inclou les Garrigues Altes.
La vila de la Granadella
La vila de la Granadella s’alça a 528 m d’altitud, en una petita carena sota un turó planell, al sector de migdia del terme. De l’antic castell de la Granadella (documentat el 1181) resten sitges per a l’emmagatzemament de gra, de 4 a 5 m de fondària, i murs. Prop seu, hi ha restes del que fou la vila closa (muralles i altres fragments d’edificacions coetànies al castell, fonaments de torratxes, part del camí de ronda, porta d’accés romànica). Dins aquest recinte hi ha les restes de la primitiva església, dedicada a Santa Maria de Gràcia (nom que havia estat emprat per a algunes antigues mesquites convertides al culte catòlic, com és el cas de la del Cappont de Lleida). L’edifici era de transició del romànic al gòtic, i en resten els murs, però no l’interior, derrocat a la primera guerra Carlina (1835-37); al començament delsegle XX fou ocupada per una comunitat de monges de la Sagrada Família, que establiren un col·legi i reformaren l’interior de la capella.
Al poble es mantenen cases porxades i arcs interiors evocadors dels carrerons antics i cases amb elements decoratius del Renaixement i el Barroc. La plaça Major, davant l’església parroquial de Santa Maria de Gràcia, té porxos en dos costats. Al segle XVIII era la bassa on es recollia l’aigua de la pluja.
L’església parroquial de Santa Maria de Gràcia, notable exemplar barroc, es bastí de nou en un extrem de la vila antiga, al raval de la Bassa (1770), al lloc on almenys des del segle XIV es venerava un antic crucifix (es digué per això del Sant Crist i Santa Maria) i es bastí amb la sumptuositat d’una catedral (s’ha anomenat “la Catedral de les Garrigues”). És un edifici de tres naus, cimbori de creuer, presbiteri quadrat i llanternes a les capelles. L’interior era decorat amb pintures murals i diversos retaules barrocs, entre els quals el de Sant Ignasi, obra de l’escultor Lluís Bonifaç i Massó (1762). Però tot plegat desaparegué el 1936. A l’exterior destaquen el cimbori, el campanar i la sumptuosa façana. El cimbori té una alta llanterna decorada amb volutes a manera de contraforts, coronades amb pinacles. El campanar, de torre, és situat en un flanc de la façana, al peu de la nau dreta, i és format per tres cossos, els dos superiors de secció vuitavada alternant finestres de mig punt amb pilastres adossades a les cantoneres, sota una coberta de gust centreeuropeu. La façana és dividida en tres cossos per pilastres adossades, amb un coronament ondulat que recorda la manera de fer de Sant Felip Neri o de Sant Celoni. La porta d’arc rebaixat, a la qual s’accedeix per una escalinata, és flanquejada per dos parells de columnes sobre basaments amb atlants. Damunt de l’entaulament que sostenen hi ha una fornícula amb un crucifix, voltada per volutes i enfilalls de fruita.
Les activitats culturals i lúdiques de la població giren a l’entorn del Casino de la Granadella, fundat el 1954. Pel que fa als equipaments culturals, cal esmentar la sala d’exposicions municipal, que permanentment mostra el llegat de pintures que va donar a la vila el pintor i fill de la localitat Jaume Massip.
La festa major d’aquest municipi se celebra el 14 de setembre, festivitat del Sant Crist de Gràcia. El diumenge generalment es fa una trobada de gegants, grallers i xanquers, en la qual participen els gegants de la vila, i un correfoc al vespre. Per Sant Antoni, el 17 de gener, se celebra la festa dels Quintos amb una cercavila presidida tradicionalment per dues carrosses, una dels nois que marxen a fer el servei militar el mateix any i una altra dels que ho han de fer el següent, anomenats “els gitanos”. Totes les festes i diumenges del mes de desembre, fins el 17 de gener, al casino, es fa la Rifa del Gall pel sistema de cartons, en la qual els premis són productes típics de les festes. Per Setmana Santa, el Divendres Sant, al vespre, es fa el Desclavament del Sant Crist de Gràcia, que té braços i cames articulats; és una creença ben arrelada a la població que es concedeixin les gràcies demanades durant aquest acte. Des de meitat de la dècada del 1990 té lloc durant el tercer cap de setmana d’agost el Festival de Música Popular i Tradicional Catalana.
Altres indrets del terme
Als afores de la vila, a la serra de Sant Antoni, hi ha el santuari de Sant Antoni Abat, amb una torre de planta quadrada coronada per un campanar dlespadanya que correspon a un primitiu edifici romànic (segle XIV). L’actual santuari és més modern (segles XVII-XVIII amb un porxo a l’entrada i l’interior de gust barroc). Fins el 1936 conservà dos retaules gòtics. A l’esplanada davant el santuari i també a la plaça Major de la vila, era un costum tradicional de ballar els dies de la festa major (14 de setembre) el ball del sant, una mena de jota semblant a la ballada per les majorales d’Ulldemolins, avui en desús. Sota el santuari hi ha el pou vell de la vila, amb un arc gòtic, i el pou de la Conseta.
La història
Malgrat que no es coneixen les cartes de repoblament dels llocs de la baronia de la Granadella, els arxius capitular i municipal de Lleida forneixen força dades del llinatge dels Cervera, dels Mascarell de Sanaüja, dels Ramon de Ramon i dels Moliner, repobladors del territori. Ja el 1181, Guillem III de Cervera, el conegut castlà de Lleida per la part d’Ermengol VI d’Urgell, cedia a Pere Mascarell el castell (d’origen sarraí) de la Granadella en iguals condicions d’infeudament que les fetes anys abans a Ferrer de Castellnou (segons Miret i Sans). Però la repoblació efectiva del territori correspon a Pere Moliner (I) i al seu fill homònim, senyors d’aquestes terres ja en temps d’Alfons I (1190-96). Els Moliner no semblen d’origen noble, però Pere acompanyà els cavallers del comte en la conquesta de Lleida i foren poderosos a la ciutat (fundaren dos hospitals). En les dues primeres generacions dels Moliner, fins als primers anys del regnat de Jaume I, es repoblaren també Torrebesses, Bovera i Granyena i es creà la Pobleta de la Granadella (dita inicialment Bellaguarda), que formaren una extensa senyoria, amb la Granadella, amb una extensió de més de 150 km2. Poblet augmentava els seus dominis als pobles immediats de la comarca, baronia constituïda el 1313, en temps de Pere (III) Moliner, prohom del consolat de Lleida i emparentat amb figures de la vida eclesiàstica i de l’Estudi General lleidatans. Un altre Pere (IV) Moliner o el mateix Pere (III), que tenia els llocs esmentats com a simple senyoria o possessió alodial, comprà el 1359 a Pere III el Cerimoniós tota la jurisdicció, amb el mer i mixt imperi, dels castells de la Granadella, Granyena de les Garrigues i Torrebesses, per 14 000 sous barcelonesos, però el 1394 el seu successor Perot o Pericot Moliner permutà el castell de Torrebesses (ara al Segrià) pel lloc de Vilafortuny, possessió que no havia de persistir dins la baronia de la Granadella, aleshores ja anomenada així. A mitjan segle XV regí la baronia Caterina, vídua de Pere Moliner, que s’havia casat en segones núpcies amb Llorenç de Montcada (el 1456 disputava al seu oncle Mateu de Montcada la baronia d’Aitona), fins que el seu fill arribà a la majoria d’edat (1463). La baronia —quan Llorenç de Montcada era un dels caps de l’exèrcit de la generalitat de Catalunya— es mantingué fidel al país en la guerra contra Joan II, i els castells de la Granadella, Bovera i Granyena no es reteren fins el 1464, a la caiguda de Lleida. Passada la guerra, trobem Bernat Moliner com a paer en cap de Lleida i capità de la host que la ciutat trameté a Perpinyà per lluitar contra Lluís XI de França, però no sabem el grau exacte de parentiu amb Pere de Moliner, fill de Caterina, que el 1508 era senyor efectiu de la baronia de la Granadella (que ocupà també càrrecs municipals).
Mossèn Francesc Moliner, successor seu en el domini de la baronia, fou membre de la confraria de cavallers de Sant Jordi (1554), i delegat de la ciutat en qüestions d’epidèmies amb els jurats de Montsó; es casà amb una Gilabert, d’antic llinatge. Llur filla Anna (o Magdalena) aportà la baronia a Joan de Queralt i de Ribes, d’una noble família segarrenca (cosí del primer comte de Santa Coloma), cavaller de Sant Jordi i mantenidor de justes a Barcelona (1587). Joan de Queralt i Moliner, senyor de la baronia, fou lloctinent de governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya (morí poc després del 1632). Durant la guerra dels Segadors, malgrat la filiació castellanista del senyor de la baronia, les tropes francocatalanes acantonades a la Granadella i a Granyena (1647), amb el quarter general a les Borges, hagueren de fornir d’aliments les tropes del comtat de Prades, de Torrebesses i de Cornudella.
El matrimoni d’Elisabet de Queralt amb Feliu d’Àger, senyor de Claramunt i Alta-riba, significà (1673) l’acreixement de la noblesa de llinatge (Feliu d’Àger rebé el 1701 de Felip V el privilegi de gravar les armes a la porta del seu casal i de col·locar cadenes al jardí). Elisabet d’Àger i de Queralt morí el 1717 i els Queralt-Àger enllaçaren amb els Kessel-Maranyosa i per casament de Maria Antonia de Kessel amb Ignasi de Gomar (1772) la baronia passà a aquesta darrera família. Els Gomar, extingides les senyories, conservaren els títols nobiliaris.