Lluità a la guerra de Successió a favor de Felip V, i participà en les expedicions de Sardenya i de Sicília (1717-20) i en la presa d’Orà (1732). Lluità a Bitonto com a tinent general (1734). Fou ambaixador de Felip V a París, i el 1742 fou nomenat capità general de Catalunya. El seu comandament (llevat d’una estada a Itàlia, on fou cap de l’exèrcit reial, 1746-49) fou el més dilatat de la història de Catalunya (25 anys), i l’exercí com una dictadura personal; mantingué el Principat sota un rígid control polític, obstaculitzà la creació i el funcionament de la Junta de Comerç i es negà a cedir-li l’edifici de Llotja, i impulsà obres públiques mitjançant contribucions especials creades per ell. Preocupat per embellir Barcelona, féu progressar la construcció de la Barceloneta per tal d’eliminar les barraques dels refugiats del barri de Ribera; el 1755 hi inaugurà l’església de Sant Miquel del Port. El 1766 les seves mesures per a prevenir l’escassetat de blat provocaren un encariment i les protestes de la població, la qual ell amenaçà amb els canons de Montjuïc i de la Ciutadella. Deixà obres de tècnica militar, publicades pòstumament, com Máximas para la guerra (1767) i un Diario de las guerras de Italia, publicat (1898) per A. Cánovas del Castillo.