Experimentà amb el llenguatge com a fenomen acústic i adoptà teoremes del dadaisme i del cercle de Viena. Aconseguí resultats sorprenents a base de jocs de paraules mitjançant la deformació dels mots usuals, als quals dóna un equilibri insòlit. La seva poesia concreta, com Laut et Luise (1966), Sprechblasen (‘Globus de vinyeta’, 1968), Der künstliche Baum (‘L’arbre artificial’, 1970), Der gelbe Hund (‘El gos groc’, 1980) i altres, s’estén a l’obra radiofònica: Fünf Mann Menschen (‘Cinc homes’, 1970) i Die Humanisten (‘Els humanistes’, 1977), i a l’òpera parlada: Aus der Fremde (‘Des de terra estranya’, 1979). Fou guardonat amb els premis Georg Büchner (1984) i Kleist (1993).