Fill únic de l’infant Ferran, príncep titular de Morea, i de la seva primera muller, Isabel de Sabran. Morta aquesta de sobrepart, el seu pare el confià al cronista Ramon Muntaner, que el portà a Perpinyà i el lliurà a la seva àvia, Esclarmunda de Foix, sota la protecció del rei Sanç I de Mallorca, oncle seu. Mort aquest (1324), Jaume II de Catalunya-Aragó tractà d’impugnar el testament i d’apoderar-se del regne de Mallorca. La intervenció del papa Joan XXII, que proposà serioses consultes jurídiques, evità una guerra. El rei de Catalunya-Aragó acceptà la decisió que afavoria el jove rei, sota la tutela d’un altre oncle seu, l’infant Felip, canonge d’Elna. El 1327 ell i el seu tutor anaren a Barcelona per retre l’homenatge a Jaume II de Catalunya-Aragó, i, dos anys més tard, a Alfons III.
A vint anys entrà a la plena governació del seu regne de Mallorca. Es casà de primer (1336) amb Constança, filla d’Alfons III de Catalunya-Aragó, i després (1347) amb Violant de Vilaragut.
El 1337 promulgà les remarcables lleis Palatines, sobre el règim de la cort reial. Pere III el Cerimoniós, poc temps després d’heretar la corona catalanoaragonesa (1339), li exigí el degut vassallatge. Jaume acompanyà Pere a Avinyó a visitar el papa. Durant aquest viatge es produí el famós incident que conten les cròniques: el cavall de Jaume ultrapassà una mica el de Pere i aquest volgué treure l’espasa per venjar aquella manca de respecte.
Davant el problema jurisdiccional de Montpeller, sempre candent, Jaume III de Mallorca volgué atreure’s el suport d’Anglaterra, fet que irrità Felip VI de França, de qui era vassall per Montpeller. Jaume tractà aleshores de guanyar-se el seu cunyat, el rei de Catalunya-Aragó, però aquest feu un joc polític evasiu, l’obligà a renunciar a tota acció contra França, l’acusà de no comparèixer a la cort de Barcelona del 1341, incomplint una de les seves obligacions de vassallatge, de batre moneda pròpia i de permetre en els seus dominis moneda diferent de la barcelonesa. El 1342 Jaume, que anà a Barcelona amb cinc galeres per entrevistar-se amb Pere III, fou acusat per aquest d’intencions de segrestar-lo a bord d’una galera, aprofitant la visita que feia a la seva germana Constança, per la qual cosa abandonà Barcelona després d’una violenta escena amb el Cerimoniós. El procés culminà en la sentència desfavorable a ell pronunciada el 1343. Per l’abril del mateix any tampoc no acudí a una nova cort de Barcelona. Pel maig, Pere, amb un estol, salpava per ocupar Mallorca, i el 25 desembarcà a Santa Ponça, mentre Jaume III escapava al Rosselló. Menorca i Eivissa es reteren sense lluita. El 1344 Pere s’apoderà del Rosselló.
Davant el desastre, Jaume III tractà de fer les paus amb ell: acceptà una renda anual de deu mil lliures i els drets sobre Montpeller, l’Olmeladès i el Carladès, però no obtingué ni les Illes ni el Rosselló; al cap d’un cert temps, fugí cap a França, i amb l’ajut de Felip VI envaí el Conflent i la Cerdanya, sense resultat. Vengué Montpeller al rei francès, i, amb el primer termini de cobrament, intentà de recuperar la corona de Mallorca. A la batalla de Llucmajor, el 25 d’octubre de 1349, perdé definitivament la corona i la vida: fou escapçat al camp de batalla. El seu cos fou enterrat de primer a Llucmajor i després a la catedral de València. El 1905 les despulles foren portades a la catedral de Mallorca.