Príncep d’Acaia o de Morea (1315-16), conegut sovint per Ferran de Morea. Fill de Jaume II i d’Esclarmunda de Foix. En 1301-05 estigué al costat del seu pare i al Llenguadoc.
Passà llavors a la cort de Jaume II de Catalunya-Aragó i a la de Frederic II de Sicília, que l’envià com a lloctinent seu a la Companyia Catalana. Es traslladà a Gal·lípoli (1307), on s’hagué d’imposar per damunt la rivalitat de Bernat de Rocafort i Berenguer d’Entença. La mort violenta d’aquest darrer a mans de Rocafort i l’intent d’aquest de no reconèixer Frederic II, el feren retirar de la Companyia, i emprengué el viatge de retorn amb Ramon Muntaner. Després d’incursions a Armŷros i Skópelos, els venecians l’empresonaren a Negrepont (Eubea), i fou dut a Nàpols, on la reina Sança, muller de Robert I i germana seva, n’obtingué l’alliberament (1308).
Tornà a Cotlliure, i el 1309 passà novament a la cort de Jaume II de Catalunya-Aragó, amb el qual participà en l’expedició d’Almeria, on tingué un combat a mort amb el fill del rei de Guadix. Retornà a Nàpols, i passà a Sicília, on Frederic II li donà en feu Catània i el castell Ursino (1312). Participà en les lluites entre Nàpols i Sicília, i el 1314 es casà amb Isabel de Sabran, neta de Guillem de Villehardouin, príncep d’Acaia.
Passà la resta de la seva vida lluitant per fer reconèixer els seus pretesos drets davant Lluís de Borgonya i Joan Orsini, dèspota de l’Epir. Mentre Ferran preparava des de Messina una expedició contra Morea, li nasqué el fill hereu, Jaume (futur Jaume III de Mallorca), i morí Isabel; per defensar els drets del fill, partí cap a Morea amb un estol de 500 genets i 1.000 peons, la majoria catalans (maig del 1315). Una sèrie de victòries inicials li permeteren d’establir-se a Morea, però d’una manera poc ferma. El mateix 1315 es casà amb Isabel d’Ibelin, cosina de Maria de Xipre. Continuà la lluita a Morea; el 1316 vencé Orsini, però l’arribada d’un gran nombre de tropes de Lluís de Borgonya feren la seva situació insostenible. La Companyia Catalana arribà tard a la seva demanda d’ajuda, i Ferran, acorralat a Clarença, intentà una sortida desesperada i morí al camp de la Manolada (segons altres, al de l’Esperó) el 5 de juliol. La Companyia, arribada l’endemà, intentà de resistir, però aviat es retirà, davant la pressió angevina.