OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Giovanni Battista Martini

Historiografia    Música

Sumari de l’article

història hist i música mús
Compositor, teòric i historiador de la música.
Bolonya, 24 d’abril de 1706 — Bolonya, 3 d’agost de 1784

Vida

El 1722 ingressà en l’orde franciscà i, després de dur a terme estudis de cant, violí, clavicèmbal i composició, el 1725 fou nomenat mestre de capella de l’església de Sant Francesc, a Bolonya, on fou ordenat capellà quatre anys més tard. El 1753 assistí, a Roma, a l’èxit obtingut per la seva música, arran del qual li oferiren el càrrec de mestre de capella de Sant Pere, que rebutjà. Fou el teòric musical més notable de l’Europa de la segona meitat del segle XVIII, encara que això limità la seva importància com a músic i documentalista (tenia una biblioteca amb més de 17.000 volums). La seva Storia della musica, inacabada i de la qual es publicaren tres volums els anys 1757, 1770 i 1781, es caracteritza per un dualisme entre el respecte per la tradició i una tensió vers el progrés de la nova música, dualitat que persisteix en els dos llibres del fonamental tractat de contrapunt Esemplare, o sia, Saggio fondamentale pratico di contrappunto sopra il canto fermo, editat els anys 1774-75 i considerat el manifest estètic de Martini. També com a compositor apareixen contradiccions entre els aspectes teòrics i la seva pràctica compositiva, que confirmen un perfil poc homogeni. Fou un autor principalment d’obres de música sacra —caracteritzades pel desenvolupament de les melodies i un contrapunt exemplar, dintre d’un estricte respecte de les formes—, de les quals destaquen les misses, els oratoris i els salms. Compongué també obres de música vocal profana, com cantates i àries, en les quals utilitzà versos de Pietro Metastasio, i peces per a clavicèmbal. Escriví així mateix uns intermezzi a l’estil de Giovanni Battista Pergolesi, però no tingueren gaire èxit. Assolí, en canvi, des de molt aviat una gran fama com a mestre: tingué de deixebles Jommelli, Grétry, J.Ch. Bach i Mozart, amb el qual sostingué correspondència, així com amb Antoni Soler. Fou també amic d’Antoni Eiximeno i d’Esteban de Arteaga.

Obra

Música vocal religiosa: Litanie atque antiphonae finales B. Virginis Mariae, 4 veus, orgue, acompanyament instumental (1734); 5 oratoris (L’assunzione di Salomone al trono d’Israello, 1734; Santa Maria de Galliera, 1734; San Pietro, 1738; Il sagrificio d’Abramo, inacabat; Deposizione dalle croce, perdut); 32 misses, 3 kíries, 2 glòries, 12 credos, 40 sèries del propi de la missa, prop de 25 graduals, més de 50 Responsoria Hebdomadae Sanctae, 26 magníficats, 101 introits, 5 Nunc dimittis, nombrosos himnes, seqüències, antífones, lletanies i motets.

Música vocal profana: 5 intermezzi (Azione teatrale, 1726; La Dirindina, 1731; L’impresario delle Canarie, 1744; Il maestro di musica, 1746; Don Chisciotte, 1746), nombroses àries, cànons, cantates i duets.

Música instrumental: 24 simfonies, 12 concerts, 96 sonates per a instruments de teclat, 5 sonates per a conjunt instrumental.

Col·laboració: 
Data de revisió: 
2020-05-01

Llegir més...