Deixeble d’Édouard Bourciez i influït per Gilliéron, Rousselot i Grammont, es doctorà amb Études de dialectologie landaise —acompanyats d’un Petit Atlas linguistique d’une région des Landes— i Recueil de textes des anciens dialectes landais. Fou professor de filologia romànica i de lingüística general a la Universitat de Montpeller (1911-13) i a la Sorbona (1933-47). Especialitzat en geografia lingüística i gramàtica històrica, acollí amb interès les noves teories lingüístiques. Entre els seus nombrosos treballs destaca Linguistique et dialectologie romanes: problèmes et méthodes (1923). Des del 1921 fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.