Catedràtic de paleografia a les universitats de Granada (1921-23) i de Madrid (1926-39), fou nomenat professor de la Universitat Autònoma de Barcelona el 1938, perquè no podia exercir a la Complutense. Expulsat d’aquesta universitat en acabar la guerra civil de 1936-39, ensenyà a la Universidad Nacional Autónoma de Mèxic (1941-59) i, més endavant, fou director de la biblioteca de la Universidad de Zulia, a Veneçuela. Tant en aquest país com en altres indrets de l’Amèrica Llatina obtingué nombroses distincions. Reincorporat a la seva càtedra de Madrid (1963), fou nomenat membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i fou readmès com a membre de l’Academia de la Historia. La seva obra es destaca pels estudis sobre diplomàtica castellana, història de Madrid, de les Canàries i d’Amèrica, així com pels treballs fonamentals sobre paleografia visigòtica i hispanoamericana. Edità un important Tratado de paleografía española (1929 i 1932), en el qual assenyalà la rellevància dels documents catalans. La seva tesi doctoral versà sobre les butlles de papir dels arxius catalans (1918). El 1935 la Biblioteca Nacional de Madrid li premià un estudi sobre la impremta a Barcelona al segle XVI, que amplià posteriorment fins al segle XVII.