i Museu Nacional d’Art de Catalunya | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Museu Nacional d’Art de Catalunya

Sigla deMNAC
Sigla deMNAC
Museu Nacional d'Art de Catalunya Restauració d'El gran dia de Girona, de Ramon Martí i Alsina (2010)
© Museu del Modernisme Català
museologia museol i art art
Institució creada pel Govern de la Generalitat el 1934 a Barcelona amb el nom de Museu d’Art de Catalunya i amb seu al Palau Nacional de Montjuïc.

Orígens i evolució

Els precedents llunyans de la formació d’aquesta institució cal cercar-los en l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, on es van presentar, dins la Secció d’Art Antic de l’Exposició, un notable conjunt de peces d’art medieval —les primeres que integrarien tot seguit el Museu Arqueològic-Artístic Episcopal de Vic, i moltes altres procedents de diversos llocs i col·leccions privades—. Fou llavors que s’observà el decisiu interès per l’art medieval i la valoració i recuperació del ric patrimoni cultural i artístic del país durant aquest període.

Així doncs, poc temps després de la clausura de l’Exposició Universal del 1888, i aprofitant un dels edificis construïts per al certamen, el 1891 es va inaugurar el primer Museu de Belles Arts al Saló de la Reina Regent del Palau de Belles Arts, al parc de la Ciutadella. Aquest museu aplegava un notable conjunt d’obres que havia estat exhibit a l’Exposició.

La inauguració oficial del nou Museu d’Art de Catalunya va tenir lloc el 1934. En aquell moment, el museu ja s’havia enriquit amb l’adquisició, l’any 1932, de la important col·lecció del barceloní Lluís Plandiura, integrada per 1869 obres, principalment d’art medieval i modern. En esclatar la guerra civil de 1936-39, per tal d’evitar la destrucció de les obres pels bombardeigs, el fons museístic es va evacuar i traslladar a Olot i, després, a Darnius i a altres localitats properes a la frontera francesa. Durant el conflicte, les millors obres s’exposaren a París en dues exposicions diferents. Posteriorment, en foren separades les obres dels dos darrers segles per formar el Museu d’Art Modern de Barcelona (1945). A partir d’aleshores, el fons museístic augmentà amb alguns conjunts de pintures murals com els procedents dels monestirs de Santa Maria de Sixena i de San Pedro de Arlanza (Aragó).

Amb tot, una de les accions decisives per a la creació d’un museu d’art català que concentrés les col·leccions repartides en diversos museus de la ciutat de Barcelona fou la formació de la Junta Municipal de Museus i Belles Arts l’any 1902, que a partir del 1907 prengué el nom de Junta de Museus de Barcelona. Aquesta institució, impulsada pel president de la Mancomunitat de Catalunya Josep Puig i Cadafalch i amb dotacions econòmiques autònomes, va tenir un paper decisiu en l’estudi del món artístic medieval català i en la preservació del conjunt de pintures murals romàniques pirinenques. Així, entre el 1919 i el 1923 es procedí a la compra, arrencament i trasllat al museu de la Ciutadella d’aquestes pintures, de manera que en pocs anys les col·leccions van augmentar d’una manera espectacular.

L’any 2014 s'hi inaugurà una nova col·lecció dedicada a l’art modern, formada per 1.350 obres de 260 artistes compreses entre el 1860 i el 1950. Exposades en un espai de 4.000 m2, procedeixen majoritàriament de fons propis del museu, a més d'una col·laboració en règim de cessió temporal o de dipòsit, segons els casos, amb la basílica de la Sagrada Família, l'Arxiu Jujol, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i la Filmoteca.

Exterior del Museu Nacional d’Art de Catalunya
© Lluís Prats
El 1990 fou creat per llei el Museu Nacional d’Art de Catalunya, que restablia la unitat de les col·leccions de l’antic Museu d’Art de Catalunya (col·leccions d’art romànic, gòtic, del Renaixement i del Barroc) i del Museu d’Art Modern (col·leccions d’art dels segles XIX i XX), a més d'incorporar-hi el Gabinet de Dibuixos i Gravats, el Gabinet Numismàtic de Catalunya i la Biblioteca d’Història de l’Art. El 1996 hom creà el Departament de Fotografia dins del projecte museístic.

L’organ rector del museu és un patronat format per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i, des del 2005, l’Administració General de l’Estat espanyol. Entre el 2008 i el 2011 també hi formà part el govern Andorrà.

Continuant el camí iniciat amb la compra de la col·lecció Plandiura (1932), el museu menà una política d’adquisicions i de recerca de donacions —com la incorporació de les col·leccions privades Bosch, Gil, Muntadas i Espona, entre d'altres—, política que ha permès ampliar considerablement els seus fons i ultrapassar la temàtica purament catalana del contingut. Aquest pot ésser dividit en quatre grans grups: la secció del romànic, que comprèn frontals, talles i, especialment, decoracions murals de les esglésies del Pirineu català —la major part arrencades i transportades sobre tela entre el 1919 i el 1923—, conjunt únic al món en la seva especialitat en el qual destaquen les procedents de Taüll i de Pedret; la secció del gòtic, singularment la pintura, amb els principals artistes actius a Catalunya —com Arnau Bassa, els germans Serra, Borrassà, Martorell, Huguet, Dalmau o Bermejo—, i també considerables mostres valencianes, aragoneses i fins i tot navarreses i castellanes; la secció del Renaixement i del Barroc, que no té la rellevància de les dues anteriors, bé que hi figurin obres d’Aine Bru, Berruguete, Ribalta, Ribera, El Greco, Velázquez i Zurbarán —cal destacar-ne, però, la sèrie de Viladomat sobre la vida de sant Francesc d’Assís, procedent de l’antic Museu de la Junta de Comerç de Barcelona—, i, finalment, les col·leccions procedents de l’antic Museu d’Art Modern de Barcelona, que inclouen la pintura i l’escultura catalanes dels segles XIX i XX, des dels neoclàssics, com Flaugier i Mayol, fins als clàssics contemporanis, com Gargallo, González, Miró, Dalí i Tàpies, passant pel realisme dels Martí i Alsina, Vayreda i l’escola d’Olot, Urgell, Simó Gómez, Gimeno, Graner, Baixeras, Roig i Soler, Meifrèn i l’escola de Sitges; Fortuny i els fortunyistes; el Modernisme i el postmodernisme (Casas, Rusiñol, els germans Llimona, Clarasó, Nonell, Mir, Pidelaserra, Raurich, Canals, Anglada i Camarasa, etc.); i el Noucentisme i les seves derivacions (Sunyer, Nogués, Torres i Garcia, Clarà, Casanovas, Manolo Hugué, etc.).

Al novembre del 2000 el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Cau Ferrat de Sitges i el Museu Comarcal d’Olot passaren a ésser noves seccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

L’any 2002 estrenà les noves sales de reserva, on s’emmagatzemen les obres no exposades al públic, repartides en nou espais diferents. Els fons s’ordenen per estils, tipologies, materials i altres criteris de classificació. Acull el dipòsit de la Col·lecció Tyssen-Bornemisza, la Col·lecció Cambó i el fons del Gabinet de Dibuixos i Gravats, el Gabinet de Numismàtica i el Departament de Fotografia. La fase final del MNAC també inclogué el trasllat i l’obertura de la Biblioteca General d’Història de l’Art, fins aleshores situada a l’antic convent de Sant Agustí, que ara disposa de la sala de lectura a l’antic Saló de Te del Palau Nacional.

El nou conjunt museístic també té, entre altres, un restaurant amb vistes sobre Barcelona, al Saló del Tron, dues sales d’audiovisuals i dues sales de tallers didàctics.

El 2010 s’inaugurà la nova disposició de les col·leccions d’art gòtic, d’art renaixentista, el llegat de Cambó i el fons de la Col·lecció Thyssen-Bornemisza, a la sala oest del museu. La remodelació més important es féu a les sales del gòtic, amb una nova museografia que prioritza els elements artístics i estilístics i que redueix el 22% de les obres exposades per donar prioritat a les condicions expositives. El 2011 obrí la nova disposició de les sales d’art romànic, que simplificava el recorregut i reduïa també el 30% de l'obra exposada, alhora que s’optava per una il·luminació més focalitzada i directa, que donava més visibilitat i presència a les obres.

Tanmateix, el projecte de creació d’un gran museu restà aturat amb la Dictadura de Primo de Rivera, que significà la desaparició de la Mancomunitat de Catalunya i la destitució de càrrecs significatius dins l’entramat polític i cultural del país. Així, fou destituït J. Folch i Torres del càrrec de director de la Secció d’Art Medieval i Modern. Amb la proclamació de la Segona República Espanyola el 1931 i la constitució del govern autònom de la Generalitat, J. Folch i Torres fou rehabilitat i es va reprendre de nou el pla museístic. Aleshores, davant la in­suficiència de l’edifici de la Ciutadella per a allotjar-hi les noves col·leccions i, a més, la necessitat d’evacuar-les per tal d’instal·lar-hi el Parlament de Catalunya, es va decidir traslladar el fons de les col·leccions al Palau Nacional de Montjuïc, edifici que s’havia construït per a l’Exposició Internacional del 1929.

Els fons romànics

El ric fons de les col·leccions d’art romànic, que abraça un ampli marc cronològic, inclou nombroses obres que comprenen di­ver­ses tècniques i tipologies.

Destaca especialment l’emblemàtic conjunt de pintura mural, que aplega obres dels s. XI al XIII. Dins d’aquest àmbit, hom pot admirar els magnífics i famosos conjunts que decoraven els absis de les esglésies de Sant Climent de Taüll i Santa Maria de Taüll (Ribagorça), presidits, respectivament, per la figura del pantocràtor i la de la Maiestas Mariae; alguns fragments de pintura mural que ornaven els murs dels temples de Sant Joan de Boí (Ribagorça) i Santa Eugènia d’Argolell (Alt Urgell); les pintures que decoraven la conca absidal de Sant Pere de la Seu d’Urgell (Alt Urgell) i Sant Miquel d’Engolasters (Andorra); diversos fragments provinents de les esglésies de Sant Pere d’Àger (Noguera), Santa Maria de Mur (Pallars Jussà), de la Mare de Déu de la Pietat del Castell d’Orcau (Pallars Jussà), de la sala capitular de Sixena i les d’una sala palatina de San Pedro de Arlanza; i els bellíssims conjunts murals procedents del Pallars Sobirà, de les esglésies de Sant Pere de Sorpe, Santa Maria d’Àneu i Sant Pere del Burgal, a més dels de Sant Pau i Sant Pere d’Esterri de Cardós, Santa Maria de Ginestarre de Cardós i Santa Eulàlia d’Estaon.

Pel que fa a l’escultura mo­numental, el més notable són els conjunts de Camarasa, de Santa Maria de Besalú i del baldaquí de Ripoll, dipòsit del bisbat de Vic. Igualment, el museu conserva un nodrit grup de capitells d’àmplia cronologia i proce­dència diversa, entre els quals destaquen els d’època califal, els romànics del claustre de Sant Pere de les Puelles i els de l’antic hospital de Sant Nicolau de Barcelona.

La col·lecció de talla en fusta, de procedència diversa, són datades entre els s. XII i XIII. Des­ta­quen especialment el frontal d’altar d’Ix, la Seu d’Urgell, Esquius, Avià, Baltarga, Mosoll, Durro, Cardet i Gia, així com els baldaquins de Tost, Tavèrnoles i Toses, com també una esplèndida urna amb coberta de dos vessants, que estotjava les relíquies de sant Càndid, procedent del monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Aquesta urna, una valuosa mostra de mobiliari sagrat, és decorada amb relleus daurats al·lusius a la vida i al martiri del sant.

Entre les talles de Crist en majestat cal remarcar especialment la que procedeix de l’església de Sant Vicenç de Cabdella (Pallars Jussà), i la magnífica Majestat Batlló, de procedència desconeguda. Així mateix, es pot admirar un notable conjunt de marededeus, moltes de procedència també desconeguda, entre les quals destaca la bella imatge de la Mare de Déu de Ger (Cer­danya), feta en fusta d’àlber policromada, i algunes imatges de sants. També cal fer esment d’un conjunt d’imatges que havien format part de davallaments, com les excel·lents figures de la Mare de Déu del Davallament de Durro (Ribagorça) i les de sant Joan i Maria, que pertanyien al Davallament de San­ta Eulàlia d’Erill la Vall (Ribagorça). Destaquen especialment les imatges conservades del Dava­lla­ment de Taüll, que corresponen a les figures de Crist, Maria, Josep d’Ari­matea i un dels lladres. Finalment, dins aquest apartat cal fer especial menció del magnífic banc procedent de l’església de Santa Maria de Taüll. Aquest exemplar de mobiliari litúrgic, únic dins l’àmbit català, consisteix en un seient triple amb respatller, braços i dosser, i presenta una profusa decoració de motius diversos formats per peces de talla calada.

Un altre sector important de les col·leccions d’art romànic és la pintura sobre taula, que inclou un excel·lent conjunt de frontals i laterals d’altar i elements de baldaquí dels s. XII i XIII. Entre els nombrosos frontals hom pot destacar els que procedeixen de la Seu d’Urgell, Sant Martí d’Ix (Cerdanya), Boí (Ribagorça), Santa Maria de Cardet (Ribagorça), amb escenes relatives a la vida de Maria, Sant Martí de Gia (Ribagorça), Sant Quirze i Santa Julita de Durro, Sant Andreu de Baltarga (Cerdanya), Sant Serni de Tavèrnoles (Alt Urgell), Mosoll (Cerdanya), Santa Maria d’Avià (Berguedà), el de l’ermita de Rigatell (Ribagorça) i els anomenats dels Arcàngels i d’Esquius, tots dos de procedència desconeguda. Completen aquest àmbit artístic algunes bigues de fusta bellament decorades i els magnífics baldaquins de Toses (Ripollès), Tost (Alt Urgell) i Tavèr­noles (Alt Urgell).

Pel que fa a les arts de l’objecte, el museu estotja una excel-lent mostra de peces d’orfebreria, algunes amb aplicacions d’esmalt. Així, hom pot veure un nombrós conjunt d’imatges de Crist treballades en bronze daurat, algunes creus, crucifixos i arquetes de coure daurat i esmaltat, i un gran nombre de pixis, canelobres, encensers i molts altres objectes d’ús litúrgic majoritàriament datats al s. XIII.

Col·laboració: 
MGu / APla
Llegir més...