Utilitzà el pseudònim de Constantí Llombart . Estudià primeres lletres i alguns cursos de magisteri i, de jove, escriví alguns poemes romàntics en castellà i les obres teatrals En lo Mercat de València i La calúmnia castigada, abans del 1868, en què, republicà federal, prengué part activa en la Revolució de Setembre i publicà diversos poemes polítics aplegats en el volum Cantos republicanos . Reprengué alguns d’aquests temes (la pena de mort, la contribució de sang, l’esclavisme, etc.) més tard, en els drames Justicia contra justicia i La esclavitud de los blancos . Féu la crònica del Cantó de València a Trece días de sitio o los sucesos de Valencia (1873 i 1973), refutat per F.Peris i Mencheta. Progressivament interessat pels problemes nacionals, fundà, amb el títol de Lo Rat-Penat , un anuari (1875-80), un quinzenal (1884-85) i una societat (1878), on volia aplegar valencianistes de totes les classes, sota un programa confús i apolític. Decantada l’entitat cap al sector burgès i conservador (personificat per Teodor Llorente), en creà una altra ( l’Oronella ), d’escassa vida. Els seus darrers anys accentuà de nou el seu republicanisme, que mai no arribà a concretar doctrinalment, tot i que hauria pogut donar lloc a un valencianisme políticament actiu, i mirà d’acostar-se a les noves promocions universitàries (Blasco Ibáñez —que impulsà a escriure en català— i Altamira i Crevea) o populars (Lluís Bernat, Andrés i Cabrelles), sense, tanmateix, crear una coherència orgànica. Entre els qui reberen la seva influència, només Puig i Torralba hi posà un caire polític valencianista. Traduí al castellà Jacint Verdaguer (el 1892 en publicà el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa , i deixà inèdites la versió de Canigó [1886-88] i la versió parcial d' Excursions i viatges ). Defensor de la unitat lingüística, en els seus periòdics tingué sempre col·laboracions de tots els Països Catalans. Publicà, en col·laboració, reculls d’epigrames o de texts humorístics: Niu d’abelles (1872), Tabal i donsaina (1878) i Tipos d’auca (1877) i, com a continuació davant la prohibició governativa, El Bou Solt (1877). Reedità (1877) La Donsaina , de Bernat i Baldoví (1887). Publicà una tercera edició, força ampliada, del Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig a partir del 1887, el recull biogràfic i antològic Los fills de la morta viva (1879-85 i 1973), sobre escriptors valencians dels s. XVIII i XIX, Valencia antigua y moderna (1887), La Suiza valenciana. Guía de Buñol (1884) i les Obres festives (1876) de Francesc Mulet. La seva figura ha estat reivindicada sovint pels grups valencianistes més radicals.