OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Oriola

Nom castellà d’Orihuela (es), Nom romà d’Aurariola
Municipi
Baix Segura
Nom castellà d’Orihuela (es), Nom romà d’Aurariola
Oriola
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Segura, a l’àrea de llengua castellana del País Valencià, situat a la plana al·luvial del Segura i als relleus àrids immediats penibètics i subbètics extrems.
Població: 
86.164 h
[2009]
Extensió: 
365 km2

El vast terme —que abans cobria tota la comarca— presenta un apèndix al NW, dellà la serra d’Oriola, anomenat el la Matança, i un altre al N, el camp de la Murada. El triangle Segura-litoral-ratlla de Múrcia té uns 358 km2, i les seves majors altituds corresponen a les serres d’Escalona (347 m) i de Pujálvarez (341 m). Al sector occidental la tectònica penibètica vertebra la serra d’El Cristo, que domina els plans de Cárceles, i la d’Escalona, de materials neògens i de relleu subàrid. Al litoral arriben els glacis i cons de dejecció (cap Roig, Campoamor, Río Nacimiento, El Monte, la Foradada). Al sector oriental, i darrere els tossals de Guardamar i de Torrevella, hom troba una doble conca d’enfonsament quaternari ocupada per les llacunes de les Salines de Torrevella i de la Mata. El primitiu massís del Segura fou substituït per la depressió Segura-Guadalentín, amb rebliment postmiocènic de prop de 100 m de gruix i la supervivència de blocs penibètics isolats, com la serra d’Oriola i la de Callosa (568 m alt.), les calcàries dolomítiques triàsiques de les quals són pelades i formen autèntics litosols que fan l’efecte d’un relleu estructural desèrtic. La serra d’Oriola (634 m alt.), més allargassada (11 km), es mostra fragmentada i abrupta amb cingleres al S, sobre la ciutat, El Rincón de Bonanza i El Raiguero de Abajo. La Matança constitueix un ventall al·luvial obert a Benferri i a la vall de la rambla de Redovà entre les dues serres esmentades. Els glacis interiors són fendits per les rambles encaixades. El Segura segueix una trajectòria de SW a NE i W-E, encaixat 10 m i sense llit major, cosa que fa perilloses les revingudes; el seu perfil transversal resulta dissimètric i sense terrasses; al sector sud del terme, els rius Nacimiento i Seco són rambles gairebé sempre eixutes. D’acord amb el clima i la litologia, els sòls són de vega bruna-calcària i alt nivell freàtic com a l’eix del Segura; bruns-calcaris amb crosta o nòduls a les voreres i grisos subdesèrtics en complex amb els bruns-calcaris a la banda paral·lela de la costa. El 1989, 25.532 ha (és a dir, el 66, 3% de la superfície del municipi d’Oriola) eren dedicades als conreus, i 8.728 ha ( un 23%) eren qualificades de terreny forestal. La importància tradicional del secà i de les propietats grans i mitjanes va deixant pas a l’expansió del regadiu que, a hores d’ara, hi predomina clarament. El 1990, els conreus principals eren els cítrics (10.200 ha), els arbres fruiters (2.100 ha) i les hortalisses (1.550 ha). S'han abandonat força els cereals en rotació tradicionals, les oliveres i els garrofers, i també, encara que no tant, la vinya i els ametllers. Els regs són d’aigua cavallera i d’aigües elevades, en general, per sínies a partir del riu. Les aigües “vives” procedeixen dels assuts que les deriven a les séquies majors, subdividides en séquies menors, braçals i regaderes. Les aigües “mortes” (sobrants, escorrims i filtracions) van als escorredors, d’on són reunides als assarbs, dels quals tornen al riu. Els noms aràbics d’algunes séquies (Alquibla, Benimira, Benicatel, Gomares) que continuen les murcianes suggereixen llur origen islàmic. La ramaderia (1982) té un miler de caps de bestiar boví i altres tants de cabrall; una antiga carrerada justificava una transhumància de bestiar de llana que actualment no té gaire pes (13.000 caps); es completa amb el porcí, que ateny 8.000 caps, a més dels 50 000 d’aviram (pollastres per a carn). La indústria continua essent una activitat minoritària. Al segle XVIII el sector tèxtil es destacava amb el vellut, tafetà, domàs, pelfes, etc. Vers el 1950 funcionava una desmotadora de cotó, 17 molins de pinsos o de pebre i la fàbrica de seda que el 1966 ocupava encara 230 obrers i el 1971 només 128. La majoria de les instal·lacions fabrils es concentren als eixos de comunicació de la ciutat, especialment a la carretera cap a Bigastre i cap a Redovà. El 1990, els subsectors més significatius de l’activitat secundària eren el de la fusta i els mobles ( 34% dels establiments industrials enregistrats) i el de l’alimentació (23%); a més distància se situen els subsectors tèxtils (10%), el marbre (6%) i el calçat (4% dels estats fabrils). En canvi, el sector de la construcció és ben representat a Oriola, gràcies a l’activitat turística desenvolupada al seu mateix municipi, amb importants urbanitzacions litorals, i també als nuclis propers. Dins el món agrari que centralitza, fa temps que hi compta la funció comercial. Dels 8.200 h aproximats del 1646 hom havia passat a la fi del segle XVIII a 22.500 i a 28.500 el 1900. Aquesta xifra, que semblava dirigir-se a la duplicació vers el 1960 gràcies a la forta natalitat dels immigrants murcians i la pròpia, s’estabilitzà als voltants dels 45.000 en els anys seixanta i setanta, i ha sofert darrerament una certa empenta durant els anys vuitanta (49.851 h el 1981 i 52.400 el 1986). El 1991 la població municipal arribava als 49.475 h, xifra una mica inferior a la del 1986 (52.195 h) i, fins i tot, a la del 1981, cosa que s’explica per la segregació, el 1986, del municipi de Pilar de la Foradada, que el 1991 tenia una població de 7.500 h. Situat al sud d’Oriola i vora la mar, l’extensió d’aquest nou municipi ultrapassa els 70 km2. És important assenyalar que només el 50% de la població del municipi d’Oriola resideix a la ciutat i que la resta de veïns es reparteix pel seu extens terme municipal en llogarets de rang inferior.

La ciutat (31.790 h [2006], oriolans; 23 m alt.) envolta com una mitja lluna el turó de l’Oriolet (al vessant meridional de la serra d’Oriol, coronat per les restes de l’antic castell d’Oriola), i és tancada per una incurvació del Segura, travessat per dos ponts que connecten ravals i eixamples de l’E i del S.

L’església de Sant Jaume d’Oriola
© Fototeca.cat
La vila primitiva ocupà un replà a 90 m d’altitud, poc més o menys el trast on es bastí el 1743 el seminari conciliar. Al raiguer de la muntanyola i l’esquerra del riu subsisteix la traça aràbiga. L’aglomeració del segle XIII atenyia des del carrer de la Torreta, a l’W (porta de la Traïció), fins a la Creu del Riu. El raval del Pont, deçà del Segura, esdevingué moreria, murada entre els segles XIV i XV. El raval Roig (Rabalroche; actual Rabaloche), situat a ponent, data del segle XVII, mentre que el Ravalet (Ravalete) és anterior. A mitjan segle XVIII sorgí el barri de Rocamora o de la Marquesa, al SW, a la vora dreta del riu, germen de la futura urbanització. Modernament cal destacar l’expansió nord-est sobre els eixos de les carreteres d’Almoradí i de Torrevella i, a l’E, cap a l’estació del ferrocarril d’Alacant a Múrcia, al llarg de la Glorieta i del passeig de Teodomir. El caràcter monumental de la vella ciutat rural li ve del cantó eclesiàstic i senyorial: la catedral fou bastida als segles XIV i XV, quan era col·legiata (bisbat d’Oriola; elMuseu Diocesà d’Oriolaconserva una pintura —Sant Tomàs—, de Velázquez), l’antiga Universitat d’Oriola fou construïda en 1522-1688 per iniciativa del bisbe Lloaces, que hi establí el col·legi dominicà (actualment és residència dels jesuïtes) amb l’església del Socors, la parròquia de Santa Justa i Santa Rufina que fou construïda al segle XIV (1319-48) i modificada al XVIII, i el santuari de Montserrat (1509 i 1748) i l’església de Sant Jaume (Santiago, 1554-1609) són renaixentistes. A les diverses esglésies es conserven un bon nombre d’escultures i misteris de Salzillo. A la ciutat del segle XVIII pertanyen el palau episcopal, el del marquès de Rafal, comte de Pinohermoso, el del marquès d’Arneva i d’altres, uns 30 convents i el seminari. El caràcter levític es reflecteix, encara avui, que ha perdut el bisbat, en 13 comunitats religioses. Població de velles arrels, s’anomenava Aurariola al segle VII, durant la darrera etapa visigoda, i substituí Cartagena en la capitalitat de la Cartaginense Espartària. El duc Teodomir reeixí a mantenir una autonomia enfront dels invasors àrabs des del 713 cora de Tudmir. La planificada ciutat de Múrcia (825) substituí Oriola com a capital; sense aquest fet, Oriola hauria estat el centre de la conca baixa del Segura i indiscutit de la Vega Media. Fou definitivament incorporada al regne de València el 1305 i encapçalà la governació d’Oriola. El 1365 fou presa pel rei de Castella Pere I durant la guerra dels Dos Peres i recuperada el 1366. El 1437 li fou atorgat el títol de ciutat. Durant les Germanies, la Junta dels Tretze d’Oriola fou la més important del sud del País Valencià, sota el guiatge de Pere Palomares; la rendició de la ciutat batalla d’Oriola davant les forces reialistes fou decisiva. El 1563 es constituí en cap d’un bisbat segregat del de Cartagena per raons —entre d’altres— lingüístiques. Viciana (mitjan segle XVI) afirma que “sempre s’ha guardat la llengua catalana”, però fos per la repoblació del cardenal Belluga amb murcians o per pressions polítiques, el capítol cessà d’escriure català el 1702, el consell municipal el 1707 (la ciutat havia estat presa per les tropes filipistes l’any anterior, durant la guerra de Successió) i els notaris el 1708 i la població deixà de parlar-lo en el curs del segle XVIII. Oriola disposa des del1 1990 d’un pla general d’ordenació urbana, que permet de coordinar el creixement urbà amb les necessitats derivades de la presència del riu Segura que, al novembre del 1987, ocasionà inundacions en tota la comarca, especialment greus a la ciutat, en esbotzar-se la presa d’Habanilla.

El municipi comprèn, a més, els pobles de La Aparecida, Arneva, la Campaneta, Los Desamparados, Molins, El Mudamiento, Torremendo, Sant Bartomeu d’Almisdrà, eel Pilar de la Foradada i La Marquesa, el llogaret de Rabat, les caseries de Correnties, Almoravit, Barba-roja, Bonança, Raiguero de Bonança, Escorratell, El Molino de la Ciudad, Sant Onofre, Masquefa i el Ramblar, Las Norias, les parròquies de la Matança, la Murada i Urchillo (o Orxell) i el la Penitència.

Col·laboració: 
VMR / JEC / MABP

Llegir més...