Fou construït a iniciativa de l’Orfeó Català, entitat propietària de l’edifici, que hi té el domicili social i les diverses dependències, de les quals destaquen la biblioteca i l’arxiu.
Juntament amb el Gran Teatre del Liceu i, des del 1999, l’Auditori, és el centre de la vida musical barcelonina —concerts corals, simfònics, música de cambra, recitals— tant de música universal i catalana culta com de cançó popular. Fins a la construcció de l’Auditori fou la principal sala de concerts de Catalunya.
També s’hi han celebrat festivals de jazz, actuacions de cantants i grups de música popular, òperes de cambra i projeccions de films de tema musical, etc. S’hi han representat també obres teatrals, i en certs moments ha servit àdhuc com a lloc de celebració de reunions i festivals d’entitats particulars. En l’àmbit polític, l’any 1960 hi tingueren lloc els fets del Palau.
Aspectes arquitectònics
De planta oval i parets de vidre, amb platea i dos pisos i capacitat per a més de dos mil espectadors. Té un escenari en hemicicle, amb una boca d’onze metres d’amplària i una profunditat de més de set metres, decorat amb els busts de Beethoven i de Clavé, juntament amb valquíries wagnerianes i les divuit fades o muses amb instruments musicals. Entre les arcades del segon pis, i envoltats per una corona de llorer, de ceràmica, hi ha els noms de músics universals i en el frontispici del mateix pis els dels catalans Brudieu, Fletxa, Vila, Terradelles i Clavé. Sota la sala de concerts hi ha la d’assaigs i altres dependències. És un dels principals conjunts de l’art modernista català i és internacionalment cèlebre. En la seva riquíssima decoració intervingueren, entre d’altres, els escultors Miquel Blay —autor del grup La cançó popular, de l’angle format per les dues façanes—, Eusebi Arnau i Pau Gargallo, els mosaïcistes Mario Maragliano i Lluís Bru —autor del mosaic exterior que simbolitza l’Orfeó Català—, el vitraller Granell i el pintor Miquel Massot. Té un orgue notable.
Reformes
A l’inici de la dècada dels anys setanta fou objecte d’una acurada restauració que no pogué, però, reposar algunes mutilacions sofertes per l’edifici en decennis anteriors.
Entre el 1985 i el 1989 hom realitzà la reforma i la remodelació de l’edifici segons un projecte dels arquitectes Òscar Tusquets i Carles Díaz que tenia com a objectius principals la millora de la seguretat de l’edifici, l’ampliació de l’escenari, la millora de l’acústica de la sala i l’acomodació del públic i dels artistes, la millora dels accessos i la construcció de nous, a més d’incidir en altres serveis complementaris, etc.
L’any 1999 s’iniciaren les obres d’ampliació de l’edifici a la façana esquerra, a càrrec de l’arquitecte Òscar Tusquets. Hom hi construí una sala de concerts soterrada amb capacitat per a 600 persones i hom recuperà elements ornamentals que mai havien arribat a instal·lar-se.
El 22 d’abril de 2004, i sota l’eslògan d’"Un Palau per al Segle XXI”, s’inaugurà la segona ampliació, que permeté alliberar la façana esquerra de l’edifici i convertí el Palau en la gran caixa de llum concebuda per Domènech i Montaner. L’última fase d’aquesta renovació arquitectònica fou una completa restauració interior i exterior de la sala, que de pas permeté la recuperació d’alguns elements ornamentals de la façana que s’havien perdut o, fins i tot, que mai havien arribat a instal·lar-se. En una primera fase de les obres, fou enderrocada la parròquia veïna de Sant Francesc de Paula.
Aspectes institucionals i organitzatius
L’any 1983 hom creà un consorci amb participació de la Generalitat de Catalunya, l’ajuntament i la diputació de Barcelona, i l’Orfeó Català, que es feu càrrec de la gestió de la sala. Posteriorment, l’any 1990, amb la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, en la qual
L’any 1990 fou creada la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, que tenia com a objectiu principal aconseguir recursos de la societat civil i de particulars per a finançar les activitats musicals del Palau. Arran dels greus problemes sorgits per l’anomenat cas Millet o també cas Palau, hom procedí a reestructurar la Fundació, que unificà les funcions de les quatre entitats que participaven en la gestió del Palau de la Música (Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, Orfeó Català, Consorci de les administracions públiques i Cor de Cambra), en una sola entitat, la Fundació Privada Orfeó Català-Palau de la Música, presidida per Mariona Carulla i que entrà en vigor el gener del 2012. Constituïda com a Associació Orfeó Català-Palau de la Música, Carulla fou reelegida al capdavant de la junta el juliol del 2014.
Reconeixements
Obtingué el premi de l’ajuntament de Barcelona al millor edifici de l’any 1908, i fou declarat monument nacional l’any 1971.
El 1997, la UNESCO declarà el Palau patrimoni de la humanitat. El 9 de febrer de 2008 celebrà el centenari.