i Javier Pérez de Cuéllar | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Javier Pérez de Cuéllar

Política
Javier Pérez de Cuéllar
Bogaerts, Rob / Anefo (CC0 1.0)
ciències polítiques polít
Diplomàtic peruà.
Lima, 19 de gener de 1920 — Lima, 4 de març de 2020

Després de llicenciar-se en dret per la Universitat Catòlica de Lima, el 1940 inicià la carrera diplomàtica al Ministeri d’Afers Estrangers del seu país. Fou secretari d’ambaixada des del 1944 a diversos estats d’Europa i Amèrica, i membre de la delegació peruana a l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1946. El 1962 tornà al Perú com a professor de dret diplomàtic a l’Acadèmia de la Guerra. Des del 1964 fou successivament ambaixador a Suïssa (1964-66), secretari general d’afers estrangers del Perú (1966-69), i ambaixador a l’URSS i Polònia de 1969 a 1971, any que fou nomenat representant permanent a l’Organització de les Nacions Unides, càrrec que exercí fins el 1975, i pel qual representà el Perú al Consell de Seguretat (1973-74), que presidí aquest darrer any. Representant oficial del secretari general de l’ONU per a Xipre (1975-77), en aquesta posició aconseguí un acord entre les comunitats grega i turca després que Turquia ocupés el sector nord de l’illa. Secretari general adjunt de les Nacions Unides per als afers polítics especials (1978-81), succeí Kurt Waldheim com a secretari general de les Nacions Unides al llarg de dos mandats (1982-86 i 1986-92) i, al seu torn, fou rellevat per Boutros Boutros-Ghali.

Primer llatinoamericà en ocupar el càrrec, presidí les actuacions de mediació de l’ONU en els darrers anys de la guerra freda i els anys finals de l’URSS i en la transició de règims militars a democràtics a Llatinoamèrica, així com en diversos conflictes entre els quals la guerra Iran-Iraq (1980-88) i la guerra civil del Líban (1975-90). Donà suport al grup de Contadora (1983) i a la guerra del Golf Pèrsic (1990) en resposta a la invasió iraquiana de Kuwait. El 1995 concorregué sense èxit a les eleccions presidencials del Perú. L’any 1995 fou president de la Comissió Mundial sobre Cultura i Desenvolupament de la UNESCO/ONU i publicà l’informe Nuestra diversidad creativa. El novembre de l’any 2000, després de la dimissió d’Alberto Fujimori, fou nomenat primer ministre i ministre d’afers estrangers del Perú pel president interí de la República, Valentín Paniagua. Dirigí un govern de transició amb l’objectiu de contribuir al retorn de la democràcia fins a les eleccions de l’abril del 2001, i que tingué com a prioritats una política de reconciliació nacional, la submissió del poder militar a l’ordre constitucional i una política econòmica d’austeritat. En el període 2001-2004 fou ambaixador a França. Entre els nombrosos premis amb què fou guardonat destaca el premi Príncipe de Asturias de cooperació internacional (1987).

Data de revisió: 
2020-03-05

Llegir més...