Es traslladà amb la seva família a Barcelona als 15 anys. Llicenciat en dret el 1896 i col·legiat en exercici des de l’any següent, el 1898 fou nomenat numerari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, on el 1904 s’oposà sense èxit a què les actes es redactessin exclusivament en català. Incorporat al Partit Liberal Demòcrata de Canalejas (1902), l’any següent passà a la Unió Republicana de Nicolás Salmerón. Elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1905), en fou tinent d’alcalde dos anys. Contrari al suport a la Solidaritat Catalana que dividí el partit, oposant-se a Salmerón, Francesc Layret i altres membres destacats de la Unió, seguí Lerroux i s’incorporà al Partit Republicà Radical (1908). Tanmateix, el seu suport al pressupost extraordinari de cultura presentat per Layret i a la Campanya Pro Dret Català li valgueren l’animadversió de part dels seus correligionaris. Col·laborador en la premsa republicana (El Sol, La Lucha, El Día Gráfico, etc.), tot i no concórrer a les següents convocatòries electorals, participà activament en les campanyes del Partit Republicà Radical, que abandonà el 1913 per incorporar-se als reformistes de Melquíades Álvarez, que també abandonà per discrepàncies amb la política d’aliances. Cofundà aleshores el Bloc Republicà Autonomista (2015), que el 1917 s’integrà en el Partit Republicà Català (PRC), juntament amb catalanistes d’esquerra d’altres procedències com ara Lluís Companys i August Pi i Sunyer, i fou candidat en diverses cites electorals. El 1924, un any després del cop d’estat de Primo de Rivera, abandonà l’exercici de l’advocacia. Amenaçat pels sindicats lliures, s’allunyà de la política i es dedicà al periodisme i a la gerència de l’Associació d’Empresaris Teatrals de Catalunya, càrrec que ocupà fins el 1936. El 1931 s’incorporà a Esquerra Republicana. El setembre del 1936 fou nomenat magistrat de l’Audiència de Barcelona, de la qual posteriorment ocupà la presidència de la sala de govern. Poc després, substituí Josep Andreu i Abelló en el tribunal que jutjava els acusats de l’Uruguay pels fets del Sis d’Octubre de 1934. L’octubre del 1936 fou nomenat president per edat dels tribunals populars (que, entre altres funcions, assumiren la causa de l’Uruguay). El gener del 1939 travessà la frontera. Visqué a París fins a l’inici de la Segona Guerra Mundial, quan tornà a Montpeller amb la intenció de marxar a Amèrica, però no obtingué el visat de sortida de França.