Fill d’Eàcides, rei de l’Epir, fou bandejat del regne, però, amb l’ajuda dels egipcis, reconquerí el tron (297 aC), després d’haver-se alliberat de Neoptòlem. Obtingué nombrosos èxits en la guerra contra els macedonis i amplià enormement els seus dominis, que perdé, en gran part, en la lluita contra Lisímac (282 aC). Intervingué en ajut dels tarentins i dels grecs d’Itàlia en contra de Roma. Passà a Sicília, on derrotà els cartaginesos i, havent tornat a la península, lluità contra els romans en la batalla de Beneventum. Mentrestant, a Grècia, la situació havia canviat notablement i Antígon I Gònates s’havia emparat de Macedònia. Pirros el combaté i el derrotà (274 aC), però, ambiciós d’expansionar els seus dominis, atacà Esparta. Aliats el rei d’aquesta ciutat, Areu, i Antígon I Gònades, li plantaren cara. Morí en l’intent d’apoderar-se per sorpresa de la ciutat d’Argos. Paladí dels grecs davant l’amenaça de cartaginesos i romans, els abandonà, com féu també amb el seu propi regne, que inicià la decadència després d’ell.
Hom ha conservat el seu retrat, un bust marmori procedent de la vil·la dels Pisons, a Herculà (actualment al Museo Nazionale de Nàpols).