Prefecte de la Biblioteca Ambrosiana (1907-14) i de la Vaticana (1914-18), després d’una ràpida nunciatura a Varsòvia, fou arquebisbe de Milà (1921) i cardenal. Com a papa estimulà la creació de col·legis nacionals a Roma, reorganitzà els estudis i graus acadèmics eclesiàstics (Deus scientiarum Dominus, 1931) i fundà l’Acadèmia Pontifícia de Ciències (1937). Afavorí l’acció missionera de l’Església i es preocupà del seu arrelament mitjançant la formació del clergat autòcton.
Del seu magisteri, força ampli, es destaquen Casti connubii, encíclica sobre el matrimoni, Quadragesimo anno, sobre la qüestió social, Divini Redemptoris, contra el comunisme, i Mit brennender Sorge, contra el nazisme; signà els Pactes del Laterà (11 de febrer de 1929), que posaren fi a la Qüestió Romana, i donaren lloc al nou Estat de la Ciutat del Vaticà. Ajudat pels dos cardenals secretaris d’estat, Pietro Gasparri (1922-34) i Eugenio Pacelli (1834-39), procurà la concòrdia mitjançant concordats amb molts estats.