i Joan Puig i Ferreter | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Joan Puig i Ferreter

Literatura
Joan Puig i Ferreter

literatura lit
Escriptor.
la Selva del Camp, Baix Camp, 5 de febrer de 1882 — París, 2 de febrer de 1956

D’origen familiar irregular i formació autodidàctica, de molt jove s’integrà en el cercle literari reusenc de J. Aladern. Es traslladà a Barcelona el 1901, on inicià estudis de farmàcia, que abandonà, i exercí diversos oficis, alhora que s’introduïa en el Modernisme triomfant d’aquells anys, en el sector “negre” i anarquitzant. El 1903 viatjà per França, d’on extrauria una densa experiència, repetidament utilitzada a la seva obra. Aquesta s’inicià amb Diàlegs dramàtics (1904), completats per Diàlegs imaginaris (1906), que preludien la seva obra teatral, desenvolupada en dues etapes. En la primera destaca la influència dels autors escandinaus i russos, i es resol en drames de passions, expressades a través d’un llenguatge agosarat. En són característics: La dama alegre (1904), Arrels mortes (1906), Aigües encantades (1908), La dama enamorada (1908), Drama d’humils (1909), El gran Aleix (1911) i La dolça Agnès (1914). Les idees teatrals d’aquest període es contenen a L’art dramàtica i la vida (1908). La crisi d’aquests anys l’obligà a un replanteig, en un intent d’acostar-se a les noves tendències de l’"alta comèdia”. Són exemples d’aquesta segona etapa: La senyora Isabel (1917), Garidó i Francina (1917), Si n'era una minyona. . . (1918), El gran enlluernament (1919), La dama de l’amor feréstec (1921), L’escola dels promesos (1922) i Un home genial (1923). Novament en crisi, es dedicà a la narrativa, que ja havia iniciat amb La novel·la d’Esther (1918). Els primers intents, L’home que tenia més d’una vida (1924) i Les facècies de l’amor (1925), culminen en Els tres al·lucinats (1926), caracteritzats ja pels trets principals de la seva narrativa: psicologisme, materials autobiogràfics, individualisme, que el mantenen apartat dels corrents noucentistes. Seguiran Servitud (1927), reflex de la seva experiència periodística, Una mica d’amor (1927) i Vida interior d’un escriptor (1928), a cavall entre la novel·la, les memòries i l’assaig. Director de la “Biblioteca A tot vent”, hi edità El cercle màgic (1929), que obtingué el Premi Crexells. En aquest període col·laborà a La Publicitat, L’Horitzó, El Diluvio i La Campana de Gràcia, que dirigí des del 1932. La seva dedicació a la política, dins Esquerra Republicana de Catalunya, per la qual fou diputat a les corts i al Parlament de Catalunya, l’allunyà de les lletres, que reprengué el 1934 amb Camins de França, la seva obra mestra, i On són els pobres? Dos anys després publicà la novel·la La farsa i la quimera i el drama Anna darrera la cortina. Per l’agost del 1936 fou nomenat conseller d’assistència social, càrrec que ocupà poc temps. Enviat a París com a pagador de la Generalitat, en aquesta gestió fou convertit en el centre d’un escàndol, que el marginaria després del món dels exiliats. A partir del 1938 i fins a la seva mort escriví el vast cicle novel·lístic El pelegrí apassionat, en dotze volums (edició 1952-77), on abocà tota la seva experiència personal, tot reprenent part de la seva producció anterior, en un intent desigual i sense precedents de síntesi, justificació i alliberament. També escriví centenars de poemes i el dietari Ressonàncies, redactat en 1942-52 i editat en dos volums: Ressonàncies (1975), corresponent a les anotacions de tema literari, i Memòries polítiques (1981), corresponent a la part política. En els seus darrers anys, amb la salut molt malmesa, es dedicà a la correcció i l’edició del cicle, a les Edicions Proa, represes a Perpinyà sota el seu patrocini. Fou ministre de justícia del govern republicà a l’exili (1952-54).

Col·laboració: 
GJG

Llegir més...