Rebé una educació erudita al monestir de Fontenay-le-Comte i amb els benedictins de Maillezais. El 1527 abandonà la vida monàstica i com un goliard recorregué totes les universitats importants de França. Estudià medicina a Montpeller i exercí a Lió, on publicà (1523) les Horribles et épouvantables faicts et prouesses du très renommé Pantagruel (Pantagruel). Acompanyà el bisbe Jean du Bellay a Itàlia i de tornada publicà el segon volum: Vie inestimable du grand Gargantua, père de Pantagruel (1534). Ambdues obres tingueren molt d’èxit, però foren condemnades per la Sorbona. Es doctorà a Montpeller (1537) i emprengué després una vida aventurera. A Margarida de Navarra dedicà el Tiers Livre (1546), que també fou censurada. Una nova missió del bisbe el portà a Roma. Novament a Lió, aparegueren els primers capítols del Quart Livre (1548, la resta és del 1552) i féu freqüents estades a Saint-Maur-les-Fossés, d’on fou prior. El Cinquième Livre (1564) és, potser, apòcrif, si bé molt digne de l’estil de l’autor. L’obra de Rabelais reflecteix d’una manera festiva les idees fonamentals del pensament humanista. El lector observador hi troba una condemna dràstica de l’ascetisme i de la superstició, i un sentiment de confiança en la natura humana i en el progrés. Rabelais desitja reformes, és un cristià raonable i progressista. La seva experiència el fa indulgent amb totes les follies humanes. Insisteix en detalls concrets i irònics, sovint escabrosos. Però per a ell és alhora un procediment còmic i una manera de fer palesa la seva visió desmitificadora de l’home. La seva narrativa és d’una riquesa única en tota la literatura francesa i la llengua és una constant creació a tots els nivells, amb la finalitat d’assolir el màxim grau de comicitat possible. La rialla té una funció catàrtica. La part més important de l’obra de Rabelais no és el seu aspecte crític, ni les seves impertinències religioses (més formals que de fons), sinó perpetuar una concepció alliberada de l’home víctima dels condicionaments socials i ideològics. Lluís Faraudo i de Saint-Germain, amb el pseudònim de Lluís Deztany, publicà (1909, 1929) la traducció al català del Gargantua i deixà inèdita bona part de la resta de l’obra rabelaisiana, en un català volgudament arcaïtzant. El 1985 fou publicat Gargantua i Pantagruel, versió i notes de M-À.Sánchez Férriz.