Establert a París, entre el 1864 i el 1870, realitzà un tipus de pintura fosca influït per G.Courbet: El matrimoni Sisley (1868, Wallraf-Richartz-Museum, Colònia). A partir del 1870 aproximadament la seva paleta és autènticament impressionista: El camí muntant a través de les altes herbes (1874-78, Musée d’Orsay), La llotja (1874, Courtauld Institute, Londres), però sempre la figura humana fou el tema principal, no pas un element del paisatge, i tractada com a tal tema, no pas com a pretext per a estudiar efectes lumínics: El ball del Moulin de la Galette (1876, Musée d’Orsay), Mme. Charpentier i les seves filles (1878, Metropolitan Museum of Art, Nova York), El dinar dels remers (1881). A partir del 1879 se separà del grup impressionista i exposà al Salon. A conseqüència d’un viatge a Itàlia (1883) s’interessà per l’estudi dels clàssics i d’Ingres, abandonà la paleta impressionista i conreà una pintura lineal, de colors agres i tècnica seca: Els paraigües (1883, National Gallery, Londres); és l’anomenat període ingresc. Vers el 1890 entrà en l’anomenat període nacrat, en el qual utilitzà colors suaus i iridescents donant al conjunt l’efecte de nacre: Banyista adormida (1897, col·l Oskar Reinhart, Winterthur). A partir del 1903 els colors de la seva paleta són més vermellosos i el conjunt és d’una plenitud luxuriosa, on són evidents la influència de Fragonard i de l’escola francesa del s XVIII, de la qual Renoir es considerà continuador, de Rubens i d’Ingres alhora: Judici de Paris (1908, col·l particular, EUA). Malgrat que el 1912 fou atacat per una paràlisi reumàtica, continuà pintant i, seguint el consell d’A.Vollard, a partir del 1913 conreà l’escultura, és a dir, féu els dibuixos de projecte de les obres que realitzava principalment Ricard Guinó i Boix, seguint el tipus de formes de la seva pintura; es destaquen: Bugadera ajupida, Venus triomfant i diferents retrats.