A conseqüència de la derrota francesa a la guerra Francoprussiana i de l’agitació popular que culminà en la Comuna de París, caigué l’Imperi, es creà un govern provisional, i Thiers fou elegit president del poder executiu. Promulgada la constitució (1875), el nou règim es veié amenaçat pel cop d’estat de Mac Mahon (1877), que havia substituït Thiers, però el triomf electoral dels republicans consolidà la república. Gambetta i Ferry en foren els polítics principals i impulsaren una política liberal, laica i centralitzadora. Superada la crisi del boulangisme i de l'afer Dreyfus, els radicals (Clemenceau) accediren al govern. L’expansió colonial rebé un fort impuls, i França, aliada de Rússia i de la Gran Bretanya, participà en la Primera Guerra Mundial. Acabada aquesta, governà la dreta nacionalista i conservadora (Millerand, Poincaré), però la crisi del 1929 provocà una radicalització del país, i després del putsch feixista fallit del 1934 vingué el triomf del Front Popular (1936) de L.Blum. Fracassat aquest en no poder superar la crisi, fou substituït per una coalició de radicals i moderats (Daladier). La política claudicant adoptada davant l’expansionisme de Hitler (Munic, 1938) no pogué evitar la Segona Guerra Mundial, que significà la fi del règim en concedir l’Assemblea Nacional poders especials al mariscal Pétain en plena invasió alemanya.