i Requena | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Requena

Municipi
Plana d’Utiel
Vista de la ciutat de Requena
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi i cap de la comarca de la Plana d’Utiel, a l’àrea de llengua castellana del País Valencià.
Població: 
21.278 h
[2009]
Extensió: 
814 km2

El seu extens terme, el major del país, correspon fonamentalment a la vall alta del riu Magre que forma l’eix del municipi, a la qual s’afegeix el vessant esquerre del Cabriol (límit meridional). Forma el sector oriental de l'altiplà de Requena, nucli de la comarca, limitat de N a s. per les serres d’El Tejo (1 251 m alt.), de les Cabrelles (963 m) i de Martès (931 m als Tres Mojones). Més de la meitat del territori no es conrea i és ocupat en gran part per masses de pins que formen importants boscs. El 1989, el municipi de Requena encara dedicava el 49% de la seva superfície a l’agricultura, sobretot de secà, mentre que el terreny forestal ocupava el 46,5%. Des del punt de vista de la producció, les vinyes (més de 24 000 ha el 1990) constitueixen el principal recurs econòmic de Requena i, per extensió, de tota la comarca de la Plana d’Utiel, seguit dels fruiters (3 100 ha) i els cereals (840 ha). El règim de tinença que hi predomina és el de la propietat directa. La ramaderia de bestiar de llana havia tingut gran importància gràcies a l’extensió dels pasturatges, però les rompudes dels s. XVIII i XIX reduïren el bestiar als sectors muntanyosos; el 1982 tenia 6 200 caps d’oví, 23 500 de porcí i 18 000 d’aviram. Havia tingut també importància l’apicultura transhumant (12 000 ruscs el 1982).

Aspecte de Requena
© CIC-Moià
La indústria sedera, iniciada a la fi del s. XVII i que fou important al llarg del XVIII, entrà aviat en decadència així com la industrialització tèxtil. Durant el s. XIX i primera meitat del XX les activitats industrials es limitaren a les derivades de l’agricultura: cellers, elaboració de licors i alcohol, de conserves, almàsseres, farineres. Darrerament, gràcies a les bones comunicacions en l’eix València-Madrid, s’han desenvolupat noves indústries. El 1986, de les quaranta empreses censades, les dedicades a l’alimentació i les begudes (31,6%) i a la fusta, el suro i els mobles (21%) eren les més importants. Hi ha també una gran cooperativa vinícola i una estació enològica. Malgrat tot, les activitats terciàries, de serveis, educatives i sanitàries, s’han continuat desenvolupant els últims anys a conseqüència del seu caràcter de cap comarcal. El 1989, Requena disposava de l’únic hospital de tota la comarca, d’11 de les 18 oficines bancàries comarcals i del 53% de les unitats escolars d’ensenyament bàsic, el 55% de les places d’ensenyament secundari i el 81% de les places de formació professinal de tota la comarca. La població augmentà constantment al llarg del s. XIX gràcies a l’ampliació de l’àrea conreada i al negoci del vi. Radica a la ciutat una important companyia d’autobusos —La Requenense—, les línies de la qual cobreixen, a banda de les relacions lògiques amb València, bona part de la Manxa oriental. El segle actual ha estat de creixement molt migrat en la seva primera meitat, car el 1960 hi residien 18 933 h, i des d’aleshores la pèrdua és constant (17 840 h el 1970 i 17 848 h el 1991). Aquesta xifra representa el 48% de la població comarcal i mostra la centralitat que exerceix Requena sobre la resta de nuclis de la Plana d’Utiel. La ciutat (15 652 h [2006]; 292 m alt.), centre de la Plana d’Utiel, és prop de la riba esquerra del riu Magre, a la sortida dels ports (serra de les Cabrelles) que separaven abans el País Valencià de Castella. El nucli primitiu (La Villa) és a redós de l’antic castell de Requena, d’origen islàmic, del qual resta una gran torre (que ha servit modernament de presó). Estigué fortificat fins a l’expansió de la població en els barris de Las Peñas i el Raval. L’església arxiprestal del Salvador i l’antiga parròquia de Santa Maria, modificades al s. XVIII, conserven dos magnífics portals gòtics. La parròquia de Sant Nicolau té el seu origen al s. XIII. L’antic convent del Carme (1332), edifici amb elements gòtics i renaixentistes, esdevingué després de l’exclaustració casa de la ciutat. El convent franciscà fundat el 1619 esdevingué hospital. Resten algunes notables cases senyorials. Important fortalesa d’època islàmica, fou conquerida per Alfons VIII de Castella el 1177 i definitivament per Ferran III el 1238; Jaume I de Catalunya-Aragó la cedí en el tractat d’Almirra a Alfons XI de Castella, que atorgà carta de poblament el 1295 a fur de Conca. Durant les guerres civils de Castella del s. XIV estigué en poder de la corona catalanoaragonesa entre el 1369 i el 1374. Vila reial des de la conquesta, Enric IV de Castella intentà donar-la (1465) a Fernando de Sandoval-Rojas y de Avellaneda, segon comte de Dénia i de Castrojeriz (mort el 1473), i a Juan Pacheco Girón, marquès de Villena (1470), però davant l’oposició de la població tornà a la corona. Després de les Comunitats de Castella, l’alcaid del castell participà amb forces pròpies a la reducció dels agermanats de la ciutat de València (1522). En la guerra de Successió fou filipista i ocupada el 1706 per les tropes del rei arxiduc Carles III durant un any i mig. Es convertí al s. XVIII en important centre tèxtil; les ordenances de la Hermandad y Arte Mayor de Mercaderes y Fabricantes de Tejidos de Seda són del 1739, seguides el 1747 pel gremi de teixidors de teles i el 1747 pel de teixidors de draps i estamenyes. La decadència a la fi del segle d’aquesta indústria i la baixa rendibilitat de les deveses, orientà les iniciatives econòmiques cap a l’explotació dels erms i terres lliures: els béns municipals capacitats per a l’agricultura foren parcel·lats i sortejats entre els jornalers. El municipi en mantingué la propietat teòrica, però des del 1814 hagué de vendre-les als conreadors per necessitats econòmiques. Al s. XIX foren creats nous pobles i caseries per a l’explotació de les antigues deveses i sorgiren així 42 agrupacions noves (entre les quals els pobles i caseries de Calderón, El Campo de Arcís, Casas de Cuadra, Casas de Eufemia, Casas del Río, Los Cojos, El Derramador, Los Duques, Hortunas, Los Isidros, Pedrones, El Pontón, La Portera, El Rebollar, Roma, Los Ruices, San Antonio de Requena, Turquía, Villar de Olmos) separades de la ciutat. Aquest títol el rebé Requena el 1836 gràcies a la defensa que la població féu davant els atacs carlins. El desenvolupament agrari orientà la burgesia local vers València, i després d’una primera incorporació, durant l’efímera divisió provincial del 1822, el 1851 el municipi s’incorporà al País Valencià, amb la comarca, per petició pròpia.

Col·laboració: 
JEC / MABP
Llegir més...