i Robert Robert | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Robert Robert

Història    Literatura    Política
literatura lit, ciències polítiques polít i història hist
Escriptor i polític.
Barcelona, 1830 — Madrid, 1873

De família modesta, de molt petit quedà orfe de pare i treballà de joier i de dependent de comerç fins el 1851, en què anà a Madrid. Allà col·laborà en diferents periòdics, fundà el Diario Madrileño i, addicte al Partit Democràtic, prengué part activa en la revolució del 1854; relacionat, però, amb el carbonarisme, el 1855 fou empresonat dos anys al Saladero —d’on sortiria greument malalt— per un article publicat a El Tío Crispín, periòdic polític satíric fundat per ell. Des del 1856 formà part de la redacció de La Discusión i aconseguí popularitat amb les seves cròniques parlamentàries, però arran de les discussions entre Pi i Margall i Castelar deixà el periòdic i tornà a Barcelona (1864), on publicà el fullet Al partido democrático (1865), on defensava una entesa entre les dues fraccions. Es relacionà amb F. Soler i Conrad Roure i col·laborà a Lo Xanguet i a Un Tros de Paper, on publicà una sèrie de vint-i-set articles en català dins la línia marcada per Larra —que hom ha considerat el punt de partida de la literatura costumista catalana—, dels quals n'han estat fetes diverses edicions (1907, 1935, 1965). Escriví també algunes poesies en català i el 1866 fou secretari dels Jocs Florals de Barcelona. Després de la Revolució de Setembre fou regidor de Barcelona (1868) i diputat a corts per Manresa (1869). Fundà El Cohete, que continuà publicant a Madrid, on es traslladà de nou i on mantingué estrets contactes amb els internacionalistes madrilenys (en especial, cal destacar la seva intervenció en el tumultuós banquet de solidaritat francoespanyola del 2 de maig de 1871). Formà part de la redacció de Gil Blas, federal intransigent, que dirigí des del 1872. El 1873 fou nomenat ambaixador de la República a Suïssa, càrrec que no pogué arribar a ocupar. De la seva obra literària castellana, dins la més pura línia del Romanticisme liberal, cal destacar especialment la novel·la de costums El último enamorado (1857), els tres volums de proses Los cachivaches de antaño (1869), Los tiempos de Maricastaña (1870) i La espumadera de los siglos (1871) i la peça teatral La corte de MacarroniniI (1870), sàtira contra Amadeu de Savoia. Traduí també obres de Proudhon (Teoría de la contribución, 1868), Bastiat (Capital y renta, 1860), Reclus (La atmósfera, publicat a Buenos Aires el 1944) i Schopenhauer (La libertad, 1967).

Col·laboració: 
MToV
Llegir més...