De família modesta, de molt petit quedà orfe de pare, i, alhora que començava a col·laborar a la premsa (El Barcelonés i Los Rehiletes), treballà de joier i de dependent de comerç fins el 1851, en què anà a Madrid, on col·laborà en diferents publicacions, fundà el periòdic satíric El Tío Crispín (1851) i el Diario Madrileño (1854). Addicte al Partit Democràtic, prengué part activa en la revolució del 1854. Relacionat, però, amb el carbonarisme, el 1855 fou empresonat dos anys al Saladero —d’on sortiria greument malalt— per l’article “Quisicosas del rey y la reina” publicat a El Tío Crispín. Aconseguí popularitat amb les cròniques parlamentàries de La Discusión, però per les desavinences de Pi i Margall i Castelar deixà el periòdic i tornà a Barcelona (1864), on publicà el fullet Al partido democrático (1865), en defensa d’una entesa entre les dues faccions. Portà el pes de la revisió del Diccionari de Pere Labèrnia i Esteller.
Es relacionà amb Frederic Soler i Conrad Roure, col·laborà en Lo Xanguet i a Un Tros de Paper, on publicà una sèrie de vint-i-set articles en català —dels quals n'han estat fetes diverses edicions (1907, 1935, 1965)— dins la línia marcada per Larra, que constituïren un punt de referència, d’una lucidesa irrepetida, de la literatura costumista catalana, i en els quals l’humorisme i la descripció de la realitat van sempre lligats a una intenció crítica i de reforma social.
Escriví també algunes poesies en català i el 1866 fou secretari dels Jocs Florals de Barcelona, que veié com un exercici del principi igualitari i de la desaparició de privilegis. Fundà El Cohete, que continuà publicant a Madrid, on es traslladà de nou i on mantingué estrets contactes amb els internacionalistes madrilenys (en especial, cal destacar la seva intervenció en el tumultuós banquet de solidaritat francoespanyola del 2 de maig de 1871). Formà part de la redacció de Gil Blas, federal intransigent, que dirigí des del 1872.
Després de la Revolució de Setembre fou regidor de Barcelona (1868) i diputat a corts per Manresa (1869), i el 1873 fou nomenat ambaixador de la República a Suïssa, però ja no pogué ocupar el càrrec.
De la seva obra literària castellana, dins la més pura línia del romanticisme liberal, són de destacar la novel·la de costums El último enamorado (1857), els reculls de proses El mundo riendo (1866), Los cachivaches de antaño (1869), Los tiempos de Maricastaña (1870) i La espumadera de los siglos (1871), i la peça teatral La corte de Macarronini I (1870), sàtira contra Amadeu de Savoia, que, prohibida, fou seguida d’una Crítica de la “bufonada” còmica “Macarronini I” (1870). S’encarregà també de la direcció del volum Las españolas pintadas por los españoles (1872), i traduí, a més d’algunes obres de Dumas i Hugo, Bastiat (Capital y renta, 1860) i Proudhon (Teoría de la contribución, 1868).