Estudià al seminari de Tortosa i al de Barcelona, on des del 1828 fou professor d’humanitats.
És autor de diccionaris castellans i llatins, gramàtiques (Ortografía de la lengua castellana, 1849; Gramática latina, 1852), preceptives i altres obres que han romàs inèdites com Observaciones acerca del estilo y diversos géneros y también sobre el lenguaje trópico y figurado, discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, del 1837.
L’Acadèmia afavorí la publicació de la seva obra més important, el Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana i llatina (1839), que havia començat a elaborar el 1821. Hi esmerçà divuit anys i consultà els repertoris lexicogràfics catalans, castellans i llatins de més solvència (especialment, pel que fa al català, el diccionari d’autoritats d’Albert Vidal, de la darreria del segle XVIII). L’obra és molt ben feta i ha estat font de tots els repertoris posteriors. A cada article dona la definició del mot (sovint amb sinònims), la correspondència castellana i, finalment, la llatina, amb indicació de la declinació o conjugació a la qual pertany; d’altra banda, si el mot forma part d’una locució o un modisme, consigna també l’equivalència en castellà i en llatí. Els anys 1864-65 en fou feta una segona edició, corregida i augmentada, per una Societat de Literats Cultivadors de la Llengua Catalana, els quals eliminaren l’antic pròleg i el substituïren per un altre una mica reticent i hi afegiren unes regles prosòdiques i ortogràfiques que no són res més que un extracte dels Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana, d’Antoni de Bofarull, a les quals adaptaren el Diccionari.
Publicà també un Diccionario de la lengua castellana con las correspondencias catalana y latina (1844-48), pòstumament reeditat (1861 i 1867) i modificat (1866-67).
Bibliografia
- Colón, G. i Soberanas, A.-J. (1986): Panorama de la lexicografia catalana. De les glosses medievals a Pompeu Fabra. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, p. 153-163.