Llicenciat en dret. Resident a Barcelona. Considerat el representant més important del teatre castellà de la postguerra, recreà diversos temes de la història recent: Vagones de madera (1959), sobre la guerra del Marroc, El círculo de tiza de Cartagena (1963), sobre la revolta cantonal, Bodas que fueron famosas del Pingajo y la Fandanga (1976), sobre la crisi del 1898, i traçà també un retrat amarg i verídic de la societat contemporània: Flor de otoño (1974), sobre els ambients bohemis i anarquistes de la Barcelona dels anys vint, o Los inocentes de la Moncloa (1964). Publicà un gran nombre d’articles, després recollits en Comentarios impertinentes sobre el teatro español (1972), entre d’altres. Posteriorment, publicà Última batalla en el Pardo (1991) i El pájaro solitario (Premio Nacional de literatura teatral, 1994). L'any 2005 fou guardonat amb el premi Max de les Arts Escèniques.