Membre de la família d’arquitectes Rovira . Titulat a San Fernando el 1842. Arquitecte municipal de Barcelona des del 1867, fou destituït per l’ajuntament popular el 1869 i nomenat altra vegada el 1870. D’estudiant publicà uns plànols dels desapareguts Banys Nous (1834), però el primer treball documentat i encara existent de Rovira es un plànol de Sant Feliu de Codines de l’època en que feia les milícies (1836).
Autor del Teatre Circ Barcelonès (1853) i de la Llotja del Palau Moja a la Rambla (1856). Fou el guanyador del concurs per a l’Eixample de Barcelona (1859) amb un interessant projecte urbanístic basat en el creixement natural de la ciutat i no sobre especulacions teòriques com el de Cerdà, que resultà afavorit. Féu el Campanar de Gràcia (1862), el passatge del Comerç a la Rambla (1865), el Pla del Poble Nou (1867), els mercats de Sant Antoni (1879), de la Barceloneta (1873) i el de la Concepció, al carrer d’Aragó. Són obra seva el Museu Martorell al parc de la Ciutadella (1879), el monument a la Pau (1876), la casa de la ciutat d’Igualada (1880), el pla d’edificació de Gràcia (1885), i de l’Escorxador de Barcelona (1880-88), fet després de realitzar un viatge per Itàlia per tal de documentar-se en la matèria. Altres obres seves són la millora de la mina de Montcada (1881), la font de la Plaça Reial (1876) i les balustrades del passeig de Colom (1883) i del Saló de Sant Joan (1887).
També treballà a la ciutat de Manresa de la qual en va efectuar el plànol geomètric de la ciutat (1847), el nou Cementiri (1848), la reforma de la Presó (1853), la Casa de Beneficència (1854) i la Casa de Caritat (1856).
Creà el 1845 el Cos de Bombers de l’Ajuntament de Barcelona, i en fou el primer cap, en municipalitzar-se la companyia que hi havia a mitges entre el consistori i la Sociedad de Seguros Mutuos Contra Incendios, de la que també fou arquitecte.