i Sant Llorenç de Morunys | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels sumaris

Gran enciclopèdia catalana

Sant Llorenç de Morunys

Nom popular deSant Llorenç dels Piteus
Municipi
Solsonès

Sumari de l’article

Nom popular deSant Llorenç dels Piteus
Vista aèria de Sant Llorenç de Morunys, Solsonès
© C.I.C -Moià
Municipi del Solsonès, al centre de la vall de Lord, a la dreta del Cardener, abans de la seva confluència amb l’aigua de Valls, al peu de la serra de Port del Comte.
Població: 
1.084 h
[2009]
Extensió: 
4 km2

Situació i presentació

El terme és envoltat gairebé totalment pel terme de Guixers, llevat d’un petit tros al N, limítrof amb el de la Coma i la Pedra. A més té un enclavament, entre els municipis de Navès i Guixers, que comprèn la Mola de Lord (centrada pel santuari del mateix nom) i el tossal de Vall-llonga.

El terme comprèn la vila de Sant Llorenç de Morunys, cap de municipi, i el santuari de Lord. El cap municipal ha estat, històricament, la capital de la Vall de Lord, topònim amb el qual es designava antigament (almenys des de l’any 839, data de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell) una zona molt extensa, però que més aviat s’identifica amb la conca alta del Cardener. Quant a les comunicacions, Sant Llorenç de Morunys disposa de diverses carreteres locals. La via més emprada és la que procedeix de Berga i continua fins al coll de Jou, des d’on es pot anar a Solsona, a Coll de Nargó i a les pistes d’esquí de Port del Comte (la Coma i la Pedra).També es pot accedir a la Seu d’Urgell, per Tuixén.

La població i l'economia

La població (llorencins o santllorencins) ha estat de sempre la segona en importància de la comarca, després de Solsona. Els pocs focs inicials (24 el 1380), després d’un segle escàs de la seva fundació, ja s’havien convertit en 139 el 1553 (uns 625 h). Al segle XVIII el nombre d’habitants experimentà un notable augment (de 328 el 1719 es passà a 929 el 1787). Assolí el màxim el 1860, quan arribà als 1 177 h, per decrèixer després fins als 769 h el 1900 i mantenir-se la major part del segle XX entorn dels 600 h. A partir de la dècada de 1960 inicià una corba ascendent que s’alentí lleugerament els darrers anys del segle (759 h el 1960, 810 h el 1970, 861 el 1991 i 903 h el 2001). L’any 2005 s’arribà a 969 h.

Els principals conreus del terme són els cereals (ordi i civada) i el farratge, també s’hi fan patates. Quan a la ramaderia, hom cria aviram i bestiar porcí, cabrú i oví. L’economia també es fonamenta en una indústria alimentària de conserves de bolets i fruits del camp, en l’aprofitament dels grans boscos del sector, com és el cas d’una empresa que es dedica al tractament de la fusta, i un taller familiar de confecció. De fet, aquest municipi es basa en una economia mixta que combina el sector primari amb el secundari, per bé que el sector que ha pres més rellevància ha estat el terciari, fonamentat amb el comerç i el turisme. La vila celebra el mercat setmanal el dijous i el diumenge. També se celebren dues fires, la de primavera (l’últim diumenge de maig) i la de tardor (el primer diumenge d’octubre). Durant les darreres dècades s’hi ha desenvolupat de forma molt important la funció residencial i turística, el que ha potenciat la construcció de nous habitatges, xalets i fins blocs d’apartaments fora del recinte de la vila. Així mateix, el terme disposa d’una nutrida oferta d’allotjaments, inclòs un càmping. La situació actual d’aquest municipi és fruit de la superació de la crisi que sofrí a partir de la segona meitat del segle XIX (la caiguda de la manufactura tèxtil tradicional, unida a unes comunicacions molt deficients, determinà una continuada minva demogràfica) fins la dècada de 1960, moment en què a conseqüència d’una relativa millora de les comunicacions, d’una certa industrialització i sobretot de la seva consolidació com a centre d’estiueig i de turisme d’hivern (des que s’obrí l’estació d esquí de Port del Comte, a la Coma i la Pedra) es produí un cert redreçament econòmic i demogràfic.

La vila de Sant Llorenç de Morunys

Morfologia urbana

Aspecte de la vila de Sant Llorenç de Morunys
© Fototeca.cat
La vila de Sant Llorenç de Morunys conserva el clos d’estructura medieval (de planta pentagonal irregular), que era circuït de muralles, conservades en part encara que desfigurades per les edificacions. Tenia cinc portals, dels quals resten només els de la Pietat i el de l’Era Nova al migdia, el de Vallfred o del Puig a llevant i el de la Canal al N, situat prop de l’església. Una sèrie de carrers es dirigeixen des dels portals a les placetes interiors i el carrer Major acaba prop de l’església en un altre portal interior. Al segle XVIII s’edificà fora del clos el carrer de Vallfred (NE), al segle XIX sorgiren els ravals de la Canal i el Puig i modernament s’han format nous carrers al SW, a més de les edificacions esparses del terme, especialment al voltant de les carreteres que condueixen a Solsona, Berga i la Coma.

L’església parroquial de Sant Llorenç, que fou declarada monument històrico-artístic el 1976, correspon a la de l’antic monestir que fou l’origen de la vila. És un notable exemplar romànic de l’època llombarda (segle XI), situat a l’extrem NW de l’antic clos. Conserva l’orientació tradicional i l’absis és dins les cases de la població. Té tres naus i la porta principal és al costat lateral N, sota el paviment de l’absis, excavat la dècada de 1960 per Manuel Riu i Riu, es trobà un espai enrunat que sembla haver estat la cripta, com ho indiquen les finestres exteriors tapades. L’element més notable del conjunt és, però, el retaule barroc de la Mare de Déu dels Colls, obra de l’escultor Josep Pujol (1773-84). El retaule, que cobreix tot l’àmbit de la capella, és profusament decorat. La imatge de la verge bruna (una còpia que conserva pràcticament només el cap de l’original, destruïda el 1938) i la de Sant Llorenç centren la composició, carregada d’imatges i de representacions d’una gran riquesa iconogràfica. Hom l’ha considerat una de les obres més paradigmàtiques de l’art barroc català, tot i que cronològicament se situï en un període tardà, en què predominava ja el neoclàssic. L’església conserva a més un retaule gòtic de l’Esperit Sant, obra de Lluís Borrassà, i l’altar major (1713), barroc, obra de Joan Francesc Morató, i que resultà parcialment destruït durant la guerra civil.

El claustre, adossat al SE de l’església, fou edificat els darrers anys del segle XV o els primers del XVI, probablement sobre un claustre anterior. De planta trapezoidal, té dues galeries d’arcs rodons que descansen sobre columnes de fust llis; està en mal estat de conservació. La rectoria, antiga casa del priorat, és també una construcció dels segles XV-XVI, adossada al claustre. Conserva encara motllures de portes i un teginat de guix d’època renaixentista.

Vers migdia, extramurs, hi ha el santuari de la Pietat. De reduïdes dimensions, constava en els seus inicis d’una sola nau amb dos trams a més d’un porxo. Posteriorment a la seva construcció, la capella ha sofert notables modificacions. A mitjan segle XIX, el porxo fou tapiat i, així, el seu espai afegit, com un tram més, als peus de la nau. Als quatre ambients de l’interior hi ha voltes de creueria, amb senzilles claus de volta, algunes de les quals són refetes. Llevat dels nervis de pedra, tot el parament és enguixat. La il·luminació de l’espai sencer procedeix d’un ull de bou del mur que avui tanca l’antic porxo i d’una petita finestra de la capella lateral. La façana, i amb ella el campanar de cadireta, correspon a una restauració del 1909. Però, amb tot, el que té més interès és el retaule de la Pietat, del darrer corrent gòtic. Es tracta d’un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel·la de cinc compartiments. La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, on és habitual, el Calvari. Francesc Solius (pintor de Banyoles) utilitzà en aquesta ocasió models característics del gòtic flamenc propers a l’art d’Huguet i de Pedro García de Benavarre. Prop del cementiri de Sant Llorenç hi ha la capella de la Mare de Déu dels Àngels (1682).

La cultura i el folklore

Entre les associacions i entitats culturals cal esmentar especialment el Patronat del Museu de la Vall de Lord, vinculat al Museu de la Vall de Lord i l’Associació de Turisme Vall de Lord, que inclou Guixers, la Coma i la Pedra i Sant Llorenç de Morunys. Dins el moviment de la Renaixença i gràcies a mossèn Llorenç Riu i Llobet (Sant Llorenç de Morunys 1871-1946), destacà la formació de l’Orfeó de Sant Llorenç, que ja no existeix. Dins la vila, a la casa de l’antiga junta de la confraria dels Colls (de la fi del segle XVIII) fou instal·lat, el 1946, el Museu de la Vall de Lord. El fons d’aquest museu és format per una munió d’objectes recollits per la Vall de Lord, molt heterogenis però de gran interès. Conté història, etnologia, arqueo logia i art local (restes arqueològiques procedents d’una cova sepulcral de l’edat de bronze, talles barroques de l’església parroquial, monedes de diversos països i èpoques, eines d’oficis, indumentària i artesania popular). D’altra banda, també funciona el Museu del Drap Piteu.

La festa major se celebra el 10 d’agost, amb actes culturals i lúdics, com poden ser concerts a la terrassa de la Fonda Morunys, ballades de sardanes, jocs per als infants, etc. El 10 de juliol és la festivitat de Sant Cristòfol i ja és tradicional la benedicció de vehicles. També cal mencionar la diada d’arts i oficis, el primer cap de setmana de juliol, que permet contemplar els artesans en el seu treball, els Tres Tombs, per Sant Antoni, i la festa de les Enramades, pel Corpus.

Altres indrets del terme

Santuari de Lord
© Xavier Varela
A la dreta del Cardener, entre Guixers i Navès, i dins la morfologia montserratina pròpia de la comarca, s’alça la mola de Lord (1181 m alt.), elevat planell inclinat vers migdia i espadat per tots costats; s’hi accedeix només per la banda SE (des del Cardener i la masia de Salord) i pel N, on hi ha la millor pujada (des de Sant Llorenç). Forma un enclavament del terme de Sant Llorenç de Morunys. És presidida pel santuari de Lord, a 1 175 m, dalt d’un penyal, antic centre de pietat i d’eremitisme. El santuari és un temple d’una nau, coberta amb volta de canó sobre arcs torals, i capelles laterals entre els contraforts. La façana és d’una gran senzillesa, mancada d’elements ornamentals, tret de l’ull de bou que il·lumina l’església. A un costat té el campanar, de dos cossos. L’ornamentació es redueix al retaule major, que allotja el cambril de la Mare de Déu de Lord, una talla de fusta que en l’estat actual revela una restauració que desfigura la imatge original, probablement d’època gòtica o de transició del gòtic. El retaule del 1901, de fusteria amb daurats, fou fet a Barcelona pel taller de J. Riera Casanovas. La seva factura respon a les orientacions revivalistes que conjugaren arbitràriament estereotips de l’art romànic i bizantí. Les parets del presbiteri foren decorades amb pintures de Lluís Masriera (1923); cal fer esment també d’un grup de pintures d’ascendència manierista. La imatge de la Mare de Déu de Lord, obra romànica del segle XIII, posteriorment restaurada, és una famosa talla de fusta d’1,10 m d’alçada, en actitud sedent sobre un setial senzill, amb l’Infant dret damunt el genoll esquerre. Les cares i les mans són morenes i es destaca la naturalitat de la posició dels vestits.

Les festes són l’aplec del Dilluns de Pasqua, la diada preferent dels pobles de l’antiga Vall de Lord, la segona Pasqua, la del 8 de setembre, festa de la Nativitat de Maria, i la del 18 de setembre. Les primeres notícies del santuari són del 989, quan el comte Ermengol I d’Urgell vengué la muntanya de Lord amb l’església de Santa Maria, al cim, al clergue Cixilià. El 992 apareix en el testament del clergue de Sant Llorenç Guifre i torna a aparèixer el 1068 en el document esmentat en parlar del priorat de Sant Llorenç. Des d’aleshores va sorgint la llegenda de la troballa de la imatge de la Mare de Déu que s’hi venera. A l’edat mitjana hi hagué donats i ermitans i des del 1582 fins al 1634 la casa del santuari fou ocupada pels dominicans, que la convertiren en convent. Després en tingueren cura els clergues de Sant Llorenç i tres jurats de la vila, que n'eren els administradors. Al segle XVIII fou condicionat el camí i es bastí un nou temple, que sofrí greus danys en les guerres civils del segle XIX (el 1840 fou arrasat pel general León). Els habitants de Sant Llorenç, amb una important aportació d’Esteve Monegal, emprengueren la reconstrucció, acabada el 1870, i hom retornà la imatge que es guardava a la parròquia de Sant Llorenç. El 1881 la casa i el santuari de Lord foren cedits a una comunitat de religiosos trapencs, procedents del monestir francès de Divielle, que dos anys més tard es traslladaren a Bellpuig de les Avellanes. Sofrí encara un incendi el 1891, es reféu de nou i el 1901 Josep Monegal, fill de l’anterior, finançà l’altar que perdurà fins el 1936. Durant la dècada de 1970 es feren obres de restauració i condicionament i el 1988 s’hi establí, amb l’autorització del bisbat de Solsona, una petita comunitat monàstica.

La història

La història de Sant Llorenç va lligada a la de la canònica i el monestir que li donà el nom (en la primitiva documentació el lloc és esmentat com a Novezà o Lanoves).

En aquest lloc hi havia una casa i una església on vivien, sota una regla canonical de tradició visigòtica, uns clergues presidits per l’abat Bo el 910 i pel seu successor Ciendiscle en 920-48. Anà arrelant i rebé donacions de les terres del migdia. Així, el 971, el comte Borrell el dotà amb una extensa propietat del terme de Navès (el lloc anomenat Cort i l’església de Sant Pere) que correspon probablement a la cel·la monàstica de Sant Pere de Ventolrà, prop del Cardener. El 989 el comte Ermengol féu concessions al levita Cixilià que comprenien tota la Vall de Lord Sobirà i el 997 li afegí la parròquia de Posada. Aquestes donacions comtals i l’incipient monestir responien a la voluntat de repoblament del sector i el 1019, dins la política d’introduir la regla benedictina als cenobis existents, fou unit pel bisbe Ermengol i la comtessa Ermessenda al monestir de Tavèrnoles com a priorat. Segons un document del 1069 (potser no autèntic) el comte hauria donat aleshores a Sant Llorenç la roca de Lord amb la basílica de Santa Maria. Vers el 1088 les donacions dels comtes a la Vall de Lord alternaven Sant Llorenç (esglésies de Santa Creu d’Ollers) amb Santa Maria de Solsona.

El 1078 passà a dependre del monestir de Tresponts (on s’intentava una reforma) i el 1079 de Ripoll, però Tavèrnoles aconseguí de recuperar-lo i estigué sota la tutela d’aquesta abadia als segles XII i XIII, quan tenia un prior i uns pocs comunitaris. Els vescomtes de Cardona ja devien tenir béns en aquesta contrada al segle XII, com es dedueix de les donacions dels Calders, feudataris seus i, probablement a causa de les guerres que hi hagué al comtat d’Urgell i per la distància a Tavèrnoles, els lligams amb aquest monestir es relaxaren. Així, el vescomte de Cardona, Ramon Folc (VI), proposà el 1297 a l’abat de Tavèrnoles i a Pere d’Aguilar, prior de Sant Llorenç, la construcció d’una vila franca a redós del monestir, en condomini (priors i vescomtes compartirien delmes i primícies però els altres drets serien del monestir), i el vescomte féu edificar i fortificar la nova vila, de la qual l’església prioral passà a ser la parroquial.

El monestir es beneficià de la prosperitat de la vila i perdurà, unit encara a Tavèrnoles, fins el 1592, any en què fou secularitzat pel papa Climent VIII; les seves rendes foren donades al seminari tridentí de la Seu d’Urgell i els quatre comunitaris passaren a Gerri; però en formar-se, dos anys després, el bisbat de Solsona el patrimoni passà a la nova diòcesi i els bisbes tingueren el títol de prior de Sant Llorenç (hom creà una col·legiata a l’església).

Fou decisiu per al desenvolupament de la nova vila la fabricació de draps de llana o draps piteus (nom català corresponent a l’occità Peitieu o Peiteu i al francès Poitou, regió francesa cèlebre per la fabricació de draps), testimoniada des del segle XIV i probablement iniciada per teixidors peitovins. D’aquí el nom popular de la vila i el nom de piteus donat als draps ordinaris blancs, negres o blaus fabricats a Sant Llorenç i que servien principalment per a fer peücs, capes de pastor i mantes de traginers. Aquesta indústria perdurà fins a les acaballes del segle XIX.

Al segle XIV, el 1343, es constituí la Confraria de la Mare de Déu dels Colls, de caràcter laic, amb la finalitat d’ajudar les famílies en els moments difícils (malalties, casaments, defuncions, sufragis), de la qual eren confrares tots els habitants de Sant Llorenç i els pobles veïns, regida per quatre priors o administradors que es renovaven cada dos anys per meitats. Els Cardona li donaren una gran protecció, mostra de l’interès que tenien pel creixement i l’enfortiment de la vila, i la dotaren amb les rendes de Clarà, Peracamps i els Torrents. És una mostra de la seva força la construcció de l’altar xorigueresc de Josep Pujol, descrit en parlar de l’església parroquial, i la casa de l’actual museu.

La vila esdevingué una de les batllies del vescomtat (després comtat i ducat de Cardona), i al començament del segle XV ja es trobava emmurallada (Manuel Segret i Manuel Riu feren a partir d’una capbrevació del segle XV una reconstrucció del clos fortificat de Sant Llorenç) i el condomini que tenien els ducs i el bisbe de Solsona originà diversos conflictes, que sovint aprofitaren els habitants de la vila. També afavorí la prosperitat de Sant Llorenç la seva situació en una cruïlla de camins.

Al segle XIX sofrí, després del trasbals de la guerra del Francès, les conseqüències de les guerres civils. A la fi del Trienni Constitucional hi hagué una forta revolta antiliberal: el 17 de maig de 1822 el poble en massa, caldejat per diversos capitostos, destruí la “pedra constitucional”. No es féu esperar la reacció de l’exèrcit liberal, dirigit pel general Antoine Rotten, el 19 de gener de 1823 donà ordre de calar foc al poble després de permetre que fos saquejat. Se'n salvaren les famílies anomenades “patriotes”, és a dir, les que restaren a la vila o allotjaren el general. Fora d’aquestes, dels vells i dels menors de dotze anys, els habitants de Sant Llorenç no podien residir a les partides de Solsona i Berga. El poble havia de quedar arrasat i el dia 20 el general Rotten donava altres ordres des de les “ruïnes de Sant Llorenç de Morunys”. Mossèn Joan Riba, que relata aquests fets, diu que des de Busa se sentia l’ensorrament de les cases i que el fum baixava fins a la vall d’Ora.

El poble ressorgí malgrat el desastre, i durant les guerres carlines fou un dels baluards de les tropes de Tristany i del Ros d’Eroles. Fou també la base de Cabrera i el seu estat major a la segona guerra Carlina (febrer del 1849) en abandonar la línia del Ter, però s’hagué de retirar a l’abril a causa del fracàs de l’acció de Sant Llorenç davant els liberals.

Col·laboració: 
MRR
Llegir més...