Saturn

El programa de desenvolupament d’aquests coets fou iniciat oficialment al començament de l’any 1959, i cap a la fi del mateix any el projecte passà de l’exèrcit a la NASA i constituí el nucli d’activitat del Marshall Space Flight Center. El Saturn 1 fou un coet d’assaig tecnològic de dos trams, en el qual hom posà a punt els propulsors H-1 , d’oxigen líquid i querosè. Els tres últims llançaments d’una sèrie de 10 serviren per a posar en òrbita els satèl·lits Pegasus , de detecció i comptatge de micrometeorits. Els models Saturn 1B foren versions operacionals millorades dels anteriors i amb el segon tram propulsat amb els motors J-2 , d’oxigen-hidrogen líquids. Llur desenvolupament coincidí amb la decisió d’intentar el viatge tripulat a la Lluna segons la tècnica de la cita orbital lunar, la qual cosa obligà a accelerar el projecte del gran coet Saturn 5 . Els Saturns 1B serviren per a assajar les naus

Apollo i per a posar a punt elements integrants del coet lunar; llurs llançaments foren iniciats el 1966. Posteriorment, els coets que sobraren un cop acabat el programa Apollo foren emprats en els programes Skylab i en el vol conjunt de nord-americans i soviètics Apollo-Sojuz . El Saturn 5 fou el coet operacional més gran que ha existit i possibilità l’arribada de l’home a la Lluna. Amb la nau Apollo tingué una alçada de 110,6 m i un pes de 2 910 t. Tingué un primer tram amb cinc motors F1 , d’oxigen-querosè, i un segon i tercer trams que tenien, respectivament, cinc i un propulsors J-2 . El primer llançament tingué lloc cap a la fi del 1967 i l’últim a mitjan 1973 per tal de satel·litzar l’estació orbital Skylab . Deixat de produir, ha donat pas a la tecnologia dels vehicles recuperables, dels quals és exponent el nord-americà Space Shuttle.