Situació i presentació
S’estén per l’anomenada Falda del Montseny, i és format per dos sectors del terme, separats entre ells per l’apèndix que forma el municipi del Brull cap a Sant Jaume. Limita al N amb el terme de Taradell i l’enclavament de Tona, a l’E amb el terme de Viladrau, al S amb el municipi del Brull i al SW amb el municipi de Balenyà i l’enclavament de Malla. L’enclavament del terme de Seva, anomenat l’Aclau de Seva, és situat entre les terres de Balenyà, Centelles, el Brull i Aiguafreda (Vallès Oriental).
El sector oriental del terme s’integra, per les seves característiques orogràfiques, dins les terres dels vessants occidentals de les Guilleries i el Montseny. Aquestes terres són les més elevades de tot el municipi de Seva; s’assoleixen els 1.100 m a la serra del Pla de les Fonts, al límit amb Viladrau, o altituds per sobre de la mitjana de la Plana a la serra d’Aguaitallops, al límit amb Taradell. A ponent de Seva el relleu s’integra a la Plana. Bona part de les terres de Seva es troben dins del Parc Natural del Montseny. Geomorfològicament el municipi es formà durant el període terciari, si bé el sector oriental lliscà amb formacions de l’era paleozoica. Drena el terme la capçalera del Gurri i els torrents de la Pomereta i de la Serreta. Biogeogràficament el terme es troba dins les terres de vegetació euro-siberiana, i potencialment hi dominaria un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), tot i que hi predominen boscos de pins, alzines i roures.
El municipi, a més del poble de Seva, cap administratiu, comprèn els ravals de la Serreta i de Balenyà (que es coneix també per l’Estació de Balenyà o Sant Miquel de Balenyà ), i les urbanitzacions de Can Garriga o Perafita, el Muntanyà, el Pinós, la Quadrada i els Roures. Travessa el terme una carretera que parteix de la C-17 a l’altura de Tona i es dirigeix cap a Viladrau. A Seva, d’aquesta carretera en surt una altra cap al Brull i el sector del Montseny, de la qual trenca, prop del poble, un ramal que es dirigeix cap al Muntanyà. Passa també pel terme, a ponent, la línia de ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà de RENFE, que té estació a Balenyà (anomenada Balenyà-Tona-Seva)
La població i l’economia
El cens de la població de Seva recull l’existència de 14 a 17 famílies entre els segles XV i XVI, aquest nombre augmentà a 36 el 1626 i al final del segle XVII ja era de 71. El segle XVIII es consolidà com un dels períodes de màxima creixença, ja que en poc més de mig segle la població es duplicà, encara que aquesta tendència no es confirmà a la primera meitat del segle XIX. D’aquestes dates es conserva una genealogia de Seva plena d’interessants notícies sobre la població d’aquells dos darrers segles.
El primer cens modern de població, que data de l’any 1857, registrà per primera vegada una xifra superior al miler d’habitants, però en vint anys la població tornà a tenir uns nivells absoluts similars als comptabilitzats un segle abans. A les primeres dècades del segle XX, la població gairebé es duplicà; d’aquesta manera abans de la guerra civil de 1936-39 el nombre d’habitants del municipi era el més elevat fins aleshores. Els anys de postguerra i la dècada del 1950 es poden considerar com una etapa de transició, abans de la definitiva tendència a créixer que experimentà el terme. A partir de la dècada del 1960 la població augmentà de forma considerable: 1.487 h el 1981, 1.765 h el 1991 i 2.578 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 2.956 h.
La major part de la població del municipi treballa en el sector industrial i en el de serveis, però les activitats agràries han mantingut certa importància dins la totalitat de la base econòmica municipal. Pel que fa a l’agricultura, els principals conreus són els cereals (blat, ordí) i el farratge, mentre que la ramaderia se centra especialment en la cria de bestiar porcí, boví i oví.
Si bé antigament havien estat explotades algunes pedreres i forns de calç i el terme havia tingut una tradició relacionada majoritàriament amb la indústria tèxtil, en l’actualitat una gran part de treballadors del sector secundari treballa en indústries establertes a Tona o Vic. Al terme destaquen les empreses del sector alimentari; hi ha la Cooperativa Agropecuària Matagalls, que es constituí el 1971. Se celebra mercat setmanal el dijous. Entre els serveis, destaquen les instal·lacions esportives del sector del Muntanyà, on el visitant troba a més la possibilitat d’allotjament.
El poble de Seva
Aspecte del nucli antic de Seva
© CIC-Moià
La part més important del terme se centra en la població de Seva (663 m i 1.820 h el 2005), que per la història, les edificacions i els sectors residencials que l’envolten forma un conjunt notable. El nucli antic de la població té cases interessants de pedra amb finestrals de tipus gòtic conopial i altres de més vells, de transició del romànic al gòtic. Són moltes les cases amb portals adovellats i altres elements com llindes, finestres i pedres cantoneres. És remarcable també per la seva història i estructura el gran mas el Prat, de la família Molins, unit pràcticament a la població, els hereus del qual eren els batlles nats o batlles de sac de les rendes dels bisbes de Vic al terme de Seva i el Brull.
Pel que fa a l’aspecte arquitectònic, cal destacar l’església de Santa Maria de Seva, reedificada entre el 1048 i el 1089, però tan modificada que de la primitiva només resten els murs laterals de la nau. L’absis es transformà en un ample presbiteri al segle XVIII, i la façana fou modificada cap al 1920. L’esvelt campanar és una notable edificació romànica del segle XII que dóna una silueta inconfusible a la població. Els seus retaules, del barroc tardà, són de poc valor.
D’altra banda, bona part de les torres i cases residencials construïdes en un principi entorn el poble i els antics barris, constitueixen ja, a hores d’ara, una única unitat. Dins el nucli urbà hi ha comprès el barri del Serradal i el sector centrat per l’església és anomenat Santa Maria.
El nombres d’entitats i associacions és molt divers, i entre les més antigues destaca el Centre Parroquial, fundat l’any 1935. L’esperit esportiu de Seva i l’afecció pels esports del motor han donat figures com el pilot de rallis Pep Bassas i Vilaris (1958) o el motociclista Àlex Crivillé i Tapias (1970), campió del món en 125 cc (1989) i en 500 cc (1999). La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost.
Altres indrets del terme
Balenyà, la Serreta, l’Aclau de Seva i el Muntanyà
El raval de Balenyà (1.136 h el 2005), a ponent del terme, és conegut també com l’Estació de Balenyà, per tal com s’originà entorn l’estació de ferrocarril, o Sant Miquel de Balenyà, ja que la seva església parroquial és dedicada a sant Miquel dels Sants. Era un nucli compartit amb els termes de Balenyà, el Brull, Malla i Seva, però el 1995 va passar íntegrament a aquest darrer municipi. Entre aquest ravaol i el poble de Seva, vora la carretera, es troba el raval de la Serreta.
L’enclavament anomenat de l’Aclau de Seva, entre els municipis del Brull, Balenyà, Centelles i Aiguafreda, és un sector que per raons jurisdiccionals restà integrat a l’antic domini de la baronia del Brull. Té el límit W a l’antic camí ral de Vic a Barcelona, per això retallava i havia inclòs sectors de la població dels Hostalets formats al llarg d’aquest camí, bé que per convenis ulteriors se’n modificà una mica el traçat a l’indret dels Hostalets. Com a fites històriques d’aquest enclavament hi ha l’antiga vila rural i propietat del Muntanyà, documentada el 1045 i transformada més tard en una gran masia, amb els clàssics afegits d’una galeria, masoveria i d’una capella independent, dedicada a la Degollació de Sant Joan Baptista, al segle XVIII. Els hereus del mas conserven l’antic cognom i una extraordinària col·lecció documental que es remunta al principi del segle XI. Dintre l’heretat del Muntanyà s’ha creat la urbanització homònima, amb sectors esportius i restaurants. Aquesta urbanització es comunica amb la del Pinós, situada a la vall del Congost. El Muntanyà va ser escollida com a subseu olímpica per unes de les proves d’hípica dels Jocs Olímpics del 1992.
Les masies i les caseries
L’extrem E del terme, que limita amb Taradell i Viladrau, va formar segles enrere la quadra de Terrassola, separada civilment de la jurisdicció del Brull i de Seva i que no hi fou incorporada fins el 1840. La quadra de Terrassola era de domini civil dels prepòsits de gener de la seu de Vic, i criminal dels veguers d’Osona, i algun temps de la casa de Cabrera. La quadra de Terrassola es va originar a l’entorn d’una antiga domus o casa forta, dita de Vilanova, de la qual amb prou feines resten els fonaments. La seva demarcació incloïa diversos masos, entre els quals es destaquen la Rovira i Sobrevia, renovats modernament, i altres masos antics com Terrers de Terrassola, el Virgili o el Vilardell. El mas Sobrevia té al costat una torre o casal modernista, obra de J.M. Puig i Cadafalch.
A la part de migdia, prop del límit amb el Brull, es destaquen els masos Serrabardina, l’Albereda i Figueroles. Aquest darrer, situat cap a l’antic domini de Valldoriola, fou cedit a Ripoll el 1010; és un gran casal gòtic, modificat segles més tard, amb finestrals del segle XV i amb una torre de defensa, potser del segle XVI, que tenia una capella a la seva base. Darrere la masia, en un pujolet, hi ha una capella de la Mare de Déu del Roser, construïda cap al 1590. Els amos del mas posseeixen documentació que es remunta al segle XIII. No lluny d’aquest mas hi hagué la capella de Sant Genís de Valldoriola; documentada el 1237, gairebé només se’n coneix l’emplaçament.
El sector ponentí del terme, que va de la població al raval de Balenyà, té també notables masies, algunes d’aquestes amb finestrals de tipus conopial, com les del Riquer i Pibatlle, o altres, com el Mas Cendra, amb galeries. El Mas Pibatlle rebé el nom de l’ofici de batlles del terme exercit pels seus hereus. El Riquer ha estat ampliat amb una nova construcció residencial de pedra, i és mantingut amb una gran cura.
Al sector més proper als Hostalets de Balenyà hi ha l’antiga casa o vila rural de Vallossera, coneguda amb el nom de Valle Orsaria des del 898. És un gran casal vuitcentista amb una capella annexa dedicada a la Sagrada Família.
La part meridional de l’enclavament de l’Aclau de Seva, entre el castell d’Esparreguera i el torrent de Martinet, ha estat sempre unit a la parròquia de Sant Martí i ara de la Concepció d’Aiguafreda. S’hi destaca l’antiga domus o popularment castell d’Esparreguera, al sector central de l’enclavament, que ja era documentat el 1201. Fou habitat pels antics cavallers cognomenats Esparreguera i després Vilanova, castlans menors del castell de Centelles. Del vell casal resten els quatre murs fins a l’alçada d’un primer pis, que revelen que era un casal d’època de la fi del romànic, de bona pedra i amb una situació estratègica. L’actual masoveria d’Esparreguera es va edificar als peus del vell casal o castell, a l’indret de l’antiga capella de Santa Fe d’Esparreguera, i en va aprofitar una part dels murs. Per la seva proximitat al gran mas del Fitor, és conegut també popularment per castell del Fitor.
El terme inclou també el mas de Can Basses, l’Hostal d’en Pinós —un antic hostal de camí ral—, el mas Can Garriga del Solei, la capella de Santa Madrona, edificada al segle XVIII, i el mas de Perafita; aquest mas, ara molt transformat, va rebre el nom del menhir o “pedrafita” de davant la capella de Santa Madrona. És una gran pedra, monument prehistòric, una mica inclinada a causa de les excavacions que es van fer al voltant, d’uns tres metres visibles i un parell de metres soterrats. Sota el mas de Perafita dintre de la finca de Can Garriga del Solei s’hi ha fet una urbanització.
La història
Seva va formar durant l’època medieval i fins al principi del segle XIV una unitat històrica amb el terme del Brull sota la denominació de terme del castell del Brull, i més tard de la baronia de Seva i Brull. A despit d’aquesta submissió aparent, el centre administratiu de tot el terme fou sempre la sagrera de Seva, on radicava la cort o cúria dels temps senyorials. S’ha remarcat també que tot el terme, posteriorment anomenat del Brull, es digué, al llarg del segle X, Territori Sevedà, nom que hom creu que podria derivar de “lloc selvatà”, que es reduí més tard a la vila rural de Seva (997), prop de la qual fou creada des d’abans del 1029 la parròquia de Santa Maria de Seva. Així, doncs, la història jurisdiccional o del domini del terme de Seva és la mateixa que la del Brull, primer pertanyé a la casa vescomtal d’Osona-Cardona i més tard, a la mitra de Vic.
El poble de Seva fou, entre els segles XIII i XIV, una sagrera fortificada, voltada de murs i amb portals, que tingué un paper molt destacat en les bandositats del principi del segle XV i, més tard, en la guerra contra Joan II, conclosa en la capitulació de Vic del 8 de juliol de 1472.