Yitzhak Shamir

Iṣḥaq Šamir
(Ruzinoy, Polònia, 25 d’octubre de 1915 — Tel Aviv, 30 de juny de 2012)

Polític israelià.

Adherit de molt jove al sionisme, el 1935 anà a Palestina. Membre de l’organització paramilitar Irgun (1937) i fundador i líder del grup Lechi (1940-49), fou un dels dirigents de la lluita clandestina contra els britànics, que l’acusaren de terrorista. Estigué empresonat el 1941. L’any 1946, arran de l’atemptat a l’hotel Rei David de Jerusalem, fou arrestat i enviat a un camp d’internament a Eritrea, del qual s’evadí. Romangué a França, exiliat, fins el 1948, que retornà amb l’establiment de l’Estat d’Israel.

A la dècada dels cinquanta i seixanta es dedicà als negocis privats i promogué campanyes de retorn dels jueus de l’URSS. Des del 1955 col·laborà amb el Mossad. El 1970 ingressà al Herut de Menahem Begin, embrió del Likud, coalició de dreta fundada el 1973, pel qual fou diputat en 1973-96 i el qual presidí en 1975-93. Ocupà els càrrecs de ministre d’Afers Estrangers (1980-83 i 1984-86), vice-primer ministre (1984-86) i primer ministre (1983-84, 1986-90), alternant amb el laborista Shimon Peres, i, en coalició amb partits ultraortodoxos, del 1990 al 1993.

Promogué una línia de duresa enfront dels palestins, impulsant també els assentaments israelians als territoris ocupats, i també la immigració massiva de jueus procedents de la Unió Soviètica. Les mesures repressives que impulsà per a fer front a la primera intifada (1987) li valgueren nombroses condemnes internacionals i posaren de manifest les profundes divisions en la societat israeliana entre els partidaris de les concessions als palestins i els de la inflexibilitat. 

Durant la guerra del Golf Pèrsic (1991), tot i que l’Iraq bombardejà Israel, a instàncies dels EUA no emprengué represàlies, contenció que posteriorment fou recompensada pel govern dels EUA amb una major tolerància respecte al tracte del govern israelià amb els palestins. Acabada la crisi, al setembre participà en la primera cimera dels estats àrabs amb Israel a Madrid, en la qual criticà durament Síria. També el 1991 impulsà l’anomenada “Operació Salomó”, consistent en el trasllat a Israel de milers de jueus etiòpics (falaixes).

L’any 1993, tot i la seva reputació de duresa, el Likud, encapçalat per ell, fou acusat d’excés de tolerància amb els palestins i perdé les eleccions davant del partit laborista. Succeït per Yitzhak Rabin, posteriorment es retirà de la política activa.