Fill d’un escultor, Sofròniscos, i d’una llevadora, Fenàrete, la seva figura, difícil de precisar amb objectivitat històrica, és coneguda per pocs testimonis, sovint contraposats: el més antic (423 aC) és Els núvols d’Aristòfanes, sàtira burlesca; després de mort, prolifera la literatura dels diàlegs socràtics, entre els quals cal destacar els Diàlegs de Plató, on és evident la idealització del mestre, les Dites memorables, l'Apologia i el Simposi de Xenofont, on apareix un Sòcrates adotzenat (incompatible amb la seva immediata fecunditat, amb la proliferació d’escoles socràtiques), i alguns fragments dels Diàlegs de Fedó.
Com a soldat participà en les batalles de Potidea, Dèlion i Amfípolis (432-422 aC), on salvà la vida d’Alcibíades. Sense aspiracions polítiques, no pogué evitar d’ésser membre de la bulé atenesa, on mostrà la seva fermesa en l’oposició a la condemna dels estrategs vençuts a Arginuses acusats de no honorar com calia els caiguts atenesos. Durant l’oligarquia dels Trenta Tirans es refusà a obeir l’ordre de captura d’un ciutadà condemnat a mort. Sota la democràcia, fou acusat davant el poble d’irreligiós i de corruptor del jovent. Condemnat a mort, la pena s’ajornà un mes per motius rituals. Tot i poder-se evadir (el seu deixeble Critó li havia preparat la fuga), preferí cloure la vida amb un darrer gest d’obsequi envers aquelles lleis que havia estat acusat de transgredir; després d’uns diàlegs sobre la mort i el més enllà, begué serenament la cicuta.
Quant a la seva filosofia —caldria parlar més aviat d’actitud filosòfica—, oposà al relativisme dels sofistes la convicció que existeix sempre una veritat absoluta sobre les coses, arrelada en el seu ésser essencial i a la qual l’home ha de procurar d’accedir, no pas, evidentment, per mitjà dels sentits (només copsen l’individual, el superficial, el contingent), sinó de la raó. S'oposà també als físics, dels quals rebutjà tant la prioritat donada al problema de la natura com el camí emprat per a conquerir la veritat: en lloc de la intuïció i del monòleg misticofilosòfic (Parmènides, Heràclit, etc.), promou un diàleg estrictament humà, fecund en la mesura que els diversos interlocutors, sotmesos pel mestre a un hàbil interrogatori, van aproximant-se, des de les seves respectives opinions, cap a la veritat universal cercada.
El mètode socràtic presentava dos moments ben diferenciats: el de la ironia, mitjançant la qual aconseguia que els seus oponents —generalment, sofistes presumptuosos— s’alliberessin de llurs prejudicis, reconeguessin llur ignorància i desitgessin superar-la, i el moment maièutica (o art d’ajudar a donar llum), expressió que Sòcrates —fill d’una llevadora— usava per a dir que no feia més que ajudar, no pas a un part corporal, sinó a un part intel·lectual: la “concepció” del concepte adequat. Aquest mètode aportava a la lògica l’estudi del procés inductiu del pensament, la noció de concepte com a manifestació a la ment de l’essència de les coses i la definició o judici en el qual s’expliciten les notes del concepte. I, en aplicar-lo al camp ètic i al polític (la seva aspiració era de millorar l’individu i la societat), el portà a exhortar a deixar de banda la moral tradicional-oficial, de clares interferències religioses, per a guiar-se exclusivament per la pròpia raó (en casos excepcionals, per un daimon o “déu interior” de caràcter irracional) a identificar el bé moral amb una mesurada satisfacció de les necessitats naturals —tant físiques com espirituals— de l’home, gràcies a la qual aquest, no esclavitzat per res extern ni intern, assolirà l’autodomini, la veritable llibertat. Amb això contribuí a una popularització de la moral, que posà a l’abast de tothom, i deixà de consistir en la realització dels ideals cavallerescs per l’aristocràcia terratinent. La independència —no menys exigent— d’aquesta nova moral seduí molts joves atenesos, però també escandalitzà els sectors tradicionalistes, que l’acusaren i condemnaren. Malgrat que no escriví mai res, el seu pensament ha exercit una influència decisiva sobre el pensament occidental, el racionalisme del qual fou un dels primers a configurar. Això l’ha fet objecte d’una secular admiració, només trencada pel vitalisme de Nietzsche i dels corrents irracionalistes que en deriven i també pel cientisme neopositivista, que li censura l’intimisme donat a l’actitud racional i desmitificadora iniciada anteriorment.