i el Solsonès | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

el Solsonès

Comarca
Solsonès

Sumari de l’article

Comarca de Catalunya.
Població: 
13.759 h
[2009]
Extensió: 
1.001 km2

La geografia física

Cap de comarca, Solsona. Es formada de tres elements diversos: les terres mitjanes de l’alta Segarra, al S, amb les capçaleres del Llobregós i de la riera de Salo (o de Matamargós), de les conques del Segre i del Cardener, respectivament; les terres altes de la ribera Salada, al NW, amb les capçaleres de les rieres Salada i de Guardiola o de Pinell, ambdues de la conca del Segre; i les terres altes de l’alt Cardener, al NW. De N a S, dues àrees es diferencien clarament: un sector muntanyós centra les terres situades al N de Solsona, amb altituds que oscil·len entre els 900 i els 2.000 m alt.; i un sector de terres mitjanes s’estén a migjorn de la ciutat, amb altituds que oscil·len entre els 650 i els 900 m; les altituds més baixes es registren a les conques del Llobregós, del riu Negre i del Cardener, vers Clariana. Les serres la Llena, al NW de Solsona, i de Pinós (937 m alt.), al S, constitueixen els extrems de l’espina lleugerament ondulada que separa i diferencia els aiguavessos de les conques del Segre i del Cardener-Llobregat. Al NW, la serra Seca i el serrat d’Odèn clouen la comarca, que continua barrada i separada de l’Alt Urgell i el Berguedà, pel N i NW, per les imposants serralades de Port del Comte (2.383 m al pedró dels Quatre Batlles), del Verd (2.274 m) i de Guixers (2.233 m) i per les de Busa (1.516 m) i de Bastets (1.268 m). Al S, la comarca resta oberta a les terres més baixes del Segre mitjà, la Segarra i el Bages. Al N dominen els massissos calcaris, amb canals estrets de margues triàsiques, aprofitades pels conreus de muntanya i pels camins de bast. Vers el centre dominen les pudingues oligocèniques, erosionades que destaquen a la serra de Bastets i impressionen a les fondalades de Vilamala; les valls fluvials hi resten ben encaixades. Al S de Solsona abunden els materials sedimentaris, amb predomini de gresos i margues. Terra de transició, el clima també oscil·la. Les precipitacions anuals mitjanes oscil·len entre els 400 i els 600 mm a les terres baixes, mentre que a la part alta s’arriba fins als 700 mm. El 1931 hom calculava el total en 876 mm, amb 102 dies de pluja i 9 de neu. Però el 1945 aquestes xifres havien experimentat un descens considerable, i els dies de pluja es reduïren a 65 i els de neu a 4. Amb tot, els darrers anys, sembla haver-se accentuat el contrast; és superior la pluviositat al N de Lladurs i Sant Llorenç, fins a arribar als 900 mm, mentre que és superior la secada a la banda de Navès. Predominen els vents del NW, o pallarès, humit, i del NE, o berguedà, que sol produir algunes glaçades tardanes. Hi ha fonts abundoses, especialment les del Cardener, a la Coma, de la riera Salada, a Cambrils, de Lladurs i Canalda (canalitzades fins a Solsona). Hi ha un pou de glaç natural, o bòfia, al Port de Comte.

La vegetació

Roca de Canalda, sota el puig Sobirà (Solsonès)
© Fototeca.cat
La vegetació és principalment submediterrània calcícola, relativament xeròfila i continental. De S a N se succeeixen, esquemàticament, les zones següents: domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae), amb infiltració d’espècies xeròfiles de les planes del Segre; domini del bosc de roure valencià i de la pinassa (Violo-Quercetum fagineae); paisatge submediterrani xèric amb influències mediterrànies molt importants (carrascars, garrigues, àdhuc brolles als solells; pastures de jonça i fenal molt extenses); en els contraforts pirinencs situats al N de Solsona es fa la transició del bosc de roure valencià al de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis); els paisatges de roureda amb boix, de Sant Llorenç de Morunys i de més amunt, mostren amb plenitud el caràcter submediterrani; a partir de 1.300-1.400 m les pinedes de pi roig semblen completament naturals; a l’estatge subalpí, del pi negre, són molt extenses les pastures d’ussona (Festuca scoparia), que atenyen l’estatge alpí, poc representat a la comarca.

L’economia i la demografia

El Solsonès no forma unitat geogràfica, ni geològica, ni tampoc econòmica: a la meitat nord predominen l’explotació forestal i la ramaderia, i a la meitat sud, el conreu de secà, blat i sègol principalment, i també blat de moro, patates i llegums. Únicament a la zona de Clariana té un cert relleu l’horta, la vinya i l’olivera.

Vista de la Vall de Lord presidida per Sant Llorenç de Morunys, amb la serra de Bastets i Busa al fons, des del municipi de Guixers
© Fototeca.cat
Solsona és bon centre de mercat, però li escapa la zona del NE o de l’alt Cardener, on Berga exerceix una atracció més forta. La part del NE forma la vall de Lord, que inclou els municipis de la Coma i la Pedra (60,66 km2), Guixers (66,05 km2), Sant Llorenç de Morunys (4,28 km2) i Navès (145,85 km2). La vila de Sant Llorenç de Morunys, l’única de la comarca, exercí influència administrativa i econòmica damunt les zones solsoneses de Lladurs, Castellar de la Ribera i Llobera a través de les possessions dels Torrents, Clarà i Peracamps que pertangueren a la senyoria de la confraria dels Colls fins al segle XIX. Solsona, única ciutat de la comarca i el nucli urbà més important, compartí amb Cardona la seva influència sobre els municipis restants de la comarca. Solsona i Sant Llorenç de Morunys, que contenen els dos nuclis majors de poblament, són els d’extensió menor. Als altres municipis solament els pobles d’Ardèvol i la Coma, o els de Sant Climent de Pinell i Su, a Riner, constitueixen petits nuclis de poblament concentrat. A la resta, el poblament ha estat dispers des de la repoblació efectuada al segle IX, integrat per masies agrupades en parròquies rurals, dins els termes dels castells que avui inclouen municipis com Castellvell de Solsona, o els arruïnats d’Odèn, Olius, Madrona, Navès, Lladurs i Castellar. El poblament de la comarca ha experimentat amb els temps algunes variacions remarcables, encara que sembla que sempre ha estat escàs (però continuat). Divuit parròquies existents el 831 permeten suposar per a la comarca un poblament mínim aproximat de 600 cristians, dependents del bisbe d’Urgell, als quals caldria afegir els dependents dels monestirs de tradició visigòtica o de creació mossàrab i, tal vegada també, els que no eren encara cristianitzats. En finir el segle XIII és possible que el poblament comarcà arribés als 10.000 h, cosa que representaria una densitat d’uns 10 h/km2, baixa amb relació a la d’altres comarques. Les pestes del segle XIV la reduïren encara. El primer fogatge (1365-70), posterior a la Pesta Negra del 1348, permet de xifrar els habitants en prop de 7.000, amb una densitat de 6,8 h/km2. En començar el segle XV, les notícies d’establiments de nous masos per part dels senyors comarcans, entre els quals el comte de Cardona, permeten de detectar un increment de la població, que continuà augmentant al segle XVI i al XVII, a causa d’una forta immigració francesa. La segona meitat del segle, crítica per al país, coincidí amb un increment de les construccions. I així i tot Aparici, el 1708, sols permet atribuir a la comarca uns 5.000 h. El segle XVIII fou una època d’increment demogràfic: del 1718 al 1787 passà d’una densitat calculable de 5,5 h/km2 a la de 8,9 h/km2, i s’aproximà a 9 000 h. En acabar el segle el nombre de cases habitades era de 1.496 i el d’habitants d’11.000. L’augment continuà, no obstant el continu drenatge vers el Bages, el Vallès i el Baix Llobregat, fins a arribar el 1860 a la xifra global de 16 182 h , amb una densitat de 16,2 h/km2, mai no assolida fins llavors. Tanmateix, des de la meitat del segle XIX s’inicià una forta davallada: el 1887 la xifra baixà a 12.010 h i el 1900 a 9.654. Tots els municipis experimentaren aquesta penosa cursa de descens que representà una pèrdua del 60% de la població, més de 6.000 h. Entre el 1900 i el 1910 el poblament restà estacionari, però des del 1920, amb 10.072 h, tornà a augmentar; restà entorn dels 11.486 h entre el 1930 i el 1940, pujà fins a 12.419 el 1950 i baixà de nou des d’aquesta darrera data: 11.936 h el 1960, 11.304 el 1970 i 10.839 el 1981. Segons la renovació del padró del 1995 la població era d’11.218 h, xifra que no augmentà significativament el 1998, en què se censaren 11.275 h. El 2001, la població era d’11.466 h, amb una densitat d’11,5 h/km2. En el període 1998-2001 el cens augmentà en 191 persones, a un ritme anual del 0,6% (en el període intercensal 1991-98 el creixement absolut fou de 483 h). El saldo vegetatiu fou del -1,5‰, el saldo migratori, del 6,3‰ i el creixement total de la població, del 4,7‰. En aquest interval sis municipis de la comarca perderen població: Lladurs (que passà de 250 h a 220 h), Llobera (de 240 h a 218 h), la Molsosa (de 135 h a 134 h), Odèn (de 280 h a 277 h) i Pinós (de 317 h a 308 h). Solsona, el cap comarcal, concentrava el 64% de la població, amb 7 344 h, i un creixement absolut de 172 persones respecte a les dades del 1998. Tan sols dos nuclis, a més de Solsona, superaven el mig miler d’habitants: Sant Llorenç de Morunys (921 h) i Olins (566 h), que aplegaven el 13% del cens.

La distribució de la població per grans trams d’edat presentava una estructura demogràfica amb tendència cap a l’envelliment, atès que el 13,5% tenia menys de 15 anys, el 65,5% era població adulta i el 21% sobrepassava els 65 anys. Pel que fa a la població activa, el 2001 es comptabilitzà en 5.451 persones, amb un taxa d’atur del 5,9%. Els treballadors ocupats es distribuïen per sectors d’activitat de la manera següent: el 22,9% es dedicava a l’agricultura, el 22,3% a la indústria, el 17% a la construcció i el 47,8% als serveis. El despoblament continuat de les masies i l’afluència als nuclis de població més grans, o a les comarques meridionals, no es deté encara que alguna vella masia sigui adquirida per gent de ciutat per destinar-la a lloc d’estiueig. La manca de bones comunicacions (les principals carreteres no han estat asfaltades fins els anys 1965-75) i de mitjans econòmics ha mantingut sempre baix el poblament de la comarca i ha ocasionat les darreres emigracions.

No obstant això, la comarca continua essent rica en boscs. La fusta de pi, des dels anys cinquanta, ha estat molt sol·licitada i s’ha convertit en la riquesa més productiva de la muntanya, i ha originat una indústria transformadora (de conglomerats) a Solsona. La regularització d’aigües i explotació de la riquesa hidroelèctrica a penes s’ha iniciat. El 1921 es projectà de construir un pantà a Aigüesjuntes (lloc de confluència del Cardener amb l’aigua de Valls, a 3 km de Sant Llorenç), amb capacitat de 23,5 hm3

el Solsonès des de Pinós
© JoMV
, que no es realitzà. La Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental planejà de construir el pantà de Sant Ponç, al municipi de Clariana de Cardener, el 1930; fou inaugurat el 1964, amb una capacitat de 24,7 hm3. El turisme d’estiu i l’estiueig constitueix una petita font d’ingressos des del 1920, i els darrers vint-i-cinc anys ha adquirit un increment notable. L’allau estiuenca procedeix de la Segarra, el Bages, el Vallès i el Baix Llobregat. Fins els anys 1970-75, però, no s’han iniciat les urbanitzacions destinades a construir torretes d’estiueig, en nombre respectable a alguns llocs, com la de Sant Just, al pantà de Sant Ponç, o la del Port de Comte, entorn de la nova estació d’esquí de Port de Comte, inaugurada el 1973, amb onze pistes, un telesella, onze telesquís i altres serveis auxiliars que han permès d’intensificar el turisme d’hivern a la comarca. Un dels punts turístics, alhora que centre religiós, de la comarca és el santuari del el Miracle. El turisme comença a ésser un sector important a la comarca a partir dels anys noranta, especialment el turisme rural (el 2002 es comptabilitzaren 270 places a residències cases de pagès). La ramaderia, ben documentada des del segle XV, ha disminuït una mica en abandonar-se moltes cases de pagès i reduir-se les masoveries. L’any 2003 se censaren 123.185 caps de bestiar porcí, 12.545 de boví, 31.238 d’oví i 1.646 de cabrú. En el mateix any, el total de terres conreades era de 18 098 ha (18 035 ha de secà i 63 ha de regadiu). Els cultius més importants són els cereals (13.584 ha), principament l’ordi (8.992 ha) i el blat (4.264 ha); els conreus farratgers (1.644 ha) i les lleguminoses (953 ha). Hom no pot pas considerar la riquesa industrial de les petites fàbriques tèxtils, de les de llonganisses o de tallers menestrals, com les de ganivets, que encara es mantenen a Solsona i a Sant Llorenç de Morunys. L’any 2000, s’inaugurà la variant de Súria, que completà l’anomenat Eix del Cardener i que uneix el cap comarcal, Solsona, amb la capital del Bages, Manresa.

La història

De la prehistòria a la romanització

El poblament prehistòric és excepcionalment ben documentat d’ençà del Neolític, a través dels enterraments de la cultura dels sepulcres de fossa, que cobreixen la major part de la comarca, llevat de la muntanya septentrional, i que presenten una variant especial (en cista). La densitat continua durant el segon mil·lenni, amb la civilització megalítica, estesa arreu de la comarca, amb una de les densitats més altes del Principat de Catalunya en megàlits, i també, amb no tanta densitat, de coves d’enterrament col·lectiu. Després d’un període poc documentat, hom coneix el poblament ibèric a partir del segle VI aC, sobretot a través dels poblats del Vilaró o Enseresa, a Olius, i de Castellvell de Solsona. La romanització fou intensa i Solsona (l’antiga Setelsis lacetana) fou un petit nucli urbà, i són coneguts diversos jaciments rurals; però l’economia de l’època no era exclusivament agrícola, puix que han estat localitzats forns de ceràmica (terra sigillata) a Abella i a Solsona.

De l’edat mitjana ençà

El Solsonès pertangué, en la seva major part, al comtat de Cardona (després ducat), dins el qual comprenia la batllia de Sant Llorenç de Morunys, la de Solsona (excepte l’extrem nord-occidental), la part septentrional i occidental de la de Cardona i un petit sector de la de Torà. Tota la comarca, sense excepcions notables, formà part de la vegueria de Cervera, des de la Nova Planta, el 1716, del corregiment de Cervera. Amb la divisió provincial del 1833 restà dins la província de Lleida, malgrat les comunicacions i les relacions econòmiques amb Manresa, i formà el partit judicial de Solsona, juntament amb la vall del Llobregós (Torà, Biosca i Sanaüja, de la Segarra; Vilanova de l’Aguda, a la Noguera), un sector de la vall mitjana del Segre, entre Peramola (Alt Urgell) i Ponts (Noguera) i, a la zona del Cadí, els termes de Gósol (Berguedà) i Josa de Cadí (Alt Urgell). La divisió comarcal del 1936 inclogué a la comarca del Solsonès el terme de Llanera, el qual l’any 1968 fou annexat al municipi segarrenc de Torà de Riubregós, i la llei de modificació comarcal del 1990 hi agregà el municipi de la Molsosa, fins aleshores pertanyent a l’Anoia.

Col·laboració: 
MRR
Llegir més...