L’obra planteja el conflicte entre l’ideal i la realitat. L’hereu d’una gran propietat rural que es troba arruïnat, Sebastià, casa amb la seva amistançada, Marta, un pastor, Manelic, a fi de poder contreure matrimoni amb una pubilla rica. Manelic, però, es va adonant de la situació, fins a matar el cacic i tornar a les muntanyes, enduent-se-n’hi la dona, allà on l’engany i la traïció no són possibles, tot i que en una primera versió Guimerà havia projectat que també l’occís.
Marta, després de captar per Barcelona, havia arribat a l’heretat amb un company de la mare, ja morta, al qual Sebastià, atret per la noia, havia ofert d’encarregar-se del molí. Culpabilitzant-se de la situació en què s’ha vist immersa, Marta voldria anorrear-se i busca la punició, provocant, de manera masoquista, Manelic. L’hereu, secundat pel mossèn, un antic seminarista que li fa de lacai, es mostra despòtic i desitja Marta possessivament. L’ermità Tomàs, que abans menava unes terres de l’amo vora Figueres, si bé primerament és molt dur amb ella, per desconeixement de la realitat, acaba comprenent-la i projectant-hi l’afecte per la seva filla morta. La revolta de Xeixa, mig enamorat de Marta, consisteix merament a marxar a la recerca d’un altre amo. Els Perdigons, germans solters, encarnen l’obediència, el ressentiment i la maledicència, a excepció de la petita, la Nuri. Aquesta noia, de nom virginal, amb una innocència més infantil que no pertocaria a l’edat (té uns catorze anys, com Marta en arribar a la terra baixa), provoca la comicitat. El triangle que s’estableix entre ella, Marta i Manelic és ben innocu i la noia actua, més aviat, com a amiga d’ambdós. Destaca la distribució dels personatges en diversos espais simbòlics segons l’elevació (la terra alta de la muntanya, amb referents pirinencs; la terra baixa de la propietat i la “terra encara més baixa”, d’on prové Marta). El somni de Manelic, situat als gorgs de Carençà, s’inspira en llegendes populars, recreades per un poema d’Antoni Jofre.
Manelic ha esdevingut un prototip, i encarna l’home simple i pur, el pastor de la terra alta. Marta, per la seva banda, és un personatge típicament guimeranià, un ésser desarrelat i desvalgut, que adquireix consciència de la seva personalitat així que posseeix una cosa seva: Manelic.
La redacció de l’obra s’inicià el 1895 i s’interferí amb la de La festa del blat. Tot i que Guimerà, a diferència de María Guerrero, preferí aquest altre drama contemporani, malgrat els seus dubtes Terra baixa ha esdevingut la més famosa de les seves obres. Escrita en prosa, l’obra no tingué la confiança del seu autor, i per aquest motiu fou estrenada en traducció castellana de José Echegaray, amb la col·laboració de l’autor, al Teatro Español de Madrid per la companyia Guerrero-Mendoza, el 27 de novembre de 1896, i a Tortosa, segons l’original català, el 7 de febrer de 1897, per la companyia de Teodor Bonaplata, si bé fou Enric Borràs el qui difongué el drama.
Joaquim Montero n’escriví la paròdia amical Riera baixa (1897). Hom té notícia que ha estat traduït, a més del castellà, a vegades indirectament, a l’alemany, l’anglès, l’esperanto, el francès, l’hebreu, l’hongarès, l’italià, l’ídix, el neerlandès, el noruec, el portuguès, el rus, el serbi, el sicilià, el suec i el txec. S’hi basen les òperes Tiefland (1903), d’Eugen d’Albert, i La catalane (1907), de Ferdinand Le Borne, i diversos projectes cinematogràfics (entre els realitzats, el de Fructuós Gelabert, l’adaptat per Julià Amich i Bert, un d’argentí, un de la Paramount, dos d’alemanys —el de Leni Riefenstahl rodat durant el nazisme—, un de japonès, dos de danesos, un de suec i un de mexicà).