Professor de la Universitat de Copenhaguen, s’especialitzà en l’estudi gramatical del francès i de l’espanyol moderns. La seva tesi Structure immanente de la langue française (1951) té com a objectiu l’aplicació de la teoria glossemàtica de L.Hjelmslev en un idioma concret. Més endavant s’allunyà bastant d’aquestes idees, particularment en la seva extensa gramàtica francesa del 1965, en danès, on procura descriure com funciona una llengua, partint però de dades positives. Al castellà va dedicar un llibre sobre les categories verbals, Mode, aspect et temps en espagnol (1953), i una història de la llengua, redactada en danès (1972). Com a crític literari publicà diversos assaigs, plens de finor, com el dedicat a la composició del Quixot (1957), i tot un seguit d’estudis sobre la influència de la literatura francesa en les lletres escandinaves de l’edat mitjana.