i Tortosa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Tortosa

Nom d’una ciutat romana corresponent a l’actual Dertosa
Municipi
Baix Ebre

Sumari de l’article

Nom d’una ciutat romana corresponent a l’actual Dertosa
Vista panoràmica de Tortosa
santiago lopez-pastor (CC BY-ND 2.0)
Municipi i cap de comarca del Baix Ebre, a la vall baixa del riu.
Població: 
35.143 h
[2009]
Extensió: 
219 km2

Situació i presentació

Durant la dècada de 1960 i part de la dècada de 1970 el terme municipal de Tortosa era, amb 424,3 km2, un dels més grans de Catalunya. Amb les segregacions de Deltebre (1977), Camarles (1978), Sant Jaume d’Enveja (1978) i l’Aldea (1983), la seva extensió ha disminuït considerablement, tot i que continua essent un municipi de dimensions importants, amb 218,49 km2. Confronta a llevant amb els termes del Perelló i Camarles, al SE amb l’Aldea, a migjorn amb Amposta (amb aquest municipi termeneja pel llit de l’Ebre), Masdenverge i Santa Bàrbara, a ponent amb Roquetes i a tramuntana amb Aldover i Tivenys.

Els principals nuclis, pobles o caseries, del terme de Tortosa són la Raval de Jesús i els pobles de Bítem, Campredó, els Reguers i Vinallop. A més, hi ha els nuclis del Castell de Mianes, la Font de Quinto, la Masada de Gassol, el Mas Aiuso i Santa Rosa de Lima. El municipi inclou, així mateix, els enclavaments de la Bassa dels Ganduls i de la Mola de Catí, als ports de Beseit.

L’ampli territori de Tortosa comprèn bàsicament dos grans sectors notablement diferenciats i amb característiques pròpies ben distintes, pel que fa tant al modelat com a la composició del terreny, la vegetació, els conreus, etc. La primera zona que cal assenyalar és la vall de l’Ebre, eix vertebrador de la comarca, i també del municipi, que travessa en direcció N-SE la vall de l’Ebre, des d’Aldover i Tivenys; és una àmplia franja que s’estreny per l’esquerra a causa de la presència del massís de les Muntanyes de Cardó. La Serralada Prelitoral és el segon element definidor del municipi. En formen part, a l’esquerra de l’Ebre, les Muntanyes de Cardó i, a la dreta, els ports de Beseit. La Serralada Prelitoral s’entronca en aquestes contrades amb el Sistema Ibèric sense solució de continuïtat, i això fa que la direcció dels estrats variï d’un lloc a un altre, si bé la més general és la del NE al SW.

L’Ebre al seu pas per Tortosa
Maite Blay (CC BY-ND 2.0)

El marc físic

Els ports de Beseit, o els Ports, formen el conjunt orogràfic més important i més alt de la regió de Tortosa. Marquen una clara separació entre la vall de l’Ebre i les terres de l’interior (Terra Alta i Matarranya al N i Baix Maestrat al S) i han estat la fita històrica de la confluència dels regnes d’Aragó i de València i del Principat de Catalunya. Es tracta d’una formació eminentment calcària del Mesozoic que el paroxisme alpí va plegar i aixecar, sense que en resultessin formes gaire abruptes a causa dels materials juràssics que hi predominen, juntament amb les dolomies. On són més importants aquests moviments tectònics és on hi ha substrat de margues guixenques. Aquests plegaments solen tenir una direcció NE-SW. Pel que fa a la vegetació, als ports de Beseit s’han de diferenciar els dos vessants: mentre que el de llevant és feréstec, l’obaga conserva una gran riquesa forestal, i també faunística.

L’altra formació muntanyosa important que accidenta el municipi de Tortosa és el massís de les Muntanyes de Cardó, a l’esquerra de l’Ebre. Encerclant a tramuntana i a llevant la cubeta de Móra, el massís de Cardó es prolonga a migdia per diverses serres, algunes de les quals són dins el terme, com ara la serra de Collredó (381 m), a l’extrem meridional. Una mica més al N, al límit municipal de Tortosa amb Tivenys i el Perelló, acaba la serra del Boix, amb el morral de Cabrafeixet. La part de les Muntanyes de Cardó que resta dins el terme té diversos accidents: la punta de Montaspre, el tossal de les Coves del Llamp, l’Enclusa (645 m), el tossal de l’Alentar, la punta dels Estrets, la Mola Porquera, el Coll Ventós i la Faixa Porquera. Litològicament, es tracta de roques del Secundari, calcàries, que donen lloc a un modelat trencat per erosió química bàsicament, amb un relleu ondulat. Cal assenyalar per la seva importància estratègica el coll de l’Alba (372 m), a llevant de la ciutat de Tortosa. La carena d’aquest Bloc de Cardó fa de divisòria entre l’Ebre i la mar. Vers el riu drenen el territori els barrancs de la Buinaca, les Corralisses, les Coves, la Montserrada, els Estrets, el Torrent i el Rastre. Desaigua a la mar el torrent de la Fullola, que en bona part fa de termenal amb el Perelló, al qual aboquen les seves aigües els barrancs del Povet, de la Galiassa i de les Barcelles. Altres rierols neixen als darrers estreps meridionals del massís de Cardó i de la serra de Collredó i es perden entre els canals i les sèquies de la plana deltaica, com el torrent del Pixador —amb el seu afluent, el barranc del Racó de l’Ermitana—, límit en part amb el nou terme de l’Aldea, el del Pont Trencat, etc.

Les planes són recobertes de materials quaternaris procedents de les diferents sedimentacions que han seguit el curs dels canvis d’era, amb els seus períodes glacials i interglacials. Aquestes etapes han estat aprofitades pel riu per erosionar, transportar i sedimentar dipòsits de peu de muntanya, secundaris, tant del Juràssic com del Cretaci, fins a arribar a formar aquesta ampla plana, de tanta fertilitat agrícola, i el mateix delta.

A més de la base primària que constitueixen l’Ebre i els seus canals de reg, les aigües superficials del municipi es distribueixen en una àmplia xarxa de barrancs i torrents de règim intermitent que aprofiten les aigües de les pluges i desaigüen al riu; a part els esmentats anteriorment, cal afegir a la dreta de l’Ebre els barrancs del Pinyolriu i de la Cervera. Cal assenyalar l’aprofitament de totes aquestes aigües i també de les fonts que hi ha al massís dels ports de Beseit, aprofitament que es manté en el seu ús i en la toponímia a la barriada dels Reguers, situada a la falda sud-oriental dels Ports. Les pluges irregulars i el modelat calcari han fet que el subsol sigui ric en aigües, la qual cosa ha fet proliferar el nombre de sínies i pous a les àrees de secà. En altres casos, les mateixes aigües de pluja han estat aprofitades mitjançant la construcció de cisternes a les cases de camp, als trossos de secà.

El municipi té un clima mediterrani caracteritzat per unes temperatures que oscil·len a l’entorn dels 14°C i unes precipitacions que no ultrapassen els 600 mm⁄any. El vent és l’altre element climàtic important a Tortosa. Es destaquen els vents del N: la tramuntana i el vent de dalt, que aprofiten com a canal la vall de l’Ebre.

La vegetació climàcica és l’alzinar, que s’ha vist degradat i substituït per diferents varietats de pi, segons l’altitud, l’orientació, etc., de manera que en la cadena muntanyenca hom troba des de pins vers fins a pins blancs i pins roigs. L’alzinar acostuma a anar acompanyat de marfull i llentiscle, però, com que aquest territori és poc plujós, l’alzina ha estat substituïda, i les formacions boscoses han deixat pas a zones de màquia i garriga. Destaca l’esmentat massís dels Ports. El terme municipal de Tortosa participa de tres espais d’interès natural: les Illes de l’Ebre (55 ha), els Ports (2.078 ha) i les Serres de Cardó-el Boix (1.678 ha).

Les comunicacions

La posició central que Tortosa ocupa en el conjunt de les comarques de l’Ebre la converteix en el centre geogràfic de les comunicacions de la zona; per ella han passat les gran vies de comunicació litoral.

Pel que fa a les comunicacions terrestres, han adoptat una forma gairebé radial a causa de la importància que ha tingut tradicionalment el pont de barques. De l’antiguitat del pont de barques, que era situat a la Raval de la Creu, a Ferreries, tothom n'ha parlat. En qualsevol cas, sembla que el primer document medieval escrit que parla del dit pont és del 1241, i la primera notícia que hom té del seu arrendament és del 1389. Per aquest pont de barques passà, fins al començament del segle XX, la via principal que anava de Barcelona a València i permetia d’agafar el camí que anava per la dreta del riu a Gandesa i Aragó, el que portava a Mas de Barberans i la Sénia, el d’Amposta per Vinallop, etc. Fou de peatge fins a la dècada de 1860 per a totes aquelles persones que no eren de Tortosa o d’algun altre poble (com Xerta) que tenia al seu càrrec el manteniment d’una de les barques. El pont de barques no era més que una plataforma de fusta amb baranes que se sostenia sobre onze barques (que més tard es reduïren a deu i finalment a nou).

Calgué esperar que un incendi, ocorregut el 4 de juliol de 1892, destruís el pont de barques perquè es mobilitzessin les autoritats a fi d’aconseguir-ne un de modern. Però quan la construcció d’aquest esperat pont, que anava a càrrec de l’estat, ja s’havia adjudicat (abril de 1893) a La Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona i les obres ja s’havien iniciat (gener del 1894), un grup de persones adinerades contractà (maig del 1894), també amb La Maquinista, la construcció d’un altre pont al mateix indret on hi havia hagut el de barques. Aquest pont nou fou conegut en un primer moment per pont dels Muts, nom que se li donà, segons les cròniques de l’època, perquè els seus promotors “feyen los treballs molt calladets”. Va ser inaugurat el 8 de juny de 1895 i era de peatge, amb la qual cosa els qui havien posat el capital per a la seva construcció feien d’una necessitat de la ciutat una font d’ingressos privada. S'ha dit que molt probablement van fer valer les seves influències per a retardar la construcció del pont de l’Estat, ja que, incomprensiblement, aquest encara trigà molts anys a ser acabat i en passaren més encara fins que no se li construïren les rampes d’accés. El 1900 l’ajuntament feu bastir unes escales de fusta perquè pogués almenys ser utilitzat pels vianants. Finalment, el 1911 foren construïdes les rampes d’accés.

Una altra obra important per a la ciutat i per a afavorir el seu desenvolupament econòmic fou la construcció del ferrocarril. Durant tot el decenni dels anys seixanta del segle XIX es desencadenà una lluita política per a aconseguir que passés per Tortosa el tren de Barcelona a València, que en el projecte inicial era previst que passés per Amposta.

El ferrocarril arribà a Tortosa el 1867 i el pont del tren sobre l’Ebre s’acabà l’any següent. L’esdeveniment fou important perquè a partir d’aleshores la ciutat ha estat molt més ben comunicada amb Barcelona i amb València, ja que abans s’havien d’utilitzar galeres i diligències durant unes vint hores de trajecte. Aquesta millora en les comunicacions afavorí el comerç de la ciutat, i les seves petites indústries també se'n beneficiaren. En canvi, el ferrocarril va contribuir a arruïnar la marina tortosina, que encara era activa; fins aleshores alguns vapors feien el viatge a Barcelona i hi havia més d’un centenar de vaixells. Durant el període 1942-69 la línia de Barcelona a València comunicava amb Saragossa per l’anomenada línia de Val de Zafán, que passava per Alcanyís i la Pobla d’Híxar i fou clausurada el 1973 (actualment el traçat de la línia ferroviària s’ha convertit en Via Verda). Per altra banda, el 1997 es posà en marxa el tram ferroviari entre l’Aldea i Freginals, anomenat el corredor de la Mediterrània, del qual surt un ramal cap a Tortosa.

Des del 1885 fins al 1927 l’enllaç amb Roquetes i la Raval de Jesús es feia amb els tramvies que arribaven fins al cap de pont de la riba dreta del riu. El 1910 començaren a funcionar les primeres línies regulars d’autobusos, que foren les d’Alcanyís i la Sénia. A partir d’aquesta data la xarxa dels cotxes de línia s’estengué a una bona part dels pobles de la rodalia.

Vista aèria de la ciutat de Tortosa
© Fototeca.cat
Avui, la xarxa viària de Tortosa es limita a les vies terrestres, atès que l’eix fluvial no és utilitzat com una via de comunicació en cap direcció, de manera que els desplaçaments s’efectuen per carretera i ferrocarril. Quant al primer mitjà, Tortosa és lloc obligat de pas de carreteres diverses. Fins el 1988, que no era afavorida pel traçat de les dues vies principals de comunicació amb l’exterior (la AP-7 i la N-340), Tortosa era, però, un pas ineludible per a tots els barris i pobles situats al N i el NW de la ciutat. Tots els vehicles confluïen en l’anomenat pont de l’Estat, fet que el convertia en un punt d’excessiva densitat de trànsit. És per això que es va projectar un pont nou al S de la ciutat. El 1983 es va posar la primera pedra i el 1988 va ser inaugurat junt amb el tram de l’eix viari de l’Ebre que ja havia estat reformat (de Tortosa a Xerta). El pont, anomenat pont del Mil·lenari, té 384 m de llargada per 17,2 m d’amplada, cosa que el converteix en el més gran de Catalunya, i connecta l’eix viari de l’Ebre (C-12) amb la C-42, que uneix la zona amb la AP-7 i la N-340.

A la vora esquerra del riu, la carretera que ve del N entra a la ciutat per l’horta de Pimpí i Remolins a través de l’avinguda de Felip Pedrell, construïda en un bon tram gràcies a les terres guanyades al riu, la qual travessa en direcció N-S la ciutat, mentre que anteriorment, aquesta carretera entrava pel Carrer Major de Remolins, eix intern d’aquest barri.

Però el traçat que més ha variat ha estat el de les vies que uneixen la ciutat amb Tarragona i Barcelona, ja que l’antic camí del Perelló havia estat abandonat amb la construcció de la carretera a l’Aldea, que enllaçava amb la carretera de la Venta Nova a Vinaròs per l’Aldea i Amposta. Això ha fet que Tortosa s’hagi convertit en un cul-de-sac, perquè les vies més importants han seguit un recorregut més rectilini per la costa i han abandonat el pas per la ciutat.

Pel que fa a la navegació fluvial, els primers pobladors que habitaven la primitiva Tortosa empraven el riu com a via de comunicació, com també ho feren, després, romans, àrabs i cristians. Això, i el fet que Tortosa fou fins temps molt recents port de mar, dona una de les hipòtesis més sòlides quant a l’origen de la ciutat i la seva importància al llarg de la història: el domini del riu i la sortida a la mar. El domini del riu permetia a la ciutat de mantenir una nombrosa flota de petites embarcacions fluvials, centenars de mariners que les tripulaven i unes actives drassanes. Permetia, a més, de controlar el comerç, de desenvolupar llur activitat als mercaders de la ciutat i de donar feina a molts gremis i també de requisar blat en moments de penúria. La sortida a la mar afavoria l’exportació dels productes de la ciutat i la reexportació de productes forans per tota la Mediterrània occidental, de manera que esdevingué un punt d’escala per a altres embarcacions i lloc de negocis, però sense poder competir amb el ferrocarril. L’obstrucció de les goles posà fi a la navegació de cabotatge i desaparegueren patrons i mariners, armadors i consignataris, duana i magatzems. El tren arraconà, més a poc a poc, els llaguts del riu. Els intents del començament de segle XX de rehabilitar el port no reeixiren.

La població

Les primeres dades fiables de la població (tortosins) són dels segles XIV i XV. Cal tenir en compte una vegada més la gran extensió del terme tortosí i la baixa densitat comarcal (1 a 2 focs⁄km2), i també el predomini d’hàbitat concentrat propi d’un territori fronterer que afavoria els nuclis urbans, com la ciutat de Tortosa. Un primer període d’expansió demogràfica a l’inici del segle XIV s’estroncà a partir de la pesta del 1348, que portà un encadenament de catàstrofes (sequeres, males collites, fams) que es prolongaren fins al darrer terç del segle XV. Tot i les mesures higièniques que es prengueren, els brots de pesta s’anaren reproduint fins ben entrat el segle XV, fet que no permeté que la població remuntés. Amb tot, en el fogatjament del 1359 la població de Tortosa (991 focs al nucli urbà) representava el 72% de la del Baix Ebre, xifra que la situava en el quart lloc de les ciutats catalanes.

La següent informació consta en una relació feta a la cort de Lleida del 1382, en què Tortosa va pagar unes despeses equivalents a 1.621 focs. La tendència a davallar continuà, i en el fogatjament del 1497 el sector corresponent al Baix Ebre tenia només 1.237 focs (10% menys que el 1359), mentre que la disminució de la població a tot el Principat havia estat del 41%, cosa que indica que les calamitats de l’època incidiren menys en aquesta zona per tal com en termes absoluts era menys poblada.

Tortosa començà el segle XVI amb una població aproximada de 4.390 h (en el fogatjament del 1497 hi ha enregistrats 878 focs). A mitjan segle XVI, el fogatjament del 1553 donà 988 focs (que són la suma de 891 focs de laics, 89 focs de capellans i 8 de convents), dades que signifiquen la fi d’una lenta recuperació al llarg de dos segles, ja que el 1359 s’havien comptat 991 focs. Despuig, en el seu col·loqui quart, al·ludeix a aquest redreçament demogràfic del segon quart del segle XVI quan diu: “mirau també que té la ciutat en veïns, que casi és un ters més que era en vint-y-sinch anys ha”. Pocs anys més tard, el 1568, un nou fogatjament dona 797 focs i mig de laics, 88 d’eclesiàstics i 8 de convents.

A continuació es produeix un creixement més ràpid, ja que les xifres que dona Martorell el 1626 pugen a 4.824 persones de comunió (les que tenien més de 6-8 anys, la qual cosa fa estimar en 6.400 el nombre d’habitants) que vivien dintre la ciutat i en 5.622 persones de comunió (uns 7.500 h) les de dins i fora de la ciutat. Martorell descriu la distribució d’aquesta població entre les quatre parròquies de la ciutat i la rodalia: 1.100 persones de comunió vivien a la parròquia de Santa Maria (després parròquia de la Catedral), 1.384 a la de l’Alfóndec, 1.502 a la de Santa Clara i 826 a la de Sant Jaume. A l’horta de Pimpí i als Masos de Bítem vivien 257 persones de comunió, a l’horta de Sant Llàtzer 118 i a l’altra part del pont 425.

La causa de la major part de la davallada demogràfica que hi ha entre les xifres que per a Tortosa proporciona Martorell i les de noranta anys després fou molt probablement la mortalitat deguda a la pesta del 1650 i les seves seqüeles sobre el creixement posterior.

Al principi del segle XVIII (1718) les dades donen la xifra de 1.100 cases i 5.343 h. Tot això indica que en 200 anys només havia crescut el 20%. Cal cercar la causa d’aquest migrat creixement en les guerres i les epidèmies que, a més de la mortalitat, provocaven anys de males collites. El segle XVIII, indubtablement de canvis en tots els sentits, deixà entre altres llegats un canvi demogràfic radical. Hi hagué un trencament clar de les velles estructures demogràfiques que mantenien la població estancada i s’ultrapassà àmpliament el sostre demogràfic. En general, el Principat augmentà la seva població de 400.000 h a 900.000. Tortosa no és una excepció, i la població arribà a uns 16.000 h el 1787. Això significa que en seixanta anys s’hauria produït un augment del 200%, superior al de la mitjana de tot el Principat, cosa que presenta Tortosa com una ciutat dinàmica i en creixement en aquell moment.

En arribar al segle XIX la situació canvià. La primera meitat de segle es va caracteritzar per uns començaments vacil·lants en la seva evolució demogràfica a conseqüència de la guerra del Francès, però, un cop superats els efectes d’aquesta, la tendència a pujar es deixà sentir. Així, fins el 1857 el municipi de Tortosa cresqué, encara que ho feu amb unes taxes més baixes que les de la resta de la comarca i del conjunt de Catalunya.

Amb anterioritat als desastrosos efectes de la invasió napoleònica, l’historiador R. O'Callaghan estimava els habitants de Tortosa en uns 2.500 veïns, aproximadament el mateix nombre que apareix en el cens de Frígola del 1819, on consten 2.471 veïns (uns 11.000-12.000 h) per al municipi. El primer que donà el nombre d’habitants fou Galobardes, que per a l’any 1830 els situa en un total de 16 467. Des d’aquesta data la població va anar augmentant amb un ritme sostingut, com es fa palès en els 20.573 h donats pel diccionari de Madoz (cap al 1842) i en els 24.997 h que registra el cens del 1857. Aquest creixement fou més elevat a les pedanies que al nucli urbà. Les epidèmies (1821, 1835 i 1854), com també les guerres (guerra del Francès i guerres carlines) feren oscil·lar el creixement demogràfic.

Des del primer cens modern (1857) fins a l’actualitat, la població del municipi tortosí ha sofert tres fases d’evolució. La primera d’aquestes etapes abraça des de la data abans esmentada fins al segle XX, i es caracteritza per un estancament de la població; un segon període, que es prolonga fins el 1955, és definit per un fort augment demogràfic, i una tercera fase, fins a la darrera dècada del segle XX, per la recessió.

De les tres etapes diferenciades, la primera acostuma a ser considerada el moment de les grans transformacions urbanes, resultat del procés d’industrialització. Aquesta situació no és aplicable al cas de Tortosa, on no es produí la revolució industrial ni, consegüentment, tampoc el creixement demogràfic que aquesta comportava. Quan la població total del terme augmentà fou a causa de la intensa colonització de les terres deltaiques. Aquest desfasament respecte al desenvolupament industrial és un fet fonamental per a explicar l’estructura econòmica posterior, ja que el creixement de la zona exigia, inexorablement, una reordenació de les produccions de secà i el foment del regadiu. Les actuacions realitzades en aquest sentit van conduir a un creixement sostingut al llarg de la primera meitat del segle XX, gràcies, principalment, a l’aprofitament dels canals d’ambdós marges del riu, que van modificar l’estructura productiva del delta: l’agricultura s’especialitzà en la monocultura de l’arròs i una presència incipient d’hortalisses, la qual cosa va convertir el municipi en una zona d’alta natalitat —malgrat que l’actual terme no va sentir aquesta petita explosió demogràfica—. L’augment fou important, ja que en el període 1900-55 la població del terme va créixer unes 20.000 persones, augment gairebé igual al de tota la comarca.

Dins aquesta fase expansiva es diferencien dues dècades d’un major increment, la dels anys deu i la dels anys quaranta. La primera coincideix amb l’entrada en funcionament del canal de l’Esquerra, que donà un fort impuls a l’agricultura d’aquest marge del riu, i la segona és resultat d’uns recursos escassos en altres activitats i llocs després del període bèl·lic anterior.

Amb posterioritat a aquests decennis els índexs de creixement comencen a minvar, sobretot a partir dels anys seixanta i setanta, data en què s’inicia el conegut desenvolupament industrial, que canvia l’estructura econòmica d’una bona part de l’estat. Tortosa va romandre fora d’aquest creixement industrial urbà. Aquest fet conduí cap a una estructura demogràfica típica d’una població estancada, ja que la taxa de creixement en el període 1950-75 havia estat del 0,13% anual, molt lluny de la de tot Catalunya.

La manca d’una major dinàmica en la població converteix Tortosa en una localitat amb una clara tendència a l’envelliment, i així, en la seva piràmide, es nota una major amplitud dels graons més propers al cim, i la població vella és tres punts més elevada que la de la resta del Principat.

En no haver participat en el procés d’industrialització esdevingut a partir dels anys seixanta, el municipi ha mantingut un elevat índex de població autòctona. A més, la població immigrada és, majoritàriament, de les regions dels voltants, Aragó i el País Valencià, mentre que no és tan important la d’altres regions més llunyanes, com és el cas, en canvi, de les principals ciutats catalanes.

Si es té en compte que el terme inclou la Raval de Jesús, Bítem, Campredó, Vinallop i els Reguers, a més del poblament disseminat de l’horta de Pimpí, s’observa que l’augment de la població del municipi en el període 1940-50 fou de 4.500 persones, amb la qual cosa arribà prop dels 29.500 h, xifra que es va superar el 1975 i el 1983, any que la població ja havia assolit els 32.514 h, 22.521 dels quals pertanyien al nucli urbà ciutadà pròpiament dit.

El 1991, la població del municipi de Tortosa era de 29.452 h concentrats sobretot al nucli urbà. El 2001 el municipi tenia 28.933 h i el 2005, 33.705, xifra que denota un notable creixement demogràfic d’ençà de començament del segle XXI. El barri més poblat és el de Ferreries, que concentra més de la sisena part del total de la ciutat; el Rastre és el barri amb menys població i també un dels de menys extensió.

L’economia

L’agricultura

A la primeria del segle XIX, l’estructura productiva del municipi tortosí girava entorn dels conreus de secà tradicionals, bàsicament blat i oliveres, seguits pels garrofers. La producció del regadiu hagué d’esperar a la segona meitat del segle XIX per a adquirir una certa envergadura; fins aleshores, el reg s’havia limitat a petites hortes al voltant de la ciutat, que aprofitaven les sínies i els pous, sobretot a l’horta de Pimpí, a Sant Llàtzer i a la Raval de Jesús. Fou a la segona meitat de la centúria que a les terres del delta prengué importància la monocultura de l’arròs, fet aquest subsegüent a la construcció dels dos canals de regadiu i a la colonització d’aquesta part del terme.

A les acaballes del segle XIX i al principi del XX, el municipi continuà disposant d’un sector agrícola molt important. Prosseguí el creixement de les terres conreades, que amb alts i baixos no s’aturà d’ençà del seu inici al segle XVIII. Al segle XX les terres de conreu augmentaren al municipi a causa de la construcció del canal de regatge de l’Esquerra de l’Ebre, que va permetre d’aprofitar tot l’hemidelta corresponent, la major part del qual era municipi tortosí.

En conjunt, el nombre de conreus cresqué durant la primera dècada del segle XX i fins ben entrada la dècada dels seixanta. Durant aquest segle la relació secà-regadiu fou alterada: mentre que l’any 1900 només hi havia 3.577 ha de terres de regadiu davant de 15.786 ha de secà, l’any 1963 n'hi havia 14.218 de regadiu i tan sols 12.505 de secà. Això fou, en part, a causa de l’augment del conreu de l’arròs a les terres del delta, de manera que, abans de la segregació dels municipis deltaics, una bona part del municipi tortosí hi basava la seva economia. També havien pres molta empenta a la zona els cítrics: taronger i mandariner, principalment. En el conreu de secà, l’olivera continuava essent el conreu dominant amb molta diferència.

Les segregacions de diverses partides del terme municipal, que s’iniciaren amb la dels pobles de la Cava i Jesús i Maria per a formar el municipi de Deltebre l’any 1977, feren canviar completament l’equilibri entre els diferents conreus dins del terme municipal. L’arròs, que havia estat el conreu dominant dins el regadiu, l’any 1983, després de la creació dels municipis del delta (Deltebre, Camarles, Sant Jaume d’Enveja i l’Aldea), va esdevenir pràcticament inexistent al municipi de Tortosa. Vers finals de segle, es registrava un predomini del secà, però amb una presència important del regadiu. Els cítrics, que han anat substituint els arbres fruiters, són el principal conreu del regadiu i fins i tot s’han transformat superfícies de secà per al seu conreu. També s’hi fan, entre altres, hortalisses i arròs.

Al secà el principal conreu ha estat tradicionalment el de l’olivera, seguida pels garrofers i la fruita seca. Al final de la dècada de 1990, mentre que l’olivera continuava tenint un paper predominant en la superfície comarcal conreada, el garrofer pràcticament havia desaparegut. A molta distància de l’olivera, l’ametlla era també un dels principals conreus del secà.

El baix rendiment de la producció junt amb les característiques de les explotacions (moltes en bancals petits i de difícil accés) han fet que l’economia del terme hagi derivat cap a d’altres sectors econòmics. El sector secundari i el terciari són els que apleguen la major part de la població ocupada.

La ramaderia

Al segle XIX era tradicional l’existència de pastors que duien els seus ramats de cabres i ovelles a pasturar, tant pels prats deltaics com pel sector muntanyós proper a la ciutat. La seva importància econòmica ja era minsa des de temps antics i acostumava a ser un complement de les activitats agrícoles. Entrat el segle XX hi hagué voluntat d’estimular la ramaderia i l’ajuntament va instituir el 1899 la celebració, durant la festa major, d’una fira anual de tota mena de bestiar que s’establí a la platja de la Xiquina, al barri de Remolins.

Fins entrada la segona meitat del segle XX dominà el sector oví, encara que lentament es començaren a imposar altres sectors. A la darreria de segle, el sector avícola havia esdevingut el més important, tant pel nombre d’animals com pel volum econòmic. Tortosa ha estat considerada un dels centres avícoles més importants de l’estat espanyol. A distància cal destacar també la cria de bestiar porcí, que va tenir un cert increment en les dues darreres dècades del segle XX, així com la cria de conills. El tradicional bestiar oví i cabrú havia perdut, en conjunt, la seva anterior rellevància. El boví ha estat un sector en recessió. Cal esmentar, finalment, un nombre notable de ruscos.

L’explotació del bosc, la pesca i la mineria

La producció forestal havia decaigut al segle XIX, sobretot la de les pinedes de les muntanyes dels Ports, que s’utilitzava en la construcció i en les drassanes. El departament de marina de Tortosa tenia un magatzem de betums a la riba dreta del riu, anomenat la Casota (que ha estat origen del barri del seu nom, part de l’actual de Ferreries).

La pesca era practicada des de molts segles enrere tant al riu com a la mar; destacava la de la saboga i la de la llamprea a la primavera. A la ciutat fou construïda una peixateria el 1825, al portal dit del Temple. Després de la segregació l’activitat s’ha limitat a la pesca fluvial, que no té cap mena de representativitat en l’economia municipal. El 1987 es creà a Campredó una empresa dedicada a la piscicultura. Les seves instal·lacions són totalment interiors i produeixen llissals i angules, que subministren a altres piscifactories per al seu engreix (Israel, Itàlia i els Països Baixos). L’explotació del subsol no tingué mai gaire incidència en l’economia del terme, però en canvi eren molt apreciades les pedreres que hi havia, en especial la pedrera de la Cinta, a Sant Llàtzer, d’on s’extreia jaspi. N'hi havia d’altres de calç, de guix i d’argila. Una explotació que havia estat tradicional a la ciutat era la de les salines. Un privilegi disposava que hom pogués usar lliurement de les sobres per al consum domèstic, dret que, segons Madoz, els ciutadans havien deixat perdre. Al segle XX només funcionaven alguns jaciments d’argila, pedra calcària per a fabricar calç i pedreres per a la construcció i per a la pavimentació de carrers.

La indústria

Les activitats pròpiament industrials eren, al segle XIX, bàsicament els molins de farina i d’oli —lligats a la producció local d’olives i blat—, que seguien una tradició secular. De mica en mica es van anar introduint noves indústries, com la del vidre, l’aiguardent, el sabó, les terrisses, les adoberies, o, dins el tèxtil, la roba de cotó i de llenceria. De tota manera, l’economia industrial sempre depengué en bona part de l’activitat agrària, que era la primordial, i aquesta situació s’ha mantingut fins a temps recents.

Pel que fa a les indústries derivades de la ramaderia, destaquen les empreses encarregades de la producció avícola (ous i engreix de pollastres i gall dindi per a carn). Fora del camp de les indústries derivades de l’agricultura s’inscriuen algunes activitats industrials esporàdiques.

Tortosa no es caracteritza per ser una ciutat amb una dinàmica industrial important, tanmateix, el percentatge de la població ocupada en el sector secundari se situa per damunt del corresponent índex comarcal, tot i que per sobre d’aquest valor hi ha el del veí municipi de Roquetes, que ha experimentat un creixement industrial induït del de Tortosa.

Les indústries de l’alimentació ocupen una part bàsica en l’economia de la població i en representen el sector més dinàmic. La producció de l’oli i derivats concentra bona part dels esforços industrials de la població. Hi ha cooperatives i importants trulls (almàsseres) particulars que comercialitzen l’oliva, no solament de la ciutat sinó també de la comarca i les comarques veïnes. En general, la transformació i la comercialització dels productes típics comarcans ocupa una gran part dels actius. Així, Nomen Productos Alimenticios és una de les principals empreses que comercialitzen l’arròs de la zona deltaica. A més, cal destacar el paper de Tortosa en la comercialització de cítrics.

En un segon terme, es destaca el sector de la fusta i del moble. Un recurs que ha estat totalment desestimat ha estat l’aigua de l’Ebre, la qual no ha estat utilitzada ni al llarg de la història (tal com es va fer en altres rius catalans, emprats en indústries tèxtils i metal·lúrgiques principalment), ni ho és avui (en indústries químiques o energia), per la qual cosa es pot assenyalar que Tortosa, malgrat el paper de petit centre industrial d’una comarca eminentment agrícola, no ha seguit les pautes industrials del conjunt de Catalunya. Tot i així cal destacar l’abundància de recursos en el conjunt comarcal, lligada a l’oferta de sòl industrial i també a l’interès per la indústria química.

El subsector de la construcció havia estat força desenvolupat fins al principi de la dècada de 1980 però al final de segle l’activitat constructiva es va estancar.

El comerç, els serveis i el turisme

És en el sector terciari on el municipi de Tortosa es presenta com la capital supracomarcal que tradicionalment ha estat considerada, amb un alt percentatge d’ocupació en aquest sector. L’activitat terciària que més ajuda a definir la funció d’una capital comarcal és el comerç, al detall sobretot, que en el cas de Tortosa té una taxa d’ocupació semblant a la mitjana catalana. També té la mateixa incidència la branca de transports i comunicacions, on es posa en relleu el paper de Tortosa envers la seva rodalia. Per contra, en el camp de l’hoteleria la ciutat disposa d’una xarxa d’establiments modesta, ja que preferentment els hotels es troben al litoral, tant del Baix Ebre com del Montsià.

La ciutat era el centre comercial de tot l’Ebre meridional. El nucli principal era la plaça de les Cols —avui de la Constitució—, que sota els seus amples pòrtics acollia tota mena de botigues, cafès i pastisseries. Aquesta plaça era utilitzada com a punt de reunió un cop s’acabava el mercat. Hi tenien lloc les dues fires que se celebraven a la ciutat, l’una, per Pasqua de Resurrecció, i l’altra, per Tots Sants, amb vuit dies de durada. Una altra fira de menor incidència se celebrava els dies de la Candelera i Sant Blai. La construcció d’un mercat definitiu no s’aconseguí fins els darrers anys del segle XIX, després d’haver-se dubtat entre emplaçar-lo a l’antiga plaça de Tetuan (dedicada a Mossèn Sol) o al lloc on es bastí posteriorment. Per fi, i finançat pel Banc de Tortosa, s’acabà de construir el 1889. Avui Tortosa disposa de dos mercats municipals: el Central i el de la Raval de Jesús.

A la darreria del segle XIX Tortosa perdé bona part del seu paper com a lloc de pas obligat per al comerç aragonès, sobretot amb Barcelona. Això fou degut fonamentalment al canvi en les rutes naturals de comunicació que comportà la construcció del ferrocarril de Barcelona a Saragossa.

Malgrat tot, continuà essent un centre comercial a nivell supracomarcal, i estengué la seva influència a una àmplia regió que abraça el sud de la província de Tarragona i les zones properes de les de Castelló de la Plana i Terol. Hi ha un nombre força elevat de botigues i magatzems, tant per al comerç a l’engròs com al detall, entre els quals, com en la indústria, abunden els dedicats a l’alimentació (en pastisseria cal destacar els pastissets, petites panades semicirculars farcides de cabell d’àngel, típiques de Tortosa). Hi ha mercat municipal, setmanal, i es fa una fira multisectorial entre l’abril i el maig (Expo-Ebre). Al llarg de l’any se celebren certàmens monogràfics de diversos sectors: vins, caves, gastronomia, cavalls, infància i joventut, vehicles, etc.

L’activitat comercial és complementada per una important activitat financera. Després de la constitució del Banc de Tortosa a la fi del segle XIX, l’any 1910 arribà el Banc d’Espanya, que feia aleshores també el paper de banc comercial; a partir de la instal·lació del Banc d’Aragó, l’any 1918, i la del Banc Central, l’any 1925, la presència d’entitats financeres ha anat augmentant progressivament.

Tortosa disposa de dos centres hospitalaris: la Clínica Terres de l’Ebre i l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta.

L’ensenyament queda cobert fins al batxillerat i la formació professional. Quant a l’ensenyament universitari, hi ha tres centres adscrits a la Universitat Rovira i Virgili: l’Escola Universitària d’Infermeria Verge de la Cinta (1983), l’Escola Universitària de Turisme i l’Escola Universitària de Ciències Empresarials Dr. Manyà. Quant els estudis universitaris no presencials cal destacar la Universitat Oberta de Catalunya, la UNED i la Fundació Universitària Dr. Manyà. Així mateix, funciona un Centre de Capacitació Agrària. Hi ha també un conservatori de música i una escola d’arts i oficis que fa cursos de ceràmica, gravat i procediments pictòrics.

Pel que fa a l’aspecte religiós, Tortosa és el centre d’una vasta diòcesi de molt antiga formació; bé que és esmentada el 516, es creu que la seva creació es remunta als segles IV i V dC. La diòcesi s’estén actualment pel SE del Principat i pel sector NE del País Valencià i pel SE de Catalunya (els seus límits van des de Peníscola i Alcalà de Xivert —Baix Maestrat— fins a Olocau del Rei —Ports— pel cantó valencià i de l’Hospitalet de l’Infant —Baix Camp— a la Palma —Ribera d’Ebre— pel cantó de la resta de Catalunya). En total comprèn aproximadament 6.450 km2. L’equipament turístic del municipi, tot i no ser gaire abundant, es concentra normalment al centre de Tortosa.

La ciutat de Tortosa 

Morfologia urbana

La situació estratègica de la ciutat de Tortosa (12 m d’altitud i 26.614 h el 2005) explica la seva configuració urbana. Vora l’Ebre i amb una sèrie d’elevacions que l’envolten per la banda de llevant, el lloc és idoni per a bastir-hi un recinte murallat.

La ciutat de Tortosa presenta una divisió espacial molt diferenciada. La ciutat antiga és situada a l’esquerra, ran mateix de l’Ebre.

Vista de Tortosa estesa entre la Suda, a la dreta, i l’Ebre, a l’esquerra
© J. M. Ramírez
És presidida per la mola de la Suda. Encerclant la fortalesa, a la banda de migdia sobretot, hi ha un seguit de carrers estrets entre illes irregulars. Tota aquesta ciutat vella és delimitada a llevant per un seguit de baluards, revellins i muralles que aprofiten les elevacions del terreny. Al N de la Suda hom troba el barri de Remolins; a l’E i al SE, els del Rastre i del Garrofer, enclosos en la zona d’expansió medieval. Més a migdia, i ja fora les muralles, a partir del portal de Sant Joan es desenvolupa l’Eixample modern, de carrers perpendiculars i illes amb xamfrans a les cruïlles. Aquest Eixample és partit per la línia fèrria, a migdia de la qual hi ha el parc i el barri del Temple, i al SE i a l’altra banda de la via, la Raval de Sant Llàtzer. A la dreta de l’Ebre s’estén el barri de Ferreries.

El nucli antic, situat al centre, pateix una degradació continuada i un fort despoblament, tot i que és la zona monumental de la ciutat i la part de més activitat, una part important de la qual correspon al sector terciari, sobretot al comerç.

El barri que ha tingut millors perspectives de creixement és Ferreries. Les seves activitats són força diversificades, i hom pot trobar tant indústria com comerç. Des dels segles XVIII i XIX ha tingut una funció comercial, i encara s’hi poden trobar algunes de les antigues fondes i restaurants on es reunien els comerciants de les comarques veïnes. En aquest barri es concentra la major part dels serveis públics de la ciutat i, en general, es pot dir que pren el relleu a un centre massa congestionat. Si es considera que, a més, és el barri més poblat, tot i que amb una densitat baixa de població, i amb una forta activitat constructora, en resulta que Ferreries és el barri més dinàmic de la ciutat i la zona de creixement més activa.

L’Eixample Vell és el segon barri de la ciutat quant a la funció comercial i de serveis, i les activitats terciàries van desplaçant l’ús residencial cap als afores de la ciutat. A la vegada, i pel fet de ser una de les zones més densament edificades, no disposa de possibilitats de creixement per manca d’espai. Els barris del Temple i del Parc, per contra, han urbanitzat grans superfícies residencials i d’equipaments i es converteixen en altres zones de creixement de Tortosa.

En resum, es pot dir que el centre comercial de la ciutat de Tortosa ha estat abandonat progressivament com a lloc residencial, mentre que la perifèria experimenta un procés d’urbanització, fet que contrasta amb la poca activitat de rehabilitació d’edificis als barris històrics (nucli antic, Remolins, Rastre, Garrofer i Santa Clara).

L’evolució urbana

A la ciutat antiga es veu, encara, un sector més vell, que se suposa que correspon al de la ciutat romana. Tortosa, nom d’origen preromà que presumiblement corresponia a un petit nucli ilercavó, fou convertida primer en oppidum i després en ciutat, amb categoria de municipi, segurament en temps de Juli Cèsar. És difícil, però, de situar exactament els confins de la ciutat romana, perquè, habitada contínuament, es va anar ampliant al llarg dels segles. El que avui s’anomena la Suda havia de ser el castell i és possible que alguna muralla seguís els accidents naturals. El recinte de la ciutat devia seguir per la vora del riu, potser fins a la plaça de Paiolet, on el barranc del Rastre desguassa a l’Ebre, i per la banda de Remolins, on desaigua el barranc del Cèlio. Per llevant devia seguir el barranc del Rastre. Hom ha especulat també sobre la possibilitat que alguns carrers (els de la Ciutat, la Creuera, Santa Anna) fossin el cardus, i d’altres (els del Dr. Ferran, Taules Velles), el decumanus; així mateix, es creu que els portals d’entrada a la ciutat havien de ser el del Romeu i el del Pont de Pedra. Actualment, s’admet la possibilitat que el fòrum fos a l’indret on avui és emplaçada la catedral, cosa que significaria que aquest lloc era, segons aquesta teoria, el centre del municipi romà.

De la Tortosa medieval, se sap on era el Calljuïc, o barri dels jueus (situat aproximadament a la plaça del Platge), amb el portal dels Jueus, que donava sortida al seu fossar i al barranc del Cèlio. Més a migdia hi havia l’Alfóndec (petita ravaleta que el 1148 esdevingué una de les quatre parròquies en què fou dividida la ciutat, després de la conquesta, parròquia incorporada a Santa Maria al segle XVIII), prop del portal de l’Assoc. Més a migdia encara es dreça el portal del Romeu, on conflueixen el carrer del Vall i el Carrer Nou del Vall. Entre la catedral i el Palau Episcopal s’obre el portal de Palau. Al lloc del convent de Sant Domingo anteriorment hi havia el portalet de l’Olivera. Més enllà d’aquest primitiu recinte s’aixecaren els convents de Santa Clara (segle XIII) i de les monges de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, prop del portal de Vallverd; també s’hi trobaven el carrer de Montcada, el de la Rosa (on es conserven encara palaus notables), la plaça de les Cols, el barri del Garrofer (que sembla que es començà a edificar durant la taifa de Tortosa), la Llotja (traslladada al parc), el coll de Sant Joan i el convent i portal del Temple, a migdia; en aquest sector, netament medieval, però més a llevant, s’alçava el convent de framenors de Sant Joan del Camp, que donava nom al portal de Sant Joan, situat aproximadament al punt on s’ajunten el carrer de Sant Blai i el de Cervantes.

Aquests segles medievals foren per a la ciutat una etapa d’esplendor. L’espai urbà es duplicà i es va haver de bastir un segon recinte murallat, més ampli, que anava des de la porta del Temple fins a la de Sant Joan i, d’ací, la muralla enllaçava amb els forts del Crist, el Carme i la Victòria. Per la part del Rastre es traçà una altra línia murallada fins al fort del Bonet. El creixement urbà es paralitzà durant l’edat moderna, bé que el segle XVI encara fou força florent pel que fa a la construcció de diversos col·legis i edificis renaixentistes. A la primeria del segle XVIII hom reforçà les antigues muralles i fortificacions i bastí dos forts exempts per a la defensa del territori, el d’Orleans a migdia i el de Tenasses a tramuntana; enllaçant les muralles amb la Suda es bastí un hornabec. Les cases no arribaven fins al capdamunt de la muralla perquè la legislació no permetia que es construís en la zona militar que fortificava la ciutat.

Al començament del segle XIX la ciutat era totalment envoltada de muralles. Durant una gran part del segle XIX no va presentar problemes de creixement, en part perquè la situació política del país no ho permetia. Primer, la guerra del Francès obligà a reforçar les muralles l’any 1808. Alguns edificis religiosos foren destinats a d’altres usos, civils o militars: el Col·legi de Sant Domingo es transformà en hospital i parc d’artilleria, els convents de monges i el dels pares mercedaris foren convertits en hospital i en dipòsits de municions i, encara, el Palau del Bisbe esdevingué una fàbrica de cartutxos. Posteriorment, les guerres carlines continuaren obligant la ciutat a viure dins la muralla i a tancar cada vespre els portals.

Vers l’any 1845 es començaren a realitzar algunes millores urbanes. El fossar del Rastre es traslladà al pla d’Avaria, a Sant Llàtzer, i es construí un passeig a Remolins, darrere l’església de Sant Jaume. En virtut de la desamortització, algunes propietats urbanes de l’Església passaren a la burgesia. Al decenni dels seixanta, època de desenvolupament de la ciutat, començà a canviar-ne l’estructura urbana. El 1862 s’iniciaren les obres d’un passeig al costat del portal del Rastre, on hi havia l’antic fossar.

La pressió urbana per expandir-se extramurs continuà. Els intents d’obrir la ciutat es manifestaren en l’ordre municipal per la qual els calafats havien de desallotjar el camp dels Titets, que havia de ser convertit en passeig, bé que posteriorment es transformà en parc municipal. El 1878 s’enderrocaren les muralles del Temple i de Remolins i, set anys després, el ministre de la guerra autoritzà l’eixample al voltant de tota la ciutat, a excepció de les zones on hi havia els castells i fortins. Aquesta ordre va permetre el creixement de la ciutat al llarg del riu, a banda i banda. Un any després l’arquitecte Sebastià Cabot presentà un projecte d’eixample del Temple i de Remolins, seguint l’esquema de pla regular en carrers amples.

A partir d’aleshores la ciutat, acostumada a viure reclosa dins la muralla, canvià substancialment. Els carrers més importants de la ciutat emmurallada havien estat els de la Rosa, de la Mercè, Montcada, de la Ciutat, etc. La vida comercial es desenvolupava sobretot a la plaça de Baix, al carrer de la Sang i a la plaça de Dalt. En aquesta zona hi havia les cases de la noblesa tortosina i d’antics gremis i oficis, com ho recorden encara molts noms de carrers: de Montcada, de Mercaders, de Pescadors, etc.

En eixamplar-se la ciutat, però, la gent més influent començà a traslladar-se als nous carrers, de cases més confortables, deixant la part antiga, que va restar habitada per classes més humils.

L’any 1879 hom presentà el projecte del Mercat de Tortosa, que havia d’aixecar-se al passeig de Ribera, i el 1884 començà a construir-se l’edifici del Banc de Tortosa.

L’Eixample de Tortosa, forjat a la fi del segle XIX i consolidat i engrandit els primers anys del segle següent, si bé fou projectat per l’arquitecte Sebastià Cabot, fou desenvolupat en una segona fase pels Víctor Beltri i Roqueta (1890) i Joan Abril i Guanyabens (1900, i reformat el 1924). D’aquests arquitectes es conserven alguns edificis notoris a la ciutat, i també de Pau Monguió i Segura. Entre els edificis de caràcter públic més importants destaquen el Mercat i l’antic Escorxador, municipal. L’Eixample consta de dos sectors netament diferenciats i separats per la línia de ferrocarril: l’Eixample (popularment l’Ensanxe), a llevant de la via, i l’Eixample del Temple, entre la via i el riu, però estenent-se també fins al lloc on hi hagué l’antic portal del Temple a l’altra banda del traçat ferroviari. L’avinguda de la Generalitat és la via principal que fa d’enllaç en aquest sector d’eixample, que es prolonga vers migdia per la carretera de Barcelona. És en aquest sector on es troba el magnífic Parc Municipal de Teodor González, obra de plantejament modernista de Joan Abril, realitzada entre el 1885 i el 1892. El 1932 hi fou traslladada l’antiga Llotja gòtica. Molt ampli, el parc s’estén entre l’avinguda de la Generalitat i el riu. Hi ha, entre d’altres zones remarcables, un passeig amb grans plàtans, jardins, un estany i, vora la Llotja, un gran planter de palmeres.

L’Eixample té com a eix el carrer avui dit de Cervantes i, al principi del segle XX, de l’Estació, carrer que feia cap al convent de caputxins que hi hagué al lloc que ocupa la Residència Miquel Arcàngel (l’antiga Residència d’Ancians de les Germanetes dels Pobres) i que duia també a l’antic Hospital de Sant Llàtzer. És aquí on comença l’anomenat barri de Caputxins, que, per l’esquerra de la via i del canal, continua fins a l’antic cementiri, a partir del qual es troben la Raval de la Llet i la Lloma. Sobre un turó hi ha, dominant tot l’eixample, el fort d’Orleans i, prop seu, el Seminari Diocesà, obra de l’arquitecte Vicent Traver i Tomàs (1945-52). Les edificacions pròpies de l’Eixample tortosí sofriren molts danys en la Guerra Civil de 1936-39 i aleshores es va perdre l’oportunitat d’establir una planificació urbana moderna i coherent. Hom es va limitar a pavimentar carrers, desenrunar la ciutat i portar aigua a les fonts públiques. La catedral, el Palau Episcopal, el Mercat i l’Escorxador, com també esglésies i col·legis, foren arranjats. El barri de pescadors fou acabat d’enderrocar i al seu lloc es bastí la casa de la ciutat i una plaça porxada. Culminà també en aquesta etapa la construcció del Seminari Diocesà.

El 1964 s’aprovà un pla general d’ordenació urbanística de Tortosa i Roquetes que, mancat de bases reals i sense ser assumit pels constructors, degenerà en un caos urbanístic. A la segona meitat de la dècada de 1960, alhora que antigues pedanies intentaven de segregar-se del municipi, la ciutat s’expandí pel barri de Ferreries i per l’Eixample del Temple. Fou aleshores que es construí el Polígon Industrial de Campredó, que es projectà el de Vinallop i que el fenomen de la segona residència s’anà expandint per la rodalia de la ciutat: Mitan (o Mig) Camí, Sant Josep de la Muntanya, Caputxins, etc. El 2003 fou aprovat el Pla d’ordenació urbanística municipal, que revisava el Pla general d’ordenació urbana del 1986 i incidia en la recuperació del centre històric, l’impuls de grans equipaments i el desenvolupament industrial, amb la creació del polígon Catalunya Sud.

Edificis d’interès

La Suda, anomenada popularment castell de Sant Joan, o simplement lo Castell, presideix la població. Dalt un turó estratègic, sembla que fou l’assentament principal i central dels ilercavons i, posteriorment, l’acròpolis romana.

Vista de l’anomenada punta del Diamant, al castell de la Suda (Tortosa)
© J. M. Ramírez
Posteriorment esdevingué ciutadella àrab. Conquerida la ciutat el 1149 per Ramon Berenguer IV, es convertí en residència de la senyoria (els templers i els Montcada fins que en temps del rei Jaume II revertí a la corona) i en palau reial (1294), on s’allotjaven els sobirans en les seves estades a Tortosa. De l’antiga fortificació es conserva la muralla que ressegueix el turó, la nau amb volta del polvorí, una sala, reconstruïda, amb finestrals triforats, que té adossada la torre mestra, masmorres, pati d’armes, hornabec i uns soterranis on hi ha un antic molí fariner. Dins la fortificació s’hi ha instal·lat un parador nacional de turisme. El cos central de la fortalesa s’ha refet en estil neogòtic.

Sota mateix de la Suda, al peu de la torre de Túbal o punta de Diamant, s’aixeca la catedral de Tortosa, temple principal de la diòcesi, que té com a titular Santa Maria. La catedral, magnífic edifici gòtic, és emplaçada al mateix lloc on hi hagué la catedral romànica construïda entre el 1158 i el 1184, la capçalera de la qual sembla que ocupava els darrers trams de la gòtica i el lloc on hi ha la capella de la Cinta. Abans, sembla que hi hagué diversos temples pertanyents a l’esmentat fòrum romà i, ja en època musulmana, s’hi documenta la mesquita. Del temple romànic només resten alguns murs i capitells al claustre actual.

La catedral gòtica té a la banda de migdia el conjunt d’edificacions de la canònica. La idea de construir la catedral gòtica correspongué al bisbe Berenguer Desprats (1316-40), però fou el seu successor, Arnau de Llordat (1341-46), qui encarregà el projecte a l’arquitecte Antoni Guasc el 1345 i qui signà el contracte amb el primer mestre d’obres, Benet d’Alguaire, el 1346. Es va començar a treballar segons l’estil del gòtic francès, i l’edifici s’adaptà després als models del gòtic català. Les obres s’iniciaren el 1347 per la capçalera, essent bisbe Bernat Oliver. Entre el 1441 i el 1566 es bastiren els tres trams immediats al presbiteri. Fins el 1597, que el bisbe Gaspar Punter consagrà novament la catedral, no es construí el quart tram. En una sessió del capítol del 6 de novembre de 1620 hom tractà de la construcció del darrer tram de l’obra. El 1682 el capítol ordenà que es bastissin les dues darreres columnes i el campanar, i el 1708 s’acordà d’aixecar el sector que s’uneix a la façana, l’obra de la qual començà el 1728 i fou acabada el 1757, destacant-ne com a mestres d’obres Roc Xambó (1718-55) i Antoni Ferrer (1755-75).

La planta de la catedral es desenvolupa en sentit longitudinal dividida en tres naus per pilars de base poligonal. Les naus, amb capelles laterals, conflueixen a l’absis amb una doble girola. Amb planta de sala catalana, no té transsepte i les naus laterals són molt altes, sense tribuna ni trifori. L’estructura interior presenta diferències entre l’absis i les naus. En aquestes, els arcs apuntats són més oberts, i la il·luminació és menor per la supressió de les obertures a les capelles. En l’absis, en canvi, el tractament de la llum adquireix un gran interès per l’esglaonament de les finestres i la disposició dels trepats en els arcs que delimiten el presbiteri. La coberta és de volta de creueria a les tres naus, a les capelles laterals i al deambulatori. Únicament les capelles corresponents al darrer tram són cobertes amb voltes de canó amb cassetons (construïdes al segle XVIII). L’exterior té un aspecte més massís a la part de les naus perquè només hi ha un doble nivell d’obertures: el de la nau principal i el de les laterals, i hi manquen les corresponents a les capelles laterals. A l’absis, en canvi, amb el triple esglaonament de les obertures i el sistema d’arcbotants s’obté una impressió de major gracilitat, malgrat que des del punt de vista decoratiu manquen els pinacles sobre els contraforts, els acabaments triangulars de cada secció de mur, les motllures dels arcbotants i els trepats de les obertures.

La part més important de la façana de la catedral, barroca, fou construïda a la segona meitat del segle XVIII. El projecte original, però, de Martí d’Avaria, és de vers el 1625. Aquest primer projecte fou simplificat per Antoni Ferrer (1755-75), que n'eliminà elements decoratius i reduí l’alçada del segon cos. Tanmateix aquest segon projecte tampoc no es realitzà, ja que al final se suprimiren les dues torres laterals i el cos central amb el frontó triangular. L’obra actual de la façana s’alça sobre un basament al qual s’accedeix per dues escalinates laterals. És dividida en cinc cossos en sentit vertical, limitats per enormes pilastres motllurades en degradació en alguns punts. El cos central és emfatitzat per la disposició de dues columnes que se situen a banda i banda de la porta amb frontó curvilini sobre columnes de fust acanalat i capitell compost; damunt la porta hi ha una fornícula limitada per columnes helicoidals. A banda i banda, els cossos laterals tenen una porta, amb dovelles formant llinda, amb columnes de fust llis, una fornícula entre motllures a sobre i, al capdamunt, un finestral rectangular. Finalment, els cossos dels extrems, de menys riquesa plàstica, es resolen de baix a dalt amb una successió de finestres rectangulars, fornícules entre motllures rectes i acabament curvilini i finestrals quadrats. Els cinc cossos acaben en un ampli cornisament ric en motllures, amb elements de secció recta i corba i aplicacions de decoració vegetal. En conjunt, la façana de la catedral de Tortosa participa plenament del sentit escenogràfic del barroc, de la seva multiplicitat de formes i heterogeneïtat en el tractament de les superfícies.

Es pot accedir també a la catedral a través del claustre, per la porta de l’Olivera, obra barroca construïda per Pau Simó (1710-18).

La catedral té una altra notable contribució barroca: la capella de la Mare de Déu de la Cinta, o simplement capella de la Cinta, que prolonga el quart tram de la catedral vers migdia (té un segon accés des del claustre). L’acord de construir-la fou pres pel capítol el 1642, després dels successos que visqué la ciutat contra l’uniformisme de Felip IV. Les obres començaren el 1672 sota la direcció de l’arquitecte Dídac Martines i acabaren el 1725; fou consagrada pel bisbe Bartolomé Camacho. També dirigí part de les obres Pau Simó (1692-02), i el seu fill homònim en realitzà la pavimentació. D’una gran bellesa, és ricament decorada amb marbres, materials nobles i murals de Dionís Vidal, que hi treballà del 1715 al 1721; a la seva mort els continuà Josep Medina; ocupen les voltes, la cúpula (que és coronada per un llanternó) i les petxines.

De les obres d’art conservades a la catedral es destaca el retaule major de Santa Maria, políptic de fusta policromada (1351), amb escenes de la vida de la Verge i de Crist. Presidit per la imatge de la Mare de Déu de les Estrelles, patrona primitiva de la seu antiga, té cinc cossos, un de central, dos de laterals i dos, als extrems, de movibles, a manera de portes que tanquen sobre el cos central. Al revers d’aquests hi ha unes pintures que són atribuïdes a Francesco d’Orvieto, d’estil italogòtic. Una altra obra important és el retaule de la Transfiguració, que, per estudis comparatius d’estil, ha estat atribuït a Jaume Huguet i també als Vergós, que havien estat influïts per aquell. Una altra peça notable és el cor de fusta de la catedral, malmès durant la Guerra Civil de 1936-39 i instal·lat després a l’antic dormitori dels canonges. Fou encarregat pel capítol a Cristóbal de Salamanca el 1587, i l’escultor l’acabà el 1593. Té dos ordres de cadires esglaonades, amb dossers les superiors i, sobre aquestes, imatges de sants en alt relleu.

Adossat al mur meridional de la catedral hi ha el claustre, de planta trapezoidal i no gaire gran; per ponent, encara, restà reduït amb la construcció de la capella de la Cinta. Les galeries del claustre són d’arcs apuntats o d’ametlla sobre columnes de fust quadrilobulat i capitells llisos. Només hi ha relleus esculpits als capitells de la porta d’accés al pati interior del claustre, seguint encara les reminiscències de la tradició romànica, amb escenes a manera de fris seguit i representació humana. Encastades als murs del claustre es conserven un seguit de làpides, la més antiga de les quals és la famosa làpida trilingüe (hebreu, llatí, grec) del segle VI, i també hi ha relleus funeraris notables.

Altres dependències canonicals properes a la catedral són el refetor, paral·lel a la galeria meridional del claustre, i la sala capitular, que era situada a l’ala oriental del claustre i de la qual només es conserven les arcades de la porta d’accés i de les finestres; la resta fou destruïda quan es construí la capella del Sagrari el 1829, feta en estil neoclàssic.

Sortint del claustre per les escales (on hi ha el Crist de Palau, gòtic, de fusta i d’influència flamenca) i el portal de Palau s’arriba davant el Palau Episcopal, edifici construït entre els segles XIII i XIV; la façana té un portal de mig punt peraltat i dos nivells de finestres, rectangulars al primer pis i de triple arc lobulat sobre petites columnes de fust llis i capitell cúbic al segon. Per dos arcs apuntats s’accedeix al pati. Aquest és quadrat, però un xic irregular.

Entorn del pati hi ha les dependències episcopals. En destaca la sala gòtica, a l’angle NW; és una estança àmplia amb grans arcs apuntats, des de la qual s’accedeix a la capella. La capella del Palau Episcopal és una obra gòtica de primera magnitud. La seva façana té una porta apuntada amb diversos arcs en degradació. Al timpà hi ha, en relleu, la figura de la Mare de Déu amb el Nen entre dos àngels. A l’angle NW de la galeria del pati hi ha un segon accés a la capella, més senzill; consta d’un arc apuntat ornamentat amb gablet i pinacles. La capella del Palau Episcopal és de planta rectangular i força petita; és coberta amb volta de creueria simple al primer tram i amb formes plurinervades a la capçalera; aquesta presenta en alçada una disposició pentagonal, gràcies al fet que als angles hi ha sengles voltes de racó de claustre.

Altres edificis gòtics remarcables de la ciutat són el Palau Oliver de Boteller, el Palau Despuig, el Palau Oriol i la Llotja, els tres primers al centre de la ciutat antiga. El Palau Oliver de Boteller, actual seu dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat, fou construït a la fi del segle XV a l’illa de cases compresa entre els carrers de les Botigues de la Sal, de la Llotja i de Felip Pedrell. Destruït, però, a la Guerra Civil de 1936-39, la seva façana fou traslladada el 1962 al solar on hi havia hagut l’antic palau municipal, entre els carrers de la Ciutat, del Dr. Ferran i dels Canvis. El palau pertangué a la família dels Guzmán de Villoria i fou residència de Felip II de Castella en la seva estada a la ciutat el 1586. La façana, amb merlets decoratius a la part superior, és d’aparença massissa, amb predomini del mur sobre les obertures. Consta de dos cossos separats per una cornisa horitzontal. El primer cos té un portal de mig punt de gran dovellatge i descentrat; a la dreta hi ha dos finestrals rectangulars i un a l’esquerra. El cos superior té tres obertures rectangulars més grans i sobre aquestes, al darrer pis, n'hi ha unes altres tres de més petites.

El Palau Despuig, del segle XV i restaurat al segle XX, és una peça magnífica del gòtic civil català. La seva façana és d’una gran simplicitat pel que fa a la composició. Té portal de mig punt i grans dovelles i finestres rectangulars, atrompetada la de la part inferior i amb culs-de-llàntia esculpits; a la part superior, les finestres són de triple arc lobulat, com les del Palau Espiscopal. El més interessant d’aquest palau és el pati, de planta rectangular i amb escala exterior per a accedir al primer pis. S'hi obre una galeria d’arcs apuntats sobre columnes de fust quadrilobulat i capitells de decoració vegetal estilitzada. Per una escala volada més estreta hom puja al pis superior, les dependències del qual donen a una galeria desenvolupada en tres dels costats del rectangle.

Al costat mateix del Palau Despuig es dreça el Palau Oriol. Sembla que ambdós es comunicaven antigament perquè es veuen uns arcs tapiats al mur esquerre d’aquest palau. Totes dues façanes presenten força analogies: arc de mig punt adovellat a la porta i finestrals rectangulars, lleument atrompetats els del cos inferior.

La Llotja de Mar, o Porxo del Blat, és un altre edifici d’una gran bellesa, apreciat dins el gòtic català. El seu origen està en la concessió feta per Ferran, fill d’Alfons III i marquès de Tortosa, després de la petició de la ciutat, d’una cèdula que autoritzava la seva construcció per a dipòsit de mercaderies i centre de contractació. Primitivament era entre els carrers actuals de la Llotja, la plaça de la Pau (davant el Mercat) i l’avinguda de Felip Pedrell, però el 1933 fou traslladada a l’emplaçament actual, al Parc Municipal. Les obres començaren el 1369, quan Pere III confirmà el privilegi d’edificació i autoritzà l’establiment d’impostos de tipus comercial (entrada i sortida de vaixells, càrrega i descàrrega de mercaderies, etc.), amb el producte dels quals es finançà.

Acabada el 1373, la Llotja consta, a manera de porxo o llotja oberta, de dues naus rectangulars separades per tres grans arcades de mig punt sobre pilars poligonals. Als costats llargs (orientats a tramuntana i a migdia en l’emplaçament primitiu) l’edifici s’obre per quatre grans arcades apuntades. Dels costats curts, el que era orientat a llevant s’obria per dos arcs també ogivals, mentre que a l’altre costat, tancat per un mur, hi havia dues finestres geminades, una per nau. Als segles XV i XVI, essent aquest porxo insuficient, la construcció es prolongà per la banda de migdia amb dos pavellons que s’acabaren el 1586, segons una làpida que hi havia encastada.

A mitjan segle XVII l’autoritat militar s’apoderà de la Llotja i la convertí en dipòsit de materials de guerra. El 1701 l’ajuntament posseïa el Porxo i el primer pavelló. Però el 1716, amb els decrets de Nova Planta, que anul·laren el Consolat de Mar, la Llotja deixà d’acomplir la seva antiga funció de centre de contractació. Les institucions militars novament es feren càrrec de tot el conjunt d’edificacions. Les dependències sofriren reformes i foren adaptades com a residència de soldats, dipòsit de queviures, oficines militars etc. A mitjan segle XIX s’hi construí el Govern Militar. El 1932 l’ajuntament, mitjançant petició de devolució al ministeri de la guerra, aconseguí que la Llotja fos restituïda a la ciutat. Es derruí l’edifici del Govern Militar i els altres adjacents i es conservà només el Porxo del Blat, que el 1933 fou traslladat a l’emplaçament actual.

A la part alta de la ciutat, recolzat a la muntanya fortificada del Sitjar i al portalet i porta de Tarragona, hi ha l’antic monestir de Santa Clara, prop del monestir, també femení, de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. De Santa Clara es conserva el claustre gòtic, semblant a d’altres claustres de convents catalans de franciscans. De l’església antiga resten només les arcades de diafragma despullades. Amb les altres dependències, és envoltat per una tanca del segle XIV.

Tortosa disposa d’un conjunt notabilíssim d’edificis renaixentistes, entre els quals es destaca el Col·legi dit avui de Sant Lluís, amb un notori pati, obra mestra de l’art renaixentista a Catalunya. Aquest sector renaixentista, que a més d’aquest col·legi comprèn el de Sant Jordi i Sant Domingo, també de fundació reial, i l’església de Sant Domingo, es localitza al capdamunt del carrer de Sant Domingo.

El Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties, dit avui de Sant Lluís, fou fundat per Carles V, el 1544, per a l’educació dels joves musulmans conversos. Quan els moriscs foren expulsats el 1611 s’utilitzà per a l’educació dels joves de la ciutat. El 1824 fou convertit en seminari conciliar fins el 1877.

Les obres del Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties s’iniciaren el 1564. No és del tot clar que Joan Anglès fos l’autor de l’obra, com s’havia dit. La porta, a la façana principal, s’organitza en tres registres, a l’inferior hi ha el portal pròpiament dit, d’arc de mig punt entre sengles columnes de fust acanalat i un capitell compost que suporten un entaulament amb decoració de grotesc en el fris. Aquest mateix tipus d’ornamentació es troba a les rebranques i a les pilastres exteriors que fan de pedestal a petites estatuetes alades. A la part central del segon registre hi ha l’escut imperial, amb l’àguila bicèfala. Als extrems, les dues esfinxs podrien representar la saviesa. El tercer registre té dues fornícules que cobricelen les escultures de sant Jaume i sant Maties, els dos patrons de la institució. La portalada fou concebuda a manera d’arc triomfal, intentant d’harmonitzar la raó i l’espiritualitat amb la idea imperial. El pati, de planta rectangular, és una de les millors realitzacions del renaixement català; consta de tres pisos, els dos primers amb arcades de mig punt i el darrer amb arcs molt rebaixats. Els capitells del primer pis són jònics, mentre que els de la planta baixa es componen de motllures convexes i rectes, sota les quals, en relleu, hi ha decoració vegetal. La importància del pati, però, més que no pas en l’estructura, està en la temàtica de l’escultura en relleu que desenvolupa, que ha estat estudiada per Santiago Sebastià des del punt de vista iconològic. A l’entorn del pati, en l’espai comprès entre l’ampit de la galeria del primer pis i els arcs de la galeria inferior, es desenvolupa un fris en el qual es representen, dins fornícules escopinyades i separades per escuts, els busts d’una sèrie de parelles reials, des de Ramon Berenguer IV i Peronella, origen de la corona catalanoaragonesa, que són situats a l’angle NE, fins a Felip III de Castella i Margarida d’Àustria.

El Col·legi de Sant Jordi i Sant Domingo, dit popularment Sant Domingo, fou fundat el 1368 pel bisbe Jaume d’Aragó (1362-69) per a l’ensenyament de joves. Més tard fou cedit als dominics. Va ser Estudi General, que fou confirmat per Felip IV de Castella el 1645, amb la facultat de conferir graus acadèmics. De la primera construcció només es conserva la façana, bastida el 1578. Renaixentista, presenta dos cossos o registres, el primer dels quals és estructurat en arc de triomf emmarcat per columnes dòriques adossades a pilastres, amb un entaulament jònic, en el fris del qual es llegeix la inscripció “Domus sapientiae”, que indica el caràcter de la construcció com a centre d’ensenyament. El segons cos, més estret, té dues fornícules a banda i banda d’un escut amb les armes imperials, coronat per un frontó triangular el timpà del qual és decorat amb un cap alat.

L’església de Sant Domingo és davant per davant del Col·legi de Sant Lluís; fou construïda al segle XVI a instàncies del bisbe Juan Izquierdo (1574-85) i formava part dels col·legis reials. La façana de l’església, renaixentista, presenta un llenguatge ben clàssic tant des d’un punt de vista decoratiu com arquitectònic. S'estructura en un arc de mig punt emmarcat a banda i banda per un parell de columnes jòniques sobre alts plints que suporten un entaulament de línia trencada. Sobre aquest primer registre hi ha cinc nínxols escopinyats, amb petites escultures, coronats per un sol frontó semicircular partit. Als dos costats d’aquest segon registre hi ha unes volutes amb decoració vegetal. Aquestes alteracions clàssiques (frontó partit, volutes decoratives, línia trencada de l’entaulament) fan considerar l’obra manierista. Els elements decoratius són propis del renaixement hispànic: grotescos a la part frontal de les rebranques, al fris i a la part inferior dels fusts; heràldica, amb els escuts de la part superior de la portalada; bustos dins medallons als carcanyols i a la cara frontal dels plints i putti (‘amorets’) ornamentant l’arquivolta de l’arc.

Tortosa disposa de notables exemples d’arquitectura modernista, la majoria a la zona d’eixample, als eixos principals del carrer de Cervantes i de l’avinguda de la Generalitat. Els dos arquitectes que es destaquen per les seves realitzacions modernistes a la ciutat són Pau Monguió i Segura i Joan Abril i Guanyabens. Del primer sobresurten l’antic Escorxador Municipal o les cases Pallarés i Grego. L’Escorxador Municipal havia estat situat a l’avinguda de Felip Pedrell, prop de Remolins, al marge esquerre de l’Ebre, però arran de la construcció d’una universitat, aquest s’ha desplaçat al polígon industrial de Campredó. Bastit entre el 1906 i el 1908, té un recinte de planta rectangular on alternen zones tancades i obertes. La façana principal té dos cossos d’alçada, l’inferior format per set arcs rebaixats sobre pilars quadrangulars de maó, i el superior, dividit en tres sectors, cadascun ocupat per un arc de major llum, també rebaixat, sobre pilarets de maó. Emmarquen lateralment aquesta façana dos pavellons de planta quadrada i més alts, coberts amb un teulat de quatre aigües i oberts per finestrals de mig punt peraltats. Els arcs anteriorment descrits s’obren a un espai tancat disposat paral·lelament a la façana. Perpendiculars a aquest àmbit hi ha diversos pavellons de planta rectangular separats per patis oberts. Des del punt de vista decoratiu, són interessants els coronaments esglaonats de les dependències, amb formes geomètriques i aplicacions ceràmiques de tema vegetal. Pedra, maó i ceràmica verda i blava donen un caràcter colorista a l’edifici.

També de Pau Monguió és la Casa Pallarés. Mig tapada per construccions més modernes, és a l’avinguda de la Generalitat. Fou realitzada entre el 1906 i el 1907 i estilísticament és semblant a l’obra anteriorment descrita. De planta quadrada, la façana principal té un cos destacat de més alçada, amb dues terrasses, l’una coronant l’edifici i l’altra penjada sobre mènsules, a la qual s’accedeix des d’una dependència alta oberta a cada costat per tres finestres. Els murs frontal i posterior de l’habitatge, a la part superior de sota del voladís, són decorats dividits en dos cossos per una cornisa força ampla de ceràmica i de maó. Les finestres també tenen aquest tipus de motllures a la meitat superior. Els angles de l’edifici són reforçats per carreus de pedra.

La Casa Grego és situada a la plaça de la Catedral. Amb el seu decorativisme trenca la visió del conjunt medieval. Construïda entre el 1907 i el 1908, presenta notables diferències amb les obres anteriors. En lloc de ceràmica i maó, hi ha aplicacions en relleu, i la decoració geomètrica és substituïda per la vegetal. Aquesta és la protagonista dels quatre cossos en què s’organitza la façana; fa de capitell, a manera d’enormes mènsules, dels pilars del cos inferior; emmarca les finestres dels cossos segon i tercer i serveix d’acabament de la cornisa corba del pis superior. Les diverses formes de les finestres, el dinamisme de la línia corba, tant decorativament com estructuralment, i la multiplicitat de formes vegetals són els elements que defineixen la façana.

Joan Abril i Guanyabens creà una arquitectura més massissa i menys colorista que Monguió. L’estructura predomina sobre la decoració, i la pedra sobre el maó i la ceràmica. Això es pot comprovar al Mercat Públic, situat a l’avinguda de la Generalitat, que és una nau molt àmplia, disposada paral·lelament a la via i coberta amb doble vessant; fou construït a la fi del segle XIX. Obra un xic més tardana, la nova església del Roser (bastida entre el 1912 i el 1914) és situada a la riba dreta del riu, a Ferreries, a la rampa del pont actual. Va ser restaurada després de la Guerra Civil de 1936-39. Un altre caràcter tenen la cúpula de l’església de la Reparació, al carrer de la Mercè, del 1903, i l’estany i l’escalinata d’accés al Parc Municipal, ja descrit anteriorment, realitzat entre el 1885 i el 1892.

Altres obres modernistes de la ciutat de Tortosa són les cases Matheu i Brunet, situades al començament del carrer de Cervantes. La Casa Matheu té els murs encoixinats i una decoració, en relleu molt pla, que es distribueix per tota la façana del xamfrà, on s’obre un mirador ornamentat amb sanefes vegetals. A la Casa Brunet, la decoració vegetal fou substituïda per una de més cos, feta a base de motllures, frontons, pilastres i cornises, que confereixen un caràcter molt barroc a l’edifici. Són força interessants els treballs de serralleria dels balcons.

Una altra obra modernista és la Casa Bau, emplaçada al carrer de Ramon Berenguer IV. Realitzada per Joan Amigó i Garriga entre el 1914 i el 1915, en destaca la galeria d’arcs sobre columnetes a la planta baixa i el mirador del primer pis al centre de la façana.

El més destacat del modernisme a Tortosa resta completat amb la Casa Pinyana, a l’avinguda de la Generalitat, davant el parc, amb un mirador dividit per tres grans arcades amb arcs parabòlics que emmarquen rosasses circulars i finestres rectangulars; la Casa Grego (del mateix nom que l’anteriorment descrita) i la Casa del Pintor Ferran Arasa, obra aquesta darrera de l’arquitecte Benaiges.

Pel seu caràcter especialment controvertit, cal esmentar el monument de grans dimensions erigit en memòria dels soldats del bàndol revoltat que participaren en la batalla de l’Ebre, inaugurat l’any 1966 pel dictador Francisco Franco. Construït al bell mig riu, sobre la pilastra de l’antic pont de la Cinta, és obra de l’escultor Lluís Maria Saumells. És format per dues piràmides de ferro forjat, una àliga amb les ales desplegades, una creu de la “cruzada nacionalcatólica” i un soldat “caído por Dios y por España” que sosté una estrella. Després del franquisme, les enceses polèmiques a l’entorn de la seva retirada o conservació han depassat l’àmbit estrictament tortosí.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

Per a entendre les condicions culturals tortosines en l’actualitat, cal remuntar-se a la situació sorgida de la Guerra Civil de 1936-39. Aquesta va deixar Tortosa en unes condicions ben precàries. La vida cultural institucional —per exemple, l’Ateneu Tortosí— de la República desaparegué. Així mateix es feren fonedissos un bon grapat de personatges que la guerra o bé l’exili s’endugueren, alhora que desapareixia qualsevol mena de publicació, diaris o revistes com “La Zuda” o “Vida Tortosina”.

Passada la dècada de 1940 aquestes terres experimentaren un cert revifament cultural, i també econòmic. Hom creà institucions que van tenir un paper significatiu, com el Círculo Artístico, convertit els darrers anys en Cercle Artístic, i el Club Universitari. Aquestes dues entitats van vertebrar en certa manera un desenvolupament intel·lectual, més aviat migrat i de poca volada però que donà substància al quefer quotidià. Altres entitats —l’Orfeó Tortosí, els Cantaires de l’Ebre, etc.— visqueren en la tradició més convencional. L’aparició del grup Delta 51, compost per intel·lectuals i pintors però que de fet es movia bàsicament en el camp de la plàstica, donà peu a exposicions, conferències, etc.

A la dècada de 1960, cal afegir a les entitats ja esmentades el Centre del Comerç, originàriament de tipus només recreatiu i a partir d’aquesta època també cultural.

Els anys restants fins a la mort de Franco (1975) només l’aparició d’Òmnium Cultural (a redós del Cercle Artístic) i les activitats entorn del Congrés de Cultura Catalana enriquiren la vida cultural tortosina. Entre les entitats vigents al municipi cal esmentar l’Orfeó Tortosí i el Conservatori Professional de Música.

Pel que fa a l’equipament cultural, té seu a Tortosa el Museu Municipal, situat a l’antiga església renaixentista de Sant Domingo i inaugurat el 1910 com a museu arqueològic. Posteriorment fou enriquit amb altres fons i s’hi incorporà l’arxiu; conté una col·lecció d’arqueologia ibèrica i una de lapidària amb peces romanes; sobresurten sis caps renaixentistes de marbre blanc, probablement retrats; hi ha encara una secció d’etnologia comarcal i una col·lecció de dibuixos, pintures i gravats procedents sobretot dels premis anuals que convoca el municipi.

El Museu de l’Ebre ofereix una mostra del paper que aquest riu ha tingut en el desenvolupament d’aquelles contrades que travessa.

El 1991 s’inaugurà el Museu Jardins del Príncep, situat al vessant NE del Castell de la Suda, entre aquest i el Fort de Tenasses, resseguint la muralla que bastí la ciutat el segle XIV, que conté obres de l’escultor Santiago de Santiago. Es troba a l’aire lliure i les escultures representen diferents moments de la història de la humanitat.

Quant a les infraestructures cal destacar el Teatre Auditori Felip Pedrello (1995), situat als Jardins Salvador Videllet.

Tortosa disposa de diversos arxius municipals; en destaquen l’Arxiu Diocesà, amb seu al Palau Episcopal, i l’Arxiu Capitular, que conté diversos còdexs medievals. Hi ha també l’Institut d’Estudis Dertusenses, fundat el 1983, que té com a finalitat potenciar els estudis de l’antiga vegueria de Tortosa, a més de l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre. L’any 2006 s’hi inaugurà la Biblioteca Marcel·lí Domingo; bastida en un edifici de nova planta, aglutina els fons de les antigues biblioteques Popular i Oliver de Boteller.

El folklore

Tant la parla com el folklore tradicional han estat de sempre signes d’identitat propis de les terres tortosines. És a les festes tradicionals on es manté una part molt important d’aquest folklore. El 17 de gener es fa la festa de Sant Antoni Abat, que abans havia estat molt celebrada i actualment manté la benedicció d’animals només a la parròquia de Remolins.

El primer diumenge de setembre Tortosa celebra la festa major en honor a la Mare de Déu de la Cinta. La tradició diu que la Verge s’aparegué a un sacerdot i li donà la cinta que lligava el seu mantell i que aquesta cinta protegeix les tortosines a l’hora de parir. 

Crist crucificat, un dels passos de la processó de la Passió de Tortosa
© Rafel Ramírez i Casanovas
La Setmana Santa se celebra a la ciutat com a dia major i molta gent de les contrades veïnes ve a Tortosa el Diumenge de Rams, on al matí es manté la benedicció de palmes a totes les parròquies i, sobretot, a la catedral, i a la tarda se celebra una popular processó. El Divendres Sant se celebra la processó de l’enterrament de Crist, i és tradició al matí d’anar a buscar al camp farigoles florides.

El Dilluns de Pasqua encara es fa l’aplec a l’ermita de Mig Camí, on abans molta gent de la ciutat i els pobles veïns anaven a fer el dinar i aprofitar per buscar estrelletes, petits fòssils que encara es troben únicament en un lloc prop de l’eremitori. El tercer diumenge després de Pasqua se celebra la festa d’aquesta ermita amb una missa i processó, mentre que per la segona Pasqua es fa la festa i l’aplec a l’ermita del coll de l’Alba, la més antiga de la ciutat.

La diada del Corpus és una altra de les festes tradicionals tortosines; a la seva processó surten, encapçalant-la, els gegants, els nans, les cucaferes i la cort de bèsties. Aquesta processó ja és documentada el 1330, i l’any 1453 ja es parla dels gegants. Actualment n'hi ha dues parelles: una de cristiana i una altra de sarraïna. Les cucaferes daten del 1457 i al segle XVI s’afegiren els cavallets, tot volent representar una batalla entre cristians i sarraïns. Per Tots Sants es fa una castanyada popular. Finalment, cal destacar la Festa del Renaixement, que se celebra al mes de juliol en honor a l’emperador Carles V. Durant aquesta festa els carrers són engalanats i ambientats per tal de reproduir la vida tortosina del segle XVI.

A la ciutat tenen tradició diversos balls populars que són interpretats al so de la dolçaina i el tambor. Hi destaquen el cap de ball, que dona entrada a la festa; el punxonet, una petita dansa on els balladors amb les mans a l’altura del pit i els dits cap amunt ballen movent el cap; o la jota tortosina, força diferent a l’aragonesa o a la valenciana, que pot anar acompanyada per una rondalla formada per diferents tipus de guitarra i instruments de vent, com el clarinet, el trombó o la trompeta. En aquestes rondalles es barregen moltes vegades el català i el castellà i d’altres s’improvisa segons les circumstàncies.

Altres indrets del terme

La Raval de Jesús

La Raval de Jesús es comunica amb Tortosa per la C-12. És el nucli més poblat del terme, amb 3.773 h el 2005. Situat a la partida rural de Sant Bernabé, uns 2 km al NW de Tortosa i a la dreta de l’Ebre, sorgí al voltant d’un convent de franciscans que hi fou fundat l’any 1429 amb el nom de convent de Jesús (d’on deriva el del poble). L’església del convent, que fou reedificada a la segona meitat del segle XVIII, és l’actual església parroquial de Sant Francesc, d’estructura barroca i ornamentació rococó a les voltes de les tres naus i a la cúpula central. El claustre del convent de Sant Francesc, tocant a la parròquia, és a l’interior de l’antic Col·legi de la Immaculada. Església i claustre són al barri que hom anomena la Raval Vella, d’illes irregulars i carrers estrets. La Raval Nova, en canvi, a la zona més alta, té illes més curtes i carrers més amples i sembla que es començà a edificar vers la primeria del segle XIX. Ja a la primeria del segle XX Miralles Messeguer diu que la Raval de Jesús era formada per la unió de les ravals de Sant Bernabé i de Sant Benet. El conreu de la terra i les granges avícoles ocupen la població activa del sector primari, i hi ha un bon nombre de petits tallers de serveis.

A la Raval hi ha també la Casa Museu d’Enric d’Ossó, fundador, el 1876, de la Companyia de Santa Teresa de Jesús. El noviciat de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, però, és en un edifici del 1900 bastit per Manuel Vaquer. Hi ha, també, el noviciat de Nostra Senyora de la Consolació, autoritzat el 1858, on destaca la capella, neoromànica, decorada amb pintures de Josep Artigas, i el convent de les Carmelites Descalces, fundat el 1877, amb una església de l’època, neomedieval.

Una institució important de la Raval de Jesús és l’Hospital de la Santa Creu, antiga casa de beneficència fundada per ordre reial el 1796.

Prop del poble actual de la Raval de Jesús hi havia els molins del Comte, datats ja el 1162, que encara existien al segle XIX com a molins fariners propietat del capítol de la catedral (pels tres molins hom pagà una forta quantitat quan foren desamortitzats el 1842). A ponent, més amunt del fossar, hi ha l’ermita de Sant Gregori dels Molins (dita popularment de Sant Bernabé), a la qual s’accedeix pel camí dels Molins del Comte, de planta rectangular i coberta força elevada de dos vessants; documentada des del 1347, fou cedida als franciscans el 1440, però l’edifici actual sembla d’època barroca.

A tramuntana de la Raval de Jesús, molt propera, hi ha la torre d’en Pinyol o del Prior, conjunt d’edificacions amb una torre medieval quadrada reforçada a la part superior per matacans emmerletats. A la mateixa partida hi ha la torre d’en Corder, que sembla que existia ja en època ibèrica; la construcció actual és de planta quadrada, no conserva els merlets i la porta és de mig punt, adovellada.

Per Nadal s’organitza un Pessebre Vivent i al nucli antic se celebra una fira d’objectes nadalencs. Les festes s’acaben amb la cavalcada de Reis, organitzada per la comissió de festes municipal.

Bítem

El poble de Bítem (1.112 h el 2005), dit antigament els Masos de Bítem (19 m d’altitud), és a l’esquerra de l’Ebre, uns 4 km al N de la ciutat de Tortosa. El lloc és esmentat ja el 1154, any que Ramon Berenguer IV el donà al bisbe i els canonges de Tortosa. Aquests hi tenien la propietat dita Mas del Bisbe, o Hort del Bisbe, enderrocada, on hi havia un bell pati a manera de claustre amb arcades semicirculars d’un romànic tardà. La capella sense culte era dedicada a sant Francesc Xavier. Destaca també l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Oliva, de nova construcció.

Part de les seves terres són regades pel canal de l’Esquerra de l’Ebre i la base de l’economia és l’agricultura. Disposa de centres d’ensenyament primari i equipaments esportius bàsics.

Es comunica per la carretera local de Tortosa a Benifallet. En aquesta carretera, però dins el terme de Pimpí, hi ha la capella dels Reis, restaurada pels veïns de Remolins. La partida de Pimpí és una zona d’horts al llarg de la riba de l’Ebre, amb un poblament disseminat. Al N de Bítem hi ha la caseria dita la Masada de Gassol, i més al N, el veïnat de Santa Rosa de Lima.

Campredó i la Font de Quinto

El poble de Campredó (1.183 h el 2005) és a la plana regada de l’esquerra de l’Ebre. Es troba a 6 km de Tortosa, entre la ciutat i l’Aldea, vora el canal de l’Esquerra i el ferrocarril de Barcelona a València. L’existència del lloc és mencionada ja vers el 1312 en un document conservat a l’arxiu de Tortosa en què figura Petri de Cambredo (Massip creu que el topònim, pronunciat localment Cambredó, pot tenir l’origen en aquest cognom o en la dignitat eclesiàstica de cambrer), i el nucli s’anà formant (abans només hi havia masies escampades) quan es construí l’estació del ferrocarril vers el 1867. Una mica apartada del poble hi ha la torre medieval de Campredó (segle XIV), de planta rectangular obrada amb petits carreus, amb una part de les mènsules que suportaven el matacà. Prop seu hi ha les restes de l’antiga llotja de Campredó, també medieval. Hom ha interpretat aquestes construccions per haver estat el lloc l’antiga entrada a l’estuari de l’Ebre, quan els grans vaixells no podien navegar riu amunt pel terraplenament de l’anterior estuari (els darrers aiguamolls es dessecaren al segle XIX). Aleshores el nom podria referir-se a un camp rodó terraplenat per les aportacions fluvials, presidit per la torre, o procedir del Cap Redó (93 m), darrer esperó rocós amb què fineix a migdia el massís de Cardó, davant Amposta. La torre es troba davant l’ampostina de la Carrova i entre totes dues hi havia, enmig del riu, una illa que desaparegué a la fi del segle XIX. A les proximitats de Campredó s’ha bastit el polígon industrial Baix Ebre I.

Al terme de Campredó hi ha algunes capelles ruïnoses, com la de la Mare de Déu del Pont del Camí i la de la Mare de Déu de Solicrú, o sense culte, com la de Sant Joan Baptista del Mas de la Missa. Al terme de Campredó, entre el poble i el Cap Redó, hi ha la caseria de la Font de Quinto. La capella de la Mare de Déu de la Font de Quinto és ruïnosa. El títol de la baronia de la Font de Quinto fou concedit per Carles III el 1789 a Joan de Fàbregues Boixar i Ponts, ciutadà honrat de Barcelona i regidor i diputat general a corts per Tortosa. El títol ha passat posteriorment als Valdelomar.

Els Reguers, Vinallop, el Castell de Mianes i la Fullola

Al sector NW del terme, lloc de contacte de la plana regada amb el massís dels ports de Beseit, s’aixeca el poble dels Reguers (676 h el 2005), a la vall del barranc de la Cervera i ran del termenal amb Roquetes. Situat a 7,5 km de Tortosa, es comunica per una carretera local fins a Roquetes. Part del seu territori és regada per la sèquia de la Cervera, bé que hi predomina l’agricultura de secà (oliveres); també hi ha aviram. Té el seu origen en l’extensió de conreus que es produí, al segle XVIII, a la plana. L’església és dedicada a sant Antoni Abat.

També a la dreta de l’Ebre, a la plana del sud de la ciutat de Tortosa (de la qual dista 6 km), hi ha el llogaret de Vinallop (347 h el 2005), davant l’illa fluvial de Vinallop, on la carretera de Tortosa es bifurca a Ulldecona i a Amposta. Bé que el nom és d’origen àrab, el del nucli modern es troba en una sèrie de cases de pagès que amb la construcció del ferrocarril a mitjan segle XIX tendiren a agrupar-se davant l’expectativa que la via fèrria pogués travessar l’Ebre entre Campredó i Vinallop, projecte que no s’arribà a realitzar i així el creixement del poble restà deturat. L’església de la Divina Pastora és sufragània de la parròquia del Roser. L’economia es basa en la cria de bestiar a les granges (aviram, porcs) i el conreu de l’horta i els tarongerars. Al SE de Vinallop hi ha la caseria del Castell de Mianes, prop de l’Ebre i del petit puig de Mianes (24 m).

Com a nucli despoblat dins el terme municipal es destaca el de la Fullola, creat el 1216 per donació reial a Arnau de Figuerola amb l’encàrrec de repoblar el terme. És a 16 km de la ciutat i l’adscripció d’aquest terme portà a un llarg plet entre Tortosa i el Perelló, resolt el 1945 a favor de Tortosa. El 1863 l’Ajuntament de Tortosa ja el considerava despoblat. Resten ruïnes d’algunes edificacions, especialment les arcades gòtiques de l’església i murs d’una torre de defensa.

La Mare de Déu de la Providència i els enclavaments tortosins

El santuari de la Mare de Déu de la Providència, conegut popularment com a santuari de Mig Camí (abans Mitan Camí), s’aixeca a ponent del coll de l’Alba, a llevant de Tortosa. Destruït el 1642 durant el setge de Tortosa, en la guerra dels Segadors, fou reedificat el 1699 i és un ampli edifici amb frontó ondulat i porxades laterals.

L’enclavament de la Bassa dels Ganduls és situat als vessants de tramuntana del Caro (1.447 m) i a l’anomenada serra de la Fortalesa. Al vèrtex de tramuntana toca en un punt la vall d’en Grais, afluent del barranc de la Cervera; a migdia arriba al S del Mascar, prop del límit amb el segon enclavament. Entre els municipis d’Alfara i Roquetes, l’enclavament de la Bassa dels Ganduls té el termenal amb el primer per la tossa de la Reina (1.113 m) i continua en direcció a migdia pel pas de la Barsina i per la carretera de terra que mena a la colònia dels Ports del Mascar. La divisòria amb Roquetes passa per Farrúbio (792 m), a tramuntana; a migdia ho fa pels vessants del Caro i de la Moleta Redona (1.364 m).

L’enclavament de la Mola de Catí o de les Gúbies, també en ple massís dels Ports, és situat una mica més a ponent. Bé que al NE els cims formen un pla lleument inclinat (on neix, ja fora de l’enclavament, el barranc de la Paridora, capçalera del riu d’Algars), pel N i pel S la mola de Catí (1.326 m) és escarpada i de relleu trencat. Hi passa el barranc del Regatxol, capçalera del riu d’Ulldemó, que abans de sortir de l’enclavament per la banda de ponent s’engorja en els estrets congostos o gúbies del Regatxol i rep, per l’esquerra, el barranc de Tall Nou (que neix sota el coll de Navic). El barranc del Regatxol solca la vall de Carlares, on hi ha l’antic mas de Carlares, que és tancada a migdia per l’alineació muntanyosa de les serres de Serrissoles o Serressoles (1.330 m), de la mola del Boixar (1.341 m, al límit amb Roquetes) i, la més alta, de Montcaro, que s’alça fora de l’enclavament, al darrer municipi esmentat. Dins el lloc, a la vall de Carlares, hi ha el salt del Cabrit i el grau de Carlares. El rocam de la mola de Catí també és carstificat i origina diverses balmes, entre les quals cal esmentar l’àmplia cova de la Cambra, a llevant; d’altres són la cova del Colom i la de Carcoma, als vessants sud-occidentals de la mola, coberta d’espesses pinedes (bosc de Catí).

Les restes arqueològiques

En el territori que actualment correspon al terme de Tortosa han estat localitzats diversos indrets amb vestigis d’època ibèrica. D’una banda, ja confrontant amb el terme de Santa Bàrbara, es troben les restes d’una necròpoli d’incineració plana que contenia urnes amb ossos incinerats i rentats i alguns objectes com a aixovar; aquesta necròpoli es pot situar cap al segle VI aC, és a dir, en un moment inicial de la cultura ibèrica.

Al principi del 1984 hom feu una extracció de terres a causa de les obres del canal de la Dreta de l’Ebre, i això permeté de comprovar l’amplitud del jaciment i apuntar la possibilitat que s’hi conservessin restes d’hàbitat.

Igualment d’època ibèrica són el poblat emplaçat a la partida de les Planetes i les restes descobertes a Barrugat, tots dos punts al nord de Bítem, gairebé confrontant amb el terme de Tivenys. Pel que fa a les Planetes, només es pot dir que es tracta d’un lloc d’habitació que presenta les característiques de la major part dels poblats d’aquesta època a les vores de l’Ebre, és a dir, que són en punts d’una certa elevació amb un gran domini estratègic sobre aquesta via fluvial. Hi són visibles diverses habitacions de planta rectangular, construïdes amb parets de pedra seca de les quals es conserven encara algunes filades. La terrissa ibèrica pintada hi és abundant, com també les restes d’àmfora. S'observa també la presència de ceràmiques de vernís negre. Per les troballes superficials, s’ha d’atribuir a un període comprès entre el segle III i el segle I aC.

A poca distància d’aquest poblat, ja al pla de la ribera de l’Ebre, concretament a la partida de Barrugat, l’any 1984 s’inicià l’estudi d’un jaciment romà les restes del qual aparegueren a la primeria de segle XX, durant la construcció del canal de l’Esquerra del riu. Tot sembla indicar que es tracta d’un ampli establiment romà de tipus rural. Això no obstant, han aparegut alguns vestigis ceràmics que es remunten als segles II i I aC. Els treballs deixen veure clarament unes estructures que corresponen a diferents habitacions, moltes de les quals tenen les parets pintades, i sobretot posaren al descobert unes termes amb l’hipocaust molt ben conservat i amb restes de mosaics de tessel·les policromes formant composicions bàsicament geomètriques. Pels indicis descoberts fins ara es creu que la vida en aquest lloc perdurà fins al segle IV dC i la fi fou determinada per un incendi, documentat almenys en una part del jaciment.

A la rodalia de Tortosa hi ha d’altres indrets que no es poden considerar veritables establiments ibèrics fins que siguin objecte d’un estudi minuciós que ho pugui provar. Es tracta d’un cas semblant al pla de les Sitges, a Vinallop, citat per diferents autors des del principi del segle XX, on apareixen nombroses sitges excavades a la roca que probablement foren utilitzades fins a èpoques més recents, com les traces de roderes.

Al Mas Despacs, a Campredó, han estat recollits alguns vestigis, com molins de mà de tipus barquiforme, una llosa de marbre blanc que podria ser una tapa de sepulcre i unes quantes ceràmiques d’èpoques diverses, a més d’una vintena de sitges excavades a la roca.

Pel que fa al poblament més antic de la que és actualment la ciutat de Tortosa, són ben poques les dades fins ara conegudes, bé que al castell de la Suda s’han documentat habitatges d’època ibèrica, però no són representatius de la possible importància d’aquest assentament.

Pel que fa a la Tortosa romana, les principals dades són proporcionades per l’epigrafia i per la numismàtica. Entre els elements més interessants que formen part de les construccions actuals en diversos punts de Tortosa, cal esmentar una sèrie de làpides amb inscripcions llatines relatives a aquesta població. En aquests moments se'n coneixen més d’una vintena, entre les quals figuren les dedicades a personatges amb càrrecs públics que devien pertànyer a la ciutat de Tortosa, tal com es mostra d’una manera fefaent en algunes d’aquestes construccions. Els conjunts d’inscripcions més importants encara formen part del parament a la casa núm. 10 del carrer de la Ciutat, que fa cantonada amb el carrer d’Oliver, i a la façana de la Seu, al costat de la plaça de Santa Anna, o bé al castell de la Suda.

Cal fer un esment especial de la làpida núm. 4062 del CIL i de l’apareguda, segons sembla, a la Costa de Capellans, perquè es refereixen al nom de Dertosa. D’ altra banda hi ha la làpida que es conserva a la torre del costat de llevant de la muralla de la Suda, on hi ha representada una barca.

Pel que fa a les monedes, la seca de Tortosa encunyà monedes d’asos i de semis (que valen la meitat dels anteriors). A l’anvers d’aquestes monedes hi figura un vaixell de mar i al revers una barcassa de riu amb les inscripcions: MUN HIBERA ⁄IULIA i ILERCAVONIA respectivament, del voltant de l’any 45 aC.

Posteriorment, en època de Tiberi, hi hagué una nova emissió d’asos amb el vaixell i el cap llorejat de l’emperador i amb les llegendes: TI CAESAR DIVI AUG F AUGUSTUS a l’anvers, i MHI ILERCAVONIA-DERT al revers. Hom troba també el nom de DERT en els semis on a l’anvers diu DERT MH IVL i al revers, ILERCAVONIA, amb la representació de la barca en una cara i la d’un dofí a l’altra.

La història 

La prehistòria i l’antiguitat

Només cal passejar pels carrers de la ciutat de Tortosa per a adonar-se de la seva antiguitat, ja que moltes de les construccions principals són bastides amb pedres d’edificis més vells, principalment carreus treballats i fins i tot amb inscripcions. Són diversos els autors que coincideixen a suposar l’existència d’un primitiu nucli de població important d’època ibèrica en identificar aquesta localitat amb la hipotètica Hibera, capital dels ilercavons, que més tard passaria a ser municipi romà, tal com es desprèn de l’estudi de la numismàtica i l’epigrafia, on es donen diferents referències a la Dertosa municipium Hibera Iulia Ilercavonia o Colonia Iulia Augusta Dertosa.

En l’Ora marítima d’Aviè consta la ciutat de Tyrichae, mercat de l’Ebre, situada més amunt de la desembocadura del riu, i identificada amb Tortosa. Estrabó fa referència a aquesta població en la seva geografia, on parla de Δερτώσσα κατοικία. Això significa ‘colònia’, però també es pot interpretar com a ciutat en un sentit general. Titus Livi, referint-se als temps d’Escipió, esmenta l’existència d’una ciutat situada prop de la desembocadura del riu denominada Hibera, segons aquest autor la més opulenta de tota la regió. D’altres interpretacions la identifiquen amb l’actual Amposta. Mela, en referir-se a les diferents poblacions de les nostres costes, diu que més avall de Tàrraco es troba Dertosa, banyada per l’ingent Ebre.

Un dels vasos anomenats de Vicarel·lo, o vasos apol·linars, en el qual figura la llista de poblacions per on passava la via de Gades a Roma, amb les milles corresponents, dona més informació sobre la Dertosa romana. En aquest itinerari hi ha el nom de Dertosam entre els d’Intibilim i Subsaltum. Entre les tasques acomplertes cal assenyalar les intervencions de la plaça de l’Olivera, coneguda també amb el nom de Nostra Senyora de la Cinta. Aquestes excavacions han posat al descobert una seqüència estratigràfica de més de 6 m de fondària, amb diverses estructures d’habitacions i una xarxa de clavegueres, a més de materials ceràmics i de metall corresponents a diferents etapes de la història de Tortosa des dels temps actuals fins al segle I després de Crist.

L’edat mitjana

La història de la ciutat en el període visigòtic és problemàtica, ja que manca documentació i les restes arqueològiques són escasses i fragmentàries. La Crònica de Saragossa diu que la ciutat de Tortosa fou presa pels visigots l’any 506 després de ser sufocada una rebel·lió en què degué participar l’aristocràcia local contra l’estat visigòtic, amb capital llavors a Tolosa de Llenguadoc. Resten pocs documents, tant arqueològics com escrits, d’aquest període, encara que un dels fets que sembla cert és que ja al segle VI hi havia un nucli de població jueva. L’època visigòtica s’estengué des del 506 fins al 717, que s’inicià l’ocupació musulmana.

Els testimonis materials i arqueològics que encara conserva la ciutat permeten d’intuir la importància que els nous senyors li donaren tot seguit. En primer lloc cal fer esment del castell de la Suda, aixecat en temps d’Abd al-Rahman III sobre l’antiga construcció d’època romana, que domina tota la ciutat i un bon tros del curs de l’Ebre. En aquest mateix temps hom refeu una part de les muralles romanes.

L’emplaçament de la ciutat, al costat de l’Ebre, la convertí en un port base de navegació fluvial i, consegüentment, en un centre viu de comerç. També es desenvoluparen les activitats agrícoles: s’ampliaren els regadius, es feren obres de canalització i s’estengueren els conreus hortofructícoles. Altres activitats de l’època són l’elaboració, de caràcter menestral, de la seda i de la llana, i també l’orfebreria.

Aquestes activitats modificaren l’estructura social: a l’aristocràcia terratinent i a la població pagesa que en depenia es va afegir una classe mitjana (menestrals, orfebres, comerciants) que donà una nova vitalitat a la vida ciutadana. Pel que fa a la convivència de les comunitats de musulmans, cristians i jueus, és un tema difícil d’aclarir per la manca de notícies. Cal suposar que la població cristiana perdé la seva situació privilegiada en profit dels musulmans, que es degueren apropiar la major part de les terres. Pel que fa als jueus, en l’aspecte jurídic sembla evident que no gaudiren d’una posició lliure ni fàcil. Ho dona a entendre la carta de franqueses que els concedí el comte Ramon Berenguer IV en dir-los: “que cap sarraí no tingui comandament sobre vosaltres”. Són moltes les teories sobre la situació del barri jueu en època musulmana, i el tema no s’ha pogut resoldre encara. La tradició el situa a l’actual carrer del Pintor Gimeno o rampa d’accés al pont; en canvi Miret i Sans, Emili Morera i Bayerri l’emplacen a la zona ocupada avui pels carrers de la Sang, d’en Carbó i de Pescadors. En ambdós casos la seva situació restaria fora del perímetre de la muralla romana que els musulmans van reconstruir i dins la qual es van establir.

En l’aspecte cultural, sobretot quan la ciutat va passar a ser capital de la taifa o Regne de Tortosa (segle XI), es produí una gran florida intel·lectual, testimoniada per l’existència d’un conjunt d’autors especialitzats en disciplines científiques i literariofilosòfiques. Cal remarcar les figures d’Abu Bakr al-Turtusi, autor de l’obra Sirag al-muluk (‘Llànties de prínceps’), Menahem ben Ya'qob ibn Saruq, que desenvolupà els estudis gramaticals de la llengua hebrea, i Ibrahim ben Ya'qob, geògraf jueu nascut a Tortosa, a més d’Abu-l-Walid, també tortosí, jurista que es va establir a Alexandria, on va crear una escola important.

Des del punt de vista urbanístic, i d’acord amb la lectura que J. Massip feu en la seva obra La gestació de les Costums de Tortosa dels textos del geògraf àrab Al-Ḥimyarī, es pot assegurar que la ciutat no havia crescut i es mantenia dins el recinte de la muralla romana. Tot i que no és fàcil de precisar els límits exactes de la Tortosa sarraïna, diferents indicis semblen apuntar que la ciutat s’estenia sota el puig del Castell de la Suda, des del barranc del Rastre i el pont de pedra fins al sector més meridional de l’actual barri de Remolins o, més pròpiament, barri de Sant Jaume, vers el nord, en el carrer de Cortadura. En aquest recinte, segons la descripció d’Al-Ḥimyarī, hi havia una mesquita de 5 naus, amb un ample pati, construïda l’any 955, quatre termes o banys i un basar o mercat.

La ciutat fou presa pels cristians el 31 de desembre de 1148 segons la cronologia de l’any de l’Encarnació o del 1149 si es compta pel sistema de la Nativitat. Hi participaren el comte Ramon Berenguer IV, una armada genovesa, nobles catalans com Guillem Ramon de Montcada, i occitans, com Guillem de Montpeller, el vescomte de Narbona i Bertran de Tolosa. També hi prengueren part cavallers templers i hospitalers, el bisbe de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona Bernat Tort. En un primer moment el domini de la ciutat es repartí entre el comte Guillem Ramon de Montcada, la república de Gènova i l’orde del Temple, que obtingué una cinquena part de l’assignada al comte com a compensació per la renúncia que aquest orde va fer dels seus drets sobre el Regne d’Aragó, atorgats pel testament d’Alfons I d’Aragó.

Aquest primer repartiment sofrí successives alteracions motivades per l’avanç de la repoblació i el canvi d’interessos dels diferents grups repobladors. Així, a la fi del 1153 i a conseqüència de la incorporació de Miravet i del seu terme al domini dels templers, aquest orde cedí el seu domini de Tortosa al comte. També aquest mateix any els genovesos van vendre la seva part al comte Ramon Berenguer IV, que així va obtenir dos terços de la ciutat, que compartia amb Guillem Ramon de Montcada.

Però el 1181 els templers intervingueren de nou a la ciutat quan el comte rei Alfons I de Catalunya-Aragó (1162-96) els cedí de nou la seva part de la ciutat, que compartiren fins el 1294 amb els Montcada. A partir d’aquesta data gairebé tot el territori tortosí va restar en mans del rei. Tot seguit d’haver conquerit la ciutat, Ramon Berenguer IV va signar un document de capitulació que garantia un règim de tolerància envers els sarraïns.

A la fi del desembre del 1148 o a la primeria del 1149 el comte concedí a la ciutat la primera carta de poblament, en què atorgava als seus habitants una àmplia autonomia amb la finalitat d’atreure nous pobladors. Aquesta primera carta de caràcter provisional fou ampliada, després de la conquesta de Lleida i Fraga (octubre del 1149), amb una segona carta de poblament del 30 de novembre de 1149. De l’anàlisi d’aquesta carta es dedueix la importància de l’aprofitament agrícola, cosa que palesa el desenvolupament dels sistemes de reg ja en època sarraïna; es dedueix també l’especial aptitud de la zona per al desenvolupament comercial: hom esmenta expressament la donació de boscos per a la construcció de vaixells i l’exempció d’impostos sobre el trànsit i la importació de productes; i, finalment, l’aprofitament dels estanys i les salines, dels quals el comte es reservava la novena part. El document també descriu diferents aspectes jurídics sobre l’aplicació de la justícia. Els repartiments de terres que van seguir a l’establiment de l’organització social i jurídica descrits en aquests documents demostren un canvi en l’actitud del comte envers la població musulmana, que en molts casos fou privada de llur propietat, la qual passà a dependre dels cristians, els nous amos.

Aquesta actuació contradictòria i discriminatòria envers els sarraïns contrasta amb el tracte favorable que rebé la població jueva. En la carta de franqueses concedida pel comte Ramon Berenguer IV als jueus, el 23 de desembre de 1149, els dona el lloc dit la Drassana, delimitat per 17 torres, perquè hi puguin construir 60 cases, a més de diferents propietats territorials (l’illa d’Abnabicorta, dues parts en la propietat d’Algacels i altres béns a Tivenys, Aldover i Xerta), perquè les tinguessin en heretat lliure i plena, amb exempció de pagaments durant quatre anys. I, sobretot, els reconeix que cap sarraí no pugui tenir poder ni comandament sobre ells. Els concedeix igualment “els bons furs, costums i usos que tenen els jueus de Barcelona perquè els tingueu sempre vosaltres, i els vostres successors”. Per tant, si hom pren com a model d’organització interna el de l’aljama de Barcelona, cal suposar que es degueren introduir en la comunitat jueva de Tortosa institucions com el Consell dels Trenta (òrgan director de l’aljama) i altres càrrecs de dirigents com adelantats (gestió d’impostos), secretaris, tresorers, jutges, taxadors, etc. L’aljama vigilava el compliment religiós, els costums i la moralitat, i que gaudia d’una autonomia total pel que feia referència al cobrament d’impostos, l’ordenació de preus del mercat, la regulació de construccions, l’obertura de noves botigues, l’assistència als necessitats i l’ensenyament. El règim d’autonomia i de llibertat feu possible un bon desenvolupament econòmic de la població jueva, que acabà dominant la banca i atresorà una riquesa que més tard hom feu servir per a finançar les conquestes de València i de Mallorca. A la fi del segle XII, l’Església (en especial Innocenci III) canvià aquest règim de llibertat i començà a dictar disposicions economicosocials de caràcter restrictiu, que al segle XIII seran incorporades als Costums de Tortosa.

La historiografia local no és unànime sobre la localització de l’aljama en aquesta època. Segons R. Miravall l’al·lusió que fa la carta de franqueses del 1149 del lloc anomenat la Drassana ipsa Daracina, delimitat per disset torres, fa pensar que es tractava d’un espai dintre de la ciutat sarraïna que creixia vers el N i que per tant devia correspondre a la zona més septentrional del perímetre murat; és a dir, que l’aljama primer devia ocupar el sector comprès entre el carrer de Cortadura i Sant Jaume, als actuals carrers de Sant Josep, de l’Aldea i la plaça de la Maçana.

Al llarg del segle XIV i per raó del creixement demogràfic, o potser per la repressió i la violència que en aquest temps s’havia desencadenat contra els jueus, l’aljama es va desplaçar més cap al N i va ocupar l’actual barri de Remolins, que tenia com a eixos els carrers de Jerusalem, en Fortó, Gentildones i el Platge.

Un cop realitzats els repartiments de terres, fixades les diferents zones d’influència i delimitats els estatuts dels diferents grups de poblament, la ciutat començà el seu ritme de creixement econòmic, social, juridicolegislatiu i polític, que es farà palès en l’aspecte urbanístic: aviat traspassarà vers el S l’antiga muralla romana. Les bases de la ulterior florida de la ciutat havien estat fixades.

D’aquesta fase expansiva és exponent la necessitat que sentia la ciutat d’ampliar el seu recinte (el creixement, segons Bayerri, es produí sobretot a la riba dreta de l’Ebre i per això el pont de barques no es tancava gairebé mai, per a poder acollir els habitants en cas d’eventualitat).

Després de la redacció definitiva dels Costums de Tortosa, la concòrdia social s’anà consolidant a la ciutat. Prova de la importància de Tortosa dins la corona catalanoaragonesa és que diverses vegades s’hi celebraren corts generals (1365, 1371, 1414, 1421, 1429 i 1442) i s’hi reuniren alguns parlaments, com el de 1411-12, quan s’aplegaren a Tortosa per tractar de la successió del rei Martí l’Humà.

El 1332 Alfons el Benigne creà el títol del marquesat de Tortosa per al seu fill Ferran, a la mort del qual (1363) fou reincorporat definitivament a la corona. De les estades reials a Tortosa, esmentades pels cronistes i estudiades per l’historiador local M. Galindo, se sap que anaven acompanyades de diversos preparatius, com festes per homenatjar els sobirans, entre les quals es destaquen les anomenades taronjades, combats festius en els quals usaven les taronges com a armes. Entre els sotracs econòmics i demogràfics que patí la població destaca el brot de pesta del 1348. La ciutat es recuperà, però, el 1374. El mateix any que es concedí privilegi per a celebrar la fira, les collites foren tan desastroses que la ciutat s’apropià carregaments de blat que, destinats al consum de la ciutat de Barcelona, baixaven de les terres aragoneses per l’Ebre.

Al llarg del segle XIV les salines van adquirir una gran importància, i les explotacions tenien lloc a la partida de la Bassa del Cabiscol i al Rec Vell.

Durant el segle XIV augmentà l’activitat comercial de la ciutat, que començà a construir la Llotja el 1369, les obres de la qual s’acabaren el 1373; aquest fet va lligat a la fase expansiva de Catalunya per la Mediterrània. És, de les conservades, la llotja més antiga del gòtic català, ja que la de Barcelona no es començà fins el 1383, la de Perpinyà el 1397 i la de Mallorca el 1426.

El segle XV marcà una època d’inestabilitat econòmica, demogràfica i també política que culminà amb els fets que se succeïren durant el regnat de Joan II i la guerra que es mogué en contra seva, que a Tortosa acabà amb l’entrada del rei a la ciutat el 17 de juliol de 1466.

Tot plegat va fer que, fins al regnat de Ferran II, hi hagués una fase de recessió, ja que les crisis polítiques i les guerres civils impediren l’expansió econòmica. La situació millorà sota el regnat d’Alfons el Magnànim, durant el qual a la ciutat es va arribar a encunyar moneda. L’expulsió dels jueus el 1492 tingué una incidència negativa per a Tortosa, ja que el paper de la jueria en el comerç i en les activitats financeres de la ciutat era molt important.

L’edat moderna

Tortosa va patir durant aquest període un estancament econòmic parell a l’estancament demogràfic. El comerç per l’Ebre, una de les principals activitats econòmiques i una important font d’ingressos, va disminuir sensiblement a causa de la política atlàntica dels Reis Catòlics i dels seus successors, que prengué a la Mediterrània el paper de centre de les relacions de bescanvi.

Amb tot, el comerç que hom feia per l’Ebre tenia encara Tortosa com a centre. Se sap que el 1586 s’acabaren unes obres d’ampliació de la Llotja, que, això no obstant, anà perdent importància, com ho demostra el fet que a mitjan segle XVII fos convertida, en part, en arsenal militar i que a partir del 1716 deixés de ser centre de contractació i comerç.

En aquests segles, pel que fa a l’agricultura, s’anaven guanyant terres de regadiu, encara que les principals produccions continuaven essent les de secà: oliveres, garrofers i vinya.

De la pesca de la saboga, hom coneix també els plets plantejats entre els pescadors de l’assut i els de la gola del riu. El mateix succeïa amb les pedreres de jaspi que s’explotaven, especialment les de la Cinta i del Miracle, explotació de la qual ha quedat constància en la construcció d’El Escorial, la catedral de Barcelona o el Palau de la Generalitat.

Les indústries continuaven essent les relacionades amb l’agricultura: molins d’oli i farina, producció de sabons, les tèxtils (treball de la llana i de la seda), etc.

Cristòfol Despuig, en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), presenta la ciutat com una societat mesocràtica on el poder polític està en mans dels ciutadans, que dominen el món dels negocis i, en conseqüència, tenen el poder econòmic, i en el qual la noblesa té un paper molt poc important, cosa que genera nombroses tensions socials.

També s’assenyala el privilegi més significatiu de què gaudeix Tortosa: la preeminència dels representants de la ciutat sobre el veguer en l’administració de justícia, veguer que no pot fer res més, encara que el mateix rei sigui present a Tortosa, que executar les sentències que autònomament han adoptat els representants de la ciutat.

Però, malgrat aquestes millores, el moment econòmic no fou especialment bo. La crisi econòmica, les males collites i les fams afectaren les classes més desfavorides de la societat. Malgrat aquests temps de penúria, la visió de Despuig de la potencialitat dels recursos de la zona és tremendament optimista. Despuig conclou els seus Col·loquis queixant-se amargament de la pèrdua d’importància de Tortosa, la qual “no obstant que és la tercera població de Catalunya en cantitat, és tant poca al respecte del que deuria de ser que no és casi res”.

Per al segle XVIII la font més important per al coneixement de la ciutat fou la  Historia de la antigua Hibera, de Francesc Martorell, publicada el 1626. Dividida en dos llibres, en el primer ressegueix els principals esdeveniments de la història de Tortosa, mentre que dedica el segon a la història de la Santa Cinta. La descripció de la Tortosa del seu moment ocupa un lloc secundari, ja que és emmarcada en el conjunt de la narració històrica.

La guerra dels Segadors també deixà la seva petja a Tortosa. Els esdeveniments del 1640 han estat objecte d’interpretacions molt diferents, però en la descripció dels successos més importants les fonts solen coincidir. Així, sembla establert que un mes després del Corpus de Sang a Barcelona i quan la capital del Principat s’havia perdut per a la causa filipista, Tortosa havia ocupat el seu lloc com a port per a enviar tropes a Itàlia i provisions a la resta de l’exèrcit que quedava al Rosselló. En aquells moments hi havia a la ciutat soldats inexperts i mal armats sota el comandament de Lluís de Montsuar, governador militar de la plaça i batlle general de Catalunya. Al començament del juliol, quan es reunia i reorganitzava la infanteria per tota la zona i quan s’esperaven diners per a pagar les tropes, la població de Tortosa es començava a mostrar inquieta. Les autoritats de la ciutat van prendre ràpidament mesures, i s’evitaren greus disturbis. Tres setmanes més tard, però, els consellers reberen una carta en la qual s’instava a Tortosa a aixecar-se, perquè les tropes que es dirigien a la ciutat s’anaven a utilitzar contra el Principat. El 21 de juliol el consell municipal es reuní per a discutir el contingut de la carta. El mateix dia hom anava a emmagatzemar al castell una important quantitat de queviures i pólvora, amb què Montsuar volia proveir els soldats, i així poder dominar fàcilment la ciutat i mantenir-la a favor del rei i donar temps que li arribessin socors de València i Aragó. En no atendre's el requeriment del consell que la pólvora es col·loqués en magatzems de la ciutat, la gent s’amotinà. Intervingueren alguns procuradors i clergues, i finalment el poble s’apoderà de la pólvora.

El motí es desenvolupà a partir d’aquell moment d’una manera molt semblant a d’altres que tingueren lloc en diferents indrets de Catalunya. Al crit de “Visca la terra, mòriguen los traïdors”, els amotinats es van congregar davant la casa de Jacint de Miravall, auditor de guerra, i del seu pare, Pere Joan de Miravall. La intervenció de sacerdots i religiosos, que van treure el Santíssim Sagrament en processó perquè els revoltats deposessin la seva actitud, evità violències físiques contra els ocupants de la casa, però no el saqueig i la crema d’alguns objectes. Les accions dels amotinats es repetiren en altres cases, i també les processons del clergat per aturar-los. Els caps de les tropes també foren objecte de les ires dels revoltats: el mateix Lluís de Montsuar se salvà gràcies a la intervenció d’un sacerdot. Assetjaren el castell on s’havien refugiat els soldats, però una processó del capítol aconseguí que desistissin de llur acció. Els dirigents dels revoltats ordenaren a les tropes que abandonessin la ciutat amb destinació a València i arribaren a donar un ral a repartir entre cada tres dels soldats que traspassaven les portes de la ciutat.

Les autoritats i la noblesa s’organitzaren per recuperar el control de la situació i recobraren el poder per la força de les armes el 4 de setembre. Poc temps després, nombroses tropes reials d’infanteria i cavalleria ocuparen la ciutat. S'inicià un procés contra els dirigents del motí, que acabà amb el penjament de quinze dels revoltats més destacats, entre els quals hi havia els anomenats Callau i Vermell. Felip IV de Castella adreçà una carta als seus “amados y fieles procuradores de la ciudad de Tortosa” en què premiava la lleialtat de la ciutat concedint-li els títols de fidelísima y ejemplar i declarant-la exempta del dret del quint o la cinquena part de les rendes que totes les poblacions havien de pagar.

La Diputació intentà de recuperar la ciutat per a la causa catalana. Les autoritats municipals deixaren ben clar que estaven a favor de la política del rei i en contra de la Diputació del General. El caràcter d’aquesta revolta popular de l’estiu del 1640 no resta clar. ¿Era un aixecament contra la política anticatalana del rei i del comte duc d’Olivares? ¿Era una protesta contra els suposats abusos d’un nombrós exèrcit estacionat a la ciutat, com havia succeït en altres indrets del Principat? ¿Era una manifestació del descontentament dels pobres contra els rics?

A la fi del novembre del 1640, el marquès de Los Vélez, que havia estat nomenat virrei i capità general de Catalunya, entrà a la ciutat. Com que havia de jurar el càrrec a Tortosa, hom convocà tots els síndics i procuradors del Principat. Però només hi acudí un petit grup integrat pels declaradament filipistes i per aquells que estaven exposats a les represàlies; juntament amb el batlle general i el comú de Tortosa van fer com si representessin tots els braços de Catalunya i van rebre el jurament del marquès de Los Vélez. Conegut aquest fet per la Diputació de Catalunya, aquesta, per posar de manifest el caràcter d’imposició violenta i injustificable d’aquell acte, resolgué que Tortosa i tots els pobles que l’havien seguida quedaven solemnement segregats del Principat i privà els seus habitants de llurs privilegis i els inhabilità per a qualsevol càrrec.

Tortosa es mantingué sota sobirania castellana fins al mes de juliol del 1648, en què, assetjada de nou, aquesta vegada pel mariscal Schomberg, fou presa pels francesos, que hi restaren durant un any i mig. El 3 de desembre de 1650 les tropes franceses es rendiren a les de Felip IV. Però des del començament d’aquest mateix any una nova calamitat s’afegí als desastres de la guerra: la pesta bubònica, que va durar fins a l’estiu.

L’economia tortosina conegué al llarg del segle XVIII canvis importants que afectaren sobretot l’agricultura, especialment l’augment de la quantitat de terres de conreu. El segle XVIII en molts indrets de l’Europa occidental és el segle de les rompudes; Tortosa no en fou una excepció i el procés portà fins i tot a conrear terres marginals de dubtosa rendibilitat. L’augment dels conreus coincideix en el temps amb l’increment demogràfic i es fa molt difícil d’establir relacions de causa-efecte. El que és cert és que hi ha una important massa de població disposada a conrear noves terres i que viu gràcies a aquest augment, que tanmateix no experimentà millores tècniques. Les oliveres, els cereals i la vinya foren els principals conreus.

La indústria amb prou feines canvià al llarg del segle XVIII: els menestrals perduraren fins al segle XX, en què molts d’ells desapareixen per la competència de les indústries modernes d’altres indrets.

El comerç s’enfrontà al problema d’un riu que com més anava menys navegable era. L’especialització de l’agricultura afavorí el comerç dels productes que cada vegada es produïren en més quantitat, sobretot l’oli.

Quan a Catalunya es donaren els fets de la guerra de Successió, Tortosa mantingué una postura semblant a la de la resta de les ciutats i terres catalanes. La ciutat havia participat en la cort reunida per Felip V el 1702 a Barcelona, on envià un llarg memorial de 160 capítols i hi demanava la confirmació dels seus costums escrits, carta de poblament, privilegis i concessions reials des de la conquesta, la revocació dels abusos que s’haguessin comès i algunes noves gràcies.

Iniciada la guerra, al setembre del 1705, els germans Josep i Antoni Nebot, de Riudoms, procedents de Miravet, on havien pres el castell, es presentaren amb 800 voluntaris davant Tortosa, que estava desguarnida, amb l’amenaça de destruir l’horta si la ciutat no es rendia. Tortosa, on predominaven els austriacistes, obrí les portes als voluntaris mentre els partidaris dels Borbó abandonaven la ciutat. Tortosa se sumà aviat a les altres ciutats catalanes que enviaren els seus representants a Barcelona (en aquest cas els Nebot), recentment conquerida per l’arxiduc amb el fi de declarar-se a favor de la causa dels Àustria. Fou nomenat governador militar de Tortosa l’anglès John Jones.

El 1708, essent encara governador Jones i general de les tropes austriacistes el comte d’Efren, arribaren els francesos davant Tortosa comandats pel duc d’Orleans i el general D’Asfeld i posaren en setge la ciutat (9 de juny). Després d’una dura lluita, el 15 de juliol següent la ciutat s’hagué de rendir. Cal destacar l’actuació de la milícia ciutadana anomenada la Coronela, organitzada per la ciutat i comandada pels fills de les mateixes famílies aristocràtiques (els Montagut, Miravall, Pinyol, Avaria i Gil de Federic) que en la guerra dels Segadors havien fet costat a les tropes castellanes contra les aspiracions dels catalans. En aquesta actitud de la noblesa contra el centralisme borbònic cal veure molt probablement, al costat de la defensa dels furs tortosins i dels seus propis privilegis, una actitud de fidelitat als Àustria ja demostrada el 1640. Moltes d’aquestes famílies i altres d’estaments més populars hagueren d’emigrar mentre el nou governador de Tortosa, La Croix, nomenat pels francesos, desterrava els carmelitans, que no pogueren retornar fins el 1712. Al desembre del 1708 les forces austriacistes del comte de Starhemberg i de Stanhope intentaren de recuperar Tortosa amb un cop de mà que va estar a punt de tenir èxit.

El domini de Tortosa per part de les autoritats borbòniques significà l’inici d’un procés conscient de castellanització. Es pot ben dir que Tortosa fou una de les primeres ciutats catalanes on s’aplicà de manera efectiva i duradora el procés centralitzador i assimilador de Castella.

El 1717, pels decrets de Nova Planta, Tortosa tornà a formar part de Catalunya i esdevingué cap del corregiment de Tortosa.

Poc abans d’esclatar la Guerra Gran, el corregidor interí de Tortosa, Antonio de Partearroyo, trameté (23 de febrer de 1793) una ordre reial al capítol tortosí demanant diners per al sosteniment de les milícies voluntàries destinades a lluitar al Rosselló i la Cerdanya. Ja iniciada la guerra, els tortosins tornaren a agafar les armes per a la defensa de la plaça i altres anaren a la lluita contra els francesos a la Catalunya del Nord.

L’època contemporània

Els primers anys del segle XIX estan marcats per la guerra del Francès. Lleida i Tortosa foren les primeres ciutats catalanes a revoltar-se, fet al qual contribuí la comuna situació perifèrica dins el Principat i la proximitat a Saragossa i a València. L’ajuntament de Tortosa, presidit pel governador civil i militar Guzmán de Villoria, s’adherí de moment al govern imposat pels francesos, tot i que la decisió no era unànime, malgrat el descontentament popular, molt influït pel clergat.

Havent donat ordre el capità general Ezpeleta al governador tortosí de preparar allotjament per a les tropes franceses que hi havien de passar camí de València, la ciutat de Tortosa es revoltà el 29 i hom envià de seguida una columna de voluntaris a ocupar el castell de Sant Felip del Coll de Balaguer per a impedir el pas de les tropes napoleòniques.

El dia 30, se celebrà una solemne funció a la seu, on el poble tortosí jurà davant la Mare de Déu de la Cinta de defensar la pàtria contra Napoleó, mentre les tropes franceses comandades pel general Chabran entraven a Tarragona. El 7 de juny els tortosins enviaren noves companyies a reforçar el coll de Balaguer. Aquell dia esclatà a la ciutat un motí, conegut per algun historiador local com el motí dels Segadors (certament era època de sega i hi havia a Tortosa valencians, voluntaris, forans i segadors); la gent assaltà la casa del governador Guzmán de Villoria, acusat d’afrancesat, el detingué amb el seu assessor i advocat Joaquim Rebull i foren duts ambdós al castell de Sant Joan, on foren afusellats sense formació de causa.

Aviat els francesos hagueren de tornar a Barcelona a causa de la desfeta del Bruc, sense haver passat més avall de la plaça de Tarragona. No es coneix la composició de la Junta de Govern tortosina, però, després dels fets del motí, sembla que l’antic ajuntament havia estat dissolt i els ànims no estaven del tot calmats. El capítol tortosí dirigí una proclama als ciutadans el 16 de juny on, després de manifestar que la seva causa era justa perquè defensava la religió, els posava en guàrdia davant rumors sembrats per l’enemic per a causar divisions. S'inicià una tasca d’enfortiment de les fortificacions tortosines i es participà en la Junta Superior del Principat, que feu estada a la ciutat, a la fi de l’any 1808, enviant com a delegat fra Domingo Merlí.

Fins el 1810 hi hagué relativa tranquil·litat, però aquest any el mariscal Suchet decidí la conquesta de Tortosa per tal de controlar el camí de València a Tarragona i poder així apoderar-se d’aquestes dues ciutats. L’atac francès s’inicià el 4 de juliol de 1810. Tortosa no es rendí a Suchet fins el 2 de gener de 1811 i l’entrada dels francesos fou ordenada i sense sang, encara que a la nit es produïren escenes de saqueig i abusos. La caiguda de Tortosa consternà Catalunya i s’atribuí a traïció.

Així començà una ocupació que s’havia de prolongar fins al 18 de maig de 1814. I finalment, d’acord amb l’armistici, la guarnició de València es reuní amb la de Tortosa i el 18 de maig totes dues continuaren l’evacuació ordenadament vers Barcelona i França, sense incidents. La fi de la guerra del Francès comportà la persecució dels afrancesats i aviat començà a funcionar una junta de purificació que es reunia al Palau Episcopal; fins el 1823 encara s’expediren certificats de depuració.

Restaurat Ferran VII com a rei absolut s’obrí una època de conspiracions i pronunciaments. En el temps dels pronunciaments que portaren al Trienni Liberal (1821-23) Tortosa es declarà a favor de la constitució de Cadis. En l’enfrontament entre liberals i absolutistes que portà el 1822 a una pràctica guerra civil, els reialistes revoltats pogueren entrar a Tortosa per traïció d’un militar de la guarnició, malgrat els esforços de la companyia de Voluntaris de la Llibertat i de les tropes lleials per impedir-ho, i així el dia 13 de juny de 1823 s’apoderaren de la ciutat les forces reialistes dirigides per Capapé, Xambó i Rambla. Els liberals més notoris hagueren de fugir i moltes de les seves cases foren saquejades. Tortosa, com Barcelona, Manresa i la Seu d’Urgell, es destacà en la repressió.

Fou decisiu en aquest aspecte i en la vida de la ciutat el nomenament com a bisbe de Víctor Damián Sáez (1824-39), ministre de Ferran VII profundament antiliberal que reforçà la posició dels absolutistes i augmentà la tensió. Arreu del país s’enfrontaren els absolutistes exaltats amb els absolutistes moderats i la conjuració de Georges Bessières del 1825 tingué ramificacions a Tortosa, on diversos conjurats, oficials de la guarnició, intentaren sense èxit de promoure la sedició a la ciutat.

La ciutat també tingué un important paper en la guerra dels Malcontents, iniciada en aquestes terres. El mateix 1825 i el 1827 les forces ultrareialistes revoltades, dirigides pel capità Llobet i el coronel Trillas, intentaren d’ocupar Tortosa amb ajuda des de l’interior i, quan la insurrecció es generalitzà, tot el corregiment de Tortosa, llevat de la capital, estigué en mans dels rebels. L’exèrcit reial, que combatia els ultrareialistes, dirigit pel després tristament cèlebre comte d’Espanya, entrà a Tortosa després de dominar la situació de les terres de l’Ebre i poc després el rei Ferran VII feu una curta estada a la ciutat (darrers dies de setembre del 1827), camí de Tarragona.

La guerra s’acabà i el país restà pacificat, però s’havien anat configurant les fraccions carlines que havien de portar a la guerra civil. En la cruenta època de les guerres carlines els tortosins tingueren un paper destacat. Iniciada la primera guerra, s’aplegaren al voltant de Ramon Cabrera (nascut a la ciutat el 1806).

Tanmateix, la ciutat restà a mans dels liberals, que organitzaren també una sèrie de cossos francs o miquelets. L’onada anticlerical del 1835 també arribà a la ciutat.

El conflicte es renovà en la segona guerra Carlina o guerra dels Matiners (1849), que hi tingué menys incidència gràcies a l’actuació del governador militar de Tortosa, el brigadier Ballesteros.

Un altre aspecte característic en la Tortosa del segle XIX foren les lluites polítiques entre liberals moderats i progressistes, especialment quan el 1854 s’iniciaren els pronunciaments i els aldarulls a favor del progressista Espartero que portaren el període conegut pel Bienni Progressista. La ciutat es pronuncià a favor d’Espartero i a la fi del juliol del mateix 1854, ja sota el poder progressista, hi hagué un important motí contra els consums, en el qual hom assaltà l’ajuntament reunit en deliberació i fou assassinat el seu secretari, malgrat la promesa que hom havia fet de suprimir els odiats consums.

Els anys següents hi hagué tranquil·litat només alterada momentàniament pel moviment procarlí conegut per l’Ortegada (1860), on participà el propietari tortosí i antic ajudant de Cabrera Pere Mur. La ciutat fou escenari del judici del consell de guerra on es condemnà Jaime Ortega, que hi fou afusellat (18 d’abril).

L’etapa revolucionària del 1868 també tingué ressò a Tortosa. En aquest període de forta agitació política, tingué des del principi una actuació capdavantera al Principat la Junta Revolucionària instal·lada a Tortosa el 30 de setembre de 1868. La Junta tenia l’acceptació dels militars de plaça. El brigadier B. Franch fou present a l’acte de la seva instauració i destituí l’ajuntament anterior. Tot seguit la Junta es proclamà sobirana i prengué una sèrie de mesures que aspiraven a una veritable democratització de la societat, amb la proclamació del sufragi universal, la convocatòria de corts constituents per sufragi, llibertat de premsa, de reunió i associacions pacífiques i garantia de la llibertat personal. També expulsà els jesuïtes i es va emparar de les seves dependències i del Seminari, va proclamar la llibertat de consciència, de culte i d’ensenyament i destituí els alcaldes pedanis, el jutge de pau i suplents i el director de l’Institut, i legislà sobre l’ensenyament i l’urbanisme; igualment decretà la demolició de les muralles de la ciutat, restablí la milícia nacional o cos de Voluntaris de la Llibertat i suprimí els odiats consums.

El dia 2 d’octubre la tropa de guarnició de la ciutat es va pronunciar a favor de la revolució i el comandant de marina va proclamar la seva adhesió a la junta o govern provisional de la nació, i el mateix va fer el capítol catedralici el dia 9. Dintre la junta es va destacar el seu president, Manuel Bes Hédiguer, significat republicà federal, que fou l’impulsor de la majoria d’iniciatives detallades. La junta provisional esdevingué definitiva el 25 d’octubre i a l’inici de l’any 1869 formà un nou ajuntament, després d’unes eleccions, que va presidir Bes Hédiger. El 28 de març de 1869 l’ajuntament de Tortosa demanà al govern la instauració d’una república federal. El dia 19 de setembre, amb motiu d’un gran míting republicà, es proclamà públicament el Pacte Federal de Tortosa, signat el 18 de maig de 1869 i presidit per Bes Hédiger.

L’accés al tron d’Amadeu de Savoia (1871) no millorà la situació, ja que el bisbe Vilamitjana, defensor acèrrim del papat enfront dels Savoia, acceptà de participar en les eleccions de març del 1871 comprometent-se públicament contra la monarquia (fou elegit diputat en aquella legislatura).

La proclamació de la República (1873) i l’empitjorament de la tercera guerra Carlina, iniciada el 1872, no milloraren les tensions. El temor d’un atac carlí a Tortosa obligà a formar una milícia obligatòria ciutadana, i l’1 de gener de 1875 l’ajuntament republicà dimití fent constar la poca ajuda rebuda pel govern en la lluita contra els carlins. El mateix dia fou proclamat a Tortosa Alfons XII com a rei constitucional d’Espanya.

El carlisme reprengué amb força a Tortosa després de la Revolució de Setembre i es creà una Junta Carlista presidida per Ramon Foguet i Domingo, amb

A. de Wenetz com a vicepresident, i es publicaren periòdics com La Opinión del País i La Voz de la Patria. Al juliol del 1872 sortiren carlins tortosins a incorporar-se a l’exèrcit del pretendent Carles VII.

Passat el 1874, any de més duresa, en el qual alguns destacats carlins foren desterrats, la Restauració (1875) significà una pèrdua de la força dels carlins. La guerra acabà al març del 1876 i per Nadal s’obriren definitivament els portals, sense guàrdia, que havien estat tancats el 1874.

El 1874 tingué lloc la restauració de la monarquia en la persona d’Alfons XII. En la primera etapa restauracionista, dominaren en la política tortosina els dos partits de torn, liberal i conservador. En una segona etapa, ja entrat el segle XX, adquiriren més protagonisme els republicans tortosins, que es presentaren a les eleccions amb una consegüent bipolarització entre dreta i esquerra.

Quan el 1914 hom havia nomenat un alcalde de Tortosa per ordre reial, els republicans presidits per Marcel·lí Domingo es revoltaren (8 de gener) al crit de “A baix els consums!”, incendiaren les casetes dels consumeros i assaltaren el Círcol Liberal Dinàstic. S'hagué de proclamar la llei marcial, que era encara vigent el 8 de març, quan guanyà les eleccions el mateix M. Domingo davant el candidat oficial.

Els republicans tortosins, abans d’accedir al Congrés dels Diputats, tingueren representants a l’ajuntament de la ciutat en 1915-17 que es mogueren en un rerefons de lluites i enfrontaments entre els cacics que volien mantenir els privilegis tradicionals, homes de dreta reformista i marcel·linistes, que volien revolucionar la situació.

Una altra força política rellevant eren els carlins, que mantenien les seves aspiracions, amb un actiu cercle i representació a l’ajuntament, i també els integristes (que tenien influència des que a la fi dels anys setanta del segle XIX Ramon Foguet i Domingo s’havia escindit dels carlins per seguir Nocedal). Els regionalistes de la Lliga s’agrupaven sobretot entorn de la figura de Francesc Mestre i Noé. El clergat també intervingué en política. Els obrers s’anaren organitzant gradualment (des de la fi del segle XIX hi havia un Cercle d’Artesans molt actiu, precursor d’altres com el Centre d’Unió Republicana o el Centre Obrer de Corporacions). Aquesta efervescència política, molt viva els anys vint, restà paralitzada a partir de l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923.

L’ajuntament decidí d’adherir-se al nou règim. L’home més significatiu d’aquesta etapa fou Joaquim Bau i Nolla, carlí tortosí president del Requeté, que fou designat alcalde a l’abril del 1925, i quan s’establí el directori civil fou cap provincial i assembleista nacional. Impulsà el partit de La Unión Patriótica, afí a la Dictadura, que publicà un periòdic del mateix nom des del 1925. Durant el seu mandat obtingué la creació, el 1928, de l’Institut de Segon Ensenyament i de l’Escola del Treball i el mateix any se celebrà pel setembre la primera Exposició Agrícola Alimentària, instal·lada al Parc durant 15 dies. En aquesta època el rei Alfons XIII visità Tortosa (octubre del 1927). Bau fou revitalitzador d’un cert particularisme tortosí que es pot resumir en la frase “Ni catalans ni valencians, tortosins”, i tractà d’aconseguir una nova província amb capital a Tortosa.

La República fou proclamada a Tortosa a les 5 de la tarda del 14 d’abril de 1931. Les forces polítiques s’agruparen en dos grans grups en aquest període; d’una banda les esquerres, gairebé sempre majoritàries i vinculades a les distintes opcions republicanes on participava Marcel·lí Domingo, líder absolut dels republicans tortosins, i de l’altra les dretes, sota la direcció de Joaquim Bau, líder també indiscutit dels tradicionalistes tortosins, el grup més fort dins l’àmbit dretà, al qual se sumaven en ocasions la Lliga i els lerrouxistes, de menys incidència. Les dues tendències tenien com a òrgans d’expressió, defensors acèrrims del seu líder i detractors del contrari, El Pueblo, diari de llarga trajectòria republicana, i el Correo de Tortosa, el diari catòlic vinculat a Bau i al Círcol Catòlic Tradicionalista.

Hi hagué també enfrontaments entre republicans i tradicionalistes amb mútues acusacions de pistolerisme i problemes entre les diferents agrupacions obreres, ja que el Centre Obrer de Corporacions era dominat per la UGT, i l’Agrupació Gremial de Treballadors per la Comunió Tradicionalista (la CNT era aleshores minoritària malgrat que Dencàs, quan era conseller de governació, detingué alguns militants per haver celebrat un míting no autoritzat al cinema Doré).

Amb l’alçament militar del 18 de juliol de 1936, es desencadenaren les tensions. Foren clausurats el Círcol Catòlic Tradicionalista i el Centre Radical, lerrouxista; foren assaltades les armeries i repartides les armes i des del 20 de juliol començaren a sortir les partides de milicians. Les autoritats municipals evacuaren residències i convents, però no pogueren evitar la crema de les esglésies de Sant Blai i Sant Jaume, dels convents de Santa Clara, Sant Joan de Jerusalem, dels Dolors i del Seminari. L’alcalde Berenguer pogué salvar la vida del bisbe Félix Bilbao Ugarriza, que havia estat detingut, i l’ajudà a fugir. Però el carrer restà en mans dels incontrolats, que escamparen arreu la violència, i el 28 d’agost s’apoderà de l’ajuntament un Comitè Central que governà per mitjà d’una Junta Administrativa. Els mesos d’agost i setembre foren de dures repressions i assassinats.

El 19 d’octubre es constituí de nou l’ajuntament amb Josep Tarín i Valldepérez com a alcalde, però aviat ocupà el càrrec Josep Rodríguez i Martínez, que amb un breu interval es mantingué fins a l’entrada dels franquistes. Els Fets de Maig del 1937 tingueren a Tortosa una forta repercussió i la CNT, que havia tingut una expansió molt forta des de l’inici de la guerra, controlà de moment la situació. Però el govern central envià des de València una força de guàrdies d’assalt procedent de Castelló de la Plana i els membres de la CNT-FAI, en saber la notícia, abandonaren les armes i fugiren.

Els bombardeigs sovintejaren, des de l’inici del 1937, sobre els ponts i sobre l’estació. Quan el front de guerra s’anà acostant, al llarg del 1938, s’intensificaren (fou especialment fort el del 15 d’abril) i molta gent fugí de la població. Des del mateix dia 15 s’instal·laren a Tortosa forces de l’exèrcit republicà, ja en retirada per la pressió dels franquistes, i el dia 18 els republicans arribats a Roquetes volaren el pont de l’Estat, el de la Cinta i el del ferrocarril (ja danyat per un recent bombardeig). Restà establert, així, el front a banda i banda de l’Ebre fins el 13 de gener de 1939.

Iniciada la batalla de l’Ebre, la zona restà més tranquil·la per tal com la major part dels efectius dels exèrcits hi eren presents. Perduda aquesta batalla pels republicans, la nit del 12 al 13 de gener de 1939 s’evacuà Tortosa i des de la matinada començaren a entrar les tropes del govern de Burgos. La ciutat havia estat, amb Lleida, una de les més damnificades de Catalunya. Començà una dura tasca de reconstrucció, ja que els efectes de la Guerra Civil de 1936-39 havien estat dramàtics per a la ciutat. S'havia esdevingut una gran davallada de la població motivada pels morts de la guerra i l’exili de la intel·lectualitat del moment. A més, els camps havien estat molt malmesos i les indústries destruïdes.

Mentre la ciutat i tota la comarca patien els efectes del racionament per culpa de la política autàrquica, aparegué el fenomen de l’estraperlo, una economia fora del control oficial que va permetre l’enriquiment d’alguns propietaris agraris del delta i d’alguns dirigents polítics que el toleraren.

A mitjan segle XX la situació fou marcada per les gelades del 1950, pel tancament de molts molins d’oli, a conseqüència de la política portada a terme per la Comisaría general de Abastos, i per la reconstrucció urbana de molts dels edificis damnificats per la Guerra Civil. D’altra banda també es donà una pèrdua de mercat enfront de Tarragona, que recollia una bona part de les inversions provincials.

Els anys seixanta s’intentà la modernització de l’ajuntament i es portaren a terme diverses obres públiques (ambulatori, Palau de Justícia, el parador de turisme de la Suda, etc.). El 21 de juny de 1966 el general Franco inaugurà a la ciutat el monument als caiguts del bàndol revoltat en la batalla de l’Ebre en un dels pilars de l’antic pont (el que havia substituït el pont de barques o de la Cinta), destrossat durant la guerra i que no es reconstruí.

Després del franquisme, l’ajuntament de Tortosa ha tingut com a força més votada CiU, que ha governat sola o en coalició la major part de les legislatures, excepte en 2000-2007, que el PSC, habitualment segona força, ocupà l’alcaldia. Entre les qüestions més polèmiques que han afectat el municipi en la nova etapa democràtica, fins i tot més enllà de l’àmbit estrictament tortosí, sobresurten per la seva simbologia i significació les controvèrsies entorn de la retirada o conservació del monument en commemoració als morts del bàndol franquista en la batalla de l’Ebre. Des dels anys vuitanta s’han retirat diversos dels elements més explícitament franquistes del monument, mesures, però, que no han aturat la polèmica. Precedit per la retirada a Franco del títol d’alcalde honorífic de la ciutat, l’ajuntament de Tortosa celebrà el 27 de maig de 2016 una consulta no vinculant sobre el monument. L’opció de conservar-lo i reinterpretar-lo superà (68,3% dels vots) la de retirar-lo i museïtzar-lo (31,2%). La participació fou del 29,7%.

Llegir més...