i Ullastret | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels sumaris

Gran enciclopèdia catalana

Ullastret

Municipi
Baix Empordà

Sumari de l’article

Ullastret
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Empordà, estès en gran part a la dreta del Daró, que travessa el terme en direcció N-S al seu sector occidental.
Població: 
239 h
[2009]
Extensió: 
11 km2

Situació i presentació

El municipi limita amb Serra de Daró (N), Fontanilles (NE), Palau-sator (E), Vulpellac (S), la Bisbal d’Empordà (SW), Corçà (W) i Parlavà (NW). Ullastret és situat a la plana al·luvial empordanesa i és regat, a més, per diverses séquies i recs que deriven de la dreta del Daró. A la part oriental del terme hi havia hagut l’estany d’Ullastret, d’uns 3 km2 d’extensió, que era alimentat per les aigües del Daró i per altres torrents de la seva conca. La llacuna, que cita Francisco de Zamora en el seu viatge de la fi del segle XVIII, no fou dessecada fins al segle XIX, i convertida en fèrtils camps de conreu. En anys de pluges fortes, l’estany es tornava a omplir d’aigua, i el 1995 va ser novament dessecada. Enmig dels terrenys que ocupava la llacuna, hi ha un parell de pujols poc elevats, que quan aquella s’inunda es converteixen en illes. En un d’aquests pujols hi ha el Mas de l’Illa, que indica clarament aquesta situació. En l’altre, anomenat l’Illa d’en Reixac, es localitza un poblat prehistòric, precedent del proper establiment ibèric d’Ullastret, que era situat dalt del puig de Sant Andreu, a la vora occidental de l’estany. El terme municipal és travessat de N a S en la seva part central per una carretera local que des de Serra de Daró porta fins a la Bisbal d’Empordà.

La població i l’economia

El 1860 la població d’Ullastret era de 519 h. Posteriorment s’ha produït una minva demogràfica considerable: 351 h el 1970, 323 h el 1975, 315 h el 1979, 269 h el 1990 i 226 el 2005.Els recursos econòmics del municipi són basats en l’agricultura. Al regadiu es conreen hortalisses i blat de moro, i al secà, cereals, farratge, oliveres i vinya. Es conrea gairebé tot el terme municipal excepte una petita zona aturonada al límit SW. Les terres, especialment les de l’estany dessecat, són molt fèrtils. La ramaderia de bestiar boví, porcí i oví complementa l’economia.

El poble d’Ullastret

El poble d’Ullastret és situat sobre una petita elevació de 49 m d’altitud, al SW del puig de Sant Andreu, on estigué emplaçada la ciutat ibèrica d’Ullastret. Les muralles medievals, força ben conservades, encerclen un petit nucli de carrers estrets i costeruts situat al cim d’una petita eminència o tossal, on hi ha l’església parroquial de Sant Pere i, davant seu una esplanada bastant àmplia, que se suposa que era el recinte sobirà del castell. El conjunt del poble ha estat declarat monument historicoartístic.

L’església parroquial de Sant Pere d’Ullastret és un edifici romànic de planta basilical, de tres naus i tres absis, del segle XI. La porta va ser renovada al segle XVIII. Els absis presenten decoració llombarda, en la qual es reaprofità algun carreu amb incisions ibèriques procedent del poblat del puig de Sant Andreu. Les naus es cobreixen amb voltes de canó i es comuniquen per arcs formers, alguns dels quals van ser reformats al segle XVI. Un dels elements més notables de l’església, que té capelles del XVII afegides a migdia, són les impostes romàniques de l’arc proper al frontis, amb decoració en baix relleu de sirenes —amb el tema de la sirena jove i la vella—, animals i testes humanes. El cloquer és d’espadanya.

Del castell d’Ullastret no es coneixen esments documentals fins el 1225, any en què el bisbe de Girona el demanava al comte d’Empúries com a garantia d’un conveni. Durant el segle XIV el castell continuava en possessió dels comtes emporitants. Al segle XV passà a poder dels Santfeliu, dels Margarit i, finalment, dels Senesterra, famílies emparentades entre elles. Del castell no resta cap més vestigi que les muralles del recinte jussà, entorn del poble d’Ullastret. Aquestes muralles, que presenten elements de diferent datació entre els segles XIII i XVI, conserven deu torres que s’interposaven entre llenços de mur, de les quals només una és de planta circular, que creiem que és la més tardana, mentre que les altres són de planta quadrada, algunes de les quals sense façana vers l’interior del recinte. Els murs són espitllerats i reforçats per un talús de pedruscall. Sembla que un dels portals s’obria a la part occidental del recinte.

Fora del poble emmurallat hi ha un barri que conserva també notables restes medievals i posteriors. Davant l’angle SW de la muralla, hi ha la Llotja o plaça coberta gòtica de planta rectangular, amb bigues de fusta sostingudes per dos arcs apuntats, un dels quals s’obre al carrer de l’Hospital, paral·lel a la muralla. A l’altra banda, la Llotja es comunica amb el carrer dels Bous per una petita arcada de punt rodó. Aquest monument únic a la comarca data, probablement, del segle XIV o XV. Unes finestres conopials amb decoració en relleu que hi havia a la façana que limita el recinte de la Llotja a migdia han desaparegut. En canvi, es conserven diverses façanes amb finestres gòtiques i renaixentistes, com les del carrer de la Notaria, dels segles XVI i XVII. Al carrer dels Bous hi ha el gran casal de Can Bou, amb llindes datades entre el 1570 i el 1732; posseeix un ràfec de teules i rajoles decorades amb motius geomètrics blancs sobre fons vermell. D’aquests ràfecs n'hi ha en diverses cases. Al carrer dels Valls, paral·lel al tram oriental de la muralla, hi ha una masia de tipus basilical dels segles XVI i XVII. D’altres són Can Terrats, situat a la part nord del poble, i el Mas Torroella, gran edifici amb coberta de dos vessants sobre les dues façanes principals, on hi ha finestres coronelles, trilobulades, un portal adovellat i un emblema que contenia una inscripció, en caràcters gòtics, mig esborrada, amb personatges als costats i una àliga a sobre. La festa major dcUllastret s’escau pel 10 d’agost, festivitat de Sant Llorenç.

Altres indrets del terme

L’establiment preromà d’Ullastret

El poblat ibèric d’Ullastret és situat sobre el puig de Sant Andreu, uns 2 km al NE del poble, vora l’antic estany. Ocasionalment, aquest cim presenta ocupació des del Paleolític superior, però el primer establiment estable es donà en el període de transició del bronze al ferro. Les primeres troballes que ens demostren contactes comercials amb els pobles de la Mediterrània es donen cap al 600 aC (ceràmica jonicofocea, àmfora fenícia i etrusca, ceràmica de bucchero etrusca). Del segle VI aC abunden materials grecs, cosa que parla del predomini de la influència grega per damunt de qualsevol altra.

Es tracta d’un poblat que, juntament amb la forta influència hel·lènica, presenta uns trets d’indigenisme importants. Sembla, però, que mantingué la seva autonomia fins a la primeria del segle IV aC. El fet que en aquella època el poblat fos més pròxim a la costa —és possible que els colonitzadors hi arribessin navegant, ja que l’estany es devia comunicar amb la mar— ha portat alguns arqueòlegs famosos a apuntar la idea d’associar Ullastret amb la famosa ciutat de Cípsela, esmentada en la discutida Ora marítima d’Aviè, però no hi ha arguments vàlids que ho demostrin. L’estudi de l’establiment ibèric d’Ullastret representa un punt molt important per a esbrinar les relacions entre el món cultural grec i el dels indigets de l’Empordà.

El moment final de l’ocupació del poblat d’Ullastret és, també, motiu de controvèrsia. No hi ha cap resta romana –és a dir, posterior al 217 aC, data del desembarcament dels Escipions a Empúries—. Això va fer suposar que la ciutat havia estat destruïda, com altres poblats indigets, per Cató el 195 aC, però no s’ha trobat cap testimoni d’una destrucció total, ni sembla que el poblament hi perdurés fins a l’època de Cató. Es creu que el poblat fou abandonat per motius econòmics, ja que, de fet, s’observa decadència a partir del segle III aC.

Del poblat ibèric d’Ullastret, que fou excavat per Miquel Oliva i, posteriorment, per altres arqueòlegs, el més notable són les muralles, formades per torres troncocòniques i rectangulars unides per llenços de mur que formen angles i racons. Sembla que les torres circulars són les construccions més antigues; de primer eren aïllades, i després se'ls adossà la muralla. Més tard aquesta primera muralla, del segle VI aC, fou substituïda per una altra del segle IV; les torres quadrangulars són, encara, posteriors. Una d’aquestes torres es fonamenta sobre una altra de circular. La torre més ben conservada, al sector occidental de l'oppidum, és l’anomenada Frigoleta I, de planta troncocònica. És molt interessant la porta del carrer I i les seves defenses. A l’interior, s’han excavat habitacions de diferents èpoques, i s’ha descobert un carrer empedrat, una plaça amb bases de pedra per a sostenir columnes de fusta, cisternes hel·lenístiques i moltes sitges.

Entre les restes materials indígenes aparegudes destaca la de ceràmica ibèrica decorada amb pintura blanca, tan abundant que fins s’ha apuntat la possibilitat que aquest poblat en fos un dels centres de fabricació. Les àmfores són de diversos tipus, com també les monedes. Mereixen una atenció especial les inscripcions ibèriques gravades en làmines de plom i incises en atuells de ceràmica. La més important és incisa en un rython de ceràmica grisa; té 54 signes i sembla que pot ser una ofrena. Si la interpretació d’aquest text, proposada per P. Pericay i J. Maluquer de Motes, fos encertada, hi apareixeria el nom indígena de l'oppidum: Gulnica, i també el nom antic de Bellcaire: Belbitinco.

A la part alta del puig, l’acròpolis, hi ha les restes d’un temple pagà de planta quadrangular pavimentat amb opus tessellatum i opus signinum. En aquest sector també resten vestigis d’un castell medieval, en la construcció del qual hom aprofità les restes d’una torre circular antiga. De planta trapezoidal, amb torres rodones als angles, pertany als segles XII i XIII. La capella de Sant Andreu va ser edificada en un angle del castell, quan aquest ja era abandonat, als segles XV i XVI. La talla de la marededeu romànica procedent de l’antic mas de Sant Andreu es mostra avui al Museu d’Art de Girona. Aprofitant la nau de la capella de Sant Andreu s’ha instal·lat el Museu Monogràfic d’Ullastret, que conté els materials apareguts en l’excavació de l'oppidum.

L’Illa d’en Reixac

Un altre jaciment arqueològic d’Ullastret és el de l’Illa d’en Reixac, sobre una petita elevació que emergeix de la plana de l’antic estany, en una situació de defensa natural. Les primeres restes d’establiment són anteriors a les del Puig de Sant Andreu (bronze final). S'hi ha trobat també ceràmica d’importació del període de les colonitzacions: àtica de figures roges, jonicofocea, etc. Aquest poblat de l’Illa d’en Reixac era envoltat d’una muralla atalussada construïda amb encofratge.

També s’han trobat restes al puig de Torrecuques, la plaça de les Bruixes, el camp de la Creu, el puig Miralles i el puig de la Garriga. Probablement devien ser establiments petits que depenien econòmicament de Ullastret, sobretot als segles IV i V.

La història

El lloc d’Ullastret apareix esmentat el 899 dins el comtat d’Empúries. El document parla de la vila d’Ullastret, dels vilars de Velloses i Castellar i de les esglésies de Sant Pere i Sant Joan (villa Uliastreto cum villaribus, Velloso, Castellare, cum finibus suis et ecclesiis Sancti Petri et Sancti Johannis). Aquest vilar de Velloses ja era documentat anteriorment. En un precepte de Lluís el Piadós del 834 es llegeix: villarem anticum Celsianum, cum vilula nova quam vocant Velloses cum castelo suoque termino. És interessant de remarcar que es contraposa el vilar antic de Celsà a la vila nova de Velloses i l’existència en aquest darrer lloc d’un castell. Aquests topònims, de Celsà i Velloses, han perdurat per a designar dos predis situats a la vora SW de l’antic estany d’Ullastret, sobre una petita serra a migdia del Mas Barris (també en deriva el nom de la riera de Celsà). No hi resten vestigis arquitectònics, però hi ha ceràmica grisa superficial. Segons Miquel Oliva, amb aquests antics llocs de poblament es podria relacionar una necròpoli medieval de tombes de lloses descoberta no gaire lluny del puig de Sant Andreu i a la vora de l’estany.

El comte Ramon Borrell de Barcelona havia comprat la vila d’Ullastret al comte Hug I d’Empúries. El 1019 la comtessa Ermessenda de Barcelona guanyà dos litigis al comte Hug sobre la possessió de l’alou d’Ullastret, que el comte emporità pretenia de recuperar. L’any anterior, el 1018, el comte Guifré de Cerdanya havia prestat jurament de fidelitat a la dita comtessa Ermessenda pel lloc d’Ullastret. El 1078 la dominicatura d’Ullastret ja devia haver retornat al comte d’Empúries, ja que Ponç I en disposa en el seu testament. El 1225 s’esmenta per primer cop el castell d’Ullastret (castrum de Oleastreto). El 1698 Ullastret era cap de la batllia reial d’Ullastret, que comprenia, també, els pobles de Llabià, Serra i Casavells.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...