i Valls | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Valls

Municipi
Alt Camp
Vista aèria de Valls
© Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca de l’Alt Camp.
Població: 
25.092 h
[2009]
Extensió: 
55 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Valls, el tercer en extensió de la comarca, és situat en la seva major part al sector de la plana de l’esquerra del Francolí, ja al límit amb la Conca de Barberà. Comprèn la ciutat de Valls, cap de municipi i centre de la comarca de l’Alt Camp, els pobles agregats de Fontscaldes, Picamoixons i Masmolets, el lloc de residència i estiueig dels Boscos de Valls, els antics termes d’Espinavessa, el Palau de Reig i Olivet, l’antiga granja de Doldellops, un bon nombre de masies esparses, sovint convertides en cases de segona residència, i algunes urbanitzacions com ara Bon Sol. Limita amb els municipis de Figuerola del Camp (N), el Pla de Santa Maria, Alió i Puigpelat (E), Vallmoll (S), la Masó, el Milà, Alcover i la Riba (W), tots de l’Alt Camp, i amb el de Montblanc (N), a la Conca de Barberà.

El Francolí, que voreja el terme per ponent (formant en part el límit) i el travessa de N a S, rep per l’esquerra les barrancades que l’erosió ha excavat en els terrenys miocènics de la plana, com els torrents de la Xamora i del Catllar, els quals, havent assolit les capes aqüíferes que amaren el subsol i convertits en rierols, encerclen la ciutat de Valls abans de confluir. Els materials del petit sector de la dreta del Francolí són del Quaternari. A l’extrem nord-occidental s’alcen els vessants meridionals de la Serra Carbonària (estesa en la major part per Figuerola) i per la seva continuació que va des dels vessants occidentals del coll de Lilla fins a l’estret de la Riba, formant la separació entre la Conca i el Camp; la serralada, constituïda per les restes d’un anticlinal, és formada per materials triàsics al cim (703 m) i carbonífers als vessants.

Per les seves característiques, hom pot classificar el clima vallenc de mediterrani marítim. La temperatura mitjana anual de Valls és d’uns 16°C, assolint al gener la mitjana més baixa (9,4°C) i a l’agost la més alta (24°C). La mitjana de les precipitacions anuals és de gairebé 540 mm, si bé aquest valor pot presentar importants variacions segons els anys. A Valls hi ha el Centre Meteorològic comarcal de l’Alt Camp, que dona dades referides als diferents elements climàtics.

Les comunicacions

Valls és el principal centre de comunicacions de la comarca. El tradicional eix principal ha estat la N-240, que travessa longitudinalment el terme des del coll de Lilla, al N, fins al límit amb el terme de Vallmoll, al S. És molt transitat el tram de la C-37 Valls-el Pla de Santa Maria, pel fet que en aquest darrer municipi hi ha l’accés a l’autopista AP-2, que uneix Barcelona amb Saragossa. També conflueixen a Valls la C-51, que enllaça amb el Vendrell, i les carreteres locals que connecten amb Puigpelat, Nulles i la Riba.

El 29 de desembre de 1881 s’inaugurà la línia ferroviària Barcelona-Vilanova i la Geltrú-Valls, que no arribà a aquesta ciutat fins el 1883. La línia de ferrocarril que passa per Valls s’ha convertit en un trajecte d’importància vital per a la connexió entre Barcelona i diferents zones de l’Estat espanyol com Madrid, el País Basc o Galícia. A Picamoixons, dins el municipi de Valls, hi ha l’enllaç amb la línia procedent de Tarragona i Reus. La línia de Barcelona a Valls (per Sant Vicenç de Calders), inaugurada el 1883, fou prolongada el 1885 fins a Picamoixons per enllaçar amb la línia de Tarragona a Lleida, construïda en 1856-79.

La població

L’evolució demogràfica a partir del segle XIX té un signe positiu. Segons les estadístiques de Galobardes i de Madoz, del 1830 i 1842 respectivament, en aquest breu període de dotze anys la població de Valls (vallencs) hauria doblat amb escreix el cens, passant de 7.782 h a 16.084 h; aquest creixement sembla massa espectacular i el més probable és que en el primer cens hi hagi un error. Tot i això, el cert és que a mitjan segle XIX es produí un moment culminant en la demografia, coincidint amb l’activitat industrial i econòmica (el 1842 hi havia dues fàbriques de vapor, algunes altres de força animal, molts telers i 20 destil·leries d’aiguardent), que no es tornarà a igualar fins al decenni dels anys setanta del segle XX. La diversificació de fonts d’energia, la fil·loxera i les vicissituds polítiques marcaren per a Valls un principi d’estancament i decadència que també es constata en les altres poblacions importants de l’Alt Camp, com Alcover o el Pla de Santa Maria. La població de Valls començà a disminuir gradualment (13.319 h el 1860, 13.274 h el 1887), després ho feu d’una manera més accentuada (12.625 h el 1900, 10.698 h el 1920) i durant uns decennis, entre el 1930 i el 1950, s’estancà a la ratlla dels 11.000 h. Encara durant la dècada dels anys cinquanta es pot parlar de poc dinamisme demogràfic (al final d’aquesta mateixa dècada residien a Valls 11.886 h). A partir d’aquell moment, però, s’i-nicià un període de gran creixement demogràfic, paral·lel al de moltes altres poblacions intermèdies de Catalunya. Un índex de creixement anual al vol-tant del 2% es mantindria fins al final dels anys setanta, fins i tot en anys en què a la resta del país incidia més la crisi econòmica mundial iniciada l’any 1973. L’increment de població fou constant: 15.216 h el 1970, 16.726 h el 1975 i 18.857 h el 1981. Però a partir dels anys vuitanta s’acabaria el procés d’immigració en massa coincidint amb una forta minva de la natalitat. Tot i que el balanç demogràfic era de signe positiu, el creixement fou molt menor. El cens del 1991 registrà 20.092 h i el del 2001, 20.232 h. Amb el canvi de segle, però, aquest creixement s’accentuà i, el 2005, s’arribà a 22.851 h.

Quant a la població activa, l’any 2001, la distribució sectorial dels ocupats era del 2,58% en les activitats primàries, el 37,46% en la indústria, el 10,32% en la construcció i el 49,64% en els serveis. A més, cal assenyalar que Valls ocupa bona part dels actius de la comarca.

L'economia

L'agricultura

Al llarg dels segles XVIII i XIX Valls fou un municipi vinícola que dedicà a la vinya del 50 al 60% dels conreus; la fil·loxera li feu perdre més de la meitat de l’extensió, i el 1954 representava el 25%, seguida dels cereals (18%), els garrofers (15%), l’olivera (10%), l’avellaner de secà (10%) i l’ametller (7%). Les gelades del 1956 incidiren en aquesta distribució: avui no queda gaire sembrat i el garrofer, arruïnat aleshores, no ha recuperat totalment la superfície que ocupava; l’ametller ha prosperat extraordinàriament a costa dels cereals i els garrofers, i fins i tot de la vinya (on començà a intercalar-se entre els ceps i acabà substituint-la) i, així com abans se solia plantar en terres primes, els darrers anys ha ocupat terrenys més bons.

Encara que als secans de Valls (terres frescals) hi ha alguns avellaners, aquests abunden sobretot als regadius, on s’anaren estenent des del segon decenni del segle XX; substituïren el cànem, que amb els cereals i les hortalisses s’hi feien fins aleshores. Des dels anys vint, doncs, l’avellaner dominà els regadius i s’estengué pel secà, on la vinya travessava un moment de crisi. A la postguerra, per causes econòmiques, climàtiques, de plagues i pro-ductivitat, l’avellaner caigué del tot, però avui s’ha recuperat i torna a dominar en el regadiu. Aquest és profundament arrelat a Valls des de l’edat mitjana, fonamentat en l’aigua que brolla dels torrents que voregen la ciutat i desaigüen al Francolí, els quals s’han encaixat en capes subàlvies. Hom pot trobar nombroses referències dels segles XIII i XIV a les séquies i les rescloses que s’hi obraren. Les superfícies regades sembla que no van créixer gaire als segles XVIII i XIX, ja que, de fet, les aigües superficials donaven el rendiment màxim. Però durant el segle XX el regadiu augmentà sensiblement gràcies a la perforació de pous, convencionals fins els anys seixanta i fets a màquina després, alguns a grans profunditats.

Pel que fa a la ramaderia destaca la cria de bestiar porcí i l’aviram. En ambdós casos es tracta d’explotacions sense cap lligam amb els conreus de la zona.

La indústria

La indústria és el sector predominant del sistema productiu de Valls. L’estructura industrial de Valls de l’inici del segle XXI és deguda en essència a les transformacions experimentades des de la dècada del 1960. Si bé és cert que la importància de la indústria vallenca es remunta al segle XIX, amb una puixant indústria adobera i una no menys prestigiosa producció d’aiguardents, aquests dos sectors industrials entraren en una profunda crisi i ocupen un paper poc rellevant. Destaca en aquests moments el protagonisme de la indústria metal·lúrgica, però el teixit industrial del municipi és força diversificat amb sectors com l’edició, els mobles, la química, el tèxtil i l’alimentació. Sens dubte, la presència del Polígon Industrial de Valls, creat l’any 1964, ha atret molta indústria forana. La disponibilitat de sòl industrial amb bones infraestructures i la proximitat a l’autopista són algunes de les característiques locals que han atret les empreses foranes. Però les empreses locals també tenen un pes important. Cal tenir present que fins al final dels anys noranta la indústria vallenca es fonamentava en dues grans empreses metal·lúrgiques que tenien els seus orígens en iniciatives locals: Mecanismos Auxiliares Industriales, que segueix essent la indústria que ocupa més treballadors del municipi, i Industrias Metalúrgicas Moncunill, tancada el 1999.

El comerç i el turisme

Valls ha estat de sempre un centre comercial. Tanmateix, el fet que l’àrea d’atracció es limiti a la comarca de l’Alt Camp —més de la meitat de la població de la qual viu a Valls mateix— i, en menor grau, a la Conca de Barberà, i la proximitat de dues ciutats de rang superior com són ara Tarragona i Reus fan que, comparativament amb altres caps comarcals de Catalunya que tenen una jerarquia demogràfica similar a la de Valls, el nom-bre d’establiments comercials sigui més aviat escàs. Entre els equipaments comercials de grans dimensions cal fer esment del Mercat Central, inaugurat el 1982. El mercat setmanal data de l’any 1210 i se celebra el dimecres, però el dissabte també hi ha mercat de fruites i verdures.

Si bé la fira local de Valls havia estat, tradicionalment, per Santa Úrsula, a l’octubre, aquesta ha restat limitada al seu paper festiu i ha perdut, en canvi, la seva funció comercial originària. La fira comercial de Valls per excel·lència és l’anomenada Firagost, especialitzada en productes del camp i derivats, herboristeria, maquinària agrícola, ramaderia i aviram. Se celebra des del 1950 i té lloc el primer dimarts i dimecres del mes d’agost.

La principal atracció turística de la capital de l’Alt Camp consisteix bàsicament en les calçotades. Els caps de setmana de la temporada calçotaire (gener, febrer i març) es produeix una important afluència de gent procedent d’arreu de Catalunya. Es fan esforços per tal que el turisme que es dirigeix a Valls pugui descobrir en el nucli urbà alguns dels seus atractius, com el barri jueu, les rajoles de la capella del Roser, l’antic Hospital de Sant Roc o el Museu de Valls.

La ciutat de Valls

Morfologia urbana

El Pati, plaça de Valls
© Fototeca.cat
La ciutat de Valls (22.287 h el 2005) és situada a 215 m d’altitud, al sector de la plana que centra l’ampli terme municipal, abans de la unió dels torrents de la Xamora i del Catllar (afluents al Francolí) i estesa en una bona part a la dreta de la carretera N-240. El nucli antic, que estigué emmurallat fins al segle XIX, manté la seva vella estructura, i l’espai per on transcorrien les antigues muralles és resseguit per vies a les quals hom anomena, igualment, muralles (muralla del Castell, de Sant Francesc, del Carme, de Sant Antoni). Forma un dels eixos principals d’aquest nucli el carrer de la Cort, que comunica la petita plaça de l’Església i la del Blat, plaça porxada on s’alça la casa de la ciutat, amb el Pati, gran plaça que correspon a l’antic pati d’armes del castell de l’Arquebisbe. També dins l’antic clos, amb carrers estrets i tortuosos, molts dels quals porten els noms de les antigues activitats gremials, cal destacar les restes de l’antic call (arc del carrer del Call), l’anomenada plaça de l’Oli, porxada. Fora del clos diversos eixos han marcat l’eixample modern de la ciutat: el passeig dels Caputxins, que acaba a l’antic convent (després Casa de Caritat); el tram urbà de la carretera del Pla, que porta vers el convent de les Germanetes dels Pobres (avui col·legi dels claretians) i el cementiri; l’ampli passeig de l’Estació, al voltant del qual s’ha format un barri modern, i, a l’altra banda de la ciutat, la carretera nacional, amb el sector del Portal Nou, que ha estat l’eix d’un altre eixample. La població s’ha estès també vers la carretera de Lleida i la que va al Vendrell.

La urbanització del Fornàs és situada al NE del municipi, que limita amb la carretera d’Igualada, el camí del Fornàs i la ronda bastida per descongestionar el trànsit rodat del nucli. L’expansió d’aquest sector, fins ara marginat, ha permès el creixement urbà de Valls.

Façana principal de l'església de Sant Joan de Valls
© Alberto González Rovira
Entre els principals monuments de la ciutat cal destacar l’església parroquial de Sant Joan Baptista, bastida a partir del 1570 (sobre una d’anterior) en estil gòtic tardà (gran nau amb voltes de creueria i capelles laterals) i façana renaixentista. Fou molt destruïda el 1936, i després de la guerra va ser refeta segons l’antic model; és presidida per un gran retaule barroc, refet en 1947-54 per l’escultor vallenc Josep Busquets, reproduint l’anterior, començat el 1617 pel tallista Agustí Pujol i completat pels escultors Tremulles en 1639-60. Com a peces notables destaquen l’altar de Sant Aleix (1769), obra de l’escultor vallenc del barroc Lluís Bonifaç (1730-1786), alguns antics relleus als altars laterals i les pintures del vallenc Jaume Ponç (segle XVIII); les vidrieres (restaurades) són del genovès Jaume Carnavall (1609). L’exterior de l’edifici, d’absis poligonal i grans contraforts, és presidit per un esvelt campanar d’estil neogòtic, construït en 1895-97, de 74 m d’alçada. El 2003 fou objecte d’una nova restauració.

Al carrer de la Cort hi ha l’antiga casa dels frares de Santes Creus (neoclàssica, segle XVIII) i la petita església del Roser, de façana renaixentista entre mitgeres; edifici d’una nau amb volta de llunetes i decorada modernament amb pintures de Català Gomis i escultures de Josep Busquets, el seu atractiu principal consisteix en dos grans plafons de rajoles vidrades, datades del 1605, on es representen escenes commemoratives de la batalla de Lepant; en una es veuen les naus durant la batalla i en l’altra el moment en què el papa Pius V lliura el penó de la cristiandat a Joan d’Àustria. És un dels conjunts de ceràmica més importants de l’època. El 1990 la capella fou recoberta amb les rajoles degudament restaurades.

Són parròquies de la ciutat l’església de Sant Antoni Abat, dins el clos antic, edifici barroc (segle XVIII) amb portal decorat sòbriament amb motllures i campanar de planta quadrada, i l’església del Carme, de l’antic convent carmelità, fora el clos antic, amb una notable façana barroca (segle XVIII) i campanar de base quadrada acabat amb torrelles octagonals. Actualment també és parròquia l’antic santuari de la Mare de Déu del Lledó o del Lledoner, al passeig dels Caputxins, que esti-gué en 1585-1835 a càrrec dels caputxins; és un edifici simple, d’arquitectura popular, amb un petit atri on es venera una imatge d’alabastre gòtica, molt estimada pels vallencs en un cambril pintat per Català Gomis; l’altar fou projectat per Cèsar Martinell, amb escultures d’Anselm Nogués i pintures de F. Galofre Oller; en una de les capelles hi ha el mausoleu neoclàssic al general Castaños. L’església de Sant Francesc, de l’antic convent de franciscans i ara al costat de l’Hospital, fou acabada el 1595.

Entre els edificis civils destaquen primer la casa de la ciutat, casal bastit a la fi del segle XIX i principi del XX, que presideix la plaça del Blat, porxada. L’antic castell de l’Arquebisbe es trobava en el lloc ocupat avui per la plaça dita el Pati i fins fa pocs anys conservava un edifici —molt modificat— conegut pel Castell, amb un bonic portal, el qual prestigiava el conjunt urbanístic de la plaça, però ha estat enderrocat gairebé del tot. En aquesta plaça hi ha una escultura de marbre, obra d’Esteve Monegal, i dues de Josep Busquets, una de les quals es pot considerar el primer homenatge escultòric als Xiquets de Valls. A la plaça de Sant Roc hi ha l’edifici de l’antic hospital (final del segle XVIII, restaurat el 2008)), avui seu de l’Institut d’Estudis Vallencs i de l’Escola Taller d’Art.

Té un gran interès arquitectònic el Teatre Principal, situat al carrer de Jaume Huguet, construït a partir del 1844 segons plans d’Ignasi Jordà i amb façana del 1882, un dels teatres neoclàssics més genuïns que es conserven a Catalunya. Entre els casals notables de la ciutat cal esmentar el de la família del poeta Josep M. de Sagarra, a la plaça del Blat. Cèsar Martinell i Josep M. Vives construïren durant els primers decennis del segle XX alguns edificis modernistes. Al capdamunt del pas-seig dels Caputxins hi ha l’edifici de la Biblioteca Popular, la primera creada per la Mancomunitat de Catalunya el 1916, i al seu davant hi ha la Casa de Cultura, que conté una biblioteca, l’arxiu municipal i un museu d’art amb una important col·lecció de pintura contemporània.

També són remarcables en l’aspecte monumental la plaça de l’Oli, una típica plaça catalana amb porxos; la plaça de Sant Jordi, moderna, amb una escultura de Joan Serafini; el portal de la desapareguda església romànica de Sant Miquel, a la muralla de les Creus, i un conjunt de monuments moderns, com el ja esmentat dels Xiquets de Valls, de Josep Busquets, el de Bonifaç, el de Narcís Oller i altres erigits a Pompeu Fabra, a Anselm Clavé, a Lluís Companys i a Robert Gerhard.

La cultura i el folklore

L’activitat cultural vallenca és força diversificada i prolífica en entitats i institucions. Hom pot fer esment, entre d’altres, de l’Agrupament Escolta i Guia Verge de la Candela, les corals Espinavessa o Terpsícore, l’Escola Taller d’Art, el Grup del Teatre Principal, la Unió d’Anelles de la Fama i el Centre de Lectura. Entre les moltes associacions esportives destaca el paper del Patronat Municipal d’Esports. Entre les institucions té un gran protagonisme l’Institut d’Estudis Vallencs (1960) . Cal destacar també el Museu de Valls, que té la seva seu central a l’edifici de Ca Segarra, originari del segle XVII, i la subseu a la Casa de Cultura. Conté un important fons arqueològic, amb peces ibèriques provinents del jaciment del Vilar de Valls i del forn de Fontscaldes. També té peces d’arqueologia industrial, una mostra d’escultura del segle XVIII obra de la família Bonifàç i un important fons de pintura i escultura catalanes del segle XX, amb obres de Manolo Hugué, Jaume Mercadé, Grau Sala, Isidre Nonell, Joaquim Sunyer, Galofre Oller, Josep Mompou, Francesc Serra i E. Bosch i Roger. Altres museus d’interès són el de Carros i Eines del Camp, a Picamoixons, i el del món casteller, a Valls mateix. En l’àmbit cultural també tenen un paper important la Biblioteca Popular de Valls, fundada l’any 1918, i que fou la primera d’aquest tipus gràcies al patrocini de la Mancomunitat de Catalunya, l’Arxiu Històric Comarcal de Valls, fundat el 1983 i l’Arxiu Municipal de Valls.

Centrant-nos en el folklore, la festa dels Tres Tombs per Sant Antoni (17 de gener) recuperada el 1979, s’ha convertit en una de les més populars arreu de Catalunya. Comença amb una cercavila i després que nombrosos carruatges i cavalleries engalanades donen tres tombs pels carrers de Valls es clou amb un gran ball. Des del 1982, l’últim cap de setmana de gener se celebra a la ciutat de Valls la festa de la Calçotada. Aquesta festa té lloc el diumenge abans de la festa major del 2 de febrer, diada de la Purificació de Maria, coneguda popularment com la festa de la Candela, patrona de Valls. Cada deu anys, els anys acabats en 1, la festa en honor a la patrona és un dels esdeveniments festius més importants de Valls; són les anomenades festes votives decennals de la Candelera, que es van instaurar el 1791. El 1881, per primer cop i amb motiu de la inauguració del ferrocarril, es van introduir elements profans, a més dels tradicionals actes religiosos, i des d’aleshores les festes decennals han sofert molts canvis i incorporacions, com el concurs de calçots o la recuperació del ball de la moixiganga (1991). Pel Corpus se celebra una processó que surt de la parròquia de Sant Antoni. Coincidint amb la diada de Sant Joan que és la festa major de la ciutat, s’inicia la temporada castellera. A l’agost té lloc la Firagost, en la qual complementàriament a l’exposició agrícola tenen lloc actes festius. Finalment, cal esmentar les fires i les festes de Santa Úrsula, el 21 d’octubre, que inclou exhicicions castelleres.

Dins l’àmbit del folklore i els costums, els castells mereixen un capítol a part. Actualment a la ciutat hi ha dues colles castelleres: la Colla Vella dels Xiquets de Valls, reorganitzada el 1947, i la Colla Joves Xiquets de Valls, també reorganitzada el 1970.

En el camp de la gastronomia, el plat de Valls de més anomenada és, sens dubte, la calçotada, amb calçots o cebes tendres cuits al foc viu damunt una graella i acompanyats d’una salsa, carn i llonganissa i vins.

Altres indrets del municipi

Picamoixons

El poble de Picamoixons (429 h el 2005) es troba a l’extrem de ponent del terme, a l’esquerra del Francolí, aigua avall de la Riba i a la sortida del congost de la Roixel·la. El lloc apareix esmentat ja el 1171 sota el nom de Rocabruna; aquest mateix any l’arquebisbe Guillem de Torroja i el rei Alfons encomanaren a Pere de Vilagrassa aquesta partida perquè hi establís una població i la fortifiqués. El nom de Picamoixons apareix ja el 1192 en una donació d’Alfons I a Poblet, i des del començament el lloc es presenta unit a Valls (en la concessió de la ferreria a Valls del 1183, en una donació del 1206 del rei Pere i també en els censos i els fogatjaments). A mitjan segle XIX Madoz li dona 85 cases i Morera, al principi del segle XX, 150 edificis. La prosperitat fou motivada per la construcció de la línia del ferrocarril de Lleida a Reus i Tarragona, que travessa el riu pel pont de ferro de la Roixel·la (iniciat el 1860), línia construïda en 1856-79 i que el 1883 enllaçà amb la de Barcelona a Lleida per Vilanova i Valls.

L’estació, que constitueix un important nus ferroviari, és situada gairebé 1 km a ponent del poble, les cases del qual s’agrupen entre la via del tren i el riu. L’església parroquial de Sant Salvador és un edifici neoromànic bastit al començament del segle XX per l’arquitecte Ramon Salas. En depenia l’església de la Plana, caseria pròxima dins el terme d’Alcover. Celebra la festa major d’estiu el 6 d’agost per Sant Salvador i la festa major d’hivern per Sant Josep el 19 de març.

Fontscaldes

El poble de Fontscaldes (125 h el 2005) és situat uns 6 km al N de Valls, a la vora de la carretera estatal, sota el coll de Lilla. A la fi del segle XIII ja formava part de la Universitat de Valls. Tenia 11 focs el 1553, que havien passat a 47 el 1787; Madoz parla (a mitjan segle XIX) de 29 cases que formen una plaça i un carrer, i Morera, al principi del segle XX, dona 56 edificis i 223 h.

L’església parroquial de Sant Simó és un ampli edifici d’una nau amb contraforts (entre els quals hi ha diverses capelles laterals) i capçalera lleugerament poligonal, dins un gòtic ja molt tardà i amb elements barrocs; el campanar és de base quadrada i té dos cossos vuitavats acabats en una coberta piramidal. Pocs anys abans de la Guerra Civil de 1936-39 es descobrí un important forn de ceràmica ibèrica que fou excavat per l’Institut d’Estudis Catalans (ara és pràcticament abandonat) i que contenia una de les millors col·leccions de ceràmica pintada ibèrica de Catalunya (segles III-II aC) amb la decoració característica de la Catalunya meridional (sobretot motius vegetals estilitzats); una bona part es troba ara al Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Masmolets

El poble de Masmolets (10 h el 2005) forma un petit agrupament de cases a la dreta de la carretera de Valls a Montblanc, entre Fontscaldes i la ciutat de Valls. Formava part des del segle XIII de la Universitat de Valls i depèn eclesiàsticament de Fontscaldes. L’església de Sant Roc és un petit edifici pel que sembla alçat a l’indret on hi hagué un castell. Els castlans cognomenats Llobet en donaren la propietat al municipi de Valls a mitjan segle XV. Al principi del segle XX, segons Morera, tenia 35 h i 14 cases.

Doldellops

Doldellops era una partida i granja del monestir de Poblet des del 1154 i fou, per tant, un dels béns fundacionals del monestir. Era situada al sector de ponent de la ciutat, entre aquesta i el Francolí. L’abat Ponç de Copons (1316-48) la reformà i feu bastir un notable edifici gòtic que adquirí el 1700 Joan de Segarra i Colom (avantpassat del poeta), procedent de Verdú i casat a Valls, que feu restaurar les dependències i bastir una nova capella. Fou de la família Sagarra fins el 1930, que l’adquirí l’arquitecte i erudit Cèsar Martinell, que hi reuní una col·lecció d’art modern.

Els Boscos de Valls

Els Boscos de Valls són un ampli sector residencial que s’estén pels vessants meridionals del coll de Lilla amb cases d’estiueig, sovint anomenades boscs, edificades a partir de la fi del segle XIX; en destaquen les del Bosc d’en Batalla, el Bosc de Moragues, el Bosc d’en Rodríguez, els Boscs de Joan Ferré, Can Peixet, Casa Rovira i d’altres, moltes de les quals tenen capella. Altres llocs a esmentar són la Torratxa, gran casal proper a la ciutat que una tradició feia casa d’estiueig de la reina Elionor de Xipre, o la torre de la Mixarda, torre circular de defensa, amb restes de matacans, del segle XIV, prop de les restes d’un pont medieval, a l’antic terme del Palau de Reig.

La història

L'antiguitat i l'edat mitjana

El poblament ibèric i romà, que palesen el poblat del Vilar de Valls —situat a l’indret del passeig de l’Estació actual i de la mateixa estació fins als terrenys del torrent i de la font del Catllar— i les troballes romanes, restà interromput els anys de la dominació islàmica, que comportà el despoblament del Camp de Tarragona. Hom ha trobat restes ibèriques de ceràmica negra influïda pels grecs i també sepultures de teules, monedes, àmfores i un forn romà. Quant a la repoblació cristiana, hi ha nombroses incògnites encara no resoltes.

Els orígens medievals de la ciutat de Valls són difícils de fixar amb precisió. El topònim apareix esmentat per primera vegada el 12 de desembre de 1009: el reguer de Vallis en les afrontacions del castell de la Serra (del terme de Vila-rodona), document on apareixen també Vilardida (Villa Ardidam), Vila Judaica i Nulles (Vila Nudilis). Un altre document del 1023, amb motiu de la venda per Berenguer Ramon I de la baronia de Castellví de la Marca, esmenta “in rivo de Vallibus et revertit per ipsum castellare de Vallibus”. Una altra citació esmentant Espinavessa prové d’un document del 1058 referent a la donació d’Ullastret (vora Tamarit). I encara el 1112 Valls s’esmenta en parlar del terme del castell de Querol. No hi ha carta de poblament de Valls, o no s’ha trobat fins ara. Però la documentació esmentada fa creure que els nuclis de població existien abans, encara que incipients.

El 1130 Guillem de Valls, propietari del Vilar Gros (vilar que segons Puigjaner, partint d’un document copiat per Pau de Baldric a l’arxiu diocesà de Tarragona, creu que ja existia el 986), vengué a l’arquebisbe Oleguer les terres on es construí el castell de l’Arquebisbe, a Valls (edifici situat al Pati de Valls i a punt de desaparèixer totalment per les modernes construccions); així ho recorda una làpida guardada al museu de la Casa de Cultura procedent del castell (feta amb posterioritat). El fet que ni l’església de Valls ni la d’Espinavessa siguin esmentades en la butlla papal del 1154 (on surten les d’Alió, Cabra, Vallmoll, Alcover i d’altres) fa creure que els habitants complien les obligacions religioses a la capella de Santa Tecla del castell de l’Arquebisbe (davant Sant Roc, on fins fa poc hi havia unes arcades que hom suposava que hi pertanyien).

Les discòrdies entre els arquebisbes de Tarragona i el príncep Robert d’Aguiló (o Bordet), conqueridor del territori de Tarragona que fruïa d’importants drets sobre la jurisdicció d’aquestes terres, beneficià els interessos dels comtes de Barcelona, que adquiriren a partir del 1151 la jurisdicció sobre Tarragona i el seu Camp, compartida amb l’arquebisbe, fet decisiu en la història de Valls. Així, la carta de poblament d’Espinavessa, entre el Francolí i el Vilar Gros de Valls, fou atorgada el 1155 pels dos senyors de Tarragona, el comte Ramon Berenguer IV i l’arquebisbe Bernat Tort (el poblat no prosperà prou i a la llarga s’uní a la vila de Valls, amb la qual mantenia contactes a través del pont d’en Cabrer).Guillem de Torroja, arquebisbe, i el rei Alfons I ajustaren les bases de govern conjunt i la distribució jurisdiccional del Camp. La batllia de Valls existia ja el 1171, any en què també s’emprengué la repoblació de la partida de Rocabruna (després Picamoixons), encarregada pels dos mandataris a Pere de Vilagrassa (un altre punt repoblador fou el del pont de Goi). El 1183 l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls concedia la ferreria de Valls, que comprenia Rocabruna i Espinavessa, a Ramon Ferrer, i el 1193 el mateix arquebisbe feu unes ordinacions que afectaven Valls, en les quals (segons Fidel de Moragas) concedia a l’ardiaca major de la catedral de Tarragona la meitat de la primícia que cobrava dels termes de Valls i de Vallmoll i li donava la facultat d’elegir el rector de l’església de Valls, que devia correspondre a la primitiva església de Sant Joan Baptista, parròquia que Puigjaner esmenta com a documentada ja l’any anterior, el 1192, i que es trobava a l’indret de l’actual (al lloc del presbiteri), aturonada en un lloc equidistant al Vilar Gros i a Espinavessa i defensat pels torrents que l’envolten. Correspondria a aquest primitiu edifici, romànic, un portal cegat per construccions posteriors. En una butlla papal del 1194 es diu que l’església de Valls era administrada per la precentoria de la catedral (precentor era el xantre o cantor major, funció normalment exercida pel cabiscol), i el nom resta en la toponímia local (rec del Capiscol, 1292, i resclosa del Capiscol, 1308).

Establerta la sobirania de Valls ab indiviso entre l’arquebisbe i el rei, ambdós quedaven representats pels batlles respectius, i les seves atribucions entraven sovint en conflicte amb els consells i jurats de la vila, complicat encara pels drets d’alguns cavallers o homes de paratge (cas del llinatge Riber, que tenien un honor al Mas de Riber i al Mas Sec, de la partida del Palau de Reig, als segles XII-XIII). Puigjaner creu que la universitat o comú de Valls es creà vers el 1200. En virtut d’un decret de l’arquebisbe Aspàreg de la Barca del 1231 es crearen dos consells, el general i l’especial, per atendre l’organització municipal; el juí de prohoms podia exercir la justícia criminal. Un document del 1287 diu que el consell era format per jurats i prohoms.

La qüestió jurisdiccional es complicà encara el 1250 quan l’arquebisbe donà dominis de la mitra al paborde de la catedral (els terrenys encara porten avui el nom del Paborde), que esdevingué un altre dels senyors amb drets a la vila, i el mateix any sorgí encara un quart batlle nomenat per Berenguer de Puigverd (senyor del Palau de Reig), que participava en el condomini reial amb el càrrec de castlà. La sajonia (del càrrec exercit pel saig) fou establerta pels quatre batlles el 1254.

Al segle XIII Valls es destacava com un dels centres agrícoles, menestrals i comercials més florents del Camp de Tarragona. El 1210 Pere el Catòlic concedí a la població mercat setmanal el dimecres. El 1229 hi tingué lloc el casament de la comtessa Aurembiaix d’Urgell —darrera de la primera dinastia comtal i protegida de Jaume I— amb l’infant Pere de Portugal, en presència del rei; Jaume I havia donat a Pere de Portugal la senyoria sobre Valls i altres llocs del Camp, la qual renuncià posteriorment en canvi de terres de Mallorca. El 1258 i el 1271 es parla ja dels teixits de Valls i més endavant de l’activitat de paraires i blanquers. En el delme tarragoní de 1279-80 Valls figura com a segona població del Camp, seguida per Reus. L’expansió urbana queda demostrada en una acta de venda el 1292 conservada a l’arxiu parroquial on es parla d’una casa a la Vila Nova. El 1283 són esmentats per primera vegada els jueus de Valls, el 1292 es parla dels sarraïns de Valls i també de l’hospital i el 1298 l’arquebisbe, Jaume II, el paborde i Galceran de Puigverd concediren la fàbrega o ferreria (situada a la placeta del darrere de Can Segarra) als jurats (o sigui, al comú) de Valls. Les dificultats que posaven cavallers i capellans per a pagar les taxes motivaren mesures dictades per l’arquebisbe Bernat d’Olivella (1272-87) per a vincular aquestes persones a les necessitats de la vila.

Les ordinacions municipals de Valls, datades el 1299 (de les més antigues conegudes), que afecten una universitat formada per la vila i els llocs de Picamoixons, Fontscaldes, Masmolets, Espinavessa i la granja de Doldellops, foren renovades el 1307 amb l’acord dels quatre batlles (la família Montpaó havia substituït els Puigverd). El 1309 Jaume II pernoctà al castell de Valls, on signà el decret que inicià la campanya contra Almeria i Ceuta. El 1314 es reedificaren els murs de la vila i s’inicià la construcció de nous ponts. El 1331 Alfons III concedia a perpetuïtat la fira de setembre a Valls.

Des de la formació de la Comuna del Camp de Tarragona, a l’inici del segle XIV, Valls fou un element destacat dels pobles que la formaven i sovint els seus síndics participaren en les reunions per a decidir els problemes comuns. El 1334 el prepòsit de Tarragona vengué els delmes de Valls i el patriarca Joan d’Aragó, administrador de la seu des del 1328 al 1334, dotà amb tots els censals i les rendes de Valls l’ardiaca de Sant Fructuós de Tarragona.La puixança de la vila fou truncada per l’estrall de l’epidèmia de la glànola del 1333 i sobretot del 1348. Malgrat tot, Valls conservà la primacia demogràfica del Camp, després de Tarragona, amb 587 focs en el fogatjament del 1358 i 569 focs en el del 1370. La devoció a la Mare de Déu de la Candela, patrona de Valls, s’inicià després d’aquesta epidèmia. El 1359 moltes terres del terme quedaren ermes per manca de braços a conseqüència de la pesta.

El rector de Valls tenia un gran pes en la vida de la vila i hi hagué sovintejats plets i qüestions entre els rectors i el comú. Sembla que el rector Ramon Cingler (ja el 1313) fou ambaixador del capítol de Tarragona prop del rei d’Armènia per aconseguir la relíquia del braç de Santa Tecla (vers el 1320); aquest mateix rector s’oposà a la fundació del convent del Carme extramurs, feta pels jurats, i essent encara rector hi hagué un greu enfrontament entre el comú i el clergat de Valls i Tarragona, que aconseguí l’excomunió dels jurats de Valls amb motiu de la condemna a mort i l’execució d’un sacerdot vallenc, mossèn Alegre, que arribà a cometre assassinat (els jurats hagueren d’acudir al papa Joan XXII, que els absolgué el 1329). Un altre personatge important de l’època fou el bisbe Sitjó, de Lleida (1341-48) i Tortosa (1348-51), vallenc que deixà benifets a la vila (beques i dots), autor de Cigonina o Art de desfer maleficis, per encàrrec de la reina Violant de Bar. Fill de Valls fou també en aquesta època l’abat de Poblet Arnau d’Eixamús (1348-61), conseller i amic de Pere III que propugnà la pau en les guerres amb Castella.

El 1362 el rei Pere III concedí a Valls, a perpetuïtat, el privilegi de celebrar la fira de gener; aquesta fira es traslladà el 1367 als 27 dies després de Pasqua i el 1368 al primer dimarts després de l’Assumpció. En les guerres contra Castella, en les quals intervingué la host de Valls, que amb Pere Domenge defensà el castell de Tarragona el 1356 contra els castellans, es presentaren a Valls (25 de gener de 1366) les famoses Companyies Blanques de Bertrand Du Guesclin, i al castell de l’Arquebisbe parlamentaren Pere III, l’arquebisbe Pere de Clasquerí, Enric de Trastàmara i altres destacats personatges (amb els vallencs Bernat de Valls i Pere Domenge). Els abusos de les tropes castellanes presents sollevaren els vallencs, que, comandats per Guillem de Manresana i Pere Domenge, exigiren justícia al rei.

El 1367 es feu erigir una capella a la Mare de Déu del Lledó, al bosc d’en Castelló, a l’indret on segons la tradició havia estat trobada la imatge, a la soca d’un lledoner, que esdevingué copatrona de Valls (l’església fou cedida a l’orde del Sant Sepulcre i el 1576 a l’orde dels caputxins, que en tingué cura fins avançat el segle XIX); l’actual edifici és del 1725.

Les muralles de la vila foren reconstruïdes, sota les ordres de Pere III, a partir del 1366; el rei concedí al consell d’establir impostos durant quatre anys per a pagar les obres i renovà la concessió el 1378 i el 1379, i l’arquebisbe autoritzà el treball en dies de festa. Valls participava activament en els problemes i els conflictes de la Comuna, aliats amb el rei o amb l’arquebisbe en les lluites que enfrontaven les dues autoritats, i foren nombrosos els plets, les excomunions i els incidents que tingueren per escenari la població. Pot destacar-se la resistència que Valls va oposar al governador general de Catalunya, Ramon Alemany de Cervelló, quan aquest es presentà a la vila, en nom del rei, a rebre vassallatge. Els pobles del Camp es manifestaren partidaris de l’arquebisbe, però la majoria hagueren de claudicar. La resistència vallenca posà en ignominiosa fuga el governador. En el fogatjament dimanat de la cort de Cervera la vila de Valls, de l’arquebisbe, tenia 256 focs.

Pere III cedí la jurisdicció sobre Valls, que exercia ab indiviso amb l’arquebisbe, a la seva cosina la reina Elionor de Xipre, personatge llegendari i controvertit que fou senyora de la vila i el terme de Valls del 1382 al 1388. Filla de l’infant Pere d’Aragó, comte de Prades, es casà el 1353 amb Pere de Lusignan, comte de Trípoli que esdevingué rei de Xipre i Jerusalem el 1360; dona de caràcter violent i apassionat, sembla que cometé crueltats, recollides encara avui per la poesia popular xipriota, superades encara pel seu marit, que morí assassinat davant seu a mans dels barons ofesos (1369). Elionor demanà ajuda als genovesos, que s’imposaren a l’illa (1372), feu donar mort al seu cunyat i s’enemistà amb el seu propi fill, fins que el 1381 se n'hagué d’anar de Xipre i Pere III l’acollí a Barcelona (1381) i li donà la senyoria de Valls. Ben acollida per la gent de la vila, s’instal·là al castell de l’Arquebisbe, que convertí en una veritable cort i on celebrà luxoses festes. Sembla que protegí els estaments religiosos (era confessor seu Joan Andreu, carmelità del convent de Valls), aconseguí un decret del rei Pere fixant els límits amb Vallmoll, al coll d’en Martí, i es diu que donà a Valls la faixa que figura a l’escut de la ciutat; segons la tradició, hauria regalat a la vila l’Àliga de Valls, popular entremès de la processó del Corpus que ballava una dansa molt original. També s’ha dit, poèticament, que havia fet plantar ametllers al seu voltant perquè la blancor dels arbres florits li recordava la neu de l’enyorada Xipre.

El cert és que aviat hi hagué conflictes. En negar-se el majordom a pagar l’impost de vi a la Universitat de Valls, hi hagué un enfrontament entre els soldats del germà de la reina, comte de Prades, i els vallencs, en el qual moriren dos capitostos (Pere Ripoll i Guillem Esquiu); el poble es reuní al so de via fora i assetjà el castell, cridant “Muiren los curials de la senyora reina i metam foc al castell”, i obrí la presó; encara que s’arribà a una concòrdia, l’antagonisme perdurà. El 1394 un grup de vallencs exaltats, al·legant vexacions dels servidors de la reina, envaïren el castell i occiren davant Elionor mateix el seu procurador Bonanat de les Guarres (el consell de la vila feu prendre i turmentar un tal Joan Bertran com a responsable); el 1397 l’arquebisbe absolgué els acusats per aquests fets. Sembla que la reina fugí precipitadament a Gratallops i morí el 1416 a Barcelona, on s’havia retirat. Elogiada per Bernat Metge i detractada per altres (Jaume Roig li dedicà una mordaç poesia), Joan Ripoll li feu un elogiós epitafi en llatí per a la seva tomba del convent de Sant Francesc de Barcelona.

En els durs enfrontaments del rei Pere III amb el paborde Guillem Sescomes (administrador de la seu vacant en 1380-88), les forces del governador de Catalunya, Bernat de Vilademany, que intentaven ocupar els llocs i viles de la mitra, trobaren a Valls una forta resistència (1386) i no pogueren entrar al castell malgrat haver-ho intentat en tres assalts.El 1391 Joan I vengué la seva jurisdicció sobre Valls (i la dels altres llocs del Camp) a l’arquebisbe Ènnec de Vallterra per disset florins d’or d’Aragó i l’arquebisbe s’anomenà baró de Valls; les jurisdiccions sobre la vila del paborde i de Guillem de Montpaó s’extingiren aviat i des del 1393 Valls passà a tenir com a únic senyor l’arquebisbe de Tarragona. Aquest final de segle tingué lloc a Valls, com a tantes altres poblacions catalanes, una violenta reacció contra els jueus establerts a la vila (en la revolta general dita l’avalot del Call); el 5 d’agost de 1391 es desencadenà la matança de jueus al call de Valls (que segons Gabriel Secall devia tenir aleshores unes 30 o 35 famílies). El 1392 l’arquebisbe concedia indults a Valls pels crims o excessos i el 1393 vingué l’absolució dels reis mitjançant el pagament de sancions monetàries. El call degué restar gairebé buit i la comunitat dispersa. El 1394 Joan I reclamava des de València al batlle de Valls Joan de Tamarit uns rotlles de la Torà procedents de l’aljama de Valls.

Al segle XV la vila deixà de ser la més poblada del Camp després de Tarragona (Reus li prengué la primacia i la Selva la seguia de prop) i l’època no portà a Valls la vitalitat i l’empenta del segle precedent. El fet que la vila hagués passat sota el domini total de la mitra portà recels i abusos dels capellans, que no volien pagar les contribucions, o de veguers i batlles, que pretenien les atribucions del juí de prohoms per l’administració de justícia. Quan l’arquebisbe Vallterra donà la jurisdicció de Valls al seu procurador general, es reuní el consell general a so de trompa a l’església de Sant Miquel i s’acordà de defensar els furs, els privilegis i les franqueses. El 1402 s’autoritzà la formació d’hosts per a perseguir els nombrosos malfactors que robaven i atropellaven els vilatans.

L’any 1410 predicà a Valls sant Vicent Ferrer (del 3 al 7 de febrer), per encàrrec del consell de la vila (aprofitant una visita que havia fet a Poblet). El mateix any, el 27 de juny, passà per la població el papa Benet XIII, que anava de Santes Creus a Tarragona (fou rebut amb una solemne processó on participaren les autoritats i el poble i es feren grans festes amb músics i joglars). Encara aquest any hi hagué una epidèmia de glànola, no tan dolenta com la del 1348. La vila estava indecisa davant els esdeveniments polítics arran de la mort de Martí l’Humà, darrer rei de la dinastia comtal, i quan el comte Jaume d’Urgell es rebel·là contra la sentència de Casp, que donava el tron a Ferran dsAntequera, la universitat envià un emissari que fou empresonat vora Juneda (els vallencs es veieren obligats a anar a Balaguer a lluitar contra Jaume d’Urgell).

Havia estat molts anys rector de Valls el qui fou important eclesiàstic i polític de l’època Dalmau de Mur, bisbe de Girona (1415-19), arquebisbe de Tarragona (1419-31) i de Saragossa (1431-56), protector de les arts. Cal relacionar aquest darrer aspecte de l’arquebisbe amb la gran figura de Jaume Huguet, nascut a Valls el 1415, un pintor de projecció universal, figura central de la pintura catalana que marca el punt d’inflexió entre el darrer gòtic i el Renaixement. L’estada del pintor a Tarragona (1424) coincideix amb el mandat de l’antic rector de Valls, i quan Jaume Huguet treballava a Saragossa, Mur era l’arquebisbe aragonès. Huguet s’havia format al taller del seu oncle Pere Huguet, actiu a Valls fins el 1424; passà a Barcelona una bona part de la seva vida (morí el 1492) i formà part del grup d’artistes que envoltaven el rei Pere, conestable de Portugal, de regnat efímer i vida tràgica, al qual dedicà una de les seves obres més famoses, el retaule del Conestable. Es tracta sens dubte d’un dels fills més extraordinaris que Valls ha donat al seu país.

El 1424 Valls i el seu terme tenien 456 focs i la davallada s’accentuà fins a arribar a 261 focs el 1497. Un privilegi del 1428, donat per Dalmau de Mur, concedia a Valls l’elecció de jurats i consellers feta a tres mans (els tres estaments), cada una de les quals elegia un jurat i una tercera part dels prohoms de la seva mà que havien de formar el consell general o especial (l’elecció es feia al castell de l’Arquebisbe). El 1454 l’arquebisbe Pero de Urrea disposà que aquestes eleccions es fessin el dia de la segona festa de l’Assumpció. El mateix arquebisbe manà (1460) que es plantessin avellaners, ametllers i garrofers al terme; a l’horta es conreaven faves, safrà, llegums, farratge i hortalisses i hi havia també arbres fruiters. Es criaven muls, bestiar boví i de llana. El 1462 funcionava a Valls una escola de gramàtica en una casa del carrer de l’Església, comprada pel comú, i deu anys abans, fora de la vila, ja consten les ermites de Sant Llorenç i de Sant Jeroni.

La guerra de la Generalitat de Catalunya contra Joan II es feu sentir amb vehemència els primers anys a l’Alt Camp. El rei trobà partidaris a la muntanya gironina, a Girona i també al comtat de Prades i a Tarragona, on l’arquebisbe Pero de Urrea fou el principal aliat, mentre que la Generalitat tenia partidaris a la resta de les terres catalanes. Valls, com altres poblacions del Camp, es trobà en una difícil situació entre la fidelitat al seu senyor i a la Generalitat, i és molt simptomàtic el fet que dels llibres d’actes del consell general de la universitat vallenca faltin deu anys i que es trobi especialment mutilat el capítol dels anys clau de la revolta contra Joan II: tot fa pensar que els jurats feren desaparèixer proves documentals comprometedores de les seves relacions amb la Generalitat quan la lluita es decantà a favor de Joan II, relacions mantingudes per tota la Comuna.

La Comuna, reunida a la Selva per iniciativa del síndic de Valls (1462), donà una negativa rotunda a les sol·licituds de l’arquebisbe, i l’actitud de Tarragona, que el 18 de juny determinà d’emancipar-se del feu que la sotmetia al rei i a l’arquebisbe, fou imitada per Valls (i els altres pobles de la Comuna), que envià una ambaixada a Cosme de Montserrat posant-se a disposició de la Generalitat. Des de Tarragona sortiren les forces comandades per Pere Lluís de Vilafranca amb gent de Tarragona, Reus i Valls, poc disciplinada i queixosa de no rebre a temps la soldada, camí de Santa Coloma de Queralt i de Cervera, on s’havia fet fort Joan de Marimon (a pesar de la carta de Vilafranca que culpa a Armengou, capità de la gent de Valls, “”àvol tacany”, del malestar i la desafecció de les tropes per la manca de diners, sembla que la gent del Camp volia tornar enrere per no deixar indefenses les viles del Camp, exposades a setges i atacs imprevists). La desfeta del capità Vilafranca, vençut al coll d’Aguiló, amb els voluntaris armats que lluitaven al costat de la Generalitat, produí una gran consternació al Camp.

Joan II aconseguí la rendició de Tarragona el 2 de novembre, fet que representà la submissió de fet dels pobles del Camp (Alcover i Vila-rodona en foren excepcions). La lluita continuà amb alts i baixos i quan Joan II entrà amb els seus exèrcits pel Coll Roig al Camp, el 1464, prengué la vila de Valls, que assetjà des del convent del Carme, en un dia (del 12 al 13 d’agost); Valls es rendí i Alcover, que resistí heroicament, fou durament saquejada i castigada (amb motiu d’aquesta victòria reial es posà una inscripció commemorativa al castell de Valls); caigué després Alforja i la població de Vila-rodona (menys el castell, que es mantingué ferm), i Tarragona fou la capital de la reialesa a Catalunya —amb Pero de Urrea com a magnat prepotent fins a la fi de la guerra, el 1472—. La guerra havia arruïnat el Camp i fou especialment perjudicada la petita noblesa, els cavallers i els homes de paratge, i alhora representà la desfeta de la institució de la Comuna del Camp, que perdé una bona part del seu esperit democràtic per la força de l’opressió.

L'edat moderna

El segle XVI representà una certa represa de la vitalitat vallenca, malgrat l’evolució del temps, que anà restant importància a les viles. S'havien anat configurant les confraries i els gremis (de paraires, adobers, pagesos, corders, etc.), que ultra la funció de protecció i ajuda moral i material dels associats constituïren la força armada de la universitat, la host veïnal. La seu de les confraries era la parròquia, que embelliren amb esplèndids retaules. Una epidèmia greu fou la del 1530, de Sant Sebastià a Sant Joan, en la qual moriren sis beneficiats, quatre carmelitans (l’església del Carme s’havia començat a construir el 1510) i dos jurats, a més de cent fidels.

El 1526 Pere de Cardona concedí a la universitat el dret de presentar tres persones per a elegir el batlle de la vila, el qual nomenava els jurats i altres càrrecs (formulàriament sotmesos a l’arquebisbe); el batlle havia de jurar els usos i privilegis, respectar el juí de prohoms, les ordinacions municipals i els capítols del sacramental i a la fi del mandat s’havia de sotmetre a la purgació de taula (judici de la seva actuació). El 1531 el mateix arquebisbe concedí a la vila un jutge d’apel·lacions per a les qüestions civils. El pont sobre el Francolí, l’emplaçament del qual es discutia entre Valls i la Comuna, fou bastit a la pujada d’Espinavessa i no al pont de Goi d’acord amb el parer dels de Valls en canvi de no cobrar pontatge.

El 1545 hom demanà al papa llicència per a bastir una nova església parroquial, per tal com a la vila hi havia prop de 700 cases i el temple era insuficient, però el 1557 hi hagué un nou brot de pesta i el fogatjament del 1563 de la Comuna assenyala 485 focs a Valls, que tornava a ser capdavantera del Camp després de Tarragona (aquest mateix any l’arquebisbe ordenà de treure els fossars fora de la vila). La nova església, feta pel mestre d’obres Bartomeu Roig segons el model de la de Sant Agustí Vell de Barcelona, s’inicià el 1570; la parròquia es traslladà interinament a la veïna església de Sant Miquel (que esdevingué després —oberta la comunicació— capella dels Dolors de Sant Joan). Les obres s’allargaren anys amb tensions entre els jurats i el rector; el retaule antic, que segurament correspon a l’encarregat a Lluís Borrassà al segle anterior i que perdurà fins a la guerra del Francès, desaparegué en ser traslladat al nou temple, que encara era inacabat.L’arribada dels caputxins a Valls, que fundaren el primer noviciat de l’orde a Catalunya, data del 1579; instal·lats inicialment a les ermites de Sant Jeroni i Sant Llorenç anteriors al 1334 (de la primera de les quals encara hi ha ruïnes), es traslladaren el 1585 a la casa i església de la Mare de Déu del Lledó (l’església es reformà el 1680 i es reedificà el 1722). Els franciscans mínims arribaren a la vila el 1581 i s’allotjaren primerament a l’ermita de Santa Magdalena; el 1582 començà la construcció de l’església de Sant Francesc i del convent, on s’instal·laren el 1595. En aquesta època es construïa també l’hospital nou a l’edifici de Sant Roc i el 1588 es reconstruí l’església del Roser (fins el 1612). La universitat tenia el 1591 presó i forques (a la vall de les Forques, prop de Vallmoll, i també al Castell), i el mateix any s’inicià la construcció de la nova casa de la vila, que havia de perdurar fins a la fi del segle XIX.

Per a la història de Valls de la primera meitat del segle XVII té un gran interès l’edició del Dietari de Jeroni Pujades de 1601-30 —feta per l’estudiós vallenc J. M. Casashoms—, sobre les tensions que acabaren en la guerra dels Segadors, i els estudis de Fort i Cogul, sobre el bandolerisme que assolà el Camp. A Valls, les bandositats dels famosos nyerros i cadells (els primers representants de la mentalitat feudalitzant dels sectors més rurals i els segons dels drets de les viles) prengueren el nom de voltors (família present ja al segle XVI a la vila) i de morells (capitanejada per Miquel Morell i el seu germà amb elements d’Alcover). Les primeres escaramusses entre els dos bàndols són del 1601 (a Alcover) i del 1602 (a Valls) i en el bàndol dels voltors es destacaven Pere Voltor i Miquel Català, de renom Pai Català, que regnaven de fet a la vila pel terror i eren enemics declarats del rei, i que el mateix 1602 mataren a cops de pedrenyal el comissari reial Epifani Olives i Terés (nebot de l’arquebisbe) al pati del Castell; els jurats de Valls i molts prohoms de la vila foren declarats còmplices per l’Audiència de Catalunya i la repressió costà molts diners a la població fins al perdó del 1604. El bandidatge continuà i a la fi del 1602 fou agafat en una batuda Pere Voltor, que fou condemnat i esquarterat. Les activitats dels dos bàndols, però, continuaren, malgrat una concòrdia estipulada a Valls. D’altra banda, les relacions entre les autoritats de Valls i l’arquebisbe i la clerecia eren dolentes.

A les malifetes dels bandolers s’ajuntaren sequeres (1613), problemes d’allotjament de les tropes enviades a Catalunya, atacs de pirates a les costes, epidèmies, etc. L’arribada en massa de tropes a Catalunya es produí des del 1635, i des del 1640 començà a tot el Principat la guerra dels Segadors o de Separació, que tant desastrosament incidí en la vida del Camp de Tarragona i particularment en la de Valls. La vila no era una plaça d’armes i les muralles del segle XIV eren només panys de paret de tàpia trencats per torres i portals, febles davant l’artilleria. Uns altres dos condicionaments negatius eren la sobirania de l’arquebisbe i la situació estratègica de la població al mig del camí de Tarragona a Lleida. Valls participà des dels primers moments amb homes en les tropes de voluntaris que defensaren, inútilment, el coll de Balaguer i Cambrils i es negà a rendir-se malgrat la capitulació de Reus i la Selva, però les tropes castellanes deixaren la vila de banda. Mentrestant, gent de Valls participava en les companyies contràries a Felip IV de Josep de Biure i Margarit.

De tornada de la derrota de Montjuïc (gener del 1641), les tropes castellanes s’apoderaren de Valls i la població, vexada pels abusos contra persones i béns, s. avalotà i donà mort al capità Francisco de Medina i alguns soldats; la vila fou donada a sac a les tropes castellanes. Poc després, l’1 d’abril, Margarit i els seus homes entraven a Valls com a alliberadors. Des de la població es donà un gran suport al setge de Tarragona establert pel general francès La Mothe, que quan s’hagué de retirar es refugià a Valls: hi hagué un violent combat als carrers de la vila i els vallencs i les tropes que arribaren de reforç infligiren una greu derrota, en la qual sembla que perdé la vida el príncep de Butera, cap dels castellans (agost del 1641).

La vila cercà de mantenir una actitud passiva davant els desastres de la guerra, però no sempre aconseguí de sostreure's a les espoliacions i humiliacions que el continu pas de les tropes comportava i a les misèries i a la fam que l’estat de guerra provocava. La situació econòmica de la vila arribà a ser tan precària que el 1647, esgotats tots els mitjans d’arbitrar recursos, el comú hagué de fer fondre la imatge d’argent de Sant Joan de la parròquia. Continuaren els allotjaments de tropes de francesos i castellans (1647, 1649, 1650), les autoritats de Valls foren empresonades (1652) pel governador castellà de Tarragona per haver incomplert l’ordre que prohibia de regar les hortes, i la pesta declarada a Valls al mes d’agost del 1652 fou especialment maligna (els malalts morien sense assistència i la gent fugia de la població, motiu pel qual al setembre hi restaven poquíssimes persones); la crisi econòmica era total. A la fi del 1654 es feren unes festes extraordinàries a la Mare de Déu de la Candela agraint la fi de l’epidèmia amb una processó, on participaren 1 800 fidels. La caiguda de Barcelona (1652) davant els castellans de Joan d’Àustria impedí que els problemes s’acabessin, i així s’hagueren de continuar sofrint allotjaments i formar companyies per tal de col·laborar en la lluita, que continuà fins el 1659.D’altra banda, prosseguiren les lleves d’homes i cavalcadures per a les guerres del Rosselló i els enfrontaments entre la Comuna i l’arquebisbe (el 1673 hi hagué un llarg plet entre la Universitat de Valls i l’arquebisbe i la comunitat de preveres per les imposicions sobre les entrades de neu a la vila). El 1676 els jurats demanaren al rei, mitjançant dos memorials, de deslliurar-se de la jurisdicció de l’arquebisbe i es comprometien a satisfer la quantitat de la penyora feta el 1301 per Joan I. La vila tenia aleshores uns 4 000 h. D’aquesta època són els convents de monges del Pati i del Portal Nou, i vers el 1675 es decorà la capella del Roser amb les notables rajoles sobre la batalla de Lepant. El 1687 hi hagué una greu plaga de llagostes i s’hagueren de cavar i llaurar tots els camps. En 1678-89 Valls es deseixí dels problemes de la Comuna per desacords amb el plet amb l’Església. El 1690 el rei i l’arquebisbe concediren als jurats de Valls el títol de consellers.

L’entronització de Felip V, el primer monarca de la dinastia dels Borbó, que havia de portar les turbulències de la guerra de Successió al nostre país, comportà de moment noves càrregues econòmiques. En esclatar la guerra (1704) entre Felip V i el rei arxiduc Carles III, la Comuna es declarà a favor del darrer i el nou conflicte deturà la recuperació econòmica que havia iniciat el país a la fi de segle XVII i de la qual Valls participava: l’agricultura havia experimentat una certa revifalla, especialment la vinya, que afavoria el comerç de vi i aiguardent, i la vila tenia vuit gremis, setze confraries religioses, cinc convents de frares i dos de monges —108 religiosos— i hi havia una gran febre constructiva d’edificis religiosos i civils.

Valls se sumà a l’adhesió a l’arxiduc —iniciada a Reus el 27 d’agost de 1705 sota els auspicis del coronel Nebot— el 4 de setembre amb una carta tramesa al rei per mitjà del príncep de Darmstadt. La vila esdevingué un centre d’operacions de la guerra de la comarca i participà activament en la lluita; el 1706 es formaren vuit companyies, quatre que seguiren l’exèrcit en les seves operacions i quatre que tenien al seu càrrec la defensa de la vila. Carles III visità Valls el 4 de juliol de 1706 enmig de grans festes i celebracions. El 1708 les tropes de Starhemberg ocasionaren una altra vegada una forta càrrega de danys econòmics i injustícies (el general s’hostatjà a la granja de Doldellops, de l’austriacista Joan Segarra i Colom —avantpassat del poeta Josep Maria de Sagarra—, que havia bastit el 1692 el casal de la plaça del Blat), i el mateix any 1708 Valls resistí les tropes castellanes.El 25 de desembre de 1709 Carles III concedia a la vila el títol de ciutat. Però el 1713 i davant el curs dels esdeveniments (deserció de Carles III, elegit emperador, i l’ocupació castellana) Valls hagué de reconèixer de nou, seguint la línia de Tarragona i de l’arquebisbe, Felip V. La fi de la guerra i els decrets de Nova Planta representaren la fi de la Comuna del Camp, la pèrdua del títol de ciutat per a Valls, l’afebliment de les prerrogatives de l’arquebisbe damunt els seus dominis i la puja al poder de la figura de Veciana, nomenat sotsbatlle de Valls el 1814 com a premi als seus serveis a Felip V, especialment en el setge de Barcelona. El cens del 1708 d’Aparici dona 784 cases a Valls (setè lloc de les poblacions catalanes, després de Reus i davant Tarragona) i en un cens del 1717 apareix reduït a 231 veïns (segons Iglésies, falsejat per les autoritats filipistes a fi de minorar els tributs com a premi a l’actitud botiflera marcada per Veciana), mentre que en el cens de 1725-35 consten 666 famílies (3 116 h).

Valls tingué un paper destacat en la història del país a la fi de la guerra de Successió a causa de la creació dels mossos d’esquadra, cos de policia institucionalitzat a partir del 1721 aprofitant partides de paisans filipistes armats que s’havien distingit ja en la guerra i després en la repressió; sota les ordres de Pere Anton Veciana, en qualitat de sotsbatlle, les esquadres de Valls obtingueren un prestigi gran dins l’administració borbònica, especialment a partir del combat lliurat a Valls el 5 de desembre de 1719, any en què les tropes de Pere Joan Barceló, el Carrasclet, assaltaren la vila (amb guerrillers vallencs, entre els quals hi havia Guardiola) amb 550 homes (50 de cavall), durant la revolta catalana contra Felip V que aprofità la guerra amb França i Anglaterra. Hom veié aquest cos com a necessari per a defensar tant els moviments de resistència política com de defensa dels saltejadors i lladres de camins que infestaven les comarques, i Veciana fou nomenat batlle perpetu de Valls des del 1721 i comandant general dels mossos d’esquadra el mateix any; Veciana rebé, a més, l’administració dels impostos de la bolla i l’estanc i l’encàrrec de reclutar soldats. Tots aquests càrrecs esdevingueren hereditaris i el llinatge Veciana, procedent de Sarral, esdevingué poderós i malgrat l’odi que les seves activitats (reclutaments injustos o enganyosos, imposicions, etc.) comportaven, s’enllaçaren amb les famílies més importants de la vila, que governaren més d’un segle.

La represa econòmica s’inicià aviat; el 1722 es bastia la nova església dels caputxins i el 1725-26, la dels antonians. La revolta del 1727 motivà la creació de nous cossos de mossos d’esquadra a molts altres llocs del Principat, sempre sota el comandament suprem dels Veciana; Guardiola, un dels caps de la revolta, fou pres i ajusticiat el 1728 amb Janet de Pira i Negret de Montornès. Des d’aleshores minvà l’oposició guerrillera i el segon Veciana, Pere Màrtir Veciana Civit (1705-1763), que succeí el pare el 1736 i comandava ja 83 mossos i 16 esquadres el 1745, dedicà bàsicament l’activitat a la captura de criminals. Els seus germans Joan Francesc (mort el 1746) i Josep (1715-?) foren militars brillants.La vinya ocupava el 1748 el 33% dels conreus, i des d’aleshores fins al 1788 foren instal·lades 34 destil·leries d’aiguardent noves que exportaven a tot el món. En aquests anys es destacà a la vila Salvador París, de Picamoixons, propagador d’idees noves, que predicava als pobres contra les perruques i que acusà l’ajuntament de malversador, feu caure temporalment Veciana i, amb el suport de determinades autoritats de Madrid, pogué promoure amb impunitat disturbis i avalots; des d’aleshores Valls restà dividit en els bàndols de la pandilla alta i la pandilla baixa, que amb diferents denominacions i ideologia han arribat fins avui. Felip Veciana i Dosset (1735-1789) fou el tercer de la dinastia, home menys enèrgic que els predecessors, amic del popular predicador fra Diego de Cádiz, que predicà a Valls contra les idees revolucionàries.

L’expansió agrícola, el comerç i la fabricació d’aiguardent (amb els Baldric, creadors de la companyia Prat, Martí, Baldric i Fuster), la fabricació d’indianes (companyia del barceloní B. Amat i els vallencs Ixard, Montguió i Gallissà), les adoberies i els rams del cànem i de la cordilleria, comportaren l’enriquiment de la població (el castell de l’Arquebisbe fou adquirit el 1783 per Anton Baldric) i l’augment demogràfic (de 3 116 h el 1718 a 8 162 h el 1787), encara que no faltaren epidèmies i fams. El 1789 (any de la Revolució Francesa i dels Rebomboris del Pa a Barcelona) hi hagué una revolta o avalot capitanejat per Josep Antic, dit Barbet, en un any de pèssimes collites (Veciana reprimí l’avalot, però Antic fou defensat pel rector Cessat). Sota el mateix rector Jaume Cessat, el batlle Pau Baldric i Martí (1760-1834), historiador i arxiver, promogué el 1791 les festes decennals en honor de la Mare de Déu de la Candela, que encara se celebren. El quart comandant (1798) de les esquadres, Pere Màrtir de Veciana i de Miró (1771-1836), ja ennoblit, batlle també de Valls, lluità contra els possibles indicis de ressò de la Revolució Francesa, i també a la fi de segle es documenten de manera inequívoca els castells, que semblen una evolució de l’anomenat ball de valencians (la moixiganga d’Algemesí).

Els segles XIX i XX

A l’inici de la guerra del Francès hi hagué a Valls avalots contra la invasió francesa, ja els primers dies de juny del 1808, que tingueren un clar caràcter de refús a les autoritats establertes i al pagament d’impostos. L’actitud de Veciana fou ambigua al llarg de tota la contesa, però els mossos d’esquadra participaren en moltes de les accions de guerra i la vila donà un gran nombre de voluntaris als sometents i companyies organitzades. Foren representants per Valls a les juntes locals Josep A. Vives i Veciana, Josep Moragas, Felip Vallgornera i Pau Baldric. Al febrer del 1809 el general francès Saint-Cyr ocupà els passos dels colls de Cabra i de Lilla per aïllar Reding (a Montblanc) de Tarragona, i Valls fou objecte d’una cruel ocupació pels soldats francesos el dia 22, que s’allargà fins el 20 de març, amb saqueigs, assassinats, incendis i depredacions (els francesos s’emportaren el retaule de Borrassà, si bé P. Baldric pogué salvar l’arxiu municipal).

Tres dies després de l’ocupació (25 de febrer de 1809) tingué lloc la batalla del Pont de Goi, sobre el pont del Francolí entre els termes d’Alcover i Valls, on les tropes de Reding, que intentaren de forçar la línia francesa de Saint-Cyr, experimentaren una greu derrota; foren molt pocs segurament els vallencs, després de l’assalt, que pogueren participar-hi (s’hi trobava com a cadet Albert Baldric, el futur marquès de Vallgornera); les pèrdues foren importants (uns 2 000 homes en les tropes espanyoles i 1 800 en les franceses), i el nom de Valls consta en l’Arc de Triomf de París amb les victòries franceses al costat d’Austerlitz i Jena. La resta de la guerra, en la qual Valls tingué hospital militar i rebé sovint el pas de les tropes d’un altre bàndol (Pau Baldric estigué a punt de ser ajusticiat pels francesos per haver lliurat uns lots de provisions al capità Sarabia), vingué marcada per la fam i les epidèmies.

Ferran VII, de pas vers Saragossa, amb una important comitiva, fou acollit amb entusiasme a la vila el 3 d’abril de 1814 per l’ajuntament presidit per Anicet de Baldric i Veciana (hom conta que davant la facilitat amb què els castellers pujaren els pilars fins a arribar al balcó exclamà “esto es una magnífica escuela de ladrones”). Un dels fets que tingué més ressò fou, el 1815, l’execució del malfactor Joan Serra, la Pera, personatge llegendari que ha donat motiu a romanços. Els anys de repressió absolutista coincidiren amb un nou creixement i expansió dels mossos d’esquadra i d’influència de Veciana, nomenat tinent coronel el 1818 i condecorat pel comte d’Espanya. Hi hagué lluites i incidents durant el Trienni Liberal, i el triomf de l’absolutisme, a causa de l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, representà encara la consolidació de Veciana (batlle des del 1823), que havia lluitat amb els seus mossos al costat de la reacció . Durant l’alçament dels Malcontents, Rafí i Vidal, cap dels facciosos al Camp, assaltà Valls (6 de setembre de 1827) i en una acció dita de l’Hostal de la Muralla de les Creus derrotà les forces governamentals i aconseguí d’atreure molts reialistes (Rafí fou ajusticiat a Tarragona poc després amb els vallencs Vives i Robusté, quan el comte d’Espanya havia dominat personalment la situació al Camp de Tarragona).

Pere Pau de Veciana i de Pastoret fou (1828-36) el darrer membre del seu llinatge que dirigí els mossos d’esquadra, però la institució conegué encara uns anys brillants sota el comandant J. Vidal.

L’antagonisme entre constitucionalistes i absolutistes continuà al llarg del segle XIX amb la divisió entre carlins (Valls fou un important focus d’aquesta ideologia) i liberals, que aconseguiren, tanmateix, de crear un batalló (1833) a l’inici de la primera guerra Carlina amb 600 voluntaris; aquest antagonisme es reflectia també en les colles castelleres: la dels pagesos, de tarannà carlí, era la després anomenada Colla Vella o la Muixerra, i la dels menestrals, liberal, esdevingué la Nova o la del Roser (els germans Salvador i Pep Batet foren caps de cadascuna durant molts anys). En aquests anys, segons el Diccionario Geográfico Universal (1834), hi havia a Valls 20 fàbriques d’aiguardent, 16 molins d’oli, 5 de farina i 5 vora el Francolí, un batà i fàbriques de paper d’estrassa, adoberies, bòbiles, fàbriques de teixits (cotó i estam), cordes, espardenyes, botes, sabó, seda, tipus d’impremta, tisores, etc., amb dos mercats setmanals i dues fires anuals. El còlera incidí negativament (1834) en la vila i el mateix any hi hagué el motí dels Procuradors, que acabà en la crema d’alguns arxius. L’ambient contra els frares feu que també aquest any fossin expulsats i s’evità així la crema de convents i la mort de religiosos que el 1835 es donà a moltes poblacions (l’Hospital de Sant Roc es traslladà al convent de caputxins i el del Carme es convertí en Hospital Militar, mentre que el de mínims i Sant Roc es convertien en escoles). Entre les nombroses accions del Batalló de Valls (que arribà a tenir 750 homes) es destaca la defensa de la vila (1838) davant un escamot carlí de 300 homes que pretenia d’atacar Valls (la sorpresa del Corral).

El 1842 Valls arribà als 16 084 h, la xifra més elevada del segle XIX, ultrapassada només per Barcelona, Reus i Tortosa, i la vila constava de 1 800 cases dins les muralles. A partir del 1844 s’inicià la construcció del Teatre Principal. El 1845 es produí una revolta amb motiu de la llei de quintes, després de la qual escamots liberals desarmaren els mossos d’esquadra i alliberaren els presos polítics que hom havia de traslladar a Tarragona; hagueren de venir dues columnes des de Tarragona, que sotmeteren els amotinats, refugiats al castell.

La industrialització donà molt aviat ocasió a la formació de societats obreres i a moviments de reivindicacions laborals; al maig del 1851 hi ha constància d’una vaga amb subsidis als vaguistes i comiats, que acabà en una solució a favor dels obrers. Aprofitant l’eufòria del pronunciament liberal amb què s’inicià l’anomenat Bienni Progressista, al juliol del 1854, molt ben rebut pels polítics de Valls, grups exaltats, probablement anarquitzants i relacionats potser amb els moviments contra les selfactines de Barcelona, provocaren un greu incendi al vapor de Carreras, important fàbrica tèxtil, que quedà destruïda. L’epidèmia de còlera incidí aquest any sobre la vila. Aleshores hi havia dues poderoses societats obreres, la dels blanquers (que el 1864 feren una vaga de sis mesos) i la dels teixidors de mà. El 1861 es creà la societat coral Aroma Vallenca, seguint els lemes de Clavé (que havia d’escriure Els Xiquets de Valls). El retard amb què arribà el ferrocarril a Valls fou una de les causes de la decadència industrial i mercantil que s’inicià a la segona meitat del segle, malgrat que els primers anys l’increment de preus arran de la guerra de Crimea li donà prosperitat i molts dels boscos i masies d’estiueig es construïren aquells anys (el 1855 el vi assolí la màxima cotització del segle). Els anys seixanta hi havia prop de 60 fàbriques tèxtils i 10 de tints, amb uns 700 telers; la societat obrera de teixidors tenia 1 300 associats i moltes dones feien a casa serrells de mocadors, especialitat de la vila, i hom comptava amb 24 adoberies (uns 500 obrers), a més de tallers d’espardenyers i corders (400 operaris) i de sabaters i 10 fàbriques de telers a mà, 20 d’aiguardent, 5 de sabó, 16 molins d’oli, etc.

La Revolució de Setembre (1868), que a Valls representaren Francesc Puig Janer (l’historiador de la vila) i el coronel Pau Galofre, i que Narcís Oller descriví en una de les seves obres, no comportà incidents gaire greus. En canvi, els dies 2 i 3 d’octubre de 1869, la Insurrecció Federal hi tingué un greu ressò: Puig Janer no pogué controlar la situació i fou desbordat per Josep Morató (Pep el Sabater), home exaltat que permeté que els revoltats contra la Constitució del 1869 i els partidaris de la República Democràtica Federal, radicals als quals s’uniren gent incontrolada, cometessin tota mena d’abusos (assassinats, incendis de cases i fàbriques, destruccions d’arxius notarials, etc.); les forces de Prim dominaren aviat la situació i, a més dels detinguts i empresonats, molts vallencs que havien fugit passaren a residir en poblacions tèxtils com Sabadell i Terrassa o adoberes com Igualada. La revolta no havia tingut el caràcter social que hom li ha volgut donar; la mentalitat predominant en les societats obreres era de tipus associatiu i cooperativista. Es destacà la Societat de Teixidors a Mà, que arribà aquests anys a representar amb el nom de Societat de Teixidors a Mà de l’Estat de Catalunya (1868-69) tots els teixidors de Catalunya (el 1872 es fusionaren amb Les Tres Classes de Vapor) i publicà la important revista “El Tejedor” (1871) —dirigida per Antoni Carné, dirigent igualadí dels teixidors que passà a residir a Valls—.

Proclamada la República (1873), l’ofensiva de la tercera guerra Carlina agafà nova empenta i Valls fou ocupat (2 d’agost) per les forces carlines (uns 5 000 homes comandats per Tristany) i hi hagué als carrers terribles combats (les tropes liberals pogueren dominar la situació amb l ajuda de columnes de reforç i hi hagué un bon nombre de morts, ferits i presoners). L’assolador aiguat de Santa Tecla del 1874 s’emportà molins, séquies, ponts, cases i persones.

Entre les entitats culturals i associatives creades en aquest període cal destacar l’Escola de Dibuix (1839-53, reoberta el 1882), el Centre de Lectura (1863), l’Ateneu Catòlic (1879), diverses cooperatives obreres (la primera del 1833) i el grup obrer de La Fraternitat, amb escoles (1871). Pocs anys abans del 1868 hom cedí el convent del Carme als jesuïtes perquè hi instal·lessin una universitat, però la Revolució de Setembre comportà l’expulsió de l’orde. El primer periòdic vallenc fou “El Joven Vallense” (1868), seguit pel ja esmentat “El Tejedor” (1871) i per un molt elevat nombre d’intents més o menys efímers; entre els més estables hi ha “El Progreso Vallense” (1893-1904), “Crónica de Valls” (1905-35), “La Veritat” (1907-16), “Pàtria” (1912-25), “Joventut” (1919-36), etc. Menció a part mereix la revista “Pàtria Catalana”, dirigida per Ramon Roca i Sans a partir del 1880, al voltant de la qual s’aglutinà un grup lligat als ideals de la Renaixença.

El 1881 fou fundat el Banc de Valls, que beneficià l’economia local i que arribà gairebé a centenari. El ferrocarril arribà a la fi el 1883 i el mateix any la vila aconseguí el títol de ciutat. La Societat Agrícola fou creada el 1888. Els castells havien pres una nova i gran embranzida des de la fi de les guerres carlines i foren esplèndides les festes decennals del 1891. El campanar de la parròquia es bastí en 1895-97 i la nova façana de la casa de la ciutat s’acabà el 1897.

La crisi econòmica de la fi de segle XIX fou molt dura i hi hagué emigració de treballadors a Barcelona i a altres centres, que es reflecteix en la demografia, i alhora proliferaven els conflictes laborals i s’estenien els moviments anarquistes. Una delegació de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia fou clausurada el 1909. A més dels locals dels partits polítics, eren llocs de reunió en aquesta època el Centre de Lectura, el Club Velocipedista, l’Aroma Vallenca, Els Rifenys, El Borrim (on se celebraven els balls populars), etc. El 1911 hi hagué uns Jocs Florals presidits per Narcís Oller en ocasió de les festes de la Candela, i el mateix any aparegué un manifest sobre Art i Lletres signat per Jaume Mercadé, Cèsar Martinell i Baltasar Segú. El 1918 fou inaugurada la Biblioteca Popular, la primera de la xarxa de la Mancomunitat de Catalunya. El 1924 fou creada una institució molt important per a Valls, l’Escola Professional, més tard Escola del Treball. L’any 1919 fou assassinat Josep Caylà, propietari rural i ànima del Sindicat Agrícola, i un dels tres autors de l’atemptat que el 1921 costà la vida a E. Dato era vallenc. Nombroses publicacions aparegueren durant els anys de la Dictadura i de la República, representant les distintes actituds polítiques. La Cooperativa Elèctrica de Valls (1927) havia de fornir el corrent elèctric més de trenta anys. La vida cultural i artística tingué aquests anys notables personalitats, moltes ja esmentades entre els fills il·lustres de la ciutat, algunes de les quals han tingut un gran ressò en l’àmbit català i també internacional (Robert Gerhard, Jaume Mercadé, Carles Cardó, Cèsar Martinell i tants altres).

La Guerra Civil de 1936-39 marcà una brutal interrupció i la postguerra comportà una greu crisi econòmica i cultural (molts vallencs importants en els aspectes cívics i culturals deixaren la ciutat). Tot i així, a partir dels anys seixanta es començaren a notar a tot el país els efectes d’una liberalització econòmica i es produïa una expansió econòmica de la qual Valls no restà al marge. D’aquests anys és la creació del Polígon Industrial de Valls i altres realitzacions de gran importància per a la ciutat.

El 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques des de la Segona República. De les realitzacions esdevingudes en aquests darrers anys, hom pot destacar la creació de l’Hospital de Valls, el local de festes, la urbanització del Fornàs, els parcs de Mas Miquel i de Barrau, entre d’altres, i l’expansió experimentada pel Polígon Industrial de Valls.

Col·laboració: 
JoCar
Llegir més...