El tractat posava fi a l’enemistat entre els dos monarques i solucionava les qüestions suscitades per la guerra de Successió, tals com la renúncia definitiva de Felip V als territoris de Flandes i a les illes de Sardenya i Sicília, la de Carles VI a qualsevol pretensió damunt els regnes hispànics, l’amnistia respectiva atorgada als súbdits que haguessin militat en el bàndol contrari, la restitució dels béns confiscats per aquest motiu i el mutu reconeixement de títols, honors i graus militars conferits durant la guerra. Aquestes condicions tingueren una especial importància per als Països Catalans, perquè comportaren la devolució d’una quantitat ingent de confiscacions realitzades pel govern de Felip V damunt una població majoritàriament austriacista. La pau sorgí principalment per la distanciació entre les corts de París i Madrid arran de la irritació de Felip V en ésser rebutjada la seva filla, la infanta Maria Anna Victòria, que havia de casar-se amb el futur Lluís XV de França, fet que dugué Felip V a aproximar-se a Àustria, enemiga de França, operació que reeixí gràcies als bons oficis de l’aventurer holandès Johan Willem, baró de Ripperdà. Tot i que, en aquest tractat, Carles VI es comprometia a defensar el retorn a Felip V de Gibraltar i Menorca, això restà, de fet, lletra morta. La momentània amistat entre Felip V i Carles VI (estipulada en un tractat secret secundari) cessà arran del tractat de Sevilla (1729), que comportava el retorn de Felip V a l’aliança amb França i la seva aliada Anglaterra, fet que afavoria els projectes de la reina de reconquerir els dominis d’Itàlia per als seus fills.